l’aigua, divina joia ( Guerau de Liost ).
.
*
A L’AIGUA, DIVINA JOIA
I
Oh voluptat! De cara
al raig, fresc encenall,
em raja gola avall
el ritme que no para.
D’aquella festa clara
la cara em fa claror,
i el raig trasbalsador
apar una alimara.
Tinc a la boca fresca
un degotís de bresca.
I em surt una boirina
de perfumat alè.
I el cor batega ple
de voluptat divina.
II
Divina voluptat!
Si en ton bassal m’ullprenc,
no em cal de cap avenc
el gorg infatuat.
L’hora foscant et topa
I encara vibra el raig,
Batall que té per copa
La, vegetal, d’un faig.
I l’aigua fuig lleugera
- oh rec inicial! –
com una matinera
donzella amb son brial,
que duu una rastellera
de flors al davantal.
III
Oh l’aigua fugissera,
germana de la llum,
crineres de bromera,
polsines de perfum,
que nit i dia cantes
i, amb frèvol devessall,
cascadejant avall,
ocells i flors encantes!
I ta besada pura
l’esquei mateix afina
que t’infantà silent,
com mà de criatura
el front de la padrina
que l’afalac consent.
*
A LES FONTS
És vostre raig en deslliurança,
cua invisible d’una arrel
que terra endins anà formant-se
amb escorrims d’aigua de cel.
Amb una joia que no es cansa,
descabdelleu el reguerol.
És natural vostra gaubança
sense pecat i sense dol.
Quan l’agonia ponentina
irisarà vostres cristalls,
tremolareu amb més divina
emoció. Quatre cavalls,
de vostre raig en la polsina,
s’empinaran amb llurs plomalls.
*
AL COR DE LA BOSCÚRIA
Al cor de la boscúria el fontinyol suau
de penjarelles d’herba com filagarsa cau.
Quan la tempesta afua son perllongat udol
i trenca, esperitada, el fil del fontinyol,
quan les afraus ressonen, del sostre als fonaments,
com una ermita buida oberta a tots els vents,
ell plora amb un dolcíssim gemec de flabiol
que esboira la tempesta i renovella el sol.
*
LA FONT DE LES PAITIDES
Entre les feixes esgraonades,
cad’una d’elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades
com ansa llisa de pur cristall.
Ton marge dóna granada userda.
Les cueretes beuen de tu.
D’una pomera que ja s’esquerda
neda en tes aigües el fruit madur.
Quan les pageses tornen de missa
amb la caputxa plegada al braç,
tasten de l’aigua bellugadissa.
I quan reprenen, testes, el pas,
entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintàs.
*
EL TORRENT
Damunt la tranquil·la
verdor transparent,
clapant-se amb l’argila
que hi deixa el torrent,
s’aplanen les mates
de vern ufanós
on furen les rates
cercant-hi redós.
L’anguila que forga
esbulla un estol
de barbs que a la gorga
prenien el sol.
El Pare Galàpet,
tocat i posat,
d’un tòtil a l’àpat
es troba entaulat.
Hi acuden reinetes
que salten de tort,
hi van marietes
i alades de l’hort,
planter d’estramonis
en terra de call.
L’espiadimonis
hi mena un cavall
de serp. La falguera
assaja sos verds,
de cada ribera
pels marges incerts.
El pregadéu, hoste
d’un clap de fanals,
¿seria virosta
de flors cerebrals?
Torrent: el poeta
et brinda, insegur,
l’ofrena que estreta
i llarga és com tu.
*
EL GORG NEGRE
Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible,
amb vels metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.
T’és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!
En tes riberes s’aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.
Arbres no tens que a ton espill s’aboquin
fora del tronc espellofat d’un roure.
L’aigua que et sobra, com un tel llenega
Al gorg de més avall que se’t retira.
Un laberíntic corriol, per sota
d’alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d’ira.
Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l’esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
sí que m’entrà per sempre més a l’ànima.
*
.
Guerau de Liost.
Dins:
.
La Muntanya d’Ametistes
Impremta Octavi Viader,
Barcelona, 1908.
Parus ater
i parus cristatus
dibuixos de mallarengues d'Anna Gallés, al bloc
Carles Garcia de Castro Meseguer dijo
Hola visitants de les alçades... Al cim del Turó cal que es mantingui si més no una edificació que torni a ser refugi, encara que es vulguin carregar un observatori meteorològic de primer ordre amb molts anys de servei. Sóc fill del Turó o això considero per haver-hi viscut molts anys de la infància.Està en un estat lamentable de conservació com a edifici i l'entorn dona mala imatge per aquesta deixadesa institucional on tothom es passa la pilota i ningú posa un euru. Les grandalles floriran i i els administradors mouran diners públics. Reclamenm una gestió repectuosa i correcta amb el refugi-observatori del Turó de l'Home. Carles Garcia de Castro i Meseguer. Riells i Viabrea 23 abril.
23 Abril 2010 | 08:37 PM