del matafocs ( Paula Kohlhaupt ).
.
*
Sempervivum tectorum L. ssp. tectorum
Joubarbe des toits, Artichaut des murailles
foto de http://erick.dronnet.free.fr/belles_fleurs_de_france/sempervivum_tectorum1.htm
.
Sempervivum montanum
Sempervivum aracnoideum
dibuix de
.
Sempervivum aracnoideum
foto de http://fichas.infojardin.com/crasas/sempervivum-arachnoideum-siempreviva-aranas-telaranas.htm
.
.
*
Les crasulàcies tenen més de deu gèneres, al seu torn dividits en unes 1500 espècies, i proliferen en la majoria de les zones àrides de la Terra. De la cinquantena d’espècies que formen el gènere Sempervivum, una desena viuen en la zona dels Alps.
Sempervivum tectorum L. és força abundant al sud i centre d’Europa, ensems amb quatre subespècies que es diferencien ben poc d’ella. Els seus terrenys predilectes són les roques seques i solellades, les tarteres, els prats, i les pastures situades des de les valls més càl·lides fins a alçades de 2800 m.
Aquesta planta sucosa ha rebut el nom de Sempervivum ( sempre viva ) perquè llurs rosetes, tothora verdes, proliferen fins i tot als indrets més eixuts; i el de tectorum perquè, sembla ser, els antics germànics les plantaven a les seves teulades.
En el Capitulare de villis de Lluís el Pietós, datat l’any 812, s’indica als arrendataris dels bens del rei que preservin llurs cases i cabanes contra els llamps plantant matafocs a les teulades, tal i com feien els seus avantpassats. Per altra banda s’afirma que en plantar-la a la teulada de les corts dels porcs hom evita que aquests emmalalteixin.
En algunes regions de Turíngia rep el nom de Donnerkraut ( herba del Déu Donnar ), i un costum popular li assigna el valor d’oracle de vida: dins d’una gerra especial es posen diverses tiges de matafoc, una per cada habitant de la casa. La branca que primer es marceix és la de qui serà el primer en morir. Idees força semblants tingueren grecs i romans en relació a aquesta planta: la barba de Zeus, o de Júpiter, com l’anomenaven, era també conductora del llamp.
Les seves virtuts medicinals queden ben determinades des la més remota antiguetat:
.
“...Les fulles, aplicades soles ó amb polenta en forma d’emplastre, son útils al foc de Sant Antoni, a les llagues que cundeixen i talen la carn, a les inflamacions dels ulls, a les cremades del foc i al dolor de gota. El suc d’elles soles, i millor barrejat amb polenta i oli rosat, és útil fomentació contra els mals de cap. Dona’s també per beure contra les mossegades dels falangis, contra els fluxos del ventre i contra la disentèria. Begut amb vi extermina els llombrius ( cucs ) rodons del ventre.”
Dioscòrides.
.
A Catalunya era habitual l’ús de la planta en les pràctiques de medicina popular.
La decocció del matafoc s’aplicava en cataplasmes com a emolient, i es considerava igualment útil per a combatre les digestions difícils.
Al Pirineu s’administrava com a ungüent per a guarir les erupcions cutànies dels infants, i també es creia que era útil per a facilitar la digestió.
Noms: Cast.: siempreviva mayor, alcachofa de gatos, hierba puntera. Cat.: consolva, herba puntera, matafocs. Fr.: artichaut des murailles, joubarbe des toits. Ang.: hauseleet. It.: semprevivo dei tetti. Al.: Donarkraut, Donnerkraut, Dachwürze ( arrel de teulada ).
Sempervivum arachnoideum L. rep aquesta denominació perque llurs fulles segreguen una substància que s’endureix formant uns fils incolors, que envolten les fulles talment com una tela d’aranya. Llurs diverses varietats es donen en una zona que abasta des dels Pirineus fins els Alps i els Apenins. Creix sobre roques primitives i roques calcàries situades des de les valls més càl·lides fins a l’estatge alpí, trobant-se en els Alps centrals fins a l’alçada màxima de 2920 m. S’associa amb facilitat amb altres espècies de matafoc, principalment S. tectorum i S. montanum, formant híbrids.
La fama del matafoc com antihemorràgic i el seu ús en medicina domèstica per guarir les llagues i ferides és molt notable i es remunta a temps molt allunyats. Segons la veu popular, les seves fulles
“picades i aplicades com a cataplasma, curen les fisures dels pits, i calmen els dolors hemorroidals” ( M. Barbé i F. Santos, a Las plantas medicinales ).
Encara més fantàstic i esgarrifós és aquest relat:
“Si vols ésser testimoni d’una experiència notable, que jo molts de cops he fet, travessa de dalt a baix el cap d’un pollastre pel seu cim, amb un ganivet fi de tallar plomes, mullat amb el suc de qualsevol mena de sempreviva, de sort que el tall no s’en vagi de travès, sinó de dret cap al bec; i després d’haver-lo destrament travessat fins clavar la punta del ganivet sobre una taula segura, treu prestament el ganivet, i posa sobre i dins d’amdós forats una mica de la mateixa herba picada; perquè després d’haver tingut el cap del pollastre entre els dits amb la dita herba pel temps de pregar un Credo, el veuràs viure, ressuccitar clarament de la mort a la vida; de forma que si el deixes anar, marxarà molt sà i sencer ( !!! ) cantant com els altres pollastres, entre els quals menjarà i viurà mentre no el matin; quina prova crec que també es faria segurament amb un infant de pit, i amb qualsevol altre animal que tingués el cap molt tendre.” Dr. Laguna, segle XVII.
Amb la sempreviva sembla identificar-se una certa planta medicinal que el Dr. Sixto De Los Angeles, al seu Folklore médico de Filipinas, descriu com
“l'herba que anomenen del Pollo, com una mena de verdolaga que, com ella, creix arreu. I li vàren donar aquest nom perquè segons diuen, travessat el cap ( d’un pollastre ) amb un punxó, i un cop ja com mort es reviscolà i menjà, amb el suc d’aquesta herba. No ho creuria si no tingués el testimoni de vista d’un religiós sacerdot de la nostra Companyia, en presència de qui es va fer la dita prova. I confirmant-ho en veure que l’apliquen els indis jugadors de galls a les ferides dels seus.”
Noms: It.: semprevivo ragnateloso. Fr.: joubarbe aranéeuse. Al.: Spinnweben-Hauswurz ( arrel casolana de tel d’aranya ).
*
Sempervivum wulfenii
foto de http://gastein-im-bild.info/plants/pcrassul.html
Sempervivum wulfenii
foto de http://flora.nhm-wien.ac.at/Seiten-Arten/Sempervivum-wulfenii.htm
La Sempervivum wulfenii Hoppe no és tant abundant com S. aracnoideum i S. tectorum, i és circumscrita als Alps centrals i meridionals, on prolifera en alçades compreses entre 1750 i 2600 m.
El 1831 D. H. Hoppe la va anomenar wulfenii en record de Franz Xaver von Wulfen ( 1718 – 1805 ), l’investigador de la flora de Carintia, qui en haver-la trobat en aquella regió la va creure pertanyent a les espècies de flor groga.
Paula Kohlhaupt
dins:
Flora alpina
Chr. Belser Verlag, Stuttgart, 1963.
Eds. Daimon, Barcelona, 1965.
Traducció al català, miquel del turó.
