Llegendes del Cap de Mort ( Pere Bosquets ).

imatge de

http://www.francescroma.net/petjades/node/246

Enfront mateix del lloc conegut pel pla dels Escurçons, on es troben les basses de Sant Antoni, al peu del grup de roques d’aquest nom hom veu dreçar-se l’esculpida imatge d’un crani monumental: el Cap de Mort.

La fantasia popular n’ha creat algunes llegendes, més o menys anàlogues. Heus-en ací algunes:

Una bruixa de les Guilleries anà al consell de l’Aquelarre, lloc basc on es reunien els bruixots i bruixes d’ambdues bandes del Pirineu.

En la discussió de l’assemblea i per demostrar que tenia més poder que el president d’aquell consell extravagant va emportar-se cap a la seva terra una de les seves companyes per tal de salvar-la de l’emmetzinament que patia.

Per més que s’hi esforçaren no pogueren arribar-hi perquè la mitjanit els atrapà pel camí. Es trobaven entre la comarca de Bages i el Penedès; la bruixa malalta es desfé en molts trossos i el cap anà a parar precisament a la muntanya de Montserrat, on encara resta petrificada.

Joan Amades recollí la llegenda en la següent versió:

Conten que, en aquells temps que les bruixes gobernaven el món, cada contrada en tenia una per reina.

La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un animalot ferotge que realitzava moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués suplantar. La bruixa, tota amoïnada, va explicar el cas al rei de les bruixes, amb el qual es reunien cada disabte dalt d’una muntanya de qui sap on per rebre instruccions, per canviar impressions amb les del gremi i per omplir una xicra d’untets fets amb trenta mil herbes metzinoses bullides dins una gran caldera de pedra, que remenaven amb una cuixa de criatura. Aqueixos untets servien per engreixar-se l’aixella, tornar-se com un animalot i obtenir el do de volar com un ocell, damunt una escombra.

El rei boc, que era l’amo i el qui governava les bruixes, va dir a la de les Guilleries que es procurés el cos d’un bon cristià i que el tirés a la feristela que li feia nosa, la qual el devoraria i així la deixaria tranquil·la per sempre més.

Va succeir que un geperut tafaner indiscret va saber que les bruixes es reunien cada disabte al cim d’una muntanya de vora el seu poble i, per tal de veure-les fer el ball rodó, totes nues, al voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera una roca, però les bruixes el van descobrir i el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa a la bestiola que la volia suplantar.

La bruixa va carregar-se l’infeliç geperut, va cavalcar l’escombra i arrencà a volar cap a la seva terra.

Però heus ací que en passar per damunt la muntanya de Montserrat van tocar les campanes del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva força, i ella, l’escombra i el pobre geperudet van caure penyes i cingles avall.

La testa de la víctima innocent va restar clavada damunt una de les arestes, on hom encara la pot veure esdevinguda calavera, puix que l’acció del temps l’ha descarnada tota.

Altra interpretació de la llegenda del popular monòlit és la publicada per Francesc Carreres i Candi:

Barreja de bons costums i males arts caracteritza el segle XVI. Al mateix temps que els paratges santificats per la religió, hi havia els consagrats a l’esperit del mal pels servidors del dimoni. Llocs solament coneguts pels sectaris, que s’hi congregaven en els dies de rúbrica.

Renom universal tingué la germànica nit de Walpurgis; això és, la del primer de maig, en la qual, al cim de l’alterosa muntanya de Blaksberg, el diable, amb els seus iniciats, celebraven l’arribada de la primavera. Les bruixes tenien llibertat completa.

Catalunya també tenia llocs diabòlics: les palanques de Casserres, el pla de Mosquerra, Matarrodona, el prat de Gardeny... En aquells despoblats els bruixots i bruixes renegaven de Déu, adoraven Belcebú, congriaven tempestes i es lliuraven a totes les disbauxes i malvestats.

Entre els servidors del dimoni ocupava lloc preeminent madó Francesca Solana pels seus coneixements màgics i males arts. ( És un fet històric que aqueixa persona, acusada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca ).

Belcebú li mostrava predilecció prou sovint: la feia presidir els aplecs de Matarrodona, lloc solitari de les Guilleries, prop de la font de Sa Mallera, molt concorregut pels bruixots catalans. Entre altres facultats, la bruixa catalana gaudia la de llançar-se enllà de la ribera del Cinca, que usualment no havien de traspassar els de la nostra terra.

En ús de tan extraordinàries propietats, madó Solana, acompanyada del seu esperit diabòlic en forma de ca gros i pelut, anava als aplecs dels bruixots d’Aragó.

Allà entengué de la gran fama dels de Navarra, assenyaladament de l’Aquelarre ( en basc, “muntanya del cabró” ) internacional de Berroscoberro, on compareixien bruixots del Bearn i de la Gascunya.

Especialíssimes eren les pràctiques dels bruixots de Navarra. No sols portaven estampada a l’esquena la grapa del diable, segons arreu s’acostuma, sinó que duien a la nina de l’ull esquerre el rar senyal demoníac del gripau. La tal bèstia era llur esperit familiar. Per això tots mostraven gran estima als gripaus i els recaptaven, ja que també els facilitaven el suc indispensable a llurs untures màgiques, i si dormien no descuraven de despertar-los a l’hora dels aquelarres.

Madó Solana havia tingut ocasió d’anar a Berroscoberro quan les circumstàncies la hi portaren d’aquesta forma.

Era preocupació constant de la bruixa Solana realitzar la màxima de les operacions màgiques, la del seu transformisme inanimat.

Sabia que Enric d’Aragó, usualment anomenat marquès de Villena, estava reclòs en una ampolla, dins les tan famoses cavernes de Barahona, per retornar a la vida passats llargs segles. Ella, en veure’s amb alguns anys, tractava d’imitar-lo i es tancava a l’interior d’una roca. Mai no parava de cercar lloc a propòsit per al famós conjur, sense trobar-ne de convenient.

Reclosa en la fosca cambra dels sortilegis, madó Solana estava en el fort de les seves evocacions. S’extingia la llum verdosa, projectada per la nuca del penjat, que cremava amb greix de llangardaix, quan de dins el cercle màgic se li aparegué el dimoni.

- Ves a Berroscoberro i fes-hi el teu fet.

Això dit, s’esvaí la visió.

A madó Solana només li calia esperar el dia de l’aquelarre i seguir el consell.

Tots els bruixots d’ambdós vessants pirinencs s’havien aplegat a Berroscoberro. Donaven claror al prat nombroses fogates, d’on sortien llums i fetors de tota mena, que pujaven al cap dels assistents i els estimulaven a llançar-se a les disbauxes de les antigues bacanals. Però sobrepujaven a les de l’antiga Roma.

Els actes de plaer carnal d’aqueixes festes venien agreujats pels d’aversió a la humanitat, tan característica als aplecs de la bruixeria en l’Edat moderna.

Un home en forma de sàtir, o semicabró, negre i lleig, ocupava la presidència; seia en feixuc cadiral de fusta, col·locat dalt d’una plataforma rocosa que dominava el pla. Certa dona jove i ben plantada, contínuament l’acaronava.

Rialles, crits i udols de fera eren dominats en aquella vall pels sons del tamborí, al monòton compàs del qual enardia orelles no nascudes per a percepcions artístiques. El tamboriner sonava, dret, a curta distància del president. A un imperiós senyal d’aquest, s’adreçà a la dona que compartia el seient presidencial, sense que demostrés ganes de voler deixar-lo.

Tamboriner. – Graciana, prou n’hi ha. Deixeu la presidència, que altres esperen apropar-s’hi.

Graciana. – Joanxo, cuideu-vos de vós, que jo no em moc d’ací fins que Belcebú m’ho mani.

President. – Joanxo té raó, Graciana. Després, a l’àpat, estaré per vós.

Graciana s’allunyà, amb el gest de contrarietat.

Bruixots arribats de poc vingueren a retre acatament en la forma usual del dimoni, que no es pot descriure. Mentre que Graciana prenia part activa en la desimbolta bacanal i accionava de totes formes i maneres, altra bruixa de les nouvingudes s’instal·là al setial deixat per ella, amb prou complaença de Belcebú.

I Joanxo, el tamboriner de la cort diabòlica, sonava desaforadament, i la bacanal creixia, creixia...

Al costat d’una de les fogueres, la gran caldera del menjar era curosament atesa per una bruixa que actuava de cuinera major. L’ajudaven altres dues companyes, que hi tiraven sal, canyella, pebre i amaniments vulgars, i seguien les indicacions que els feia la directora.

Amb el moviment rotatori de l’aigua que bullia, atiada de tant en tant per les submersions d’una gran cullera de fusta, pujaven i baixaven cuixes, peus i mans, que a ull net es veia que pertanyien a infantons de pocs anys.

Joanxo, amb la cara embotornada i roja, les nines sortides molt enfora, els llavis embotits, tenia tota la seva fesomia una expressió bestial i semblava dominat per la passió de repicar el seu tambor.

De tant en tant interrompia aquell barroer sonar per portar a la boca el vas ple de vi, que buidava d’una tirada. Estava completament embriac.

La cuinera major de l’aquelarre s’apropà a parlar al president, el qual s’adreçà a Joanxo, sense apartar la dona que havia substituït a Graciana.

President. – Soneu el toc d’atenció.

Joanxo redoblà tres vegades amb intermitències i parà. Els concurrents s’apresaren a formar rodona a l’entorn d’ells. De la multitud, sobtadament silenciosa, sortí un crit esfereïdor de ràbia. Era Graciana llançada a la presidència, les mans alçades, un ganivet a la mà, en actitud terrible. Dues dones tost la detingueren. Ella forcejà.

Graciana. – Deixeu-me, que amb la Margarida avui passarem comptes, vells i nous.

Margarida apartà els seus braços de Belcebú, baixà resoltament del setial de fusta disposada a lluitar. Però Joanxo l’agafà per la cintura i la llançà fortament a un cantó; trontollà cinc o sis passes i caigué a terra. Això i un nou redoble de timbal acabà l’incident.

President. – La vianda va a servir-se, però abans escolteu. La darrera nit felicitàvem Margarida per haver llançat al Cantàbric un fill seu abans d’emprendre la ruta de Berroscoberro. Tan brillant fet és deixat endarrera pel nostre tamboriner Joanxo; ha portat el seu fill degollat per servir-lo a la festa d’avui. Enaltiment etern a Joanxo.

Moltes veus. – Visca Joanxo! Visca Joanxo!

El tamboriner fou festejat en gran manera. Mentretant el president prengué un plat de la cuinera i el lliurà a Joanxo. Ell primer que ningú clavà les seves dents bestials en un tendre tros de braç del seu malaventurat infantó.

Llargs picaments de mans celebraren aquesta inauguració de la festa i altra espantosa cridòria tornà a ressonar per les solitàries afraus pirinenques.

Llavors comparegué pels aires una bruixa retardatària; cavalcava un ca gros, negre i pelut.

Algunes veus. – Benvinguda, bé sigueu benvinguda la servidora de Belcebú.

La desconeguda fou inspeccionada pels de més a prop. En no veure-li a l’ull esquerre l’ensenya del gripau, un d’ells la instà que en adorar Belcebú, demanés l’estampació del senyal màgic. Madó Francesca Solana repartí abraçades i s’apropà a la presidència. Però en lloc de retre acatament general hi restà clavada dempeus en actitud altiva. Ella i el president es miraren fit a fit bona estona.

Madó Solana. – Senyor president: Jo no puc adorar-vos, car jo no he d’adorar altra persona més que Belcebú. Com que vós no ho sou ni teniu poder màgic com el meu, preneu la meva salutació i abraçada fraternal en lloc de l’acatament de senyor.

Se succeí una general expectació, a les paraules de la bruixa.

President. – D’on és vinguda la mala bèstia que tracta d’interrompre la pau dels nostres aquelarres?

Madó Solana. – Bruixots i bruixes d’Espanya i França: Refermo allò que us he dit i més encara, que no té tant de poder el vostre president com el tinc jo mateixa. Que ell no és Belcebú ho prova amb les seves pròpies paraules; quant al seu major art màgic, n’haveu la mostra amb la meva estada ací, vinguda de les llunyanes riberes de la Mediterrània.

President. – Calli l’atrevida bagassa, giteu-la d’ací els meus servidors!

Moltes veus. – No, no; deixeu-la per ara. Que ens digui com les vostres paraules comproven la seva afirmació. Que parli, que parli!

El president no s’atreví a deixar sentada la seva autoritat; dubtà i callà.

Moltes veus. - Que parli, que parli!

Madó Solana. – Amb senzillesa us convenceré tots. En els breus mots dits darrerament, aquest home ha parlat de pau. Quan Belcebú desitja pau enlloc? Per què ha de regnar pau a Berroscoberro? Deu ésser per defensar la seva presidència, quan veu que trontolla? La pau no és infernal. Guerra, guerra i sempre guerra!

Moltes veus. – Sí, sí, guerra! Fora la pau!

Graciana. - Oh, sí! Guerra i mort!

Es treié del pit un potet de terra negrenca, s’apropà i parlà amb vivor a un bruixot que l’obsequiava.

Mentrestant, els concurrents comentaven a grans veus l’incident promogut per la desconeguda.

Una vintena de gascons prengueren madó Solana i la conduïren triomfalment; a llur pas clamaven la lluita i la mort.

A l’entorn de la caldera s’omplien els plats, i arreu uns i altres s’obsequiaven amb vi i aiguardent.

El president baixà de pressa del setial i enraonà bona estona a cau d’orella amb el tamboriner. Margarida restà sola dalt.

El bruixot que un moment abans parlava amb Graciana anà a oferir-li un tall de vianda del festí.

Indubtablement, madó Solana havia entrat amb bona ombra i era l’heroïna. Tothom desitjava parlar-li, conèixer d’on venia, qui era i quina finalitat podia portar.

A tot això la nit avançava de pressa i l’aquelarre finia.

Altra vegada el tamboriner Joanxo deixà sentir el seu toc d’atenció per tal de dominar la disbauxa.

Llavors madó Solana i alguns dels seus admiradors passaren davant de Margarida, que seguia acompanyada de l’obsequiós bruixot.

Madó Solana. – Ja veieu quantes proves del meu art màgic vinc a donar-vos a desdir. La guerra i la mort que he sembrat entre vosaltres acaba de donar fruit ací mateix: una companya en aquests moments ha estat emmetzinada.

I en assenyalar amb el dit a Margarida, el bruixot que l’acompanyava desaparegué.

Tothom s’adreçà a Margarida i l’assetjaren a preguntes.

Temerosa de la predicció, Margarida agafà ansiosament el braç de madó Solana per interrogar-la separadament, alhora que el nou redoblar del timbaler aconseguia fer callar la concurrència.

Margarida. – Com sabeu això?

Madó Solana. – En tinc plena certitud. La verdor que cobreix la vostra vista m’ho assegura. Jo puc i vull valer-vos, puix que després em servireu. Veniu amb mi, sense perdre gens de temps, car la nit fineix aviat i la ruta és llarga.

La bruixa catalana i la navarresa cavalcaren ambdues en el ca negre. Fora del planell de Berroscoberro, travessaren valls, rius i muntanyes; amb una velocitat esfereïdora.

El verí que treballava de pressa per dins les entranyes de la bruixa navarresa produí el seu mortal efecte abans d’arribar a lloc i Margarida caigué aplomada des de gran alçària. Del seu cos, esmicolat en arribar a terra, només ne quedà un xic sencer el cap.

Un inesperat succés s’esdevingué del desastre; influències màgiques produïren un efecte estrany: la testa de la bruixa cresquè, cresquè, de pressa i en gran manera fins a arribar a les proporcions de la serralada del seu entorn.

L’encantada calavera reclosa entre els penyals de Montserrat prengué el nom de Cap de Mort.

Madó Solana, davant la raresa del prodigi, cregué que allà havia de realitzar el seu transformisme inanimat. Els més extraordinaris procediments de la Kàbala practicats al Cap de Mort esdevingueren sempre inútils. Invocà reiteradament Belcebú damunt la pelada roca i mai no assolí que se li aparegués.

Infructuosa havia de resultar tota la seva potestat dimoníaca. Per un voler de Déu l’estimbament de Margarida esdevingué en el lloc més inconvenient per a les males arts. Anà a caure a la muntanya de Maria on tot poder màgic perd la seva virtut.

I poc després, madó Solana, inculpada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca.

Pere Bosquets

dins: Folklore montserratí, pp. 113 - 124.

Amics de Montserrat. Barcelona, 1971.