.

.

.

La Clara plora a la riba del gorg Negre llàgrimes de metall que cauen pansides, lentament,per la blancor lluent i llisa de les seves galtes. No fa soroll per no despertar sospites, i la nit,llòbrega i sense estels, li és una gran aliada. S’amaga sota el recer de les ombres dels rocs,estintolada sobre un roure d’escorça clivellada. Pel camí de Gualba es van combregant la restade companys de les rodalies, dones d’aigua, la majoria acompanyades d’algunes de les sevesfilles petites, les nimfes i una colla de bruixots amb pinta de pelegrins ben vestits caminant capa la reunió anual, secreta i anònima, on se celebra un ritual d’iniciació de nous adeptes a la religió antiga.

El silenci només el trenca la remor de les fulles dels arboços i les alzines, i el bram del gorg,que apaivaga les seves veus. Saben que més avall ha muntat el campament una colla de carbonersque, per res del món, volen despertar.

—Deixa de sanglotar, Clara.

És una veu ferma, de dona gran. És la Maria. Li lliura un mocador i la noia se les eixuga, sorpresade ser descoberta per la fada madrina, la persona que dirigeix la petita comunitat boscana del Montseny. La mirada, brillantor d’ulls en la foscor de la matinada, vessa un munt de paraules.

Li recrimina el casament de la jove dona d’aigua amb un ric hisendat de la vall, resultat del qual són un fill, una filla i una relació pansida, impossible, transformada en unes visites esporàdiques als fills, d’amagat. Nosaltres, sembla dir la mirada tendra, no ens podem barrejar amb els catòlics, i menys mostrar-nos com som, amb la nostra cultura, la nostra saviesa i les nostres creences.

—Ell em va assegurar que mai em passaria per la cara la meva condició de dona d’aigua —li contestaamb veu de metall.

—Ha! Per als “normals” totes som unes bruixes que forniquem amb el seu dimoni, convoquem tempestes i volem amb una escombra. No ens entenen i ens volem eliminar.

Ens culpen de qualsevol desgràcia...

—Però, ens estimàvem... —la talla amb veu de nas.

—Ai, reina. En el fons ens tenen por. Pensa en aquella tarda. Què va succeir? Una tempesta amenaçava arruïnar la vostra collita quan el blat encara no estava ben madur. Ell no hi era i tu vas ordenar segar-lo abans no perdre’l. Al final la tempesta no es va congriar i ell es va prendre malament la teva decisió i et va acusar, irat, de bruixa i de dona d’aigua. I tu, què vas fer?

—Fugir.

—Marxar sense els fills, donant-li la raó.

La Clara abaixa el cap i recorda la primera vegada que va veure el Felip, el bell Felip, caçant al rierol on ella s’hi banyava. Era un jove ferm d’ulls d’un verd de fulla tendra de faig,els peus com columnes i una cueta on recollia la cabellera. Un escalf va apaivagar la gelorde les aigües i el cor va iniciar un seguit de tombarelles que insuflava torrents de sang perles seves artèries d’una manera inimaginable, mai coneguda. El Felip no la va reconèixer d’unbon començament: estava astorat per la bellesa que emergia del rierol, seminua, els cabellsrossos i molls, el vestit arrambat a les cuixes però deixant el pas lliure als ulls per sobre delmelic, en què els pits destacaven per una blancor que els mugrons, negres, feien destacar.

Només més tard, quan la metzina de l’amor el tenia anorreat, es va adonar de qui era: la Clara Catasús, la filla de la bruixota que vivia damunt l’esquei del turó de Morou.

Ningú no sabia del cert qui era el pare, ni el marit. Els més atrevits parlaven del dimoni. Per tant, calia traçar distància entre les dues dones. Però quan algú contreia una malaltia venèria sempre pujava pel camí del gorg Negre cap als boscos de Santa Fe per salvar-seamb les herbes remeieres que elles bullien a la caldera. El mal de panxa, beuratges peravortar, flascons amb elixirs amorosos..., no hi havia mal que elles no poguessin sanar.

El magnetisme entre els dos joves va ser terrible. Però el Felip era fill d’un masover ric, i estava acostumat a aconseguir els seus desitjos. I és clar, ja se sap, allò suposava un enfrontament familiar: la història clàssica d’amors impossibles que es forgen a la cobertadel Titanic de James Cameron o entre moros i cristianes, on els sentiments franquegen labarrera de les classes socials, els diners o la religió. I el Felip, tossut, se’n va sortir.Una veu masculina xiuxiueja al voltant del gorg en un to místic mentre un noi jove reparteixun reig bord, un bolet al•lucinogen, a cada assistent.

—Au, Clara, anem a la cerimònia.

El ritual d’iniciació comença amb unes paraules de la madrina. Parla d’aprenentatge i sacrificidavant de dues noies de quinze anys. Un cor d’homes amenitza les ingestes i aviat lacorrua de bruixots marxen hipnotitzats cap al Pla de les Bruixes, on tranquil•lament ballensota sons i músiques sibilants.La Clara no té esma per ballar. Enyora els fills, el petit Albert i la dolça Ramoneta, i allò liprodueix una certa tristor.

—Des que els nostres avantpassats van aixecar els dolmens i els menhirs que el món no és el mateix per a nosaltres —torna a ser la madrina. Aquella dona vella fou la mestra de la sevamare, i des de llavors les uneix una bona amistat. —Quants anys té la teva filla?
—Vuit.
—Doncs vigila que el marit li farà fer la comunió i ja no podrà ser instruïda com a dona d’aigua.Aquelles paraules signifiquen que l’ha de separar del Felip per portar-la al cau dels follets,de les bruixes i els gnoms, i qui sap si aquell canvi de rumb, rumia la Clara, serà beneficiósper a la Ramoneta.

La música pren un toc d’eufòria i, malgrat els esforços de la congregació, els carboners s’han despertat, i tres han fet cap a la clariana, on observen atònits la festa abans de marxarcames ajudeu-me cap a Gualba, on explicaran mil visions, mil obscenitats que els capellanots i els beats del poble escamparan per tota la vall, per a suplici de l’ancestral comunitat.

*   *   *