Les dones d’aigua ( Apel·les Mestres ).
,
*
.
*
Sant Iscle de Vallalta és un municipi situat a la part meridional del massís del Montnegre. El poble es troba a l’esquerra de la riera de Vallalta. Can Vives de la Cortada és un mas situat molt aprop del turó d’en Vives. La riera del Sallent és prop de Sant Pol de Mar.
Aquesta llegenda mostra com es van perdent les antigues creences en éssers fantàstics i com tan sols la gent de més edat encara les recorda i les reviu. El pas a una societat industrial no eximeix els pagesos de treballar durament, tot i tenir edats molt avançades, com la velleta d’aquesta història.
*
No es tracta d’un record del segle passat. No, la relació que segueix me l’ha feta, tal com la transcric, una vella de vuitanta anys de Sant Iscle que conserva totes les seves facultats mentals i energíes físiques. És ella, doncs, qui parla.
I això juro i perjuro que és tan cert com el sol que ens il·lumina; ho havia sentit contar cent vegades al pare, que era incapaç de dir una mentida.
Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. Les dones d’aigua , que estenien la roba tot cantant – ell les veia i les sentia ben clarament - , degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova.
Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai, perquè el pare mai va poder dir-ho; fos que les Dones l’encisessin i li fessin perdre la memòria de lo que passà allà dins, fos que l’amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir ni una paraula.
I que va ser-ne de ruc el bon home! Que va ser-ne de ruc! Tan bé que hauríem pogut estar!... Poc em veuria ara obligada a rentar i veremar i treballar com una burra d’escarràs!
Perquè heu de saber que a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre de la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i des d’aquella hora endavant l’abundor va entrar en aquella casa, que mai més no va faltar-los de res. Que va ser-ne de ruc, el pare!...
D’això que li conto, el jovent d’ara se’n riu, però li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!
* * *
Un fill de la mateixa dona – relativament jove encara - , sense atrevir-se a confessar obertament que creu en l’existència de les dones d’aigua, no nega que hagin existit i, sobretot, “quan la mare ho diu...!”
M’han contat que a la riera del Sallent – a uns cinc quarts de Sant Iscle – són molts els que, a ple dia, les han sentides enraonar i cantar i picar roba, però, per més que han fet i provat, mai les han pogudes veure.
Els boscaters del mateix indret – que el dilluns marxen al Montseny i no tornen fins al disabte – afirmen, i això sí que ho diuen – que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho - , que a la riera de Santa Fe hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores deixant-hi paperots i porqueries, al tornar-hi al cap d’un moment ja no se’n troba rastre, perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat.
I sembla que en el mateix poble de Sant Iscle i en els pobles veïns hi ha encara moltes persones que creun fermament en les dones d’aigua, i en conten episodis més o menys pintorescos.
.
Apel·les Mestres.
.
*
