Les Santes, festa gitana i occitana del mes de maig ( recull ).
.
*
Santas María Cleofás y Salomé ( 24 de abril ): María de Cleofás aparece en el evangelio de Juan estando al pie de la cruz junto a María, la madre de Jesús, Salomé i María Magdalena. Ésta es la única vez que con este nombre aparece en el Nuevo Testamento. Pero se la identifica con cierta probabilidad con María, la madre de Santiago y de José, de la que se dice en Mateo y en Lucas haber estado en el Calvario y haber estado viendo el lugar de la sepultura del Señor. Vuelta el dia de la Resurrección al sepulcro, tuvo la aparición del ángel que le anunció la resurrección de Cristo y poco después se le aparece el mismo Jesús. Salomé es la esposa de Zebedeo y madre de los apóstoles Santiago el Mayor y Juan. Pidió para sus hijos un puesto especial en el reino de Jesús. Estuvo en el Calvario y había sido una de las mujeres que desde Galilea subieron a Jerusalén con Jesús para atenderle.
.
diversos autors:
Año cristiano, IV ,abril 2003,
Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid.
*
.
( ... ) Una leyenda de época no precisable y en todo caso anterior a 1173, sostenia que María Magdalena habia recalado en Francia procedente de Palestina junto con Marta, Lázaro y otros compañeros y aquí se había dedicado a la vida eremítica; el relato retoma el antiguo topos del viaje de María Magdalena a occidente, ya presente en el evangelio apócrifo de Nicodemo, y difundido en la tradición oriental.
.
dins:
diversos autors:
Diccionario de los Santos, vol. II.
San Pablo, Madrid, 2000.
*
.
( ... ) Transportem-nos, ara per ara, a la costa d’aquesta terra que ha vist morir el Salvador. El cel és clar, la mar és en calma, tot a la natura és tranquil. Una gernació de jueus amb les autoritats religioses i els principals caps de la nació al capdavant s’agita i avança furiosa. Els seus crits de ràbia contrasten amb la calma dels elements.
I, al mig d’aquesta turba desenfrenada, marxa, els ulls al cel, un petit grup d’elegits del Senyor, pregant pels bàrbars que els destinaran a la mort o a l’exili. Es tracta de Llàtzer amb ses dues germanes, Marta i Magdalena. També hi ha Maximi, amic de Llàtzer. Hi ha Maria de Jaume i Maria Salomé, amb les seves dues serventes, Marcel·la i Sara. I encara hi trobem Sidoni, el cec de Jericó, i alguns altres deixebles.
Els jueus, havent-hi reconegut fervents apòstols de Jesús, se’n volen desfer. Els sotmetran a cruels suplicis? No! Tenien por que la fortalesa que aquests mostrarien a suportar-los no els suposés nous adeptes. Han escollit un mitjà més lax: els llencen en una barca sense rems, timó ni provisions.
Ja els malvats alegren els seus cors amb el pensament de veure’ls perir per naufragi o bé de fam; però no han comptat amb Aquell qui mana sobre les onades i al qual els vents i la mar obeeixen. De sobte, sota l’efecte d’una brisa fresca i lleugera que s’acaba d’aixecar, el bastiment, sense veles ni rems, guiat per una mà misteriosa, navega cap a mar oberta. Una pietosa tradició refereix que un àngel se’n va fer pilot i conductor; ens mostra fins i tot santa Sara obrint-se pas sobre les onades, portada sobre el mantell de Salomé. Així va desaparèixer la humil barqueta. S’allunyava per sempre més de les costes inhospitalàries de Palestina, per a gran sorpresa de la gentada, enduent-se els nobles fugitius, que sortosament varen tocar a terra prop de les boques del Roine, a l’illa de la Camarga. Allà varen agafar anomenada ben aviat per la seva vida cristiana i es varen atreure les gents amb els miracles que feien. 
( ... ) A penes tancada la tomba de les Santes que ja els homes, els primers que havien entrat en relació amb elles i havien estat influits per la seva tendre pietat varen voler venir a pregar al peu de les seves despulles mortals. El petit oratori on elles havien passat tan llatgues hores en adoració davant el Senyor, els era particularment estimat. Hi duien els parents, els pròxims, els amics: tal va ser l’origen del pelegrinatge.
Les Santes es varen mostrar de seguida reconegudes: de dalt el cel estant miraven amb complaença els pietosos cristians que honraven les seves relíquies i s’encomanaven a la seva intercessió: varen obtenir per a ells un devessall de gràcies.
La platja de la Camarga va ser des d’aleshores testimoni dels més sorprenents miracles. Es varen anar aixecant habitacles de mica en mica al voltant de les tombes de les Santes, que mostraven de manera tan resplendent el seu poder. Al petit oratori es va ajuntar una església més gran; portava, històricament, el nom de Nostra Senyora de la Barca: Sancta Maria de Ratis ( Annales Massilienses ). Aquest singular nom evocava el fràgil esquif que havia portat les santes Maries a Provença i en perpetuava el record. ( ... )
Una pietosa tradició explica que, vora aquest oratori, vivia llavors un ermità. Un rei d’Arle, que hi venia a gaudir de tant en tant els plaers de la cacera, el va trobar al bosc veí i s’hi va posar a parlar. L’ermità va fer comprendre al rei com s’alegrarien les santes Maries si tornaven a veure venir pelegrins a resar al seu oratori. Aquelles paraules varen ser impregnades de tanta unció que el rei va resoldre aixecar allà una magnífica església. ( ... )
De tota manera, els corsaris podien, en tot moment, tornar a desolar la platja de les Santes Maries; per això va donar a la nova església la forma d’una fortalesa.
Encara la podem veure avui vora la desembocadura del Grau d’Orgon, a dos quilòmetres de la riba esquerra del Roine, dins el territori d’Arle, on protegeix i domina la platja. ( ... )
Els pelegrins venien aleshores de totes les parts de França a satisfer un tribut d’homenatge a les Santes al santuari alçat sobre la seva tomba. ( ... )
Alguns anys més tard, el 1343, un bisbe de París va fer més encara. Informat de les meravelles que s’hi operaven, va visitar l’església de les Santes Maries i, de tornada a la seva diòcesi, va ordenar que se celebrés cada any la festa de Santa Maria de Jaume el 25 de maig, i la de Santa Maria Salomé, el 22 d’octubre.
Mn. Jean-Marie Lamoureux
dins:
Manuel pour le pèlerinage des Saintes-Maries de Provence.
Bisbat de Nimes, 2ª ed. 1881.
*
.

Bouches du Rhone.
foto de http://www.concerttee.com/posters/posters.php?item=3113425
( ... ) Fue, no obstante, el rey René, conde de Provenza, el gran paladín de la Santa Família de Betania. Gracias a su influencia, la devoción a santa María Magdalena y a santa Marta crecieron simultáneamente con la de las Santas. En 1448, escribió al papa Nicolás V solicitando autorización para exhumar las relíquias de Notre Dame de la Mer, y tan pronto recibió la bula papal, ordenó empezar las excavaciones. Bajo el coro de la iglesia, a cada lado del altar principal, se descubrieron dos cuerpos separados por una distancia de tres pies. Tenian las manos cruzadas sobre el pecho y exhalaban una cierta fragancia ( valde bonum odorem perfundebant ). Éstas, después de prolongada investigación, resultaron ser y se reconocieron como los restos de María Jacobé y María Salomé.
.
Walter Starkie
dins:
Casta gitana.
José Janés Editor.
Barcelona, 1956
*

.

( ... ) Effrey no se detuvo. Un año después, ordenó el derribo de la construcción para descubrir la verdadera cripta primitiva del templo. En ella dormia una gran piedra – L’Oreiller des Saintes – que sirvió a las Santas como almohada sobre la que reclinar la cabeza. Pronto corrió la voz de que su polvo, mezclado con agua, concedia la fecundidad y sanaba todos los males y padecimientos de los ojos.
El culto cobró a partir de entonces renovado auge, en especial por la afluencia a él de importantes bandas de gitanos, ese extraño y sorprendente pueblo de sorteros y auspices que había hecho acto de presencia en Francia hacía unos años. Y ese culto se ha perpetuado hasta hoy. Todos los años se celebra en esta pequeña localidad de la desembocadura del Ródano la romería en honor de Santa Sara, una santa apócrifa no reconocida por la Iglesia a la que muchos gitanos de Europa – que la llamamos Sara la Kalí – tenemos por patrona tutelar y cuya efígie se venera en la capilla que allí se alza, en el interior de una cripta a la que hasta 1910 solamente los zíngaros podían entrar.

La concentración en los alrededores de la localidad – que durante tres dias será territorio gitano – de Sinti de Alemania e Italia, Ciganos de Portugal, Kalé – mayormente – de Cataluña y, sobre todo, Kalé, Manusa y Romanichels de las Galias empieza la víspera del 24 de mayo, dia en que desfilarán devota y ordenadamente los congregados ante la imagen de la santa, a la que se encienden cirios y cuyas gracias se suplican. Muchos cuelgan sus ropas de la efigie, como se hace en India para pedir la salud del dueño de las prendas...
A la mañana siguiente, la patrona de los Roma – precedida por un pelotón de ginetes zíngaros – será sacada en procesión por las calles de la ciudad y llevada en volandas sobre las aguas del Mediterráneo en medio del fervor colectivo, como Durgâ o Kali en las del Ganges en sus respectivas pujas. El paseo sobre las olas de la santa es una aportación netamente romaní al culto que sólo se realiza desde 1935, porque antes de ese año los gitanos no obtuvieron autorización para ello.
.
Joaquín Albaicín
dins:
En pos del sol. Los gitanos en la historia, el mito y la leyenda.
Ediciones Obelisco. Barcelona, 1977.
*
.
( ... ) Hacia el siglo XIX, sin embargo, las peregrinaciones gitanas empezaron a convertirse en acontecimientos regulares. Hoy en día, hay procesiones periódicas a más de una docena de santuarios franceses, incluido Lourdes,y a otros de España, Portugal, Italia, Bélgica y Alemania. La más conocida ha sido desde hace mucho la reunión cada 24 y 25 de mayo en Les-Saintes-Maries-de-la-Mer, en la Camarga.
“Santa” Sara, que fue adoptada como patrona, nunca tuvo un lugar en el calendario de santos de la Iglesia; fue la criada egipcia de María, madre de Santiago, y de María Salomé, tías de Jesús, a quienes se cree milagrosamente transportadas a la desembocadura del Ródano pocos años después de la crucifixión. La presencia de gitanos entre los demás peregrinos en Les-Saintes-Maries sólo se observó a mediados del siglo XIX y ha sido mucho más recientemente que han empezado a dominar en el primero de los dos dias. Cada año colocan un brillante manto nuevo en torno a la imagen de yeso de santa Sara, ennegrecida por el humo de las velas de la cripta y, el 24 de mayo, el oficio religioso y la procesión al mar con la imagen, escoltada por gardians sobre caballos blancos, les pertenece principalmente a ellos, dejando de lado a los turistas. El cortejo del día siguiente en honor de las dos Marías es más una fiesta provenzal, con participación gitana.
Angus Fraser
dins:
Los gitanos.
Editorial Ariel. Barcelona, 2005.
*
:
( ... ) La festa que se celebra el 22 d’octubre és acomplida amb la mateixa solemnitat que la del 25 de maig. En tot cas, havent-se tornat gairebé impracticables ara els camins que condueixen a les Saintes Maries, els pelegrins són menys nombrosos. També la festa en si mateixa és més íntima i més particular als habitants de Saintes Maries. Entre aquest poble, en general mariner, tothom té com un deure saludar en tal diada les il·lustres santes que estimen i veuen com les seves guardianes i les seves patrones. Si l’entusiasme no és el mateix que al mes de maig, la festa, en canvi, guanya en recolliment i l’ànima hi respira amb comoditat
Mn. Jean-Marie Lamoureux
dins:
op. cit., 1881.
Recull a càrrec de Joan Florensa Jaumandreu
publicat a La Vall d’Horta i el Guinardó,
nº 67, maig-juny 2010.
*
la resta de fotos, de Vikipedia.
!--[if>![endif]-->


















