de mitología animal asturiana ( Fernando Montes ).

Aspectes mitològics sobre l’osu.

Tot i que l’ós bru es troba avui en una situació realment difícil, no tan sols a Astúries sino a tota la serralada Cantàbrica, no ha estat sempre així, doncs aquest animal emblemàtic per excel·lència de les muntanyes asturianes fins fa relativament poc tenia una distribució molt més àmplia i un nombre d’individus molt més gran. Ha estat objecte de caça tant per a aprofitar-ne la carn com, especialment, el greix, el famós untu de osu. Aquest greix era molt cotitzat i valorat com molt eficaç en molts conceyus asturs, ja que se la considerava com un remei gairebé miraculós contra una malaltia molt lligada a l’humit ambient asturià: el reuma.

En moltes ocasions, un cop caçat l’osu la seva carn era compartida en una festa amb un gran àpat. I el seu greix s’embutia dins d’una tripa per al seu ús al llarg de tot l’any. Sovint es comerciava amb aquest untu de osu i es venia a afamats curanderus que el feien servir per a fer-hi fregues als adolorits membres dels seus pacients.

L’ós apareix també com animal totèmic i protector en moltes llegendes asturs. Així, hom deia que la fundadora del Monasteriu de Curniana ( Salas ) havia estat criada per una ossa en haver-se perdut a la muntanya, i així apareix representat en una talla a la portalada romànica de la seva antiga esglèsia.

La figura de l’osu també apareix lligada a aspectes de fecunditat. En els antroxos i mascarades d’hivern era habitual un personatge disfressat amb una pell d’ós, com a la mascarada que es celebra per Sant Isidre al poble de Llarón ( Cangues de Narcea ).

I també és el pare d’un personatge de rondalla molt popular anomenat Xuan el Osu ( ...us sona?... )

Segons aquest conte, la seva mare havia estat raptada per un osu que se l’havia endut a la seva cova, engendrant amb ella un fill amb una força prodigiosa. Aquest personatge realitzava grans proeses rescatant princeses encantades de les urpes de dracs de set caps, de gegants, o del mateix dimoni. En aquests afers s’acompanya d’altres personatges, com el Soplamolinos i l’Arrancafayes. Els contes d’aquest personatge apareixen escampats per tota la geografía asturiana, des de Caliao ( Casu ) fins a Grandas de Salime. ( i també: de Finisterre al cap de Creus! )

foto de http://www.toothandclaw.org.uk/species.asp

Pel que fa a la seva caça, hom deia que era tradició caçar-los amb ganivet i a mà, entrant així dins un terreny a l’hora mític i real, amb famosos exemples des de temps molt antics. És el cas de Favila, fill del rei astur Pelai, que segons les cróniques va ser mort per un ós en el transcurs d’una cacera al bosc de Llueves ( Cangues d’Onís ), època on la geografia del país era poblada d’óssos. I també caçadors del mateix estil contemporanis, amb nombrosos exemples com els del Valentón d’Arguinu ( Sumiedu ) o el Cazaorín de Caliao ( Casu ), Xuanón de Cabanaquinta ( Aller ), i Toribión de los Llanos ( Llena ). Al llibre de Celestin Nanteuil L’Espagne Pittoresque, Artistique et Monumentale apareixen gravats i es relata la caça de l’ós a Asturies.

Aspectes mitològics sobre el llobu.

El llop és un supervivent extraordinari, com l’ésser humà d’ençà el temps de les glaciacions. Malgrat la ferrenya persecució a que se l’ha sotmès amb tot tipus de paranys, llaços, verins, batudes, assassinat de cries, ...encara aconsegueix mantenir ( a Asturies ) una població estable.

Hi ha ben pocs animals tan temuts, odiats i perseguits com el llop. Això ha estat lògicament una causa determinant de que hi hagi una gran quantitat de llegendes i mites que en parlen, en ell inspirats i que encara avui perduren.

Són nombroses les històries que parlen d’homes que es transformen en llobu, especialment a conceyus com Cangues del Narcea, Ibias, Tinéu, Sumiedu, Riosa, etc.

A Mieldes i Rubleu Teinás ( Cangues ) i també a Barreu ( Tinéu ) parlen del llobos meigos, gent maligna amb capacitat per a transformar-se en llobu per atacar el bestiar dels seus veíns.

Per altra banda, determinades parts del llobu eren molt preuades per la medicina popular, en aquest cas barrejada amb rituals màgics. Per a evitar la mastitis de les vaques o de les dones, coneguda com el mal del monte, a Ozcos, Bual i Cuaña utilitzaven els ullals d’un llop per a fer una creu sobre el pit de l’afectada, que havia de dur penjada del coll fins a guarir-se. Per una malaltia dels cavalls anomenada tarazón deien que calía punxar-los el paladar i fer-los sagnar amb una dent de llop. Per altra banda, a Ibias, el seu ullal es feia servir contra les mossegades de serps i tot tipus de picades i infeccions, tot fent un ritual on alhora que es passava l’ullal per la zona afectada es recitava un conjur.

El cor del llobu es feia servir a As Mestas ( Cuaña ) un cop fet cendra, per a combatre la malaltía de la gota, que era com en deien a alguns conceyus asturians als atacs epilèptics. Per a la seva aplicació s’administrava via oral dissolt en mig got d’aigua.

Les ungles s’aprofitaven pel seu aspecte protector, i es duien guardades a la butxaca del pantaló per a quedar protegits contra l’agüeyamientu o mal güeyu de las bruxas.

Una rondalla tradicional força coneguda arreu d’Asturies narra com un gaiteru que tornava a casa després d’una romeria es va veure perseguit pels llops. Corrent com un desesperat i mig mort de por, comprimeix sense voler el sac de la gaita i deixa anar un llarg gemec. Els llops fugen esporuguits, mentre el gaiteru remprèn el camí tocant fort el seu instrument per a mantenir-los allunyats. Es tracta d’un tema folklòric molt conegut arreu d’Europa, amb variants a Portugal, Galicia, França, Irlanda, Suècia, Finlàndia, Alemania, Hongria...etc.

Retrocedint força més en el temps, fins al període celta pagà, el llop era l’animal de Més Enllà, era relacionat amb la nit i la mort, i per tant amb el món funerari. També amb els clans de guerrers típics entre els celtes i els germànics. Per a ells, el caràcter infernal, tan associat a la guerra, d’aquest animal, queda plasmat en el costum que tenien – ja citat dels asturs i cantàbrics – d’enviar als enemics els missatgers de guerra vestits amb pells de llop, figura que era considerada sagrada.

Aspectes mitològics sobre l’aigla.

Al llarg de l’Edat mitja i fins i tot en temps molt anteriors a l’època romana, les piedres d’aigla ( pedres d’àliga ) eren molt populars i tot sovint trobem que en parlen molts dels bestiaris, per ser considerades pedres màgiques, amb poders màgics. Manier, un pelegrí francès del Camí de sant Jaume relata com adquireix una d’aquestes pedres, del tamany d’una nou i d’un color vermellós tirant a gris. Hom suposava que l’esmentada pedra era bona per a les dones prenyades, contra els avortaments, els mals de cap, els verins, la pesta, i tot un seguit més de malalties.

Diuen que un home de Nadou anava a la Peña l’Áigla a caçar àligues per agafar les piedres; la tenien sota l’ala i la feien servir per a covar la seva niuada ( narrat per Alejandro Anes Suárez, de As Mestas, conceyu de Cuaña ).

Aspectes mitològics sobre mussols i òlibes.

A tots els conceyus asturians el cant de les curuxes – nom genèric per a designar a totes les aus nocturnes: curuxu, curuxa, cudombu, miagona, gumiata, niétova, guaxa, etc... – és considerat com a senyal de mal auguri, i podia indicar la mort d’algú a la quintana. (....) En el cas del nom Guaxa, es refereix també a una bruixa molt prima que pot entrar a les cases pel forat del pany, i xucla la sang dels neños, neñes e moces amb la seva dent llarga i esmolada, i la mateixa guaxa com a ocell és també el resultat de la transformació d’una bruixa.

Asio otus, el mussol banyut.

L’any 43 a.C., el romà Ovidi ja parlava d’uns ocells d’activitat nocturna, les curuxes, amb plomes blanques, grans ulls ben oberts i un bec ganxut per a clavar a les artèries i xuclar la sang. Deia que el seu nom era Striges ( o vampir ), d’on vé el nom científic de Strigiformes amb el que se les coneix, i que de nits cridàven fent esgarrifar a tothom que les sentia. A les bruixes a l’Edat mitja se les anomenava estriga.

Autors posteriors com Horaci i Properci afegeixen que les striges tenen urpes i ales, i rostre de dona vella i pansida. D’aquí surt la bruixa Guaxa de l’esmentat mite asturià.

. Bubo bubo

Aspectes mitològics sobre les serps.

Les culiebres o gafures – en sentit ampli, totes les serps – són criatures pregonament lligades als mites i llegendes asturians, que en la majoria dels cassos i especialment en les zones rurals encara segueixen absolutament vigents, com sol succeir amb molts dels éssers de la nostra mitologia, tot i saber que no s’ajusten a la realitat.

Un de ben típic és el de les dones encantades i xanes - belles nimfes que viuen vora l’aigua - , que es transformen en culiebres i demanen a llurs pretendents tres petons per a trencar l’encanteri.

També és molt coneguda a Asturies la llegenda de la pedra de la culiebra, que fan set culiebres, una d’elles el culiebru o cuélebre, emmig les baves i d’altres secreccions viscoses que deixen. En realitat no hi ha cap pedra, i es tracta de l’amuntegament d’individus que pot succeir durant el seu aparellament. En tot cas, aquesta suposada pedra que produeixen – i que molta gent identifica amb fóssils o fragments de banya de cèrvids, etc. – hom la fa servir després per a guarir-ne les de les seves mossegades.

D’aquesta llegenda ja parlava al s. I el romà Caius Plini Segon, dient que era una història pròpia dels gals.

També era conegut que les culiebres amagaven llur verí a sota d’una pedra quan anàven a banyar-se a un riu.

Es feia servir també com a remei per al reuma i els problemes de dolor que patien els tullits, fent fregues amb el greix de serp, o bé amb un ungüent fet amb aquest greix a les persones afectades. Les finalitats medicinals de l’untu de culiebra eren moltes, i el seu ús era molt estés en altres temps. L’espinada de serp, un cop trets el cap i la cua i asecades, servien per guarir les febres altes, administrades en forma de brou o sopa.

D’altres vegades, no gaires, en canvi eren considerades com amulet de la bona sort, com succeeix a Carreño. A Llogrezana, cap a l’any 1938, la gent marinera de Ca Moran solia matar una culiebra i la deixaven assecar per a llevar-li després la pell, i embolicada amb cura dur-la en sortir de pesca a l’alta mar.

Una altra creença molt estesa arreu d’Asturies és que si es posa dins la bossa d’un altre sense que se n’adoni la muda de pell d’una serp, li donará molta sort en el joc. I també que aquesta pell, enrrotllada dins la boina, llevava el mal de cap.

Es deia que a les culiebres els hi agradava molt la llet ( ! ), i en aquest sentit hom diu que si una vaca dona poca llet és perquè de nits vé una culiebra per mamar-li del tetu. Com també que popen de nit del pit de les dones que alleten algun fill.

Hi ha una munió d’històries i llegendes que fan referència a culiebres, molt arrelades en la tradició oral popular, i que trobarem amb facilitat als llibres que parlen sobre els nostres mites i llegendes. Cal parar compte que un dels éssers mitològics de la cultura astur, lligat a aquesta terra des de temps ancestrals, és el cuélebre. Aquesta criatura és una mena enorme de culiebra-drac, que té ales, i pot tenir diversos caps. Viu dins la més pregona espessor del bosc, on s’alimenta tant d’animals com d’humans. Un viatge enrera en el temps que ens connecta amb la mitología dels temps celtes pagans...

Molts de cops, deien, el cuélebre pot taponar amb el seu immens cos el curs d’un riu, tot provocant inundacions, i per a evitar-ho exigeix que se li entreguin caps de bestiar, o joves verges, com a sacrifici. Això enllaça amb les antigues ofrenes que es realitzaven per a calmar la fúria sobtada de l’aigua, que hom creia causada pel cuélebre.

El tema de la lluita amb serps monstruoses és un motiu recurrent dins el món celta. En aquells temps els guerrers decoraven els cascs i d’altres objectes de guarniment amb escenes de combat amb bèsties mitològiques. Per a la vella Europa pagana, però, la serp sempre ha mostrat una ambivalència de veneració i respecte molt allunyada de la visió de la religió jueucristiana que feia d’ella una encarnació de Mal, del Dimoni. La serp representava els poders ignots de la terra, les forces telúriques, el poder de l’aigua, a l’hora indispensable per a la vida però també, i a l’hora, perillós quan es desferma i manifesta en forma catastròfica en inundacions, tempestes i d’altres...

La serp s’associava a la fertilitat i als principis creadors en multitud de cultures europees del Neolític i Calcolític ( Bulgaria, Ucraïna, Micenes, etc.), i apareix vinculada a la Deesa-Mare i a ritus de fertilitat de la terra i de la gestació. En les antigues religions hom creia que el món havia nascut emmig els anells generadors de vàries serps. L’ou còsmic així creat s’hauria partit en dos: la meitat superior era la cúpula celest, i la inferior, la terra ( i per això la terra era plana ); cosmogonía aquesta fossilitzada dins la tradició oral referent a l’esmentada piedra de la culiebra.

Aspectes mitològics sobre petits ocells insectívors i alguns córvids.

Amb els noms de ceriques, raitanes i andarines, per exemple, són coneguts a Asturies el cargolet , el pitroig i les orenetes respectivament; ocells tots ells considerats sagrats, tanmateix com un seguit d’altres espècies d’aus insectívores. El fet de matar-los o prendre’n els nius era considerat com un gran pecat que només en podia portar desgràcies. Com, per exemple, la mort sobtada de la millor vaca de la casa.

En l’Edat Mitja, i al llarg de la peregrinació al Camí de Sant Jaume, hom creia que les orenetes tenien una pedra màgica dins el cap. Aquesta pedra podia ser blanca o vermella. La primera feia que qui la posseís mai no patís de set i dués la boca fresca si la duia a la boca, o la llepava. Les piedres de la andarina servien també per als fluxos sanguinis, els parts, el mal de gota, i les malalties oculars.

Pel que fa als còrvids en general ( corbs i cornelles fonamentalment ), tant a Asturies com a pràcticament la resta d’Europa a partir d’un determinat moment, eren vistos gairebé sempre com a ocells de mal averany. A tall d’exemple, a Bocines, conceyu de Gozón, veure volar tres corbs clacant era senyal de que algú havia de morir. Hom deia que representaven la creu i els ciris de l’enterrament.

Dels corbs hom diu que són savis, doncs arriben a ésser molt vells i fins i tot piden aprendre a enraonar, com els lloros. Per això encara perviu a Asturies l’ancestral costum de capturar-los i mantenir-los vius en captivitat. Ja era així en l’época celta pagana, i aquesta au s’associava a la classe sacerdotal druídica, i era considerat un ocell savi i sagrat.

Dins d’algunes llegendes asturianes trobem que són els corbs els qui assenyalen el lloc on és enterrat un tresor fabulós, com és el cas de la Peña’l Cuervu en el mont Gorfolí, al conceyu de Illas.

Durant l’Edat Mitja es considerava que el vol de determinats ocells podia ésser decissiu a l’hora de prendre decissions, o endevinar el resultat de les futures batalles. A aquests auguris mitjançant el vol dels ocells ja feia referència Estrabó en parlar del asturs de l’Edat del Ferro.

L’escut de Pravia té sis corbs en memòria d’una llegendària batalla lliurada contra els moros. Hom deia que un guerrer pravià de la Vall d’Aranguín era a l’altra banda del riu veient com el rei Pelai lluitava contra els sarraíns, sense però atrevir-se a intervenir, fins que va veure sis corbs fen voltes a sobre d’ell. Llavors va decidir afegir-se a la batalla tot dient: “Aves de poca valía que de fame sentís pena, venir na mio compañía, pues de carne ajena o mía, vos dejaré la panxa plena”. I dit això, ell i el seu exèrcit travessaren el riu per ajudar a Pelai, aconseguint la victòria. Aquesta és una llegenda molt popular a Quinzanas i Beifar de Pravia, que ja apareixia recollida per Tirso d’Avilés al s. XVI en la seva obra Armas y linajes de Asturies, afegint que l’escut dels sis corbs pertany als cognoms Arango i Cuervo, ambdós molt abundants al dit conceyu.

Aspectes mitològics sobre la salamandra.

Amb el nom de sacaberes es coneixen a Asturies a les salamandres, però també als tritons grossos, com el tritó jaspiat ( Triturus marmoratus ). Animals totalment inofensius al quals se’ls hi atribueix erròniament un verí mortal. ( ... )

Desafortunadament per a ells, llur fama d’animals mortífers hem de buscar-la a antics tractats i bestiaris medievals europeus, com el d’Oxford, del s. XVI. Segons aquest tractat, hom creia que si en queia un a un pou d’aigua podia emmetzinar-lo.

Hi ha llegendes asturianes on una sacabera cau a l’aigua de pastar el pa i emmetzina al poble sencer que en menja, com ho relaten algunes llegendes quirosanes sobre els pobles de Mengoyu i Rescuru, avui desapareguts. Evidentment, res més allunyat de la realitat, on tampoc moren les vaques o el bestiar domèstic en general que s’abeuren als llocs on es reprodueixen i passen part de la vida aquests amfibis.

També hom diu, equivocadament, que si mossega al dit una persona, en cas de no morir, el dit li quedarà malformat, adquirint l’aspecte del cap de salamandra. Això és del tot impossible pel senzill motiu que aquests animals mai reaccionen amb el recurs de mossegar per a defensar-se en ésser capturats, com poden fer les sargrantanes i d’altres sauris, i perquè per altre banda a les mandíbules no hi tenen dents i ni tan sols són prou rígides com per a exercir una pressió mínima de mossegada a un humà sese que abans se li deformin. A Cornollo ( Allande ) i segons creença, calia cremar l’animal, i després fer-se fregues amb la seva cendra, per a guarir-ne la mossegada.

A el Respiñu ( Llangréu ) hom deia que si una sacabera passava pel sota d’una vaca, podia tallar-li la llet, doncs tenia el poder d’una bruixa, o fins i tot podia ser-ne una, transformada. Tallar la llet amb la simple presència era quelcom que hom atribuía a les bruixes en l’Europa medieval.

En qualsevol cas, i fent esment un cop més de la seva total inofensivitat, existeixen per desgràcia moltes dites i refranys asturians que fan referència a aquest suposat verí mortal, causant d’una mort fulminant:

Si te muerde una sacabera non te da tiempu nin a prender una vela...

foto de http://ciencia.hsw.uol.com.br/regeneracao-salamandras.htm

Aspectes mitològics sobre el salmó.

Dins la tradició celta, el salmó és el símbol del Coneixement, de la visió perfecta del passat i del futur. Els salmons remunten el corrent del riu per anar al lloc on van nèixer i on pondràn els seus ous. I per a fer-ho, lluiten contra els corrents, els obstacles, els perills i el temps, cosa que els fa esdevenir criatures especials. De natura misteriosa però increíblement resolta, son els millors missatgers entre móns diferents, i personifiquen la Saviesa.

En els rius de les terres amb cultura celta, els mites ens diuen que hom pot trobar vells salmons amb la boca i el llom aclivellats pels hams d’infortunats pescadors. Són aquests salmons els qui parlen i aconsellen els herois de la mitología celta, com Cuchulain, heroi popular de l’Ulster irlandès.

Qui mengi la carn de salmó rebrà el dó de la profecía, si les seves característiques li en fan mereixedor d’aital recompensa. Els rius de l’Altre Món són farcits de salmons que mengen les avellanes dels arbres de la Saviesa.

A vegades s’endinsaven en el món dels humans per a difondre llurs profecies sobre el món futur.

La figura del salmó apareix en una de les mostres d’orfebreria céltica asturiana: la diadema àuria de Moñes ( Piloña ).

Aspectes mitològics sobre el senglar.

El xabaril o gochu xabaz fou un animal sagrat, potser un dels més importants dins de la cultura pagana celta. És el símbol de la classe sacerdotal druídica i dels guerrers celtes, encara que el xabaril també pot ésser un animal monstruós amb qui s’enfronten dits guerrers en acabar el curs d’una cacera fantàstica. Els herois típics dels celtes són els caçadors de senglars. Aquests, com els porcs, eren sovint utilitzats en sacrificis importants per llur condició de sagrats. També s’usaven per a simbolitzar als guerrers i apareixien en forma de cresta sobre els cascs que feien servir, així com tot sovint en les representacions de l’art celta, on és caracteritzat amb una eriçada cresta de pèl, com a símbol per a escenificar l’agresivitat de l’animal.

dibuix de http://www.roc.asso.fr/index.html

Era considerat el símbol de la ferotgia del guerrer. Segons el mite, als guerrers celtes també se’ls eriçava el cabell abans de combatre, i els historiadors apunten que possiblement fessin servir fang ó aigua de calç per a aconseguir llur cresta.

Els celtes creien que el cap tenia propietats màgiques. El de llurs enemics tenia gran valor com a trofeu de guerra, i hi ha molts mites fent referència a caps tallats, tant d’homes com d’animals sagrats, com el senglar. Hi ha cites d’historiadors romans que expliquen el costum dels celtes de penjar del coll dels seus cavalls els caps tallats d’enemics, o bé de posar-los sobre pals al davant de casa seva com trofeus de cacera. Ensenyaven ufanosos aquests trofeus als seus hostes, i es lloaven dels grans rescats que oferien les famílies dels vençuts per a rescatar-les. Les batalles eren caceres de caps ( ar-cenn en gaèlic antic ) que a més de proveír de trofeus tenien per als joves un sentit de ritual d’iniciació, passat així a esdevenir adults i ja amb possibilitat de contraure parella.

Un cop abolit aquest costum amb la romanització o cristianització, aquest ritus té continuació en l’acció simbólica de referir-lo a animals sagrats o mitològics com el senglar, com ho fan els del cognom asturià Lagar, que pinten en l’escut del seu llinatge un cap sangonós de senglar.

Aspectes mitològics sobre el cèrvol.

En les mitologíes indoeuropees celtiques i germàniques principalment, el cèrvol apareix com a animal psicopomp, és a dir, conductor de les ánimes i els esperits al Més Enllà, a l’Altre Món.

Així apareix representat en pedra, gravat en les esteles vaudinienses com la de Ponga ( Astúries ), estela funerària on també hi apareix la figura del cavall, un altre dels animals psicopompis de les societats guerreres indoeuropees.

Apareix com a animal místic en multitud de bestiaris medievals. Hom diu d’ell que viu cinquanta anys, i un cop passats, en sentir-se morir, busca a la serp i se l’empassa d’un mos, aconseguint així viure cinquanta anys més.

Per a moltes cultures, la serp és símbol de reencarnació permanent, ja que amb cada canvi de pell apareix lluenta, com si hagués rejovenit i vencés així a la mort. Per tant, tindria força sentit aquesta interpretació dels bestiaris medievals.

Amb el cristianisme, el cérvol passà a ésser una representació de Jesucrist, o del Bé, front a la serp, és a dir, el Dimoni, el Mal. I és d’aquest orígen precissament d’on arrenquen algunes pregàries i conxuros contra les mossegades de serp que podem trobar, per exemple, en alguns pobles de Tinéu i Allande.

Tanmateix, el cuernu del alicorniu ( la banya de l’unicorn ) emprat als rituals de pasar el agua pol cuernu contra l’agüeyamientu de les bruxes ( mal d’ull ) estava fet d’un tros de banya de venau ( cèrvol ), o millor encara de daina.