de castells montserratins, 4. el fals ermità de la Trinitat ( Francesc Carreres i Candi ).
el fals ermità de la Trinitat ( Francesc Carreres i Candi ).
.
*
( ... ) Catalunya tenia un mal rei, que li deien Joan II. Per faltar als seus juraments, els catalans li llevaren la corona. Hi hagué molta guerra, tanta, que durà deu anys ( del 1462 al 1472 ).
Els frares de Montserrat protegien la causa catalana contra el rei perjur. Perquè la Santa Imatge no caigués en mans de les seves tropes, va ésser fortificat el Monestir, cosa que no costà gaire, puix que tenia muralles, i podia defensar-se fàcilment.
Dalt d’una gran roca que domina la Santa Casa se conservaven les runes d’antic castell anomenat Marro, que, en veritat, era del temps dels moros ( segle IX ). Els catalans el referen, i serví de quarter general als soldats que custodiaven aquell sant lloc.
Al castell, que en el segle XV li digueren de Montserrat, s’hi feia cap per dos camins. L’un estretet, voltava la roca per la vora del cingle, amb perill d’estimbar-se.
Quant al segon, era el camí de les ermites, que, en arribar enfront de la roca on es construí la fortalesa, un pont de balança li donava entrada. Així doncs, amb poc compte que el capità tingués, resultava empresa inútil la d’apoderar-se del castell de Montserrat.
En veure això, els soldats de Joan II, prengueren tots els ermitans i trameteren un missatger al capità de la fortalesa, que era parent de l’Abat, per dir-li que si no la lliurava, amb el Monestir, matarien els infeliços penitents.
Trist espectacle es presentà als ulls dels monjos l’endemà. Els cossos dels ermitans es bambolejaven penjats en les alzines properes i mostraven la fermesa del capità Ferrer, el qual no cedí a l’amenaça. També sota el llisall de la torre del castell, es destacava, en el blau del cel, la silueta immòbil del desgraciat missatger.
Les ermites quedaren deshabitades, puix que l’enemic mai no parava de recórrer la muntanya en totes direccions. De manera que els monjos restaren poc menys que assetjats dins el convent, i fora d’ell ningú no s’atrevia a fer-hi estada.
*
Un dia es presentà a l’Abat un sant varó amb la pretensió de fer penitència en una ermita. Prou se li demostrà a quin perill s’exposava si residia en les soledats de la muntanya; prou que li explicaren la desastrosa fi dels altres ermitans. Però el foraster mostrà una tan gran confiança en Déu i en la Verge, i es mantingué tan ferm en la seva voluntat i tan immutable en el seu desig, que no hi hagué manera de disuadir-lo.
L’instal·laren a l’ermita de la Trinitat, per ésser la més propera del castell, puix que venia a l’enfront del precipici que guanyava el pont de balança.
En poc temps adquirí gran fama. Tan bon punt el foraster s’hi hagué establert, renasqué la tranquil·litat i la calma a Montserrat. Mentre que al seu entorn la guerra i la desolació regnaven com mai, ni una partida no s’enfilà ja pels camins que menen al santuari, i estava en completa vaga la gent de guerra que el guardava. Els monjos s’atrevien a baixar fins a la Cova de la Verge, a pujar al mirador de Sant Jeroni, a voltar fins a l’abandonat monestir de Santa Cecília sense que els pervingués cap contratemps.
Això féu que arribés a prendre dictat de miraculós i s’atribuís aquest insòlit canvi a la major virtut de les seves oracions.
Malaventurat del qui gosés parlar mal de l’ermità foraster, que és com hom el coneixia vulgarment ), si haguessin estat davant els soldats del veí castell. Atrets aquests per la seva entretinguda conversa, sempre anaven a fer-li companyia i passaven llargues estones embadalits com narrava molts fets de les guerres de Nàpols, on ben segur havia pres part activa aquell home extraordinari. Així que tothom, monjos i soldats, li tenien la major voluntat.
Una molt fosca nit de desembre, animada conversa se sentia en la humil morada de l’ermità foraster. Aquest parlava desenfadadament amb un guerrer, el qual no pertanyia a la guarnició del castell. La plana on està l’ermita de la Trinitat era ocupada per alguns homes armats amb llances llargues o espases tirades, en actitud de vigilar.
L’ermità tenia la paraula:
– Cal que tinguis la gent aparellada per a donar el cop. Ja en tinc prou de jugar-me el cap i de representar el paper de sant. Pobre de mi si el diable volia tirar de la capa i fos conegut dels de baix. La fortuna m’ha afavorit fins avui, com jo no podia desitjar, però tampoc no he de confiar massa en la meva bona estrella.
– Però tu creus que si et fingeixes malalt, el capità et baixarà de nit el pont de balança? Conec la severitat d’en Ferrer i dubto que ho permeti. Val més esperar avinentesa millor, puix que, per un mal punt, ens exposem a tirar a perdre el que tan bé hem aparellat. Mira que hi va molt en l’empresa! Darrerament el rei Joan m’ha promés d’arribar fins a deu mil florins d’or si li lliurem el castell i el Monestir alhora.
*
Deixem-los en la maquinació de projectes i traïdories, i escoltem el que el dia següent l’ermità foraster explicava a alguns dels soldats del capità Ferrer:
– Sí, fills meus, sí. Molts dies ha que tinc semblants visions. Ara mateix, poc abans de venir vosaltres, en plena oració, les parets se m’han tornat transparents i he vist de nou l’espectre: es cremava en la foguera de sempre. Vestia l’hàbit d’ermità benedictí i tenia la meva estatura i maneres.
– Què pot voler dir la visió? –- li preguntà un alt i ferm guerrer.
– Que prompte he de morir carbonitzat. Per això veureu que des que se m’apareix, ni tan sols faig foc, i tot ho menjo fred. Alabat sigui Déu, si així ho vol.
Paorosa va ésser la nit que seguí a aqueix dia. Un oratge desfet i persistent embolcallava en les seves negres ombres, de sobte aclarides per la resplandor dels llamps, les encrespades cingleres del Montserrat. Tots els sorolls quedaven ofegats pel continuat ressò dels trons. El guaita que vigilava dalt de la torre de l’homenatge del castell, llançà tot d’una un gran crit i corregué a donar l’alarma dins.
– Verge Santa! La visió de l’ermità foraster s’ha complert! L’ermita de la Trinitat està convertida en un mar de foc. Pobre home! Potser a aquestes hores ja està carbonitzat.
El capità obrí la finestra i tots s’hi apilotaren per contemplar l’incendi que il·luminava lúgubrement les veïnes roques.
– Assistència, germans! – cridà una veu dèbil, a l’altre costat del balç, enfront del castell.
– Acolliu-me! Em dessagno... No puc més!
– És ell, és ell!
– Encara viu!
– Correm a assistir-lo; baixem el pont de balança!
La veu de Ferrer dominà la confusió de crits i exclamacions i es deixà sentir, imperativa i clara:
– Us guardareu bé prou de llançar el pont de balança en aquestes hores de la nit.
Però ja alguns eren baix; impulsats per generós sentiment de compassió, desplegaven les cadenes de ferro damunt l’avenc i deixaven caure pausadament el pesat fustam d’aquella porta llevadissa.
A penes el pont s’hagué apuntat en la oposada cinglera, un crit frenètic sortí dels llavis de l’ermità, redreçat sobtadament. Es ficà pel passatge i cridà l’altra gent amagada, que es llançava en la mateixa direcció.
– Avant, minyons! Visca Joan II! El castell és nostre!
– Traïció, traíció! Madona de Montserrat amb nosaltres! – clamaven els de dins.
Però tan bon punt el foraster estigué al mig del pont, una claror enlluernadora, seguida d’esfereïdor tro, deixà esglaiats uns i altres. El llamp havia partit i trossejat el pont de balança i s’enduia el fals ermità al fons de la timba.
– Miracle! Miracle de Madona de Montserrat! – digueren els soldats de Catalunya, agenollats i en donar gràcies a la Moreneta amb fervorosa avemaria, per haver-los deslliurat de l’enemic.
–
Quan els monjos tractaren de sepultar el cos d’aquell malaventurat home, el buscaren pel repeu de la cinglera; es veieren impossibilitats de portar a terme aqueixa obra de misericòrdia, puix que aparegué del tot carbonitzat pel llamp.
– La falsa visió del fals ermità, per voler de Déu, s’ha complert! – exclamà l’Abat – No s’hi juga impunement amb les coses divines.
.
*
Francesc Carreres i Candi.
citat per Pere Bosquets, dins:
Ermites i fonts montserratines, pp. 34 – 40.
Amics de Montserrat.
Editorial Montblanc. Granollers, 1967.
. *
