Rosa dels vents ( Guerau de Liost ).
.
*
Com un halo invisible, la muntanya
té la Rosa centrípeta dels vents:
cada vent, una espasa que a l’entranya
li porta el gust dels horitzonts vivents.
Oh muntanya magnètica! La vida
concentres, de l’espai, en el teu cor:
si la maternitat és la punyida,
irradies el gaudi que no mor.
I
Tramuntana del nord, sagitari que arrana l’espai!
La muntanya, de gebre, s’estufa més blanca que un xai.
Les muntanyes de Berga són nues i blaves de fred.
Pedraforca, rosada, rellisca com un estilet.
El monocle atzurat és un vidre: son ull de felí
té per nina un estrat de la posta que sagna en dormir.
Tramuntana de Roses, que feny
oblidar l’Empordà, quan refolga en el pit del Montseny.
Tramuntana que de Mar, invisible, que hipòcrita cou
les verdures d’hivern exquisides, com sauri que un ou
deposés en el cor de la terra, per mal averany
que potser duraria tot l’any.
II
Càlid Ponent que portes,
Com un Silè ventrut,
Sentor de vinyes mortes
i de torrent eixut!
Res no deixant de banda,
esboires la vianda,
capoles la virtut,
i vas caient per terra,
sota la teva gerra
de vi que, buida, put.
III
Obstinats en llur desfici,
Dels Llevants sona el clarí.
S’entrebanquen en seguici
d’aquell arc de Sant Martí
que seria el bell inici
que no poden conseguir.
Si l’anyada els ensinistra,
d’un estrip, atenyen l’arc.
Al dessota, gris i bistre,
regalima el vell comarc,
i la vida, com un sistre,
inicia un gaudi parc.
IV
La Marinada marinera
de la collada passa arran.
La precedeix una filera
de claps de boira que es desfan,
escampadissa cabellera
d’una Afrodita matinera.
Com ve tan nua, no s’albira
la tremolor del seu cristall.
Si cap a l’alba s’entregira,
li cauen roses cara avall.
Si cap a l’alba s’entregira,
li resta al front una guspira.
Per les solanes i les eres,
el teu alè dóna virtut:
el braç invicte refrigeres,
fas jovial l’home sorrut.
Per rentar cares ensunyades,
No et cal passar dues vegades.
Guerau de Liost.
Dins: Sol, Lluna i Vents.
La Muntanya d’Ametistes
Impremta Octavi Viader,
Barcelona, 1908.
