Geografia i Llegendes de les Dones d’Aigua (xevicat.net).

Contingut

Les Dones d'Aigua.

Les Dones d’aigua, també anomenades Aloges, Goges, Encantades, Païtides, Nimfes de llacs o Fades, són éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça, es poden trobar als rius, llacs, gorgs, estanys, balmes, coves i fonts.

Com a habitants de l’aigua, poseeixen les seves virtuts, i simbolitzen la vida i la fecunditat, tal com l’aigua permet la vida dels animals i fa créixer les plantes.

Les Aloges tenen molta similitud amb les nimfes greco-romanes, com elles representen la fecunditat i la gràcia, i es classifiquen segons on habiten.

Les dones d’aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, amb els mateixos trets que les nàiades gregues, però típicament catalanes.

Son éssers nocturns, els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena i que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos.

Aquestes dones son el cànon de la bellesa femenina; la bellesa idíl·lica i onírica, els seus ulls verd maragda o blau profund, com estanys sense fons, brillen a les nits de lluna plena, mentre dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i sinuosos.

Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d’unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d’avellaner, ja que només la fusta d’aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.

Tenen una joventut eterna, malgrat tot no son immortals, però poden viure més de mil anys, conservant sempre la seva bellesa i les seves facultats.

Es considera que són de temperament innocent, però amb una alta autoestima i orgull per la seva bellesa, son bondadoses i procuren dotar de riquesa i benestar als voltants dels llocs on viuen.

Tendeixen a ajuntar-se en petits grups, i defensen fermament el seu territori. Procuren no tenir cap mena de relació amb els mortals, però a vegades es produeixen encontres inesperats, i llavors els mortals acostumen a no sortir-ne ben parats.

D’algunes s’explica que tenen la capacitat de transformar-se de dia en merles d’aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s’hi submergeix un estrany.

Fins fa poc, qualsevol excursionista es podria haver trobat en algun lloc amagat del bosc a una dona d’aigua prenent el sol asseguda sobre una pedra i amb els peus dins d’un rierol, mentre es pentinava la seva llarga cabellera daurada.

A les nits de lluna clara, era també possible trobar-les en algun paratge inaccessible, en el moment que aprofiten per a netejar i estendre la roba o per filar el lli.

Pasten farina i fan pa i coques, renten els seus vels durant la nit i els estenen de bon mati pels matolls.

En aquestes ocasions, la tradició diu que si algú n’aconseguia una penyora que s’haguessin deixat estesa, o una troca de lli, seria afortunat la resta de la seva vida; però també hi havia greu perill si les dones d’aigua s’adonaven del robatori; a qui els roba un vel l’encanten o el converteixen en pedra.

També es parla de persones que, havent passat la nit en algun bosc, havien escoltar les sever rialles, ja que solen celebrar orgies i banquets en els seus palaus de vidre, situats sota algunes coves.

Dins les seves coves no hi passa el temps, de manera que qui hi ha estat, encara que hi hagi passat anys, hi surt tant jove com abans; per això les encantades son eternament joves.

Es creu que a la nit de Sant Joan, la més màgica de tot l'any, les dones d’aigua perden els seus poders, i llavors no poden encantar als humans.

Un altre ritual diu que fer l’amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i s’adquireix el do d’entendre el parlar de les bèsties, la vida es dobla, es gaudeix de joventut eterna i es viu sempre més amb bona sort i fortuna.

Cal esmentar que hi ha unes deïtats anomenades dones de fum que són uns éssers de l’aire, germanes de les llufes, esperits eteris, representats com a dones bellíssimes, bondadoses amb el bondadós, desagraïdes amb el desagraït.

Al Solsonès s’anomena a les dones de fum dones de fum i aigua, així que és molt probable que aquestes estiguin també relacionades amb indrets d’aigua dolça; en algunes històries ens apareix el terme llufa o dona de fum fent referència a dones d’aigua.

A altres contrades es coneixen amb diferents noms:

A Occitània daunas d’ayga, a l’Alvèrnia danne d’aigüe, a Astúries xanes, a Euskadi lamiak i a Cantàbria anjanas o mozas de agua.

Localització Geogràfica.

Les dones d’aigua viuen en diverses zones de Catalunya, no només a les muntanyes o als Pirineus.

Segons les tradicions, habiten dins dels gorgs profunds, en palaus encantats i acostumen a estar en reialmes presidits per una reina, que viu en el lloc més profund del gorg des del principi del món, quan encara no havien nascut els homes.

Les dones d’aigua tenen preferència per les zones més altes del Pirineu, a les comarques del Pallars, l´Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà, la Vall d'Aran, el Capcir, el Vallespir, i Andorra, on acostumen a viure a coves properes als rius i llacs.

Al territori català es contemplen els següents indrets i regnes de dones d’aigua:

Al Maresme, a l’indret màgic de Dones d’Aigua, a Sant Iscle de Vallalta. Al Montseny, prop de Santa Fe i Riells, al Vallès Oriental, a Puiggraciós, al Berguedà, a la Coma de Llenyot, A la Garrotxa, a Parets, a l’Alt Empordà, a Ordis i del Mont, a Banyoles, a l’estany existeix un regne de dones d’aigua, les Estunes, al Solsonès, on s’anomenen dones de fum i d’aigua, vora la Riera Salada, al Ripollès, a les coves de Rialb, a Ribes de Freser, a la Tosca del Pinatar, al Puigmal, a l’Alt Urgell, a Toloriu, a la Cerdanya, les de la Fou. ( cova de la Fou, a la vora de Bor. ), Al Rosselló, les de Sirac, en ple Canigó, al Conflent, les de les coves d’en Riubanys.

Altres indrets:

A Mirmanda, Galamús, Fontargent i Lanós, Sant Julià de Ramis, la Creu d'Olordre, Montsoriu, Montmany, Esponellà, Congost dels Collegats, Carançà, la Vall de Cabó, Sant Jordi de l'Empordà.

En trobem també en coves:

la Fou (Cerdanya), Coma llenyat (Berguedà), d'Ordis i del Mont (Alt Empordà), Puig-graciós (Vallès Oriental).

Llegendes.

La inevitable fascinació que exerceixen les dones d’aigua sobre la gent que viu als apartats pobles ha donat lloc a una gran quantitat d’històries i llegendes.

El llegendari ens explica moltes històries d’amors i casaments entre goges i éssers humans que han d’acceptar les condicions que aquestes els fan. Generalment els exigeixen que per cap raó del món mencionin la naturalesa aquàtica de la noia. Quan l’home esmenta el mot “goja” o “dona d’aigua”, aquesta desapareix amb la fortuna i abandona el marit, però no pas els fills, als quals pentinarà i vestirà cada matí.

Altres vegades les dones d’aigua queden embarassades d’un mortal i necessiten ajuda per parir, car no en saben, i si alguna dona passa per casualitat i les ajuda també li paguen amb el segó que es transformarà en or sota una condició.

Al Montnegre, al Maresme.

Apel·les Mestres ens parla d’un gorg Negre a Sant Iscle de Vallalta, on es diu que les dones d’aigua estenen cada dia la bugada i si hom s’hi acosta, es pres per elles i endut dintre de la cova on resideixen.

S’explica que anys enrere, un pastor jove i ben plantat descansava vora les aigües de la riera. De sobte una melodia estranya i encisadora el va fer despertar del seu son profund, en guaitar el lloc d'on procedia la música va poder observar la dansa d’unes goges entre unes aigües que brillaven a la llum del firmament. El noi es va enamorar d’una d’elles i la següent nit de lluna plena es dirigí altre cop a mateix lloc i va materialitzar el seu amor amb la goja que estimava, que es va quedar prenyada. En el moment del part cap nimfa sabia què havia de fer i totes cridaven esmaperdudes, quan l’anciana de Can “Patrias” (la casa que queda més a la vora) passava per allà les va sentir i corre-cuita va baixar cap al gorg.

Un cop la criatura nascuda, les dones d’aigua varen oferir quelcom màgic a la velleta que havia ajudat a infantar el fill, però amb la condició que no ho mirés. ella no va resistir la temptació i va mirar, veient només grans de segó, així que els tirà tots a terra. En arribar a casa, la seva família quedà meravellada del davantal que duia la mestressa, ja que estava tot ple d’un polsim d’or. Llavors la dona va entendre el que havia passat: al mirar-lo l’or s’havia convertit en segó ! ... va córrer cap a l’estany i s’hi llançà sense pensar-s’ho dues vegades i va morir.

Respecte el jove que va deixar prenyada la dona d’aigua, va restar condemnat la resta de la seva vida i més enllà a vagar per les muntanyes del Montnegre cercant la seva estimada. A les nits de lluna plena encara es poden sentir els seus planys.

En aquestes terres també es conta la llegenda d’un jove que va agafar d’amagat una peça de roba de les dones d’aigua, però mentre se l’emportava se li va enganxar en un esbarzer i la tela s’anà desfilant. Així doncs, el noi es quedà sense roba i les dones d’aigua van refer la peça amb el fil que varen trobar pel camí.

Al gorg Negre de Gualba, al Montseny.

En aquest gorg, hi ha una entrada de mina anomenada "Roca Babilla", i es diu que aquesta mina arriba fins a Mallorca, i que les encantades de cada país van i vénen, de dia sent merles i de nit dones d’aigua. Quan algú les veu, queda convertit en pedra; si algú les toca, se l’emporten aigua andins i hi queda encantat la resta de la seva vida.

Una llegenda explica que l’amo de Can Prat un dia en fer-se tard, just quan començava a fosquejar, va anar a parar a aquest gorg negre i allí hi veié una dona d’aigua que es pentinava la seva llarga cabellera rossa a la llum de la lluna. Ell en va quedar enamorat, i li va declarar el seu amor. Ella al principi no el va voler escoltar, però de tant que hi va insistir al final va accedir a casar-s’hi, amb la condició de que no mencionés mai a ningú la seva veritable natura aquàtica. Van tenir dos fills molt bonics, nen i nena, que tenien la mateixa mirada humida de la seva mare. Però un dia ell li digué “dona d’aigua” i seguidament ella va retornar al gorg negre. Però cada nit sortia d’amagat a acotxar als seus fills i les llàgrimes que li queien es convertien en perles, que cada matí l’home recollia sense imaginar que eren de la seva dona.

Una altre llegenda del mateix lloc parla que des de temps remots al gorg negre hi vivien unes dones d’aigües tutelades per una dona de carn i ossos, una mena de mainadera.

Un bon dia, la dona es cansà d’aquella vida apartada dels seus i va decidir tornar al poble. Abans de marxar les dones volgueren fer-li un regal i li col·locaren sobre el davantal quelcom molt pesat, i posant-li la condició de que no el mirés sota cap concepte abans d’arribar a algun indret per on passés aigua. La dona inicià el seu camí, però després de recórrer un bon tros, no havent trobat cap rierol ni font, va caure en la temptació i decidí obrir el davantal. Llavors va descobrir amb sorpresa que portava un munt de segó, llavors va reaccionar amb empipament al sentir-se enganyada i va sacseja el davantal, descobrint llavors una unça d’or i així va comprendre que el que realment havia portat era or, convertit ara en segó com a càstig a la seva curiositat.

Des de llavors, una font que es troba prop del lloc on perdé la seva fortuna passà a anomenar-se la “Font d’Or”, d’on prové el nom d’una de les marques d’aigua mineral més conegudes.

A la font de les Païtides, al Montseny.

En aquesta muntanya s’hi troba l’anomenada font de les Paitides o Païtides, que és com la gent de la contrada anomena a aquests éssers aquàtics.

Molta gent va cada dia a buscar aigua a aquesta font, ja que es creu que aquesta aigua esta plena de virtuts i va molt bé per a la salut.

Guerau de Liost, escriptor i poeta del Montseny, descriu molt bé aquestes divinitats:

“A flotonades en els estanys,

juguen les fades a fer paranys....”

A Arbúcies.

Al terme municipal d’aquest poble hi ha una cascada que s’anomena el "Salt de la dona d’aigua".

el salt de la dona d'aigua d'Arbúcies.

foto d'Oriol Nicolau Vila, a Fotonatura.org

Fotograma de "Lucía y el sexo" ( Julio Medem, 2001 )

S’explica que l’hereu de Can Blanch, mentre dormia a la ombra d’una alzina, va sentir una dolça veu que cantava. L’home es dirigí al gorg d’on sortia la veu i va trobar-hi una dona d’aigua, de la que es va enamorar. Després de moltes jornades de súpliques i declaracions amoroses, es van casar. Però com a moltes altres llegendes del mateix tipus, un dia en un atac d’ira l’home mencionà a natura aquàtica de la dona d’aigua i aquesta va tornar al gorg d’on havia sortit. L’home i el mas es van arruïnar, però els fills de la parella trobaven cada matí unes perles a la seva habitació, que eren les llàgrimes vessades per la seva mare cada nit, i gràcies a elles la casa pairal va tirar endavant.

Des de llavors es creu que el salt d’aigua és la cabellera de la dona, que en certes nits se sent cantar i es pot veure la seva figura.

A Arbúcies s’hi troba un estany que porta per nom estany de la Dona d’Aigua i una pedra que fa referència a aquesta llegenda.

A Sant Miquel del Fai, a Riells.

S’hi troben uns bonics salts d’aigua, i allí s’hi troba un gorg anomenat el gorg de la goja. La màgia de l’indret a donat peu a moltes històries i llegendes de dones d’aigua.

Conten que un mosso s’enamorà d’una dona d’aigua, amb qui va arribar a casar-se, però també amb la condició de que mai l’anomenés “dona d’aigua”. Durant molts anys foren feliços i tingueren descendència. Però un bon dia, mentre l'home era de viatge, la muller s'encarregà de les collites i sabent que més endavant hi hauria una forta pedregada va manar segar els camps abans d'hora. El seu marit, en veure-ho, li recriminà: “Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser !”

llavors ella va desaparèixer de manera fulminant, sense deixar rastre. A partir de llavors, l’home va observar que cada dia, quan tornava del treball, es trobava a la seva filla petita aixecada, arreglada i pentinada, al preguntar-li a la nena qui la cuidava, aquesta va dir que era la seva mare.

Va decidir quedar-se un matí observant d’amagat, i va poder veure com efectivament, la dona sortia d’un pou proper i s’ocupava de la petita, i tot seguit desapareixia pel mateix lloc d’on havia sorgit. Va provar de retenir-la, però llavors la dona va desaparèixer per sempre; algunes versions diuen que aquest cop amb la seva filla.

A Caldes d'Estrac, el Maresme.

Hi ha una torre coneguda com la torre dels Encantats. Es diu que un dia hi comparegué una dona d’aigua i s’hi quedà a viure. Contrariament al que generalment es creia, des de llavors tot va comença a anar malament; les collites es perdien i la pluja era escassa.

Un dia el poble es va reunir i van comença a acusar dels mals a la dona d’aigua, però després de discutir-ho molt, van pensar que fora millor demanar-li consell a la dona que no pas oposar-s’hi directament.

Així que vana anar-hi i li demanaren protecció i ajuda. Ella llavors els digué que sota la població hi passava un riu subterrani d’aigües medicinals, i els va indicar el lloc exacte on podien excavar i trobar-hi l’aigua. Així ho van fer i van trobar la font d’aigua que donà riquesa i nom al poble.

A Ribes, a la Vall de Freser.

La llegenda explica que durant la invasió dels Gots, al segle IV, el rei Euric va matar al rei de la tribu dels Baguades que habitaven la vall de Freser, llavors Euric es va voler casar amb Sigiberta, princesa dels Baguades.

Atemorida, la noia va fugir cap a les coves de Freser per a buscar-hi un amagatall. Un cop allí, va sentir sarau i drings de copes, encuriosida va entrar en la esquerda de la roca d’on venia el soroll i es va trobar davant del palau de les dones d’aigua de Ribes.

Aquestes dones, al veure-la tant bonica i formosa, l’adoptaren i la van fer reina. A la entrada de la seva cova, aquestes dones d’aigua hi tenen un balcó guarnit amb clavellines, que s’amaguen quan algú ronda pels voltants. S’explica que encara ara, a l’avenc de Montgrony sovint s’hi senten els sorolls de les festes que hi organitzen.

“Mon palau és dins d’un cingle

que el Freser parteix en dos,

a cada banda del cingle

tinc finestres i balcons,

amb heureres per cortina,

lligaboscos per festó.”

Al bosc de les Estunes del Pla de l'Estany.

Amagades entre uns roures ancians, es troben unes esquerdes que segons la llegenda ens duen cap al palau de les aloges.

La fada de Banyoles fila de nits vora l’estany, teixeix amb fils d’or, teler de cristall i llançadora de vori. Molts n’han vist la claror. Un bon dia una velleta de Banyoles s’atansà a l’estany i sense pretendre-ho va veure aquestes belles criatures, com a penyora per haver-les vist li feren rentar la seva roba i li pagaren amb un grapat d’or que només va poder mirar en arribar a casa.

L’endemà una amiga seva hi anà, netejà la roba de les aloges i rebé el seu premi. Impacient, mirà pel camí el seu pagament i llavors en el seu lloc va veure un grapat de cereals, així doncs, llençà l’or convençuda que eren grans de segó.

A Puigcerdà, a la Cerdanya.

Al voltant del seu estany hi ha vàries llegendes. Una d’elles explica que hi habitava “la vella”, una bruixa o fada bona anciana. Amb el seu gipó i el seu caputxó, la velleta centenària comparteix un jorn de joia amb les gents de Puigcerdà, just abans de desaparèixer per entre les branques d’un saüc ploraner. Llavors inicia el seu viatge de tornada en vaixell al seu palau, on l’esperen una congregació de fades que un dia remot van arribar del llac de Llanós per habitar al lloc.

A Rocabertí, La Jonquera.

Aquí s’explica que les goges, que són bones filadores, sovint fan favors a mortals, oferint-los un fus màgic on no hi mancarà mai fil, amb la única condició de no dir mai mal del fil.

Una dona es guanyava molt bé la vida gràcies a la font interminable de fil de que s’havia gaudit des de feia moltes generacions. Un dia a la seva néta, que tot just estava aprenent l’ofici de filadora, se li embolicà la troca i digué sense pensar-s’ho dues vegades: “Maleït aquest fil!”, i el fil va desaparèixer, així com també van desaparèixer totes les peces de roba cosides amb aquest fil.

A les Masies de Voltregà, a Vic.

A sota de sant Boi hi ha un indret anomenat la font de les Donzelles.

Hi ha una llegenda d’un pastor o soldat, que baixant per aquesta font va relliscar i va caure. Quan va demanar auxili se li aparegueren set o vuit noies joves molt boniques. El van ajudar i el van curar, i tot seguit van desaparèixer, mai mes ningú les tornà a veure.

A Odèn, a Solsona.

A aquesta població hi ha una font anomenada la font de Can Sala, en aquest indret hi ha una tradició molt arrelada que explica que les dones de fum i aigua anaven a pentinar-se i s’emmirallaven en les aigües d’aquesta font.

A la Garrotxa.

En aquesta comarca es troben referències a un caràcter més juganer de les dones d’aigua, que es pot relacionar amb la actitud dels follets entremaliats.

S’explica que elles feien enfadar als traginers que rondaven per aquelles rodalies en pentinar les crineres de les mules i muntar-hi a sobre; en aquests casos, a diferencia d’altres llegendes, els homes no s’enamoren de les dones, sinó que s’hi enfaden.

A Torroella de Montgrí.

Allí s’hi troba un gorg anomenat el gorg Blau, on sembla ser que molts homes s’hi ha ofegat sense deixar cap rastre. Es suposa que aquestes desaparicions són acció de les dones d’aigua.

A Sant Pere de Roda.

Al cim de la muntanya de Verdera, les nits delluna plena, les goges, fades i sirenes s’apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau.

Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.

A Ripoll.

Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir goja o encantada i adquirir totes les virtuts d’aquestes.

Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, llavors rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d’aquest matí també compleix aquestes propietats.

També es diu que si et veus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d’una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en goja.

A l’Alt Ripollès.

Hi ha el gorg de Vall-llobera on sembla que també es produeixen misterioses desaparicions provocades per dones d’aigua.

A la riera de les Arenes.

El rierol al llarg del temps ha anat forjant un gorg en forma de petxina. Als seus voltant s’hi poden veure ocells que hi nien, les cueretes torrenteres, que es diu que son dones d’aigua que de nit recuperen la seva naturalesa idíl·lica i mostren els seus cossos nuus entre els raig de lluna.

Un dia foren descobertes per un vailet i una d’elles li tirà un raig d’aigua que el convertí en pedra.

A l’estany de Noedes, a la vall del Conflent.

Allí s’hi troba el catau (o cau) de les goges. Es diu que s’enfurismen quan algú gosa entrar al seu indret.

S’explica que un dia una fada s’enamorà d’un xicot i el captivà amb la blavor de l’estany, amb la intenció de endur-se’l al seu palau, sota les aigües, però sembla ser que l’encanteri va causar la mort del noi.

A Mallorca.

La més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se’n porta dins l’aigua als nins agosarats que guaiten pel coll del pou.

Floridalba i l’Ermità.

Víctor Català va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, a la novel·la “Solitud” .

Era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità, per això es va transformar en ocell d’or, li va interrompre les seves oracions i va provar de temptar-lo apareixent-se-li tota nua. Li va oferir tota mena de temptacions, però ell es va resistir.

Malgrat tot, no va poder evitar d’ enamorar-se’n i llavors no parava de cridar desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les demés encantades se’n mofaven, repetint allò que l’ermità cridava, i així es creà l’eco.

El llac lluminós de Lanós.

La llegenda diu que la ciutat de Lanós es troba al fons de les aigües de l’estany del mateix nom, al peu del Carlit. En aquesta ciutat encantada hi viuen fades i éssers femenins d’una gran bellesa i extraordinària gràcia, que estan en lluita constant amb les bruixes i diables de Balatx o Balaitg, de les que en són grans enemigues. Es diu que proven de fer tant de bé com poden, i desfan les malifetes de les bruixes i diables.

Als pobles propers a l’estany asseguren que és molt perillós quedar-se a dormir vora del llac en certes dates, ja que les dones d’aigua hi celebren una gran orgia al seu palau subterrani, llavors es poden escoltar belles cançons i música, rialles, dringar de copes i remor de plats, i surt tanta resplandor del llac que aquest s’il·lumina complertament.

El que hi és a prop si sentirà atret de forma irremeiable, i quedarà llavors encantat per sempre per viure a la ciutat per sempre més. L’arribada d’un nou hoste es pot reconèixer a una gran distància, ja que les dones solen fer-li una gran rebuda, amb tal guirigall que retruny en totes les muntanyes properes.

La reina de les goges de l’estany de Lanós és de les més importants i poderoses de totes, i hom la creu dotada del poder de volar per ella mateixa. Segons sembla, surt cada dia a passejar pels seus dominis, que comprenen els estanys alterosos del Cadí i del Canigó, dels de Sant Maurici arriba fins a les Estunes de Banyoles, poblades per altres estols de gojes que també li reten vassallatge.

Les coves d’en Riubanys.

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent. La llegenda conta que hi vivien unes encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per aconseguir una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa, cosa que és ben certa, una peça de roba d’encantada porta riquesa i sort per tota la vida.

Un dia un pescador de Prades els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n van adonar i li ventaren una bona pallissa.

S’explica que una vegada una dona prenyada anà a la cova i les encantades la van atendre; embolicaren el nadó amb unes tovalles i el ficaren dins d’una olla. Passats un dies, la dona se’n tornà a casa seva, emportant-se el nen embolicat amb les tovalles, sense que les goges se n’adonessin, per tal de que amb els seus poders guarissin al seu pare, que patia una greu malaltia. Un cop a casa, guardà les tovalles en un armari, i des de llavors el seu pare va guarir-se i les collites foren molt bones, portant riquesa i prosperitat.

El Canigó, al Rosselló.

Aquesta simbòlica i emblemàtica muntanya, símbol de Catalunya, és el regne per excel·lència de dones d´aigua, on s’hi troben els regnes més importants de goges.

Es diu que corren pels seus cims lluint la seva excepcional bellesa i la magnificència de llur riquesa i opulència. Viuen al fons dels estanyols, vola les aigües plàcides i cristal·lines i pels cataus i balmes de la muntanya.

Habiten en palais immensos, dels quals a les nits en surten clarors meravelloses que il·luminen les aigües o els caus i fins i tot les rodalies com si fos de dia.

Celebren grans festes, harmonitzades per músiques melodioses i cantúries, que deixen embadalit a tothom que les escolta. Se senten també dringar de copes d’or, que usen per veure vins i licors delicats, fets amb raims de vinyes que conreen en indrets secrets de la muntanya.

Les goges i encantades a voltes renten llur roba; molta gent havia sentit ben bé els cops de picador. L’estenien al clar de lluna i era blanquíssima, feia goig de mirar. El qui en podia aconseguir alguna peça tenia la sort i la riquesa assegurades per tota la vida. Era, però, empresa difícil, puix que elles la guardaven amb gran gelosia.

A la cova de Sirac, que és on Flordeneu, la reina de les fades del Canigó, mana a Gentil, el seu enamorat, beure de la font de l’oblit i així poder restar amb ell tota la seva vida.

article publicat al blog Fonts del Maresme.

http://xevicat.net/fonts/docmitescatalans.php