Llegendes de Sant Miquel ( Pere Bosquets ).

La capella de Sant Miquel és considerada per molts historiadors com la primera de totes les del Montserrat en antigor.

Probablement, el fet esmentat per algun escriptor d’ésser instituït l’ arcàngel sant Miquel com a patró de la muntanya des del segle III donà valor a aqueixa creença, estesa entre els nostres avis.

Altrament, pot contribuir-hi la part llegendària que – segons historia l’actiu abat Miquel Muntades – diu:

“L’any 253 sant Miquel enderrocà el Temple de Venus, i el país, en perpètua memòria, en les mateixes runes de la primitiva capella com a fonaments, li aixecà un temple.”

Aquesta llegenda pot tenir el seu origen, si en el fet veritable del temple no, en una reminiscència del culte pagà estès en molts i diversos països del món, que adorava les divinitats en plena Naturalesa o, àdhuc, els propis elements vegetals com a simbòlics, encara avui subsistent en certes tribus, substituïts més ençà per les representacions religioses que succeïren al paganisme.

( ... ) Hi ha notícia històrica de l’any 1211, quan Guillem de Montserrat i la seva muller Beatriu cediren a la Verge els drets que tenien a la quadra i dependències que pertanyien a Sant Miquel.

En la Crònica del rei Pere IV d’Aragó, en escriure la seva anada a Montserrat el 29 d’abril de 1344 cita “...una església apel·lada Sant Michael”.

Com episodi més recent, durant la guerra amb França, el 17 de maig de 1810, l’enginyer coronel Rey, governador militar de Montserrat, amb la missió de preparar la defensa de la muntanya, declarada plaça forta, contra l’opinió de la Comunitat, per estratègia, segons ell; com a pretext, a la vista dels altres, de grat o per força l’enderrocà del tot perquè no poguessin fortificar-s’hi els enemics.

Les mateixes tropes, en aquesta data, mutilaren i llençaren la imatge del Sant a un bardissar. Cinquanta anys més tard, el 1861, hi hagué un incendi dels més importants de la muntanya al bosc proper a la capella; per ofegar-lo, els monjos hi tiraren terra.

Per atzar, la sagrada Imatge enderrocada l’any 1810 pels militars espanyols va ésser descoberta entre les runes. Actualment consta com a peça històrica al Museu del Monestir.

El dia 29 de setembre de 1870, diada de Sant Miquel, va ésser novament beneïda una altra capella erigida damunt dels antics fonaments, amb una bonica creu de terme enfront. ( ... ) Contemporàniament s’hi ha bastit un vistós edifici com a capella, completament d’estil modern.

El pla de Sant Miquel, pel fet de passar-hi el camí principal i aparèixer sobtadament el Monestir, era el lloc de sortida, darrera etapa de les peregrinacions procedents de Collbató, en les anades i vingudes dels romeus. Punt on s’invocava el Sant per a no tenir cap desgràcia durant el viatge, en plena època de romiatges. Es descalçaven els qui havien fet prometences; carregaven creus, cadenes, barres de ferro, trofeus, es deixuplinaven, començaven a anar de genolls, ploraven, resaven, etc., d’acord amb l’oferiment promès, per a fer l’entrada sensacional al Monestir on entonaven solemnement la Salve.

Heus ací una de les narracions descriptiva de l’anada del Conseller en Cap de Barcelona, Micer Josep Montaner, segons el Manual de Novells Ardits, vol. XV:

Un capvespre del mes de juny de 1644 els metàl·lics sons d’una trompeta ressonaren per les roques, cingles i trencalls de la nostra santa muntanya, esqueixant el silenci dels seus paratges més solitaris...

... La comitiva guanyà la muntanya per la banda de Collbató, costa amunt fins arribar a l’ermita de Sant Miquel. Ací s’aturà, descavalcaren tots, i el Conseller es vestí la gramalla i ordenà als macers de vestir-se també la seva. Cavalcaren tots de nou i emprengueren, des d’aquella altura, el descens cap al Monestir. Al davant anava el trompeta, al qual seguien els macers amb les maces descobertes; venia després el Conseller amb els seus consultors, i immediatament tots els altres oficials, i criats del seu servei...

La capella de Sant Miquel ha estat refeta diverses vegades; sovint també ha restat desamparada si oblidada no.

Reflex d’un d’aquests períodes passius és la poesia que li dedicà Frederic Gironella l’any 1919 en el seu llibre Nova guia de Montserrat per a pelegrins i excursionistes:

A un Sant Miquel abandonat

Fores patró de la muntanya un dia;

Avui, abandonat, te mors de fàstic;

La veritat, hom diria

Que ací t’hi fan estar tan sols per càstig.

Sant Miquel

Si vas pel caire Sud que mira Líbia

i et decantes un xic on neix l’Albada,

per la banda on la bella Barcelona

envia grans estols en romiatge,

hi ha un pendís que de temps antics ostenta

de l’invicte Miquel el nom il·lustre,

qui amora un clos i gaies recolzades

per on alegrement un hom pot fer-hi

la baixada, pel marge de l’obaga,

arreu passant ferests luxuriosos.

Dom Antoni Brenach

de Sàxia, circa 1500

Com a llegenda semihistòrica interessant, donem el fragment en el qual situa el final de l’acció. La publicà Francesc Carreres i Candi al Calendari català per a l’any 1903.

El drama de Sant Miquel.

La facècia és atribuïda en el regnat de Ramon Berenguer I, anys 1035 a 1062.

Descriu els costums d’aquells temps entre la noblesa, intrigues i lluites, amb la intervenció, entre d’altres personatges, del cavaller Mir Geribert, nét de Borrell II; Renard Guillem, lloctinent seu; Udalard, vescomte de Barcelona, cosí de Mir Geribert; Guisleta, germana de Mir, i el cavaller Arnau Trasovalt.

Guisleta no seguí el germà en terres d’alarbs. El seu cosí, el bisbe Guislabert, la va fer passar a viure amb la vella vescomtessa Riquilda, que residia gran part de l’any als castells de la Guàrdia de Montserrat i Collbató. Així ho acabava de demostrar, en reconstruir altre sumptuós temple a sant Miquel.

De tant en tant, la vinguda d’un missatger sarraí portador de lletres per a Guisleta, era acollida amb tristor. Sembraven la intranquil·litat en el quiet alberg de la vescomtessa. Unes vegades Mir Geribert reclamava a la seva germana que passés a viure amb ells; altres era Renard Guillem qui instava la prompta execució del seu allargat maridatge. A aquestes lletres, tant la vescomtessa Riquilda com el seu fill el bisbe de Barcelona i el seu nét el vescomte Udalard, contestaven que no les devia atendre, ni jamai partir amb els perjurs. Més que es determinés a fer nou maridatge bo i raonable, segons li’n proposarien. Tant feren i instaren, que, si al començament Guisleta no es mostrà predisposada a acollir amb agrat tals propostes, després hi consentí, i, des d’aleshores, les lletres vingudes de la cort d’Almudafar no tingueren més resposta.

Llavors se tractà i concertà un maridatge de Guisleta amb el cavaller Arnau de Trasovalt, que tenia renomenada com estrenu i dreturer.

Belles arcades de flors i brancatge, amb bona il·luminària en l’altar major, i gran concurs de pagesos de gest alegre i vestits de les festes, donaven a entendre que a Sant Miquel de Montserrat s’aparellava un acte molt plaent. En el viarany que devalla del castell Marro, per enfront la capella de Santa Maria, una colla de gent endiumenjada, cavalcant en mules i rocins, s’encaminava vers Sant Miquel. Guisleta i la vescomtessa hi lluïen joies de gran estima.

A l'ensems, muntava per la via de Monistrol altra colla que demostrava la seva joia per mitjà dels ministrils, que arrencaren a sonar tan bell punt aconseguiren la primera.

Ajuntades ambdues a la placeta enfront Sant Miquel, Arnau Trasovalt, bellament abillat amb riques robes vellutades, avançà i féu cortesia a les dames i barons.

L’abat de Santa Cecília, revestit dels seus hàbits abacials, eixí a l’altar per començar la cerimònia. Guisleta i Arnau pujaren al presbiteri al so dels ministrils, i entraren a la capella els convidats i els altres que desitjaven veure-ho tot.

Al millor punt del solemnial acte, ferí les orelles forta remor de cavalcadures, que bé podia ésser algun mul, que, en desfermar-se hagués avalotat els altres. Als pocs moments va fer-se molt clar el trepig de ferradures que calcigava el rocós paviment i prompte omplí el seu ressò l’església pels seus quatre costats. L’abat es deturà en la seva plàtica, i els presents giraren les mirades vers la porta, on apareixia cert cavaller amb capell i espatlleres de ferro, cota de malla i espasa a la cinta, rodella al braç esquerre i una llança fortament apunyada. Aviat esperonà el seu suós i escumejant cavall, capella endins. El seguien sis genetaris, amb llances al puny, que restaren defora.

Sense no mirar res, el cavaller s’adreçà vers l’altar, hom notà llavors que a la punta de la llança portava clavat un pergamí. Tal fou l’esforç d’aquella impensada envestida, que abans que ningú no retornés de la seva admiració, Guisleta jeia a terra atravessada per la llança del misteriós cavaller, i regava el presbiteri amb els devassals de sang que brollaven del seu pit.

Consumat el crim, i sense arrencar la llança del cor de la seva víctima, el cavaller va treure l’espasa, que giravoltà vigorosament al seu entorn per rebutjar tota empresa que contra d’ell atemptessin els desprevinguts concurrents de l’església; eixí a fora i ningú no fou poderós per a deturar-lo.

El començat maridatge acabà, doncs, funeràriament. Soterraren Guisleta al fossar de Santa Cecília, i la capella de Sant Miquel, violada per vessament de sang, es tancà, en espera de purificació canònica.

El pergamí que de la punta de la llança havia passat a clavar-se en la mortal ferida de Guisleta, fou vist ésser de mà seva i signat per ella. S’hi llegien aquestes breus paraules:

Renard Guillem: Deixeu d’escriure’m més d’ara endavant. Molt he pensat en l’avenir, i, aconsellada de qui em vol bé, faré altre maridatge que no serà el vostre.

Al cel ens veurem tots; vulgueu anar-hi, i oblideu-vos, en la terra, de

Guisleta.

Els anys passaren, i Mir Geribert vingué a concòrdia i amistat amb el comte Ramon Berenguer; dirimiren les seves controvèrsies personatges del més alt llinatge i saviesa.

Mir es confessà granment culpable i reté el seu castell de Port al Comte.

Llavors Mir Geribert es declarà enemic dels seus aliats d’altre temps, tant dels sarraïns de Lleida i Saragossa, com dels de Tortosa i València. En mostra de la seva fidelitat promogué i capitanejà, el 1060, una expedició catalana contra el castell de Móra, de tan desastrada fi que ell, el seu fill i tota la seva gent moriren a mans dels sarraïns.

Cert dia, en tornar al seu Monestir l’abat de Santa Cecília, l’esperava un pelegrí de llargues i blanques barbes; portava damunt bones relíquies que mostraven haver seguit Terra Santa i també el sepulcre de Sant Jaume de Galícia. Abat i pelegrí tingueren llarga sentada.

A l’endemà, ambdós, emprengueren la via del castell Marro, i se n’apartaren en arribar als enforcats del camí de Sant Miquel, per seguir-lo. La capella, si bé encara no purificada, va ésser oberta novament per hostatjar en el reduït alberg del seu cloquer, el pelegrí, que es disposava a fer-hi santa vida eremítica.

L’austeritat sense mida, imponderable, del vell ermità de Sant Miquel, es va atreure el benvoler dels frares de la muntanya. Corbat damunt el bastó de crossa, mostrava en el seu defallit cos, més la manca de nodriment que flaquesa de senectud; se’l veia recórrer les pregones valls del Montserrat a la recerca d’herbes que li servissin de menjar. Mai de res no es mostrà joiós, i qui per primera volta li parlava, de seguida entenia que fins a la llengua feia arribar la mortificació general a que condemnava totes les parts del seu cos.

L’ermità de Sant Miquel es trobava abstret en la seva quotidiana oració de mitja nit, de genolls davant l’altar on cremava una trista llum de cera; el distragueren forts cops donats amb una pedra a la porta de l’església. Obrí, i cinc bergants, armats de llargues llances se n’entraren.

El capitost digué a l’ermità:

– Doneu-nos el que tingueu.

Aquest li respongué tranquil·lament:

– El cloquer és la meva cambra, preneu-ho tot i deixeu-me en la meva oració.

Tres dels trencadors de camins encengueren una llum de l’altar i s’avançaren per l’estreta escala del cloquer.

Promptament ne devallaren, i amb aïrat visatge flestomà un d’ells:

– Pel cap de tal, que res no hi té! Ni sols palla per jeure.

– El bacallà pudent ens fa mofa.

– Que mori!

– Atureu-vos i clogueu els vostres llavis – cridà el capitost, per dominar el tumult que s’iniciava.

I s’adreçà a l’ermità, el qual amb la fredor del gel els esguardava:

– I la creu d’argent de la Vescomtessa, no la teniu al vostre altar?

En oir aquestes paraules, redreçà la seva corba figura el vell penitent, li guspirejaren els ulls, i amb quatre salts, poc consonants amb el seu estat de senectud, pujà al presbiteri, prengué el crucifix, s’hi abraçà i cridà als assaltants:

– No toqueu el sant seny, que no he de deixar del cor si no és amb la meva vida.

– Poc ens fa de llevar-vos una i altra, si tal temeritat cobegeu.

I a llançades el deixaren mal nafrat, al peu de l’altar, on apretava al cor la santa creu, mentre que la vida li fugia de pressa per les amples ferides del seu pit, i digué amb dèbil paraula:

– Senyor, Senyor! Morir d’igual mort que jo vàreig donar a Guisleta... juntar la meva sang amb la seva que encara enrogeix aqueixes pedres... abraceu-me amb el vostre seny sacrosant... Senyor! Volgueu acceptar la meva completa expiació...

I així hagué la seva fi Renard Guillem.

* * *

L’incansable folklorista Joan Amades va recollir dues altres llegendes al·lusives a l’ermita de Sant Miquel:

Hi havia un bandoler molt brau i molt valent que tenia una força com un gegant i que per aquesta raó l’anomenaven Braç de Ferro.

Aquest bandoler no sentia estima per les gents poderoses, per la gran duresa amb que tractaven llurs vassalls, i, en canvi, demostrava una gran estimació i afecte pels pobres i humils. Moltes vegades repartia entre els necessitats i els desamparats de la fortuna allò que robava i prenia dels rics i acabalats. Braç de Ferro gaudia de molta simpatia i afecte entre la gent pobra i senzilla, i, com que sempre els pobres han estat molts més que els rics, podríem dir que el bandoler comptava amb una gran popularitat i prestigi tot i el seu mal ofici.

En Braç de Ferro era un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Quan es proposava de fer-ne una de les seves, a la vigília cremava un ciri a la Moreneta i amb molta devoció li deia oracions i li demanava ajut per a l’empresa. L’endemà de cada acció li n’oferia un altre i molt devotament li donava gràcies per la seva protecció. Com que era conegut per tothom, se li feia molt difícil d’anar a deixar el ciri a l’església del Monestir, perquè sempre estava molt concorreguda i hauria estat molt fàcil de descobrir-lo i agafar-lo. Per tal de no ésser vist anava a cremar-los a la solitària ermita de Sant Miquel.

Una nit que feia una fosca que de tan espessa es podia tallar, mentre en Braç de Ferro pregava devotament, va sentir potades d’un cavall que s’acostava i va amagar-se, emparant-se en la foscor. Tot seguit va veure un home que descavalcava i feia descavalcar una dona i també veié com aquest agafava bruscament un infantó dels braços de la dama i l’aixecava enlaire en actitud de voler-lo tirar cinglera avall.

Era tan fosc, que ningú no hauria vist res. Però, com que en Braç de Ferro anava més de nit que de dia, i tenia la vista avesada a les tenebres, va distingir perfectament l’escena que es produïa al seu davant. Lleuger com un llamp, el bandoler va subjectar tan fortament els braços del personatge desconegut, que semblava que l’agafessin unes tenalles de ferro, de forma que com més tractava de deseixir-se’n més se li clavaven les ungles dins la carn. Després de molt forcejar i discutir, van convenir que el desconegut lliuraria l’infant al bandoler i respectaria a la seva mare, a canvi que en Braç de Ferro el deixés anar. I així ho van fer. Li donà l’infant i s’emmenà la dona amb ell. Els protagonistes desconeguts d’aquesta escena eren el cavaller d’Espases, que tenia el castell en terme d’Esparreguera, i la seva muller. Heus-en aquí la història:

El cavaller d’Espases era de temperament despòtic i tractava els seus vassalls amb gran duresa i rigor. Anava adelerat de títols i dominis i es féu el propòsit de casar-se amb una donzella filla d’un dels cavallers més rics i poderosos, per tal d’augmentar així notablement el seu senyoriu. Quan va demanar la mà al pare de la dama, aquest li féu saber que la seva filla era promesa, i, per quedar bé amb ell, puix que tothom el temia pel seu despotisme, li afegí que, si no hagués estat així, de bona gana l’hauria pres per gendre. El cavaller d’Espases trobà una fàcil solució al conflicte: matà el promès de la donzella i així s’hi pogué casar. Quan la dama va ésser mare, el cavaller amb l’intent de desempallegar-se de la seva muller i el seu fill, que li feia nosa per a les seves trapelleries, adduí que l’infant havia nascut abans del temps natural i que, per tant, era fill del seu rival mort. Amb aquest pretext conduí la mare i el fill al cim de Sant Miquel amb l’intent d’estimbar-los tots dos, acció que, com hem explicat, resultà frustrada.

En Braç de Ferro féu criar tan bé com va saber l’infant que ell havia salvat. Sempre li va dir que ell no era el seu pare i mai no volgué revelar-li de qui era fill. Procurà ensinistrar-lo força en el maneig de les armes i el minyó en va sortir molt destre.

Quan el noiet tenia quinze o setze anys, en Braç de Ferro, que gaudia encara de molta més simpatia entre la gent del senyoriu de les Espases que quan va salvar el seu afillat, organitzà una batuda, al davant de la qual es posà ell i el jovencell, amb l’objecte de rescatar-li la mare.

Per una mina subterrània que conduïa fins al pati del castell i que el bandoler coneixia molt bé, es va presentar un dia, de cop i volta, dins el recinte fortificat i en poca estona de brega van vèncer i matar el despòtic senyor d’Espases. I tot seguit, guiats pel servei del castell, anaren a la presó, d’on la pobra senyora fou alliberada pel seu propi fill.

El nou senyor d’Espases va ésser totalment diferent del seu pare i ben aviat va captar-se l’estimació dels seus vassalls.

També la veu popular explica la següent llegenda:

Durant un quant temps es presentava al peu de la portada de l’ermita de Sant Miquel com una ombra blanca que restava uns minuts dreta davant la porta i que amb veu molt planyívola deia:

- Qui m’ajudarà?

Aquesta aparició sortia al punt de mitjanit i durava tot el temps que necessitaven les campanes del Monestir per sonar les dotze batallades de les hores.

Ningú no sabia d’on sortia i només es veia davant la porta; mai ningú no l’havia vista anar ni venir, i tampoc no podia entrar i sortir de l’ermita perquè la porta era tancada.

La nova d’aquesta aparició va córrer ràpidament per tota la contrada i els ulls de la por i de la fantasia aviat la van veure a totes les hores del dia arreu de la muntanya.

El cas feia molt de temps que durava i la gent tenia por de pujar a la muntanya per temença de topar-se amb aquella fantasma, de la qual tothom ja parlava de forma que cada u, sense adonar-se’n i sense voler, hi afegia una mica més d’allò que li havien dit.

La veu del cas es va estendre, i molts romeus embasardits s’estaven de pujar a la muntanya, i així la devoció se’n resentia. Hom conta que els monjos de Montserrat, per tal de no perjudicar el Monestir, oferiren un mesuró de xinxons al qui s’encarés amb la fantasma i arribés a fer-la desaparèixer.

Al poble del Bruc hi havia un home que havia donat proves de gran coratge, el qual, atret per la bonica suma que oferien els monjos, es disposà a anar una nit a Sant Miquel per veure la fantasma i parlar-hi.

Pujà al cim amb claror de dia, sopà, i, assegut al peu de la porta, va esperar la presència de l’ombra misteriosa. Així que va caure la primera batallada de les dotze, entre la fusta de la porta va traspuar una ombra blanca tota subtil, com si fos una boira, i el qui l’esperava va poder veure que era una calavera seca, lletja i espaordidora que, com cada dia, repetí la pregunta:

- Qui m’ajudarà?

I l’home li respongué:

- Jo.

- Veniu amb mi.

A l’instant la porta de l’ermita s’obrí de bat a bat i va aparèixer tot l’interior ple de llums i de claror. L’ombra es va posar el roquet, obrí el missal i començà a oficiar.

L’home del Bruc, molt espantat i més mort que viu, va ajudar la fantasma a dir missa, que no va oir ningú, car no hi havia sinó l’ombra i ell. Quan fou finida la celebració, l’ombra va fer un petó a la mà del bon home del Bruc. Com que la fantasma no tenia llavis, les dents i els ossos de la boca van tocar la mà de l’improvisat escolà, i estaven tan freds i durs que tot el van gelar, i en comptes de fer-li una gràcia li van fer mal.

Fet el petó, l’ombra va parlar així:

- Jo sóc l’ànima d’un capellà de terres molt llunyanes. Una moribunda, en la seva darrera hora, em va encarregar que en sufragi de la seva animeta digués una missa en una ermita de la muntanya de Montserrat, i la bona dona me la va pagar. Abans de poder complir el seu encàrrec em vaig morir i la meva ànima no podia entrar al cel perquè havia cobrat una missa que no havia dit i que feia patir una altra animeta. Temps ha que acudia cada nit ací, desitjós de complir la meva missió, però no la podia satisfer perquè no trobava qui m’ajudés a oficiar. Ara la meva comesa està satisfeta mercès al teu ajut, pel qual et desitjo la glòria eterna.

Dites aquestes paraules, va beneir el qui li va fer d’escolà i va desaparèixer.

I mai més no l’ha tornada a veure ningú, perquè devia entrar al cel.

L’home del Bruc va quedar tan satisfet d’haver ajudat a entrar una ànima en pena al cel, que es donà per ben pagat amb aquesta bona obra i va renunciar al mesuró de xinxons que oferien els monjos del Monestir.

La proesa d’aquell home es va estendre per tota la rodalia de la muntanya i des d’aleshores tothom tornà sense por a Montserrat. A l’heroi li fou aplicat el qualificatiu de “Valent” que li va restar com a nom i que van portar durant molts anys els seus descendents, i diuen que no fa pas gaires anys que al Bruc encara es conservava la casa de l’heroi popular, coneguda per cal Valent.

* * *

Altra graciosa llegenda montserratina procedent d’Esparreguera aplicada a l’ermita de Sant Miquel:

Per ta de pintar l’abús i el desvergonyiment en el seu més alt grau s’usa la frase popular: “beure, trencar el càntir i robar els diners”, localitzada a Montserrat.

Segons el poble, l’ermità de Sant Miquel, per tal que els pelegrins poguessin satisfer la seva set, posava un càntir amb aigua al peu de la derivació del vell camí que va del poble de Collbató al Monestir amb el que mena a l’ermita de Sant Miquel, al lloc anomenat quadres d’aquest nom ( quadres de Sant Miquel ).

Els romeus, en agraïment a la bella atenció del bon ermità, després de beure deixaven un xavo al costat del cantiret.

Un dia hi passà un cavaller que va servir-se de la gentilesa, després trencà el càntir i, encara, per paga arreplegà els xavos que hi havien deixat els anteriors vianants. Des d’aleshores l’ermità de Sant Miquel mai més no posà el cantiret. Els pelegrins assedegats no pogueren satisfer el goig de beure i l’obra de misericòrdia restà estroncada.

* * *

( ... ) Extractem del “Llibre dels Miracles” del Monestir, del 1514, el que hi ha referent a la capella de Sant Miquel:

Un dia que l’església de Santa Maria de Montserrat estava, com de consuetud, plena de fidels que venien a pregar, hi entrà un home no pas amb aquesta intenció, segons demostrà el que s’esdevingué. Allà a prop veié la ballesta d’un home noble, nova i ben bona; la cobdicià, la prengué furtivament, i a mitja nit eixí de l’església.

El noble que continuava la pregària de res no s’adonà, però el lladre fou detingut per virtut divina; car en eixir de l’església perdé l’esma, i per bé que corria com un foll, mai no aconseguí de passar més enllà de la capella de Sant Miquel. El mesquí volia llençar la ballesta i no podia, volia avançar i no sabia com fer-ho, volia retrocedir i tampoc no li era possible. Amb temps per caminar unes quantes llegües abans d’apuntar l’alba, romangué al mateix lloc, i allí, amb vergonya i confusió seva, fou atrapat amb la ballesta furtada que encara tenia a les mans.

* * *

La veu popular diu que la campana de l’ermita de Sant Miquel ( com la de la capella de Sant Jeroni i d’altres ) té la virtut de fer casadors dins de l’any els fadrins o fadrines que en tirar-hi una pedra tinguin l’encert de tocar-la.

La pràctica de tirar rocs a la campana en sentit ordàlic arribà a estendre’s tant que, segons conten, el pes de les pedres va obligar a refer la teulada de l’ermita per adobar el que havien malmès.