Resposta a Li Taibo ( Su Dongpo ).
..
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
*
Passo la nit al temple solitari
i buit. La Lluna vessa la claror
sobre els bambús dispersos que l’envolten
i l’aigua fresca em purifica el cor.
Voldria beure’n la claror però
no puc agafar-la. Miro com la Lluna
fugaç es reflecteix tremoladissa
damunt de l’estany. Anhelo robar-ne
la llum en aquest instant que és la nit.
Sospiraré per sempre per la llum
que se m’esmuny en el temps com si fos
un espetec de bambús o un llamp
que creua el cel malva per un moment.
Quaranta-nou anys han marxat volant.
I, com el poeta Li Bo, m’adormo
rere la finestra del nord i enyoro
aquell taoista savi, serè
i cabell blanc que coneixia bé
els secrets de l’endeví, l’art del metge.
Ara ja és lluny l’immortal desterrat
Li Bo, i tampoc no tornarà el gran mestre.
Queden només remeis per durar joves
i esgarrapar alguns anys al trànsit blanc
per on tots hem de transitar algun dia.
Queda prendre l’angèlica de jaspi,
els préssecs màgics – que, segons hom diu,
asseguren una vida molt llarga –
i les perles màgiques que no dic.
Ho has de saber: ningú no torna a ser,
Canvia tot. És com un joc d’escacs
el curt espai de vida que ens va fent.
.
Su Dongpo ( Su Xi )
( versió de Josep-Francesc Delgado )
