de castells montserratins, 3. L’ermitana de Sant Joan ( Joan Amades ).

.

*

El senyor del castell del Papiol tenia una filla que va enamorar-se d’un galant jove que no era del gust del seu pare. Per evitar d’ésser vistos festejaven d’amagat i de nits, ella des de dalt del finestral i ell des del peu de la torre.

Es va escaure que ell va tenir obligació d’anar una llarga temporada a fora i va estar molt de temps sense poder veure’s amb la donzella.

Al cap d’uns quants dies que no acudia al peu de la torre, un germà del senyor del Papiol va portar al castell una seva filla per allunyar-la també d’un galant que pretenia casar-s’hi a desgrat del seu pare. Les dues cosines es van enginyar per fer saber al pretendent de la segona on l’havia portada el seu pare i que hi podia anar de nit a festejar-la com havia fet abans la donzella del castell.

Enllestida l’obligació que va retenir lluny el promès de la donzella del Papiol, el fadrí va presentar-se una nit al peu de la torre amb l’intent de fer el senyal prou conegut per la seva estimada, anunciador de la seva presència, però, amb gran enuig i sorpresa, hi trobà un altre cavaller. Creient-lo un rival, foll d’ira el va matar. Horroritzat del seu crim i temerós d’haver-lo de pagar, marxà a guerrejar contra els moros.

En saber-se al castell el que havia passat, va haver-hi un gran enrenou, que va aprofitar la donzella del Papiol per a fugir cap a ciutat, on cregué que fàcilment trobaria la manera de reunir-se amb el seu estimat. Quan el senyor del Papiol va adonar-se que li havia fugit la filla, va enviar emissaris pertot arreu per cercar-la, i un d’ells esbrinà que la donzella era a Barcelona. El cavaller en persona va anar a ciutat, puix que ningú no tenia tant d’interès com ell per a recobrar-la. Aviat la seva filla va saber que el seu pare la cercava. Perquè no la conegués si l’atzar la hi posava al davant, va vestir-se d’ermità, amb una llarga barba blanca i amb un casquet que li donava aspecte de vell i li recollia i dissimulava els cabells. Com si ho fos, doncs, va emprendre el camí de Montserrat, i, en trobar l’ermita de Sant Joan abandonada, s’hi va quedar a viure-hi i a tenir-ne cura.

Després de set anys de guerrejar amb els moros, l’estimat de la donzella del Papiol va tornar a la pàtria, puix que en aquell temps, al cap d’uns quants anys restaven perdonades totes les culpes. El galant estava molt delerós i esperançat de trobar la seva promesa.

Cercant i preguntant, va saber que s’havia fet ermitana i que feia penitència dalt d’una muntanya. Volgué reunir-se amb ella el més aviat possible i va creure que per cap muntanya no podia començar millor la recerca que per la de Montserrat.

I camina que caminaràs, un capvespre va arribar al peu de l’ermita de Sant Joan i demanà acolliment al vell ermità, que el va rebre molt bé i que prou el reconegué així que el va veure. L’ermità li va cercar conversa. El cavaller li va contar la seva història i li va dir que anava pel món en cerca de la seva estimada. Ella li preguntà si els anys i les fatigues passades no li havien esborrat de la memòria el record de la seva fesomia. El galant digué que encara que passessin mil anys i que la veiés confosa entre cent mil dones, a l’instant la reconeixeria.

Ella aleshores es llevà la barba postissa i el casquet, i recobrà la seva fesomia pròpia, i ell la va reconèixer de seguida.

Amb plors d’alegria s’abraçaren.

L’endemà van baixar a ciutat, es casaren i van córrer cap al castell del Papiol a demanar perdó al pare d’ella, que els va rebre amb els braços oberts.

.

.

*

Joan Amades.

.

.

citat per Pere Bosquets, dins

Folklore montserratí. pp. 64 – 65.

Amics de Montserrat, Barcelona, 1971.

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo