la llegenda de les dones de la Lluna i de l’escuma ( Josep-Francesc Delgado ).
foto de
*
A la sirena de riu, que em vetlla
vers i prosa i m’escriu
els mots al pensament
amb la seva cua d’escates argentades...
J-F D
( ... ) Des de l’últim dia dels dofins, en Quel es va endur en Roger i li va ensenyar a pescar; fins i tot, els dies que feia mala mar, en Quel li va ensenyar a empaitar i a agafar grills.
En Roger va aprendre a distingir les ones en calma i també les tonalitats diverses de la mar brava. Li agradava molt de passar hores i hores entre l’aigua i el cel. Un dia de calma a la mar, va preguntar al pescador què se n’havia fet, de la seva dona. Aleshores, en Quel li va explicar la història dels vells marins:
Els vells marins eren les foques de la mar Mediterrània. Hi havia hagut un dia que les foques eren molt abundants en el nostre mar. Però des que l’home havia après a pescar – i d’això ja feia molts segles – els vells marins havien servit d’aliment a moltes tribus prehistòriques. Aquestes tribus se’ls menjaven i abandonaven els seus ossos als talaiots, unes construccions de pedra d’aquell temps que encara es poden veure dempeus a l’illa. En l’època històrica les colònies de la costa havien anat minvant per la caça continuada. Durant l’època moderna, els pescadors els tenien malícia perquè, ignorants de la noció de robar, els furtaven el peix quan quedava atrapat a les xarxes. Eren llestos i ràpids i no es deixaven veure quan nedaven perquè tot just treien els oronells del nas per damunt de l’aigua i no en movien la superfície ni feien fressa. Per això, quan l’home ocupà totes les platges, les van abandonar i es van començar a amagar en coves encara que els cadells hi morissin d’estar-se tan a les fosques. I les foques de la Mediterrània van acabar els seus dies a les Illes, a les trampes que els pescadors els paraven a les xarxes per atrapar-les com ratolins, amb collarets de pues de ferro que se’ls clavaven a la pell i d’altres artefactes semblants perquè resultava difícil d’enxampar-les per un altre sistema i eren de mal trobar. Les seves pells anaven a raure a qualsevol mercat i eren apreciades per les propietats remeieres i per la seva qualitat i finesa. Tot això havia passat molts anys abans de les grans matances de foques a les zones polars per fer-ne abrics de pell. Ja no quedaven més de mig miler d’exemplars de vells marins a tot el món, a les costes africanes i ni un a les nostres costes.
A la cala on vivien els pares d’en Quel s’explicaven moltes llegendes i n’hi havia una que deia que qui era fadrí i tenia la sort de caçar un vell marí i el deixava anar en comptes d’arrencar-li la pell, es casaria amb una noia o una dona de la Lluna. Era una llegenda molt vella que la gent del poble creia a ulls clucs. A la gent li agradava de creure-hi perquè es considerava que la dona de la Lluna era pobra i el fadrí podia ser fill d’una família enriquida, tot i que aquell no era el cas d’en Quel.
– Els vells marins tenen ànima i els qui els cacen ignoren que, quan els maten, les ànimes dels vells marins passen a les dones que neixen perquè estan desesperats de tanta matança i volen viure. Són les dones de l’escuma i de la Lluna blanca. Les dones més boniques i bones que hi ha al món. Només els qui han salvat vells marins reben el seu amor i el seu afecte. Es presenten quan el pescador n’ha salvat un. Són pobres i no se’ls coneix família ni lloc de naixença, per això tenen fama d’òrfenes.
Aquestes dones es diuen així perquè s’enamoren d’un pescador un dia de lluna i de tempesta ran de la mar. Les dones senten com la mar les crida: hi pertany la seva ànima i la seva vida i s’atraquen a les esculleres ventejades o als penya-segats. L’amor a qui ha salvat un vell marí és l’únic que pot evitar que tornin amb els seus avantpassats.
Però si el pescador torna a pescar un vell marí perd la dona que ha guanyat: la dona mor i la seva ànima horroritzada torna amb els vells marins. Només salvant un altre vell marí recupera l’enamorada.
– La dona torna si l’home salva una altra vegada un vell marí?
– La llegenda diu que sí, però no se n’ha conegut mai cap cas.
– Tu n’has conegut cap, de dona de la Lluna?
– Jo en vaig tenir una. Un dia, pescant amb mon pare, vam caçar un vell marí. És rar que s’enganxin a les xarxes, però qualque vegada ha passat. Jo en aquell temps era fadrí i no m’hi feia gaire bé, amb les al·lotes, perquè era molt empegueït. El vell marí era femella, era tota petita. Movia els mostatxos de poruga i li fèem tanta por que no gosava ni de mirar-nos. Vaig dir a mon pare que la deixés anar i em va fer cas. Llavors es va girar mal temps i vam posar proa cap a port. Quan vaig arribar al moll amb la barca, hi havia una al·lota molt polida, tota morena i vestida amb un vestit blanc. Es deia Laura. Sempre me’n recordaré, de la primera vegada que la vaig veure amb aquell vestit blanc. Ens vam mirar i el pit se li va inflar i va ser com si els seus ulls foscos i grossos omplenessin tota la nit. Tots dos ens vam adonar en aquell mateix moment que ens estimàvem. Ens vam enamorar com un parell de tórtores, ens vam casar i vam ser feliços.
Però, al cap d’uns mesos va arribar la guerra civil. En aquella època hi havia molta gent que passava necessitats; quan la gent passa necessitats i veu que els poderosos tenen moltes coses que ells no tenen, tot d’una s’esvalota. A l’illa, prestament hi va faltar de tot. Després de la guerra hi va haver molta fam. Jo tenia la fieta petita i mon pare em va proposar de tornar a caçar vells marins si en trbàvem: un vell marí dóna doblers perquè la seva pell és valorada i la meva dona se m’estava quedant magra com un garrot de granera. Va donar el pit molta estona a la fieta perquè no trobàvem gaire llet a les botigues i tot d’una s’acabava. Havia de procurar-me menjar per a na Laura com fos. Vaig dir que sí a mon pare, perquè en podríem treure un bon punyat de doblers i podríem comprar menjar del bo, amb la venda del vell marí. Na Laura es va posar molt nerviosa quan em va veure decidit a caçar-ne. A partir d’aquell moment ja no va dormir bé en sa nit.
Jo sabia que no havia de caçar-ne. En aquells temps ja no hi havia gaires vells marins i era difícil de trobar-ne, tant que va passar molt de temps, el temps que fa falta per no recordar les coses. El dia que vam caçar el vell marí hi havia temporal i un cap de fibló giravoltava enmig de la mar prop del cap de Cavalleria.
– Què és un cap de fibló?
– Una mànega marina, un remolí d’aigua i de vent que puja amunt en espiral i s’ho endú tot per on passa. Era com un mal averany... Vam tornar molt tard. Tot va ser tocar port amb la barca i botar cap a ca meva per dir a na Laura que ens n’havíem sortit de bones que vaig sentir por i vaig anar més de veres. Quan vaig arribar a ca meva tot era fosc i la meva fieta plorava. Tot d’una vaig sortir cap al port i quan hi vaig arribar vaig trobar el meu pare plorant i un rotllo de gent de vora qualcú. Era na Laura, duia el mateix vestit blanc que quan mos vam conèixer, tot aferrat a la pell xopa. Els cabells li suraven en una bassa de pluja vermella: era morta.
– Morta?
– Sí, s’havia ofegat a l’escullera. Era un dia de mal temps i de caps de fibló. Era ben bé com si la mar no ens volgués deixar caçar aquells vells marins... Na Laura ja no hi era, perquè se l’havia enduita la mar i açò va passar el mateix dia que vaig caçar un vell marí. Ella havia sortit a esperar-me a l’escullera, passava pena perquè jo no tornava, i se la va endur una ona... Hi ha gent del poble que diu que potser s’hi va tirar.
A en Roger, no li sortia la veu: s’havia quedat glaçat. Les onades marcaven el compàs del silenci i la seva presència resultava angoixant perquè cap dels dos no gosava de parlar després del que en Quel havia explicat. Finalment, en Roger va empassar saliva, va sospirar i després de respirar li va preguntar:
– I tu què en penses, d’això que diu la gent?
– No ho sé. Jo no me pensava que pogués afectar-la tant. Si almenys li ho pogués demanar...
En Quel va amagar el cap entre les mans. A en Roger li va semblar que plorava.
– No pateixis, Quel – li va dir passant –li la mà per l’espatlla – . Trobarem un vell marí i l’ajudarem. T’ho prometo.
El pescador va sanglotar.
– Fa molts anys que n’esper trobar qualcun. Però ja no en queden. Se’n van pescar massa durant segles i segles i em sembla que no en trobarem mai cap més.
– Ja veuràs com sí. Jo t’ajudaré, Quel...
Aquell home tan vell l’havia ensenyat a pescar i a caçar grills i en Roger se l’estimava molt. Pensava complir el que li havia dit. Trobarien un vell marí perquè el vell pescador pogués tornar a veure la Laura. I quan en Roger prometia una cosa, després no se’n desentenia mai.
.
Josep-Francesc Delgado, 1993, 1994.
.
dins: L’Empaitagrills i la noia de la Lluna
Ed. La Galera. Barcelona, 1995, pp. 29 – 36.
.
