de castells montserratins, 1 ( llegendes ).

pintura de Leonardo da Vinci.

La Roca del Castell del Diable.

El castell de Montserrat.

Santa Cecilia.

Santa Cecilia

Santa Cecilia és l’església que es troba a peu de carretera a pocs quilòmetres del monestir de Montserrat i sota mateix del cim de Sant Jeroni.

Els historiadors remunten el seu origen a temps molt llunyans i en parlen de l’existència d’un antic monestir benedictí en aquell indret. Avui en els edificis dedicats a cenobi no hi viu ningú i l’església roman tancada. De la seva passada explendidesa sols en queden els venerables murs, silents testimonis de la seva història.

El que potser no sabeu és per quin motiu va fundar-se Santa Cecilia. Heus aquí com ens ho conta la llegenda.

Fa molts i molts i molts anys, en aquell lloc hi havia un castell, que uns anomenen Marro, i altres Marganell.

L’havia heredat dels seus pares, una dama anomenada na Cecilia, i casada amb un noble dels voltants. La vida del matrimoni era plena de pau i tranquil·litat doncs ben poques complicacions venien a pertorbar-los en aquell indret tan isolat.

El senyor esmerçava el seu temps en algunes caceres sempre que els seus deures de vasallatge al Comte de Barcelona i l’administració del seus béns el deixaven lliure.

I ella dedicava gran part del seu a la pràctica de la virtut i de la caritat, mai les portes del castell estaven tancades al necessitat. No hi havia ningú que pogués dir que havia estat desatès davant les degràcies de la vida, doncs sempre la dama del castell era prou amatent per a socorre’ls.

Tot això li creava una anomenada i aureola de bonesa entre la gent dels voltants que donava goig de sentir i de veure.

En canvi el diable sentia una pregona enveja, i per tots els mitjans imaginables procurava perdre a la dama del castell, posant-la en mil-i-una temptacions encara que sense cap èxit.

A la fi, veient el diable que no fóra fàcil fer caure en pecat a la virtuosa senyora si no era emprant mitjans més eficaços, una nit féu desencadenar una gran tempesta, i prenent la figura d’un caçador, trucà a la porta del castell per a demanar acolliment per aquella nit, ja que la tempesta l’havia sorprés al bosc i s’havia extraviat...

Com de costum, la bona dama donà mostres del seu esperit de caritat manant que es fés entrar al suposat caçador i que al mateix temps se li donés roba eixuta. I com fós l’hora de sopar manà que el fessin seure a la mateixa taula.

Aquesta vegada però, amb la seva pròpia bonesa havia introduït l’enemic a casa seva, i aquest no desaprofitaria l’ocasió que se li presentava.

Així doncs, quan a l’acabament del sopar el fals caçador donava les gràcies a la castellana per tots els favors i atencions rebuts, i feia veure que es retirava a la cambra que se li havia destinat per a passar la nit, demanà llicencia a la dama per a comunicar-li un secret que en molta manera li havia d’interessar; ja que la senyora del castell havia estat tan bondadosa amb ell, volia correspondre de la mateixa manera.

La mestressa feu seure de bell nou al fals caçador que començà el seu secret dient-li que aquella tarda caçant pels boscos del voltant havia encetat conversa amb un vell servidor del castell quina seva muller havia estat dida de la filla dels antics senyors, aprofitant que també ella havia estat mare d’una altre nena; però succeí que al cap d’un temps – poc – la nena dels senyors havia caigut víctima d’unes febrades i havia mort, tot i malgrat les atencions que els seus padrins varen prodigar-li.

Temorencs els servidors que la mala nova enfurismés el senyor del castell i que ells en fossin les víctimes, per a evitar-ho decidiren canviar la personalitat de la nena morta, fent-la passar com si hagués estat la seva pròpia filla; la vestiren amb els bolquers dels senyors del castell i des d’aleshores la filla dels servidors passà a ésser la filla dels seus senyors. Amb el temps va anar creixent, i a la mort dels senyors heretà el castell.

Una pal·lidesa mortal envaí el rostre de la dama en adonar-se que aquella nena era ella mateixa; però si pàl·lida havia quedat davant aquesta revelació, esdevingué blanca com el marbre quan el diable afegí que encara quedava més per dir: que el vell servidor sentia remordiments pel succeït i que volia descobrir el secret al senyor del castell, el seu marit.

Aleshores es va adonar de que si el seu marit s’assabentava de que l’esposa que havia escollit no era noble, sinó plebea, podia repudiar-la i foragitar-la del castell.

I aprofitant el dimoni aquell moment de desconcert proposà a la dama el que ell creia era el millor mitjà per arreglar l’assumpte: el vell dormia en una habitació propera a les quadres del castell; no fóra gens difícil arribar-hi per a matar-lo, i d’aquesta manera suprimir un testimoni tan inoportú.

Aquesta vegada la pobre dama caigué en la trampa que el diable li parava, i acompanyada d’ell arribaren a l’habitació del vell, tot ventant-li una forta destralada al cap. Després el tragueren al camp llençant-lo per una timba, i donant-lo per mort.

Despuntava el nou dia quan el senyor del castell retornava content i satisfet. En arribar-hi a prop, li cridà l’atenció un cos humà entre el bardissar. Se li apropà per si era algú que necessités auxili, i amb la sorpresa que és de suposar es va trobar amb el seu vell servent que ja agonitzava. Just abans de morir als braços del seu senyor, encara va poguer explicar-li de la manera que l’havien agredit i qui havia estat.

Plè d’indignació cavalcà fins el castell i a temps encara de trovar a la seva esposa jugant a les cartes amb el diable a la mateixa capella del castell. Encegat per la ràbia va treure’s l’espasa i d’una coltellada deixà sense vida la seva muller. I heus ací que en aquell precís moment ressonà un gran tró, junt amb el ressó d’una rialla satànica, esfondrant-se tot el castell, quedant tan sols dempeus la capella.

Diun que el senyor del castell tingué temps de fugir desesperat, i que finí la seva vida lluitant contra els infidels en terres llunyanes. I també diuen que les runes del castell d’ençà d’aquell dia varen quedar en poder del diable que totes les nits hi anava a jugar-hi a les cartes acompanyat d’una gran legió de dimonis i condemnats, fent tant d’enrenou i batibull que se sentia per tots els voltants de la Capella.

Tot això va durar molt de temps, fins que un dia els monjos decidiren foragitar el diable de la muntanya, comprenent que ja era arribada l’hora de fer-ho. Així doncs manaren a un monjo, que estava en plena gracia de Déu, amb l’encàrrec de llençar d’allí l’esperit del mal. Arribà el sant monjo a les runes del castell, entrant a la capella a on encara hi romania el cadàver de la malhaurada dama.

Com altres dies, al punt de la mitjanit es presentà el diable acompanyat del seu infernal seguici i en trobar el monjo a la capella li va presentar el joc de cartes tacat de sang, convidant-lo a fer una partida. Anaven a jugar-se la propietat del castell en mig de l’expectació de tota aquella legió d’éssers infernals que no cessaven de llençar brams.

Fou una partida força disputada, però que finalment guanyà el monjo. El resultat fou protestat pel dimoni dient que el monjo havia fet trampa, puix que no podia ésser d’altre manera, ell feia milers d’anys que jugava a les cartes i mai no havia perdut cap partida.

El religiós digué que estava d’acord en anul·lar-la i fer-ne una de nova, que també fou guanyada pel monjo, en mig de noves mostres de protesta per part del diable i dels seus seguidors. Set vegades es repetí el mateix joc amb idèntic resultat fins que al terme de la setena partida s’oí com una gran explosió i en mig d’una pestilent fortor de sofre desaparegué tot el seguici infernal. Des d’aquell moment el dimoni deixava d’ésser amo d’aquelles runes i els monjos cuidarien d’aquell lloc, restablint el culte a la Capella.

El primer que varen fer fou enterrar el cos de la dama del castell, i dedicaren la Capella a Santa Cecilia en record del nom de la desgraciada dama.

I des d’aquell dia que hi van viure els monjos, i hom assegura el diable no hi va tornar mai més.

El castell de Montserrat.

Hi va haver un temps que la gent dels contorns de Montserrat no les tenia totes. Les portes es tancaven a pany i forrellat i els habitants es retiraven a llurs cases abans de la posta de sol. Una terrible banda de lladres de camí ral feia espaordir a tots els pobles de la comarca. No hi havia ningú que sabés qui eren ni d’on venien. Solament sabien que les roques que s’alçaven damunt mateix del Monestir, en el lloc on avui hi ha la capella de Sant Dimas, s’havien convertit en un cau dels lladres.

Veremond el Roig, a més del castell de Collbató que havia heretat del seu pare Guillem, també feia ús del castell de Montserrat com a refugi de la seva banda. Ja no podia caure més avall tot un senyor d’un castell. Malgrat el secret que envoltava l’identitat del capità de lladres, va arribar un dia que es descobrí, i com és natural les queixes varen arribar al Comte Borrell a Barcelona, qui va trametre les corresponents amonestacions a Veremond perquè deixés les seves activitats tan perilloses, però ell, refiat per l’inexpugnabilitat del seu castell feia el sord a les recriminacions del comte de Barcelona.

Mentretant Armand, germà de Veremond i pressumpte hereu del castell de Montserrat, del qual no havia près possessió encara, retornava a terra nadiua casat amb na Berta, formosa filla d’un pais del Nord.

Una nit, mentre Veremond i els seus companys estaven en ple sopar, Armand va trucar a la porta del castell per abraçar al seu germà, que sorprès per la seva inesperada visita, va tèmer que no hi anés a reclamar-li la part de l’herència que li pertanyia.

Certament, però, que Armand hi anava amb altres intencions més nobles, doncs s’havia enriquit ben bé prou en les llunyanes terres d’on venia.

Veremond, tot i això va saber dissimular amb una falsa alegria l’arribada del seu germà i la seva muller na Berta, i fent-los seure a taula els hi va presentar els seus companys com a caçadors que havien acudit aquell dia al castell per a prendre part en una cacera.

D’aquesta manera va sortir-s’en com va poder del contratemps que no s’esperava.

Després del sopar va fer-los-hi aparellar una habitació. Berta, en veure’s a soles amb el seu marit, va començar a plorar tement que alguna cosa dolenta els hi esdevindria en aquell castell; no en va la seva intuició li feia comprendre que aquells suposats caçadors tenien una fatxa molt estranya. Tot i això, Armand va intentar de convencer-la que no temés res del seu germà, i que aquelles figuracions que feia eren pròpies del cansament pel llarg i fatigós viatge.

Però per desgràcia Berta tindria raó, doncs quan l’endemà pel matí va despertar-se va trobar-se ben sola a l’habitació i, al cap de poc, aquells funestos pressentiments foren confirmats per l’aparició d’un etíop que l’assabentava que el seu senyor Veremond la demanava en matrimoni, tota vegada que d’ençà aquella nit, ella s’havia quedat vídua.

L’horrible nova de la mort del seu espós Armand, va deixar completament aclaparada i plena de pregona desesperació a la desgraciada Berta qui, plena d’indignació digué a l’etíop fés saber al seu senyor que abans preferia morir que ésser l’esposa d’un malvat.

La seva valenta resposta enutjà d’una manera tan gran Veremond que encarregà al seu servent que prengués na Berta i la llencés al fons de l’estimball que allà prop del castell s’alçava sobre el riu Llobregat; mentretant, ell des de la torre del castell contemplaria l’escena.

El criat va complir l’ordre del seu amo i senyor, duent fins a la vora del balç a la disortada vídua que, veient propera la seva fi, s’agenollà per a pregar per darrera vegada. Quan l’etíop s’abraonà al seu damunt per a llençar-la al fons de l’abim, en un darrer esforç desesperat Berta pogué agafar-se a la cama del criat, qui perdent l’equilibri va rodar també timba avall junt amb la seva víctima.

Encara que dur de cor, Veremond va sentir-se aterrit en contemplar aquella escena macabra. Aquest record va tenir-lo preocupat tota la resta del dia. Els seus companys en veure’l trist i cap-cot començaren a gastar-li bromes. Un d’ells que també havia estat testimoni de la tràgica mort de Berta i el seu botxí, va dir-li en un to burleta que a la porta del Monestir hi havia entrat una jove acompanyada d’un negre que anaven a donar gràcies a la Moreneta per haver sortit bé d’una desgràcia.

I just en aquell precís moment les campanes del Monestir començaren a repicar a morts i el paorós ressò de les campanes, les paraules del company i la impresió que aquell matí havia rebut l’enclapararen de tal manera que, en arribar la nit, va quedar encongit a un racó del pati del castell, sense esma per entrar a l’edifici.

El so de les campanes semblava martellejar-li el cervell i recordar-li el nom dels qui havia assassinat. A l’hora, un pregón remordiment de les seves passades malifetes li estava trasbalçant l’esperit.

L’endemà, quan en sortir el sol el guaita del castell va anunciar l’arribada d’un bon estol de tropa armada, Veremond que començava a sortir del seu profund estat de postració, decidit, demanà que li portessin un hàbit d’ermità i, davant la sorpresa de tothom va manar que es baixès el pont per a donar pas als soldats del comte Borrell que, en comptes de trobar-se davant per davant d’un súbdit insurrecte i disposat a la lluita, ho feien amb un penitent vestit amb saia que s’agenollava als peus del comte demanant-li perdó per tots els crims que havia comès i dut a terme.

El comte Borrell va manar que el castell de Montserrat fos enderrocat, i així d’aquesta manera s’evitaria que tornés a ésser niu de lladres. Va perdonar també a Veremond qui va prometre, si li donava permís de viure en una cova, de fer vida de sacrifici i de penitència pels seus pecats.

I diuen que Veremond va estar-se allà fins que va arribar-li l’hora de la mort. Els monjos aixecaren després una ermita al lloc on hi havia hagut el castell i la dedicaren a Sant Dimas que com tothom sap fou el bon lladre, per a conmemorar d’aquesta manera el fet que allí havia existit el catau de lladregots, encara que llur capità, Veremond, morís com Dimas penedit i desitjant guanyar-se el Paradís.

La Roca del Castell del Diable.

Si visiteu Montserrat, quan sigueu a la plaça del Monestir us prego que feu el favor d’aixecar els vostres ulls i podreu veure com al cim gairebé a plom damunt l’edifici del Monestir s’hi veu una gran roca i al seu damunt les runes d’una antiga fortificació, i si adreceu els vostres ulls un xic més avall seguint la mateixa vertcal, us adonareu que hi ha un gran esvoranc, a on temps enllà segurament hi havia una roca. Aquest és precisament el lloc que ocupava l’anomenada Roca del Castell del Diable.

Voleu saber a on va anar a parar aquesta pedra? Tot seguit us ho diré.

No heu de fer res més que anar-vos-en pel camí del Rosari que acondueix a la Santa Cova, i quan arribeu a la meitat del camí segurament us cridarà l’atenció una gran roca que es veu des de la part oposada al torrent i que realment sembla que hagi caigut des del cim dels turons, just a la vora del tallat.

I quin fou el motiu d’aquest despreniment i perquè es deturà en aquest indret?

Si realment sentiu curiositat per a saber-ho us prego que poseu tota l’atenció possible en l’explicació que us faré de la llegenda d’aquesta roca.

Envejós en Banyeta que a Montserrat s’hagués fundat un dels més famosos Santuaris dedicats a la Mare de Déu, furiós també pels prodigis que s’hi obraven, enyorant els temps passats en que la muntanya solament estava habitada per bruixes i gegants o encara més enllà, quan abans d’existir la serra hi havia aquella ciutat que per tan pecadora Déu l’ensulsià, meditava la manera de tornar als temps antics en que no hi havia temple, ni monjos, ni pelegrins.

I rumiant, rumiant, va recordar-se de l’existència d’aquella famosa roca que hi havia damunt mateix del Monestir, i que per la poca base que tenia per a aguantar-se, segurament que removent-la un xic fóra fàcil aconseguir el seu despreniment i per força i gravetat cauria damunt el Santuari. I d’aquesta manera senzilla s’acabarien les seves preocupacions.

I com que aquests pensaments se’ls estava forjant al mateix Infern, una vegada resolt el problema, esmunyint-se per una de les esquerdes que van des del més pregón de la terra a la superfície, abandonà la seva calurosa llar arribant a Montserrat disposat a dur a terme la seva obra.

Era de nit quan va arribar-hi, però una nit negra i feréstega amanida per una furiosa tempesta d’aigua, llamps i trons. Els llampecs esquinçaven la foscor amb un serpenteig enlluernador, mentre els trons hi posaven el seu acompanyament de bateria i contrabaix en aquella desconcertant i terrorífica simfonia de la tempesta.

Certament que el Diable no podia haver escollit una nit més llóbrega per als seus propòsits de destrucció.

Enlluernat per la claror dels llamps, fuetejat pel vent que li llançava al rostre un diluvi, feia el seu camí, altiu, esgarrifosament lleig; doncs per si no en tenia prou amb les seves faccions, hi afegia aquella mena de mig somriure cínic i hipòcrita que acostumen a fer gairebé sempre les persones dolentes ( tot i que hi ha qui es pensa que els dolents sempre riuen contents, però de veritat, no s’ho creuen ni ells mateixos! ).

Duia a l’esquena una gegantina ferramenta meitat martell, meitat destral, amb un mànec tan llarg com la seva alçada, i ample com una cama d’algutzil. En arribar al lloc escollit per a dur a terme la seva malifeta, va somriure satisfet: al seu davant hi havia la pedra que en llençar-la damunt el Santuari el destruiria per sempre més, i tots aquells monjos que de ben segur ignoraven el que se’ls hi cauria al damunt, ja no tornarien mai més a molestar-lo.

Decidit doncs, el Diable va començar el seu treball i a la primera martellada va semblar com si tota la muntanya tremolés, però la roca era dura i no cedia fàcilment als primers cops.

Llucifer seguí ventant-li martellades, cada cop amb més ràbia.

El soroll del constant martelleig afegit al brogit de la tempesta, feia encara més esfereïdora i espantosa la nit...

I ara vosaltres pensareu: - Què feien mentretant els monjos?

...Doncs heu de saver que els monjos desvetllats i alarmats pel soroll que sentien, havent endevinat que tot era cosa del diable, eren reunits a l’església, enceses les setanta-dues de les setanta-tres llànties del temple, en fervorosa oració a la Verge, demanant i implorant la seva celestial protecció.

Heus ací que mentre Satanàs anava picant cops de martell, els monjos resaven.

Era una mena de desafiament del que només podia sortir-ne un vencedor.

A un espectador imparcial potser li hauria semblat que la victòria s’anava decantant en favor del diable, doncs la roca ja començava a esquerdar-se i a sotraguejar perillosament. El dimoni, que estava amatent al seu treball, va adonar-se’n i, convençut que ja tenia la roca desencaixada i que tan sols era qüestió d’esperar que acabés cedint només que fos per la vibració d’un tro, cuitacorrens se’n va anar a un lloc des d’on pogués fruir tot veient l’epíleg de la seva obra.

D’una ràpida revolada, com un gegantí rat-penat, s’allunyà del Monestir anant a parar aprop de la cinglera que s’obre damunt mateix del Llobregat, sota l’indret conegut com el Pla de les Bruixes. Llavors un llampec va baixar dels núvols seguit d’un formidable tro. Tal com havia suposat el diable, l’immens bloc de roca va trontollar uns moments i, finalment, perdent el seu equilibri va precipitar-se damunt el Monestir.

En veure-ho el dimoni esclafí en una gran rialla, però que de sobte s’estroncà i va quedar com el glaç: en aquell moment culminant va veure aparèixer una nuvolada d’angelets que, agafant entre les seves mans unes finíssimes cadenes d’or, les estengueren damunt el Santuari fent com una xarxa molt espessa que, a més de protegir el recinte, va fer que la pedra rellisqués per sobre i anés rodolant muntanya avall i donant unes fenomenals tombarelles, fins a arribar precisament al lloc on s’havia instal·lat el diable.

Aquella rialla que havia encetat en veure com queia la roca, s’havia convertit en un bràmul impotent de ràbia en veure’s atrapat per la mateixa pedra amb la que volia ensulsiar el temple de la Moreneta, sàviament dirigida per les ales i les mans dels menuts celestials.

I els seus brams i gemecs van seguir-se sentint ben bé uns quants dies, fins que a poc a poc, presoner del bloc descomunal, es van anar esmorteïnt, apagant-se com un foc sense ningú amatent per a posar-hi més llenya, i deixant finalment tota l’escena acústica al brogit constant de l’aigua escolant-se muntanya avall, i al concert esverat i enjogassat de mil·lers d’ocells sortits de tot arreu i d’enlloc, delitosos per afegir-se a l’àpat festiu i joiós de ben plogut, als vessants de la muntanya Santa...

La nit va esdevenir clara i transparent, i un escampall d’estels lluiren com mai encastats sobre el dol negre de la vella lluna, al cim del cel.

Els cants de la Salve en les veus dels monjos i els escolans embaumaren l’aire arreu, tot posant una diadema sonora per a guarir les penes i neguits d’una nit de malson passada per aigua, i salvada pel cel.