dels Grinyols del Montseny ( Rosalia Vila ).

 

 

 

 

.

*

La Molsosa.

.

Només l’Ester en sabia alguna cosa, la resta no. Llavors els tres Grinyols van explicar qui és la Molsosa.

 

- Hi ha per aquests boscos del Montseny una mena de gos molt gros. Potser tan gros com un ós, però té el cos cobert de molsa; sí, i per això li diuen la Molsosa. És un estrany animal, un exemplar únic. Viu a prop d’Espinelves, però camina molt, té un olfacte molt fi i pot sortir per qualsevol racó d’aquests.

Per cert, no l’heu trobat encara?

 

- Nooo! – van respondre tots els nois i noies del casal.

 

- Doncs aneu amb compte que de ben segur que qualsevol dia us sortirà per algun racó...

 

- Però, és perillosa? – va voler saber en Martí.

 

- No! – aquesta vegada van ser els tres nans que van dir: no!, alhora. - No és perillosa si teniu cura del bosc i si no feu malbé res! La Molsosa, que té “un nas molt fi” ensuma on hi ha algú que arrenca arbres, s’emporta la molsa o malmet el bosc i l’ataca amb tota la fúria i ràbia del món.

- Abans – va continuar l’Alfons – quan es feia tant carbó venia més sovint, perquè ensumava el fum de les carboneres. Això que el foc li fa por...

 

- Venia per atacar-vos? – va preguntar la Mei.

 

- Si! Feia por de veure aquella fera, però penseu que feia més por sentir aquells crits que ressonaven més que els udols del llop – va afegir-hi en Pere -, mireu, sovint no podíem apagar la fogaina i deixar la feina. No podíem perdre el temps. Llavors agafàvem les paelles, perols i pots de dins la barraca i amb bastons o amb la destral començàvem a picar fort, i a ballar al voltant de la carbonera. Així l’espantàvem i nosaltres ens fèiem passar la por. D’aquesta manera, la Molsosa fugia. Amb els llenyataires passava el mateix: quan escoltava que serraven o tallaven algun arbre, ja la tenien allà.

Ara però, d’ençà que fa anys que no fem de carboners, hem aconseguit amanyagar-la quan ve per aquí.

.

 

L’Home ós.

.

- Fa molts anys enrere – va començar dient l’Alfons – i de ben segur que no ho creureu, però és cert, ben cert, per aquests boscos del Montseny, en aquests indrets, hi havia óssos. Si, óssos de debò.

 

Els nois i les noies del Casal de la Llenega van posar cara com de qui no s’acaba de creure el que escolta. Però en Martí i l’Ester que ho havien estudiat, van dir que sí, el que deia l’Alfons era veritat.

 

- Hi havia també un home que sabia fer d’ós molt bé. Imitava tan bé aquests animals que es divertia espantant a la gent que venia per aquí a fer un passeig, buscar bolets, castanyes o que simplement passaven per anar cap a casa...

 

Ja li deien l’Home Ós, perquè quan veia que venia algú, s’amagava darrera d’un arbre i anava esbramegant-cridant tal i com ho fan els óssos. Si amb l’ensurt, la gent fugia corrent, es “petava” de riure i esperava que vingués algú més per a tornar a espantar-lo.

 

Un dia, però, va escoltar uns passos i va fer una ullada per veure qui s’acostava. Era una vella vestida tota negra... sabeu qui era?

 

- Una bruixa! – van cridar tots alhora.

 

- Doncs, quasi, quasi! Una suposada bruixa: era la mateixa Pepeta!

 

- Ostres! – van dir la canalla.

 

- L’ Home Ós, va pensar: que bé que m’ho passaré! Em faré un tip de riure que serà massa! Ha! Ha! Ha! Quin ensurt tindrà! La Pepeta, portava un cistell i anava collint bolets: un pinetell aquí... un rovelló allà... un erol de rossinyols. També agafava herbes remeieres. L’Home Ós, anava cridant, esbramegant i pensant que aquella vella faria un bot de l’ensurt que tindria, però va tenir una sorpresa.

Quan la Pepeta va estar ben aprop de l’arbre on estava amagat aquell home, va començar a cridar un encanteri dels seus:

 

- Barrabim! Barrabam! – ara l’Alfons aixecava els braços i cridava – Nas de llangardaix! Pota de cabrit! Cua de garrí! En ós et convertiràs i mai més un home seràs!!

 

Els nois i les noies es miraven amb sorpresa al Grinyol que semblava que els feia un encanteri a ells. Cridava tant que una parella de gamarussos d’un arbre proper on dormien, doncs dormen de dia, es van despertar espantats, obrint uns ulls com uns plats.

 

- I Ostres!, quina en va passar! – va dir ara més tranquil l’Alfons - Aquell home que imitava tan bé els óssos i que es burlava de la gent espantant-los, va quedar convertit en un ós de debó! Va marxar corrent bosc enllà cridant molt espantat. I... diuen que encara corre!

 

L’Ester que hauria volgut preguntar qui havia convertit als tres germans carboners en els tres Grinyols que eren ara, no va dir res, es guardà la pregunta per un altre dia. Va mirar el rellotge i va adonar-se que era l’hora de marxar. ( ... )

.

Rosalia Vila

*

.

dins: Els Grinyols del Montseny

Cultiva Comunicacion S L Barcelona, 2009

 

El podeu trobar a llibreria Alguer 7, i can Bilbeny, de Sant Celoni,

Punts d’informació del parc natural de

Santa Mª de Palautordera, Sant Esteve de Palautordera,

i Fogars de Montclús, i als estancs de Palau i Sant Esteve,

i en breu, al turó de l’Home.

nil del turó,

el gos-ós, fent de mainadera,

mentre la cleo és de cacera.

 

 

 

 

 

servido por miquelturo 5 comentarios compártelo