*

.imatge de viquipèdia.

Ningú no sap quin fou el seu naixement, ni com vingué a la terra.    Va apareixer a la vora de les daurades riberes del riu Acragas, a la bella ciutat d’Agrigento, poc temps després de que Jerjes donés ordre de fuetejar la mar amb cadenes. La tradició diu tan  sols que el seu avi es deia Empèdocles: ningú no el va conèixer. Sense cap dubte cal  entendre d’això que era fill d’ell mateix, coml li convé a un Déu. Però els seus  deíxebles asseguren que, abans de recorrer en plena gloria les terres sicilianes, ja havia     passat quatre existències en el nostre món, i que havia estat planta, peix, ocell i  noia.

Vestia una túnica de porpra, i al seu damunt li queien escampats els llargs cabells;  envoltant el cap duia una cinta d’or, i els peus calçats amb sadàlies de bromso, hi duia garlandes trenades amb llana i llorer.

Per imposició de les seves mans guaria els malalts, i recitava versos, a l’estil homèric, amb pomposos accents, del damunt d’un carro i amb el cap alçat vers el cel.

Una gentada el seguia i s’embadocava al seu voltant, per a escoltar els seus poemes.

Sota el cel pur que il·lumina els camps de blat, els homes hi arribaven d’arreu, amb els braços carregats d’ofrenes per a Empèdocles. Els deixava bocabadats en cantar-los de la volta divina, feta de vidre, la masa de foc que anomenem sol, i l’Amor, que ho conté tot, talment com una immensa esfera.

Tots els èssers, deia, no son més que trossos desunits d’aquesta esfera d’amor on s’insinuà l’odi. I el que anomenem amor és el desig d’unir-nos i de fondre’ns i de confondre’ns, com ho erem antany, dins la sina d’un déu globular que la discòrdia va esbocinar. Invocava el dia que l’esfera divina havia d’inflar-se, després de totes les transformacions de les ànimes. Perquè el món que coneixem és l’obra de l’Odi, i llur dissolució serà l’obra de l’Amor. Així cantava, pels pobles i els camps, i les seves sandàlies vingudes de Lacònia dringuejaven als seus peus, i al seu davant sonàven els címbals. Malgrat tot, de les goles de l’Etna sorgia una columna de fum negre que pojectava llur ombra sobre Sicília.

Com semblant a un rei del cel, Empèdocles anava envoltat en porpra i coronat d’or, mentre els pitagòrics s’arrossegaven dins llurs primes túniques de lli, amb esperdenyes fetes amb papirs. Hom deia que sabia fer desapareixer la lleganya, disoldre els tumors i llevar el dolor dels membres; li suplicaven que deturés les pluges i els huracans;  va encantar les tempestes dins un cercle de muntanyes; a Selinonte va  expulsar les febres  fent que dos rius vertissin dins la llera d’un tercer; i els habitants de Selinonte l’adoraren  i li aixecaren un temple, i encunyaren medalles on la seva imatge era davant per davant de la imatge d’Apol·lo.

D’altres pretenen que va ser un adiví, instruït pels mags de Pèrsia, que posseía la nigromància i la ciència de les herbes que donen la bogeria.

Un dia que sopava a casa d’Anquitos, un home furiòs va irrompre a la sala amb l’espasa amenaçant. Empèdocles s’aixecà, extengué el braç i cantà els versos d’Homer sobre el nepentes que proporciona l’insensibilitat.  I al punt la força del nepentes s’apoderà del furibund, que va quedar clavat, amb l’espasa a l’aire, sense recordar res, com si hagués  begut el dolç verí barrejat amb el vi escumòs d’una cràtera.

Els malalts acudien a ell fora de les ciutats i era sempre envoltat per una multitud de miserables. A llur sèquit s’hi afegiren dones. Besaven les vores del seu preciós vestit.  Una es deia Panthea, filla d’un noble d’Agrigento. Havia d’ésser consagrada a Ártemis, però escapà lluny de la freda estàtua de la deessa i dedicà llur virginitat a Empèdocles.

No es veieren llurs signes d’amor, porquè Empèdocles preservava una insensibilitat divina. Només proferia paraules  en el metre èpic, i en dialecte de Jònia, tot i que el poble i llurs fidels sols utilitzessin el dòric. Tots els seus gestos eren sagrats. Quan s’acostava als homes era per a beneïr-los o guarir-los. La major part del temps  romania  en silenci. Ningú dels que el seguíen pogué sorprendre’l mai durant la son. Sempre se’l veié magestuós.

Panthea anava vestida amb  fina llana i or. Duia els cabells pentinats segons la rica moda d’Agrigento, on la vida fluía suaument.  Duia les sines sostingudes amb un cinyell  vermell, i  era perfumada fins la sola de llurs sandàlies. A més, era formosa i esvelta de cos, i d’un color molt desitjable.  Era impossible d’asegurar que Empèdocles se l’estimés,  però s’acompadí d’ella.

En efecte, el vent asiàtic va engendrar la pesta en els camps sicilians. Molts homes van ésser tocats pels dits negres de l’assot.  Fins i tot els cadàvers dels animals encatifaven les vores dels prats i esparses es veíen les ovelles sense pèl, mortes, amb la boca oberta cap al cel i les costelles prominents.

I  Panthea començà a marcir-se d’aquesta malaltia. Va caure als peus d’Empèdocles i ja no respirava. Els que l’envoltaven llevaren llurs membres rígids i els banyaren amb vi i  plantes aromàtiques. Deixaren anar el cinyell vermell que li sostenia les joves sines i l’embolicaren amb benes. I llur boca entreoberta restà subjecta per un llaç i els seus ulls cavorcosos ja no veien llum.

Empèdocles la mirà, es va treure la banda d’or que li cenyía el front, i li va posar. Sobre els seus pits col·locà la garlanda de llorer profètic, cantà versos desconeguts sobre la migració de les ànimes, i per tres vegades li ordenà aixecar-se i caminar. La multitud  estaba aterroritzada. A la tercera crida, Panthea va sortir del regne de les ombres, i el seu cos s’animà i s’aixecà sobre els seus peus, complertament envoltada per les benes  funeràries. I el poble veiè que Empédocles era evocador de morts.

Pisianacte, pare de Panthea, volgué adorar al nou déu. Disposaren taules sota els arbres de llur casal, amb la fi d’oferir-li libacions. A ambdós costats d’Empédocles, uns esclaus sostenien grans torxes. Els pregoners proclamaren, como en els misteris, el silenci solemne. De cop, la tercera vigilia, les torxes s’apagaren i la nit va envoltar als  adoradors. I Es sentí una forta veu, que cridà: “¡Empédocles!”

Quan la llum va tornar, Empédocles habia desaparegut. Els homes no tornaren a veure’l.

Un esclau espantat digué que havia vist un llamp vermell que solcava les tenebres cap als cims de l’Etna. Els fidels pujaren els vessants estèrils de la muntanya amb el llum somort de l’alba. El cràter del volcá vomitava un feix de flames. Van trobar, en el brocal porós de lava que envolta l’ardent abisme, una sandàlia de bronso retorçada pel foc.

Marcel Schwob
França .  1867-1905

Traducció del castellà, miquel del turó.