de castells montserratins, 2. la roca dels enamorats ( Joan Amades ).
.
*
.
*
El senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet tenia una filla única, estimada en grau superlatiu. El cavaller era molt ambiciós de riqueses i d’hisendes i concebí el projecte de casar-la amb un noble senyor, el més ric i poderós d’aquells temps, però que tenia vuitanta anys, mentre que la donzella no arribava encara als vint.
La noia festejava d’amagat amb un jovincell fill segon o tercer i que, per tant, no era hereu dels títols ni béns del seu pare. Aquesta circumstància havia fet dubtar els enamorats de formalitzar llurs relacions. Però com que, tard o d’hora ho havien de fer, van fixar un dia perquè el fadrí enamorat es presentés al castell a parlar amb el pare.
La vigília del dia convingut pels promesos, el senyor de Sant Vicenç va cridar la seva filla i li va exposar el seu propòsit de maridar-la amb el nuvi que ell havia triat, el qual, per bé que era una mica entrat en anys, era riquíssim.
La donzella li va manifestar aleshores que ja festejava de temps amb un jove que precisament l’endemà havia de presentar-se al castell per parlar-li del cas. Quan el pare va saber qui era i, sobretot, la seva condició de fadristern, no hereu, es posà fet una fúria.
El senyor cridà tres servents de gran confiança i els encarregà que anessin a esperar el galant pel camí per on havia de venir. Els criats anaren a l’indret on començava el senyoriu de Sant Vicenç pel costat per on el pretendent vindria, i així que el veieren li van explicar que l’esperaven de part del senyor i que tenien l’encàrrec d’acompanyar-lo fins al castell. El minyó va quedar sorprès i suposà que la seva estimada havia anunciat al pare la seva visita i que s’ho havia pres bé, fins al punt de fer anar a rebre’l pel camí, però no tardà a mudar de parer.
En arribar al castell van menar-lo a una porteta secundària i, tot just passada la llinda, els servents el van amarrar com un Crist i el conduïren a una presó tan fosca que no es veia espurna de claror.
Aviat es presentà el senyor del castell i va increpar-lo per la seva gosadia de pretenir la seva filla per muller, i va jurar i perjurar que no sortiria d’aquella presó mentre ell visqués.
L’endemà es va moure una gran guerra al país i el rei cridà el castellà de Sant Vicenç perquè acudís amb totes les seves hosts per tal d’ajudar-lo. El senyor va marxar amb la majoria de la seva gent d’armes i, com de costum, deixà la seva filla com senyora i majora del castell. Tot just va ésser fora, la donzella baixà a les presons i preguntà a l’escarceller si hi havia algun pres; aquell li contestà que n’hi havia un portat el dia abans, però que el senyor ordenà que no el deixessin parlar ni veure ningú, passés el que passés. La noia li manà que obrís la presó, puix que en aquell moment era ella la qui manava en el castell. L’escarceller s’hi resistia; però en amenaçar-lo ella que si no obeïa el faria penjar del merlet més alt de la torre cedí a acomplir el mandat.
Alliberat el donzell, la parella va creure que havia de fugir per salvar-se de la fúria del pare. Decidiren agafar el millor cavall dels que restaven a l’estable i fer cap a Montserrat, per casar-se davant la Moreneta.
Quan ja era bon tros lluny del castell, el senyor de Sant Vicenç va recordar que tenia pres el galant de la seva filla; va tèmer que ella el podria alliberar i envià ràpidament un dels seus servidors més fidels cap al castell, amb ordres severes per a l’escarceller.
I heus ací que molt abans d’arribar-hi, l’emisari va veure la parella que fugia. En lloc d’anar al castell reculà a trobar el senyor per tal de contar-li allò que passava. El pare, furiós, abandonà la seva gent i corregué a més no poder en persecució dels fugitius.
Els enamorats van adonar-se de la presència del servent del castell, també van veure com reculava camí de la via que feia l’exèrcit, i van comprendre tot el que succeïa i el perill que corrien. I esperonaren el cavall tant com pogueren per tal d’arribar al Monestir, acollir-se a sagrat i casar-se, si tenien temps d’arribar-hi. Però el cavall, amb el pes de dues persones no podia trotar com ells volien, i el pare muntava un corser molt millor que corria més que el d’ells.
Quan passaven per l’indret conegut avui dia per la Roca dels Enamorats, ja van sentir el trot del cavall del pare que els encalçava. Es van creure perduts, van descavalcar i, abraçats, van llançar-se a l’abisme.
La gent d’aquell temps, en passar per la roca llegendària, tirava una pedra cingles avall com un homenatge als herois mantinguts per la tradició, pedres que venien a tenir tot el valor d’oracions dedicades a les ànimes dels enamorats.
.
*
Joan Amades.
.
citat per Pere Bosquets, dins Folklore montserratí.
Amics de Montserrat, Barcelona, 1971.
