La muntanya encantada ( Pere Bosquets ).

La muntanya encantada ( Pere Bosquets )

Existeix encara viu en el nostre folklore, relacionada amb la creació de la muntanya de Montserrat, l’explicació candorosa que el massís rocós era abans la gran població de Trencanous, on vivien en pau els seus habitants.

Arribà el dia, però, que Jesús fou crucificat; hi hagué aleshores al món un gran terratrèmol, i com que els estadants d’aquella ciutat no eren pas massa rectes en el seu procedir ni creients en la doctrina predicada, per un voler superior la terra on residien es capgirà totalment, s’invertí, de tal manera que les pedres actuals, les serres, els cims i els monòlits no són altra cosa que les arrels d’aquella Trencanous.

Dels habitants colgats entre el gros runam només pogueren salvar-se set capellans i les filles del rei, únics addictes a la vera doctrina, predicada inútilment.

Segons dir popular, elles, les princeses, encara viuen per les pregoneses de la muntanya, en coves i avencs, i se les pot sentir clamar els dies de molt de vent o de tempesta.

Les supervivents de l’encanteri entonen cançons i riuen, i renten en el fons de la caverna del Salnitre, en les nits de lluna clara; diuen que alguns veïns de Collbató les han sentides en determinades circumstàncies difícil de precisar.

* * *

Fins conten que entre l’enderroc de la ciutat de Trencanous restà soterrat, per mentre duri el món, com a càstig del seu gran sacrilegi, el soldat romà Malcús, que donà una bofetada a Jesús en anar a prendre’l.

Viu en un pou insondable i dóna plantofades a les parets amb una mà de ferro.

En la diada de Dijous Sant, poden ben sentir-se, a migdia, des de qualsevol indret de la muntanya, els cops que venta en Malcús, i la seva veu fosca que diu:

“Els rucs, encara bramen? Les dones, tenen fills? El món, encara dura?”

Qüestionari relacionat amb la creença que mentre això succeeixi el món tardarà, pel cap baix, set anys a acabar-se.

Interpretació Mitològica.

La llegenda completa i més reculada que coneixem referent a la formació de la muntanya és la que va escriure, en llatí, de manera bellíssima i descriptiva, el monjo Dom Antoni Brenach, nat abans o al començ de l’any 1500, amb el títol “Sàxia”, versió rítmica catalana de Dom Ramon Arrufat, publicada l’any 1893 mercès al sacerdot Dr. Jaume Collell.

En el primer fragment del poema fa referència a la creació de la muntanya, en estil mític:

Després que esdevingué més calmadissa

la rubinada del passat diluvi

que tot el món colgà davall l’onatge,

i quan, per fi, la Nau s’hagué aturada

al flanc de les muntanyes de l’Armènia,

Neptú, sobtat d’aquella maror estranya

i ensems del còmit que la Nau menava,

son cap remull tregué de la mar calma.

“Qui és – digué – qui així el reialme nostre

ha pogut contorbar, fins a sollar-ne

tot dret i tota llei reguladora,

i, esporuguit, al fons abís gitar-me?

No el Germà a qui és sotmesa la demora

de l’Olimp; no el fortíssim a qui temen

el Tàrtar i les Fúries; tampoc Juno,

la germana i muller de Jove altívola,

enfellonida, pot arrabassar-me

mon car Trident: el Fat els ho veda.

Qui ha estimbat, doncs, avall el qui lliscava

i obligat l’infeliç al fons ficar-se?

Vers on, fugint, s’han fetes fonedisses

les Nereides, Tritó i Melicuta,

quan envaït han vist el meu reialme

fortíssim, i els ribatges per les ones

submergits sens el meu voler, i que ara

no pugui domenyar llur embranzida?”

Llavors, fent erectívola la testa,

Sàxia, un temps la Nereida més formosa,

Deixà vibrar sa veu en el silenci:

“Aquell qui així vençut et foragita

i el teu Trident et lleva, és qui plasmava

el cel, la terra i la planura equòrea.

Aquell a qui deu sempre tota cosa

obediència. Aquell abat ton Jove

i de Jove la raça té sotmesa.

Si vols conèixer el ver, ses ares tomba

i tot el que aquell Déu excels comanda,

amb cor aquiescent fes de servar-ho;

ni temptis més el cel, oh miserable,

amb tos blasmes grollers, puix que a les flames

del Flegeton arrabassat series.”

Digué; després que amb desplaent oïda

hagué Neptú escoltat semblants paraules

– sempre als tirans fou la vritat amarga –,

impotent d’esbravar la seva ràbia

contra el ver Déu Tonant de Cel i Terra,

s’abraonà a la càndida donzella

i esclata amb veu de tro: “Tu, de les dones

rebuig abjecte, qui, imitant l’audàcia

dels Gegants, has gosat torbar les altes

Divinitats del cel i el mateix Jove;

penses tal volta que altre Déu hi hagi

o que un altre regent assumiria,

folla, la direcció del món suprema,

llevat d’ell qui espaventa les contrades

amb son voler i son llamp? Per xo et voldria

presa d’aus malestrugues, fembra orada!”

Mentre Sàxia pretén calmar el vessànic

amb mots assuaujants, ell més s’arbora,

i, enfollit, comandà que fos reclosa

la Nereida nostrada en angost càrcer.

Mes, volent deseixir-se del terrible

Tirà, pel veritable Déu aidada,

rompé tots els fermalls i grillonades,

i el dintell clivellat, triomfal, passava.

En veure això, udolà el Rei fals de l’aigua

i amb hòrrid esquadró d’agafar prova

la fugitiva; les petjades santes

de la puel·la segueix per mars i terres;

passa, rabent, les fèrtils coromines

d’ Àsia Menor i Cilícia, mar d’Egea

i les fondàries de la mar Jònia

i les sirtes del rúfol Adriàtic;

ressegueix tota Itàlia i escorcolla

els pobladors salvatges de la Gàl·lia,

passats els Alps, fins al rocam Bebrici

a on veient dels peus de la donzella

les petjades, després d’escoltar el poble,

esperonà els seus escamots a una

cursa ivarsosa, fins que pervinguessin

al lloc on murs bastí el ferreny Amílcar:

davant, o Llobregat, dels teus ribatges,

i de la teva mar vora les ones.

Mentre ella refrescava allí en les aigües

els peus i el cos, tot ell cremor, de sobte

li apar talment sentir entre polsegueres

multitud d’esquadrons que s’apropaven,

i ou muntar fins als astres lluminosos

l’horríssona clangor de les trompetes

i els renills dels cavalls. Tremeix la verge.

Com de dalt el crestarell la daina,

si els cans i la cridòria i les cornades

sent dels munters, recerca corglaçada

qualcun amagatall on abscondir-se;

semblantment Sàxia, entre homeieres aces

quasi presa, de cor a Déu girant-se,

li demana coratge i braonia

per fugir del cruel Neptú l’imperi.

L’escolta el Totpotent: de les riberes

Barcelonines, desbordant de forces

i d’abrivat ardor la Nimfa plena,

pervé a un indret de salabroses aigües,

on la bella de faç i mans venustes

devingué transformada; xipolleja

del Llobregat en el corrent de plantes,

per la banda on al mar la Tramuntana

aboca el riu Rogenc; després ajusta

sos genolls, devinguts penyals enormes,

i vest son cos amb manta d’arbreria,

fent cimejar el seu cap damunt les roques;

i els merlets exornant i les torrelles

vistents amb flors esparses i boscúries,

entre fesos penyals s’alça magnífica,

d’on Sàxia té de mont serrat semblança.

Primitius estadants.

Una de les versions propagades fins a l segle passat com a verídiques, es basava en la creença que els antics habitants de Montserrat eren gent disbauxada que hi anava per amagar-se de la seva platxèria.

Tant és així que adhuc s’hi erigí un temple dedicat a Venus, deesa pagana de l’Amor, si hem de creure les històries escrites pels nostres avis.

Per tal de castigar aqueixa gosadia baixà del Cel l’arcàngel sant Miquel i amb la seva espasa de foc enderrocà fulminantment ídol i temple.

Al seu mateix lloc s’edificà una capella dedicada al sant destructor, capella que encara avui té la seva successora a l’indret de la primitiva i el sant ha persistit secularment des de la seva institució com a patró de la muntanya.

Per bé que no hi ha pas cap fonament ferm en la llegenda, la comunitat montserratina continua amb la celebració del patronatge encara en l’actualitat, amb tota la corresponent cerimònia tradicional.

I no és pas sense l’asseveració d’autoritats tan dignes de tenir en compte com el rev. Pare abat Miquel Muntades, el qual expressa la relació del fantasiós fet en la seva història Montserrat, reimpresa l’any 1871 i que copiem fragmentàriament d’on en fa al·lusió:

La lubricitat, que mentre les nostres ciutats estaven sota l’opac mantell de la brutalitat dels esgarriaments, es gosava en la publicitat dels seus degradants excessos, se n’avergonyí en presentar-se el Sol de la veritat cristiana, i d’ací la necessitat de cercar un lloc en el qual, al seu parer, fos el propi i el seu terrer natal, on impunement pogués lliurar-se a tot el que pogués suggerir-li el més refinat dels estímuls. (...)

Però era indispensable donar-li un caire religiós per assolir que els incauts no es ruboritzessin de les seves festes. (...)

Montserrat estava aleshores lluny de tota població. Montserrat no podia cridar així els homes per mitjà de carreteres i carrils, Montserrat a penes havia pogut ésser pel mateix motiu trepitjat per la petja humana, Montserrat només l’havia vist algun home i de lluny; Montserrat, l’estructura de la qual i la dificultat d’ésser observada d’a prop es presentava cobert amb el vel del misteri, sembla per això que havia d’ésser la muntanya o lloc més adient per al culte d’una deïtat que ja es ruboritzava dels seus cultes a les ciutats i a tot arreu on la llar havia admès el principi de família. (...)

Efectivament, aqueixa muntanya verge fou violada i donà un gemec del més agut dolor l’any 197, i veié aixecat al seu sòl un temple a Venus. (...)

Sant Miquel és, doncs, el qui providencialment destrueix el temple de Venus l’any 253...

I el país, en perpètua memòria, li aixeca un temple damunt les runes de Venus, i al mateix lloc, que ha estat sempre conegut per la Capella de Sant Miquel, patró de la muntanya de Montserrat. (...)

ermita de sant Miquel.

També el nostre poeta Víctor Balaguer, sobre el mateix tema, fantasieja d’aquesta manera:

“En els primers temps, quan les disbauxes eren al dia al temple de Venus, i cada dia ressonaven els bàquics cants de les filles de Roma que, vestides amb lleugeres i ondulants túniques, anaven a dansar a l’entorn de l’ara coronant amb flors l’estàtua de la Deessa...

Cada nit, per un bosc d’avets, anava a una cova una noia a pregar davant la imatge de sant Miquel.

Un rossinyol l’acompanyà dalt el temple de Venus, i aquella nit la noia presencià com s’enfonssaven les columnes i entre núvols apareixia sant Miquel amb l’espasa de foc per destruir-ho.”

Sembla que en aquells temps donaven com a història un Cronicon Hispalense apòcrif de l’any 546, atribuït a un monjo gironí, de nom Lliberat.

Literalment, deia:

El temple de Venus, a Montserrat, és reparet aquest any pels cristians i dedicat a la Verge.

Montserrat i la proliferació.

Un xic d’analogia pot haver-hi, possiblement, amb el mite del temple dedicat a Venus o reminiscències qui sap si històriques, puix que d’antic la Mare de Déu de Montserrat és la preferida pels nuvis i tinguda com a protectora de les funcions genitals, advocada dels bons parts i de la fecunditat.

Actualment encara, a un punt tan distant com Mèxic, la seva imatge és venerada per les dones gràvides. ( ... ) La capella és encara visitada sovint per les futures mares per invocar la Verge a profit d’un part feliç.

* * *

En opinió del Dr. Antoni Blanc, Ceres per als romans i Démeter per als grecs, deessa de la fertilitat, donà origen al nom Mons Priapus que s’adjudicà a la muntanya de Montserrat en èpoques antigues.

Endemés, hom ha trobat indicis que permeten suposar que en altres temps Montserrat amb les seves pedres isolades, extravagants i erectes constituí per a l’home primitiu, practicant de ritus pagans, una mens de temple fàl·lic.

I el nostre refranyer reflecteix l’aspecte influent de Montserrat en el matrimoni amb diversos proverbis dedicatoris:

A Montserrat,

Puja-hi fadrí

I torna-hi casat.

No pot ésser ben casat

Qui no porta la dona a Montserrat.

Aquests refranys fan al·lusió al costum arreladíssim a Catalunya de pujar els nuvis a visitar la Mare de Déu. És possible que sigui el record desfigurat d’algun culte avial encaminat a assegurar la descendència als novells matrimonis.

A Montserrat

Canvien la dona.

El proverbi pot interpretar-se en el sentit que la núvia hi puja xorca i en baixa fecunda.

El més freqüent era d’anar els nuvis a passar, al menys, una nit a Montserrat, per tal d’estar ben casats.

Cal advertir, però, que els qui celebraven la cerimònia de les noces al mateix monestir sembla que no els era permès de pernoctar-hi. Amb tot, aquest rigorisme no prevalia en les ordenances monacals, puix que mai no s’ha exigit tal compliment, encara que de fet s’acatés per voluntat, per convicció popular.

Com a complement de la visita dels nuvis a Montserrat hi havia el costum de presentar després llurs fruits de benedicció a la Moreneta en acció de gràcies.

Versió poètica del procés montserratí.

Plena de rica imatgeria, el nostre gran Maragall dibuixà la formació de la muntanya en una de les seves primeres poesies ( 1890 ):

Montserrat

Heus aquí que primer tot era mar,

tot era ple de mar; tan blau!... però un dia

va començar a sortir-ne la muntanya...

De tan formosa que era resplendia...

Una muntanya tota esqueixalada

com cosa primerenca i mal finida.

Les boires de seguida que la veuen

s’hi tiren al damunt amorosides;

de boixos els penyals s’emborrissolen

i a dintre els boixos els ocells refilen.

Al voltant tot el mar s’enretirava

deixant en sec divinitats marines

que van en processó vers la muntanya

duent-li llurs tresors per enriquir-la.

Tots els Déus de la Grècia quan ho saben

Hi fant sovint aparicions olímpiques.

Hi van les Gràcies cadençant la dansa

i ajogassats els sàtirs i les nimfes.

I com ningú no ha fet, àdhuc la fantasiejà amb la seva fi, en bella versificació:

Passarà el temps i els segles a corrues,

la fi del món ja s’anirà acostant;

sortiran les estrelles de set cues

i el cel vestirà de dol i sang,

i després sortiran bèsties estranyes,

se sentiran sorolls desconeguts

i trompetes pel cel i les muntanyes

entonant les confoses multituds.

En ser al capvespre cantaran la Salve

els monjos i escolans de Montserrat,

vacil·larà la terra com mig balba

i tot de sobte esclatarà esberlat.

Mes la muntanya santa, silenciosa,

s'enfonsarà en el mar un altre cop,

i nostra Moreneta gloriosa

com un sol se n’anirà al cel

amb tots els catalans que tingui prop.

La muntanya relacionada amb Crist.

Altra llegenda sobre la formació especial de la muntanya és la que considera la causa del trasbalsament rocós al dolor experimentat per tot el món al bell instant de morir Jesucrist.

Com a altres bandes ( Egipte, per exemple ), les roques montserratines s’esberlaren en un estremiment d’angoixa i d’indignació, segons el concepte popular del fet.

D’ací el nom Mont Estorcil = quasi tortus, expressió d’un gran dolor; nom amb el qual designaren la muntanya de Montserrat els contemporanis de Jesucrist.

La tradició conta que la muntanya de Montserrat en els seus primitius temps, era només un pilot de roques ermes, lletges i aspres.

L’any 33, en ésser crucificat Jesucrist, es commogué de dolor i es partí en trossos, en demostració de dol.

Des d’aleshores que la muntanya porta el nom de Montserrat i la vegetació hi creix en riquíssima varietat d’arbres i plantes i la forma de les roques donà motiu al seu qualificatiu amb que és coneguda arreu.

Les Encantades.

En Joan Amades recollí una altra variant per explicar la formació de la muntanya segons el poble.

Heus ací la contalla:

Abans vivien per les terres de Montserrat unes encantades a les quals no plaïa que pugés gent a visitar la muntanya.

Feien tot allò que podien per destorbar-ho. Per les vores dels camins que hi menen tenien plantades unes pomeres amb el fruit tan bonic que temptava els passants, els quals no podien resistir el desig de menjar-ne; així que algú arribava a mossegar-ne una li sortien les encantades, l’encisaven i el convertien en pedra.

Totes les roques estranyes i ferrenyes que formen el Montserrat són persones que pujaren a visitar la muntanya i van caure en la temptació de tastar una poma.

A qui més quimera tenien les encantades era als casats de nou que anaven a saludar la Moreneta. Feien impossibles per a seduir-los i fer-se’ls seus.

Heus aquí que una vegada una parella de nuvis pujaren amb l’intent de fer una visita a la Mare de Déu. En passar prop d’una de les pomeres esmentades van embadalir-se en veure aquella fruita tan deliciosa i van collir una poma cada u per tastar-les.

A l’instant de clavar-hi la primera mossegada els va sortir la mare de les encantades i els digué:

Què acabeu de fer, desgraciats! Heu de saber que aquestes pomes són encantades i qui gosa només el tocar-les és castigat amb la pena d’encisament. No sé per què em feu llàstima, i per això us deixaré triar l’encantament que volgueu: tornar-vos de pedra i ésser una roca més de les que campegen per la muntanya; convertir-vos en un parell de pomes com les que intentàveu menjar, o bé cada u de vosaltres esdevenir un rellotge que funcionarà sense mai no donar-li corda.

Si us torneu rellotge, haureu d’estar sempre al riu, i només podreu sortir-ne per tocar les hores, i si un dia passa algú que no us cerqui ni faci cas de vosaltres, aleshores sereu desencantats.

Vegeu què us agrada més de les coses a triar.

Els nuvis varen pensar que si es deixaven convertir en roca acabarien per sempre més; si preferien transformar-se en pomes, algú els mossegaria, i si escollien d’ésser rellotges potser encara podrien algun dia tornar a la vida normal. I varen demanar que fes d’ells dos rellotges.

A l’instant va tornar-se en allò que desitjaven: el cos se’ls convertí en maquinària; el cap, en campana, i les cames en pèndola. Tot seguit es varen trobar submergits en les aigües del Llobregat.

Com que eren tan grossos feien un tic-tac molt fort.

A l’instant que va caure una hora, una força misteriosa els va empènyer fora de l’aigua, van tocar els senyals corresponents amb una fúria i un soroll eixordador i, sense saber com, van tornar a trobar-se sota el corrent, a tictaquejar i a esperar una altra hora en punt per a sortir de nou.

Tothom qui passava per les vores del Llobregat vers l’indret on hi havia el matrimoni víctima de l’encantament, en sentir aquell tic-tac tan fort l’intrigava i s’encuriosia per saber-ne la procedència. Tot era guaitar d’ací i d’allà i ningú no sospitava què podia ésser. Els qui per casualitat s’esqueien a trobar-s’hi poc abans del moment de caure les hores, veien eixir de l’aigua aquells rellotges i sentien tocar les fortes batallades i fugien esparverats, sense ganes de tornar a passar per aquells verals, i ni els restava esma per a pujar a Montserrat.

Així va passar una pila d’anys, i el matrimoni jovenet es féu vell mica a mica, convertit en rellotges.

Però un dia un homenet sord com una campana, el qual no va sentir el soroll del tic-tac dels rellotges ni de pensament i va desencantar, sense heure’n idea ni intenció, el matrimoni, que va sortir tot d’una de l’aigua tornats altra vegada persones, per bé que amb el pes dels molts anys que havien transcorreguts des de l’encisament.

L’homenet sord, que feia via a Montserrat no es va adonar de res. Quan ja era molt enllà, però, se li va acudir d’agafar una poma per a menjar-la; per sort, així que els avis van veure de lluny l’acció li feren un gran crit ( !?! ) i li indicaren que no la toqués.

L’home es deturà i aleshores li explicaren, més que amb paraules amb gestos, tot allò que els havia passat, per haver volgut tastar una poma.

En la conversa va resultar que ells i el sordet eren del mateix poble; havien passat tants anys que ni uns ni l’altre no s’havien conegut.

Davant la por de les encantades, el vell sord va desistir de pujar a Montserrat, i tots tres s’entornaren al poble.

Així que el matrimoni va entrar a la seva masia pairal varen trobar la mare de les encantades penjada d’una biga. El sordet en no fer cas del tic-tac dels rellotges havia alliberat el matrimoni i, alhora, matat la reina que els havia encantats.

Tots tres, furiosos, garrotejaren el cos de la penjada ( !! ), amb tanta fúria que aquest va caure per un costat i el cap per l’altre.

Aleshores el sord ficà la bruixa dins un sac, se’l carregà a coll i féu cap a Montserrat a trobar les encantades en llur mateixa casa.

En ésser al seu davant els digué que els portava un present. Elles varen deslligar el sac a corre-cuita i quan varen veure que era llur mare morta i amb el cap per un costat i el cos per l’altre, no cal dir com varen desesperar-se. Ploraven i s’arrencaven els cabells.

El sordet va sortir, féu una gran rima de llenya davant la porta i va calar-hi foc, que aviat s’estengué per tota la casa.

Moltes de les encantades moriren en la foguera perquè no volgueren separar-se de llur mare. Algunes tractaren de fugir i van tirar-se per les finestres obertes sobre la timba, però en caure restaren esclafades, i no se’n salvà ni una.

Així varen acabar-se les encantades de Montserrat.

Des d’aleshores tothom hi ha pogut anar sempre sense por de quedar convertit en roca.

Però així com fins aquells temps cada dia la muntanya creixia més i es feia més variada i ferrenya per obra i gràcia de les encisadores, ara ja no s’hi afegeix cap pedra més; al contrari, es desploma de tant en tant i el seu conjunt disminueix constantment un xic.

* * *

Relacionada o no amb aquesta curiosa llegenda, el nostre poeta Apel·les Mestres compongué una inspirada lletra evocadora de les divinitats aquàtiques de la Natura:

Les dones d’aigua

Les dones d’aigua del Llobregat,

en les nits clares de lluna plena,

al llarg dels marges del riu sagrat

llurs vels estenen xops de mullena.

La dança alada ja ha començat;

les mans es donen formant cadena,

i entonen himnes al Montserrat

amb temptadores veus de sirena.

Gegants i monstres, des del serrat,

miren i escolten amb goig i pena,

i recriminen l’eternitat

que dalt dels cingles els encadena.

Ah, si poguessin en llibertat

baixar a confondre’s, damunt l’arena,

amb les aloges del Llobregat

en les nits clares de lluna plena!...

Els serradors montserratins.

En els blasons de l’heràldica montserratina es troba sovint la figura de dos angelets en actitud de serrar de banda a banda les roques i fenent les osques que formen el fistó de la muntanya.

Prové de la graciosa llegenda segons la qual els àngels, per esbargir-se, baixaren del cel i, uns quants a un cantó i els altres al contrari, s’entretingueren, amb grossa serra, a fer les dents i talls que encresten el serrat montserratí i el diferencien de totes les altres muntanyes.

Sembla que per tal motiu, antigament, alguns pobles de Catalunya designaven la muntanya amb el nom de Montserrat dels Àngels.

El nostre Jacint Verdaguer s’inspirà en aqueixa tradició per escriure’n una fina poesia plena d’encertades imatges:

Qui fou el serrador?

Estant Jesús en la Creu

un angelet seu

tot plorant serrava,

allí vora el Llobregat,

de l’alt Montserrat

la gentil muntanya.

Beneït l’àngel d’amor

Que serrà eix mont d’or

Amb serra de plata,

Sols per fer-ne prop del cel

Un temple a l’estel

De la matinada.

( ... ) - Ressuciteu ben cuitós

i anem-hi tots dos

a prendre’n posada;

en mos braços Vós sereu,

la neu que el sol daura.

Se n’hi ve amb son únic Fill,

clarejant espill

a on s’emmiralla;

mes el sol emmorení

en tan llarg camí

l’albor de sa cara.

L’angelet, tot sospirant,

anava serrant

la gentil muntanya;

quan hi veu l’hermós parell,

li fa de mantell

amb ses blanques ales.

La muntanya era un penyal,

i ara és un coral

que floreix i esclata;

sa nuesa és un jardí

on vespre i matí

rossinyols hi canten.

Beneït l’àngel d’amor

que serrà eix mont d’or

amb serra de plata;

beneït qui el trono féu

on seu el bon Déu

i la Verge santa.

* * *

Una versió, no tan divulgada, sobre l’estructura de la muntanya aclara que va ésser el diable el qui un dia, vagarós, amb la serra major de l’infern, per divertir-se, formà les carenes montserratines, abans llises i romes de damunt, en forma de comes, per tal de pertorbar així els devots de la Verge.

Com en altres ocasions semblants, en lloc de desgraciar-ne la figura serví per embellir-la i singularitzar-la, estimulant-ne la visita dels fidels.

Els angelets juganers.

Relatiu a la imatgeria de l’angelada, s’explica una original formació de la muntanya de Montserrat:

Vet aquí que una vegada els angelets del cel volien fer una joguina ben bonica, ben bonica. Varen agafar rocs i més rocs, els varen ben untar amb saliva, els van amuntegar els uns damunt els altres de qualsevol manera i van fer-ne una muntanya grossa, grossa, com mai no se n’havia vista de tan gran i tan ferrenya.

En una de les seves roques van fer un foradet per passar-hi un cordill i es van posar a jugar al carril amb aquella muntanyassa. Els uns l’estiraven amb el fil i els altres l’empenyien pel darrera perquè anés més de pressa; tot el dia la feien córrer amunt i avall amb gran alegria i gatzara.

Heus aquí que aquella muntanya era tan gran i tan feixuga que feia trontollar tot el cel, i com que els causava tanta gràcia, tot el dia els angelets la feien anar d’ací d’allà i movien un soroll enorme, com un terratrèmol, tan gros, que tot el cel anava en renou; fins que el Senyor els va renyar i els digué que ja n’hi havia prou i que no hi juguessin més perquè atabalaven tothom.

Però com que els àngels com més anava més s’engrescaven i més ganes de jugar-hi tenien, ells que si, quina en fan? La van baixar a la Terra amb el mateix cordill que l’estiraven.

I ja en aquest món nostre també passaven tot el temps fent córrer la gran muntanya per totes bandes, fins que un dia, mentre es trobaven entre el Vallès i el Pla de Bages, de tant tirar se’ls va trencar el fil, al precís moment que el Senyor i la Mare de Déu es van adonar que en tot el cel no restava ni un sol angelet, perquè tots havien baixat a la terra a jugar entre els homes mortals.

Els varen cridar des de dalt i els feren pujar altra vegada al cel.

Així va ser com van deixar abandonada la gran joguina en l’indret indicat, en el qual restà per sempre més mentre el món sigui món.

Montserrat, doncs, és diferent de les altres muntanyes de la terra perquè va ésser feta al cel com una joguina angelical i no pas com un serrat tal com avui nosaltres el veiem.

Per això sempre els àngels han tingut una preferència especial per tot allò que es refereix i es relaciona amb Montserrat, ja que es tracta d’una obra exclusiva d’ells.

Des d’aleshores encara es conserva l’ansa o trau on els angelets lligaven el lli per estirar la muntanya-joguina quan la feien servir de carril. És la Roca Foradada.

foto de Gorka, a blocdefotos.cat.

Els moros encantats.

Altra variant explicativa sobre l’origen de la muntanya fa al·lusió als africans:

En venir els moros a fer guerra a casa nostra, portaven en llur exèrcit un estol de gegantassos els quals amb la seva força i braó aixafaven i mataven els catalans com a mosques.

En triomfar la creu damunt la mitja lluna, aquell esbart de gegants va restar convertit en pedres i van formar grosses muntanyes, que són les que constitueixen el conjunt rocós que anomenem Montserrat.

En molts de monòlits i arestes encara poden endevinar-se fesomies ferotges i estrafolàries dels homenassos vinguts de l’altre banda del mar per a fer-nos la guerra.

Aquells gegants ara immòbils no són pas morts; reviuran quan els sarraïns tornin a intentar d’envair-nos, car els moros tenen jurat fer-nos perdre i esperen l’avinentesa per atacar-nos i anorrear-nos, si poden. Aleshores els seus gegantassos encantats prendran altra vegada vida, ajudaran els agarens i, en revenja, ens faran tant de mal com podran.

Abans, quan a Catalunya es casava un rei de la terra, els gegants tornaven a la vida una estona i feien una dansa per tal de festejar-ne les noces, que potser, per ignorància, es creien que els pertanyien.

Cada vegada que se’n casava un, en moure’s els encantats, mudava la configuració de la muntanya, puix que mai no sobrevenia la petrificació dels personatges en la mateixa posició i actituds que es trobaven abans del referit ball.

Des que la nostra terra deixà de tenir reis i que, per tant, ja no se celebren noces reials, la dansa dels gegants de Montserrat no té motiu d’ésser; per tant, finí el moviment i la muntanya ha mantingut la mateixa fesomia i estructura.

Els tals gegantassos, tot i ésser de pedra i haver passat tants anys, encara bateguen, car, quan per necessitat s’han hagut de fer barrinades en alguna de les roques o bé s’ha produït un estrall fort, s’ha pogut sentir des del més pregon de la muntanya una mena de gemecs intensos, prolongats i molt planyívols, com d’alguna persona que es dolgués d’un gros mal.

Noms emprats per designar la muntanya.

Històricament i popular, la muntanya montserratina ha estat designada amb diversos noms, d’acord amb els temps i les circumstàncies influents.

Així tenim que, abans de Jesucrist, els caldeus l’anomenaven Mont-cells ( o coelus ), equivalent a pilots, aglomeració, conjunt eterogeni.

Després es conegué per Serresius o quasi serratus.

Els romans li aplicaren els noms de Carraf o Carrafat, que equival a escullera o espadat, i Mons Medilius, derivat d’agulles de pedra.

Segons Plini, fou batejada amb el nom de Mont-estorcil, quasi tortus, expressió d’un gran dolor; Muntanya extravagant, designada pels cristians contemporanis de Crist.

Segons l’abat Miquel Muntades, respon a la coincidència de la transformació de la muntanya amb els fenòmens que tant cridaren l’atenció al Calvari en morir Jesús.

A Montserrat – en veu de la tradició – el dolor de la seva mort esquerdà les roques.

Els visigots la conegueren per Gis-taus, que en alarb significa “les roques sempre vigilants”.

En temps dels grecs, sembla que se li aplicà el nom de Mons Priapus, relacionat amb Démeter ( la Ceres romana ), deesa de la fertilitat.

Durant un curt temps del segle XVIII se li aplicà el títol de Catedral de les Muntanyes, però tingué curta acceptació, puix que es troba poc usat en documents d’aquella època.

El nom de Mont-siat – equivalent a Mont-sciat – s’atribueix a Carlemany, segle VIII, i alguns autors el relacionen amb el nom Montsagrat, anterior a l’actual, i Monte-secto, que equival a muntanya partida o tallada.

( ... ) Diuen que en el segle IX, quan el gran Carlemany foragità de la nostra terra el poder sarraí, per tal d’esborrar el nom antic – Gis-taus – aplicat a la singular muntanya, va anomenar el massís Mont-siat.

Amb el curs multisecular s’ha modificat la seva terminació fins a convertir-se en l’actual Montserrat; nom verament gràfic que li escau millor que cap altre, puix que sembla una muntanya serrada, i alhora, les crestes i arestes que la formen diria’s talment les punxes i dents d’una serra monumental.

També se cita Montserrat amb el nom de Mons Uranus.

Fins ben ençà del s. XIX el nom de Santa Muntanya de Montserrat servia per designar el conjunt d’ermites i ermitans pertanyents al monestir.