El Tresor de Galceran de Pinós, 2 ( Prudenci Reguant )
.
(comença aquí.)
*
El Tresor de Galceran de Pinós, 2
SANT CERNI I SANT DIONÍS: UNA IMATGE DE DAGOBERT II?
Un personatge moltes vegades relegat a un lloc secundari o gairebé oblidat en la llegenda de Pinós és Santcerní, el fidel servent de Galceran que va compartir amb ell l’empresonament a les masmorres de Granada i el miraculós alliberament, aquest cop gràcies a la intervenció de sant Dionís de qui era profundament devot i no pas de sant Esteve, el protector de Galceran.
Volem parlar d’aquest personatge abans d’acabar aquesta narració, ja que hem observat alguna circumstància curiosa que el pot relacionar, simbòlicament, amb l’últim rei merovingi Dagobert II, mort l’any 785 segons la història i que fou elevat a la santedat. La seva diada se celebra el dia 23 de desembre.
Evidentment, no volem indicar que es tracti de la mateixa persona, ja que resulta impossible, però sí que volem fer esment d’una d’aquestes casualitats aparents que moltes vegades ens alliçonen més que la realitat. Santcerní, anomenat Santgenís, unes vegades, i Sadurní, unes altres, visqué cinc anys de presó abans de ser alliberat de mans del seu protector sant Dionís, que també es va aparèixer a la masmorra juntament amb el protomàrtir Esteve, tal com ja hem explicat. Ara bé, a França hi ha una llegenda al voltant de la persona de Dagobert II. D’aquest personatge ja hem apuntat que està relacionat amb el tresor de Rennes, car apareix citat en el segon document que va trobar Saunière. També creiem que el fabulós tresor de Rennes podria ser el mateix que el de Galceran. En tot cas, correspon al tresor reial de la monarquia merovíngia, tal com Lincoln i els seus col•laboradors han fet també notar. Bé, doncs, la llegenda franca, recollida de La legende dorée, llibre medieval de vides de sants, escrit per Jacques de Voràgine, explica que en morir Dagobert, la seva ànima fou condemnada a l’illa de Liparca, a romandre dins d’un volcà (imatge de l’infern). Estant la seva ànima en expiació, fou alliberada per la intervenció de Sant Dionís, a qui Dagobert havia tingut una gran devoció en vida i en honor del qual havia construït diverses esglésies. Es diu que la seva ànima va tornar a animar de nou el cos i va viure anys, en secret, acomplint penitència. Aquesta llegenda també consta als llibres Vida del papa Donus, de Platina, i al llibre III de La vie du Dagobert, de Robert Gauguin.
Aquí, a part de la coincidència amb la llegenda de l’alliberament de Santcerní per Dionís, ens trobem també amb una concomitància amb la tradició llegendària del Rei Ocult, que espera el seu moment per tornar a regnar en el seu territori després que li fou manllevat, i que es troba tant a la tradició cristiana com a la musulmana.
Actualment, es conserva en un museu un crani que s’atribueix al de sant Dagobert. Es tracta d’un cap trepanat, diuen que a causa d’un ritual que se li va practicar per evitar, precisament, que tornés a viure, la qual cosa entronca també amb la llegenda de la resurrecció d’aquest rei, canonitzat sant. Després de la mort de Dagobert, s’instaurà a Europa la nissaga carolíngia, que regna al Sacre Imperi durant segles. Els merovingis quedaren relegats a altres categories, però és en la línia dels comptes catalans on trobem, de forma més clara, la successió per sang. En el territori d’aquest comtes catalans, probablement successors dels merovingis i, per tant, de la Sang Reial, apareix quatre segles després el mode de viure càtar, en el qual s’impliquen des del poble fins als senyors. També apareix l’Ordre de Cavalleria del Temple, en el segle XII. Tota la tradició fantàstica del coneixement i de la sang segueix fins que la comunitat càtara és delmada per la creuada de Simó de Montfort, en què en defensa dels càtars mor el comte-rei català i el seu fill, més endavant el rei Jaume I, cau presoner de les tropes franceses.
A partir d’aquests fets i a causa d’ells, el territori català es veu trencat i esllavissat en els seus dominis del nord dels Pirineus, perdent-se el comptat de Ratzés, d’on prové tot el misteri de la nissaga merovíngia oculta, avui sembla que heretada per l’organització del Priorat de Sió, que encara perviu des del segle XI.
“A Dagobert II roi et a Sion est ce tresor. Et il est la mort.” Això és el que diu el segon document de Saunière. Potser es refereix que al mateix lloc del tresor hi ha el cadàver de Dagobert, com s’ha dit, o potser vol dir, simplement, que aquest tresor tan buscat consisteix en la mort. A totes les tradicions iniciàtiques es parla de la mort que s’ha de travessar per a trobar la vida. Potser la mort és la mateixa recerca, com la ciència, que la mort dóna per trobar la vida.
El que és cert és que un dia la nostra companya, a qui va dedicat aquest llibre, ens va dir referint-se a aquesta tasca, amb la naturalitat que caracteritza a aquells que només creuen en els tresors del cor: “Em sembla que estàs buscant els esclops de Déu.” Ell vulgui que arribi a trobar-los, que algun dia m’adoni que els tinc a sota del llit.
No volem acabar aquest petit estudi, que esperem que pugui donar lloc a noves investigacions com una llavor de blat ara enterrada i esperant la pluja, sense dedicar la nostra poètica a la llegenda galceraniana. Tal i com sir Henry Jones, en una coneguda pel•lícula de Spielberg, respon al seu fill Indiana sobre què és el que ha trobat al llarg de tota una vida d’investigació a la recerca de l’impossible, responem: “Inspiració, he trobat inspiració.”
.
.
font: pidecentelles
.
