El Turó de l’Home ( Clèrquit Nosa ).
El Turó de l’Home ( Clèrquit Nosa ).
.
*
Bé n’ets el cim més alt de la contrada.
El Turó Gros et queda a mig camí.
En el fons de les valls el Sol no es bada
que tu ja tens reblerta
la llum del clar matí.
De la rosa dels vents tens sempre oberta
qualsevol passejada de l’oreig;
quan fa bon temps la sang ens tens desperta;
amb l’hivernada humida
la neu al cim hi veig.
La tempesta un hivern tingué embranzida;
caigué la neu, que prompte es tornà glaç;
tancats en la cabana enfredorida
que tens damunt l’esquena,
dos sers el desenllaç
esperaven amb l’ànima serena.
De la llarga tempesta i el fred viu
també la fi vingué dalt la carena
i ells dos, amb la bonança,
sortiren de llur niu.
També retens una altra recordança:
el falliment absurd d’un infantó
i el pare que el baixà, amb desesperança,
des del teu cim, en braços
bramant pel seu dolor.
Ara els homes et duen més enllaços
pujant per un camí que és asfaltat:
tremola del camí, perquè els seus passos
del prat de Collsesbasses
els tolls han assecat.
Compte, Turó de l’Home, que ja et passes,
al teu voltant et malda ja el progrés;
sota aquest nom tes joies són escasses;
la faç et desfiguren
i et plorarem després!
*
*
*
El Turó de l’Home ( el cim més alt ).
Neix el dia mentre la nit s’acaba.
Tot ho té encès la lluïssor del Sol
que va pujant sota la volta blava.
L’esclat del jorn feliç que just comença
festeja d’en Marcel un ample estol
de desigs deslliurats, amb la volença
d’arribar-se al Turó junt amb les noies,
seduït per les festívoles miroies
que el Montseny li ha mostrat pel seu consol.
La cinta que conté la carretera
Els porta fins la Font de Passavets;
després, font i torrent queden enrera
mentre rosta i feixuga és la pujada
que, voltant per camins que són estrets,
eixampla la visió de la mirada.
La Font del Briançó prompte els espera
i els quatre, en el repòs, miren enrera
i resten de l’esforç ben satisfets.
Sortint d’ací el sender prompte es deslliga:
dels dos, un d’ells que va cap el Turó;
de l’altre mals records el noi abriga
puix que duu fins el cim de Les Agudes,
indret que té clavat com un fibló
rememorant les hores malviscudes
en què, fugint dels llamps i la tempesta,
una tarda terriblement feresta
per poc perdé la vida en un racó.
Ja s’ajeu el camí de la llomada.
Els faigs queden enrera, i el vessant
és un pendís que guarda la petjada
de tants ramats ovins que allí pasturen,
en paral·lels seders que es van trobant,
voltats de brugueroles que figuren
ésser dels ginebrons bones germanes,
units amb un recull d’herbes muntanes
que fins dalt de la cresta van pujant.
Al peu del cim més alt de la carena
Collsesbasses amb goig els veu venir
per mostrar-los la gespa que l’emplena
i els dos viots, on l’aigua recollida,
la dolçor de la coma fa guarnir
i, a l’ensems, la vesteix i li don vida.
Dalt del cim del Turó hi ha la cabana
Des d’on dos bons amics, en la solana,
amb els braços celebren llur venir.
Per fi el descans. Alegre, el cos reposa.
Festegen els estants als nou vinguts.
El dia és un esclat de llum que es posa
ben lluny en l’horitzó, on s’endevinen,
més enllà del Montseny, els coneguts
crestalls de llargues serres, que es combinen
amb amplíssimes valls i fondalades
on viles i ciutats hi ha barrejades,
curulles de murmuris acrescuts.
Tan ric és el paisatge que s’albira
Que, contents, els xicots que hi ha al Turó
ensenyen al Marcel tot quant es mira
valent-se més d’un cop amb uns prismàtics,
com aquell que li dóna una lliçó
i, amb uns sentiments quasi hieràtics,
comencen per les serres més properes,
després les que segueixen en fileres,
i per últim, les que estan en l’horitzó.
Dels cims que has assolit tens a la vista
una altra perspectiva del relleu.
Des d’ací tots són nans. Passa’ls revista:
del serrat de Llevant, com una mostra,
allí tens el Montnegre sota el peu;
també el Barcelonès, que és casa nostra,
ens ensenya la plana, en un rosari
d’illots edificats, com santuari
que disfressa la terra a tot arreu.
Collserola és la serra que el corona;
com joiells, més a prop té altres turons;
Montjuïc és una illa en la rodona.
Més enllà hi ha el Garraf amb la Morella,
junt al Montcau, tots dos són companyons.
Mira més lluny, la faixa gris aquella,
És la Serra de Prades que s’aplana,
i, en la fi de la terra catalana,
hi ha el Caro, amb els seus secrets racons.
Tu mira més enllà per la mar blava;
jo diria que al fons hi ha quelcom gris
que no es veu ni on comença ni on acaba:
segur que són els cingles de Mallorca
que els veus un xic quan, d’improvís,
com si estiguessis dins d’una cavorca,
o com si els ulls, forçats de tant sotjar-los,
quedessin encegats i has de tancar-los,
fa que aquell tel es torni esborradís.
Ja coneixes el cingle que es redreça
després del desert Tagamanent;
Gallifa més enllà, tot d’una peça,
deixa pas a la imatge de La Mola
i al Montcau, que és el seu amic plaent.
També veus Montserrat que es reviscola
ensenyant el dentall de ses agulles
que de creus quasi sempre estan curulles
com tresors que els dedica tanta gent.
Tot seguit, si mirem a Tramuntana,
la línia Les Agudes – Matagalls
ens mostra del país l’altra façana
on els Aiats, el Far i Rocacorba,
amb el Llac de Banyoles i els bromalls
fan fita en el llunyà, que no destorba
de serres més llunyanes, com Ensija,
Pedraforca i els Rasos, la pruïja
de saber on s’estan llurs estimballs.
De punta a punta, l’horitzó es retalla,
allà al final del nostre bell país,
en una fila blanca que emmiralla
tota la llum que de l’espai s’aboca:
l’Aneto, en una punta, fa l’incís;
el Bassegoda a l’altre extrem s’ajoca;
en l’entremig n’hi ha tota una garlanda;
la Pica i el Puigmal, i a l’altra banda,
el Canigó germà n’és del massís.
Tot quant tu ací veus és Catalunya.
Aquest és un balcó com no n’hi ha cap.
Com un bressolon nostre amor s’encunya,
eix cim és un tresor de la nostra terra
que sols qui l’ha assolit, content, ho sap.
Aquest país dintre del cor s’aferra.
Com més amunt estàs, més el veus crèixer,
més l’estimes i més el vols conèixer.
El nostre amor per ell no té escap.
Sota la volta, el Sol va passa a passa.
Del comiat és l’hora i del retorn.
Efusiu, en Marcel, que el temps repassa,
fa adéu als nous amics i, amb les donzelles,
després d’ullar per últim cop l’entorn,
descendeixen de nou per les comelles
voltant el Turó Gros fins la Font Fosca,
que per dintre del falguerar s’embosca
com la fura que hi cerca el seu sojorn.
Prompte els faigs els acullen i els envolten
i, amb dolces mans, els passen als avets
per viaranys que dins del bosc revolten,
amb estores de fulles lliscadisses
que remouen els quatre. Són follets
que juguen i patinen. Corredisses
que fan rostos avall fins que clareja
la catifa de fulles. Per enveja,
l’avetosa canvia els caminets.
Són xaragalls els que ara fan baixada
amb cantelludes pedres, i graons
on hi ha més d’una arrel entravessada.
Com orèades gràcils i lleugeres,
La Gemma i la Mercè fan saltirons
avançant-se amb passes fugisseres;
la Genoveva, en canvi, temerosa,
vigila del camí com els peus posa,
pendent de què no caigui a tomballons.
Amatent, en Marcel vol ajudar-la
I, amb el físic contacte de llurs mans,
esclatà entre tots dos, sense cap parla,
un secret sentiment que els cors fustiga
prement-los amb uns goigs que, com imants,
han clos afeccions d’amic i amiga
sense que cap dels dos tingués entesa
en quin arcà del cor tenen encesa
la petita llanterna que els té blancs.
Trencat és el camí, però l’ajuda
que gentil i curosa fa en Marcel,
té la mà de la noia retinguda
en llocs en què els trencalls de la baixada
no tenen pedregots ni cap arrel
que posin en perill la lleu petjada.
Atordit, té una estranya complaença
que, de cop, en son cor ha fet naixença
i és dolça i enganxosa com la mel.
Després de l’avetosa, la fageda
i la prada els acullen novament.
Dels xalets de Can Serra i de llur cleda
trepitgen el camí, on les germanes
els esperen amb cara somrient
assegudes al peu d’unes baranes.
Ja junts de nou els quatre a carretera,
com un somni que fuig i torna enrera,
d’en Marcel s’ha trencat l’encisament.
( ... )
.
Clèrquit Nosa
.
dins: Les flors del Montseny ( Llegenda d’un massís )
Turismapa, Barcelona, 1999.
