Cosmovisió dels pobles inuit ( Cervantesvirtual )

foto del facebook anomenat "en Quico de les Vernedes"..

(...)

Cosmovisió dels pobles inuit

Amb els primers comerciants i exploradors europeus, també van arribar a les terres de l’Àrtic molts missioners que malgrat tot, no van alterar radicalment la vida dels inuit, però sí que hi influïren en alguns aspectes. Aquests misioners occidentals pretengueren substituir la cosmologia aborigen pel cristianisme i, si bé convertiren a moltes persones i els xamans van passar a un segon pla dins de la religiositat inuit, no cambiaren llur concepció tradicional sobre el món.

Malgrat tot en aquestes poblacions la religió no está molt desenvolupada, mantenint-se en la creença en llegendes i mites d’éssers sobrenaturals, com el Mishtapeu.

L’espiritualitat dels pobles inuit

El sistema de creences tradicional dels inuit es basa en l’existencia d’un món natural o visible i un món sobrenatural o invisible, centrats en els animals, la caça i les relacions amb la Terra. D’aquesta forma podríem dir que els inuit plantegen una peculiar forma de creença «animista», segons la qual el món és vist com el continent d’un gran nombre d’entitats espirituals, algunes de las quals són associades amb éssers materials, com animals o objectes inanimats, mentre que d’altres no tenen forma visible material.

Algunes d’aquestes entitats no visibles són més poderoses i significatives per a la humanitat que els elements visibles, i la mitología inuit ens parla de moltes d’elles. De la mateixa manera, els yupik creuen en l’existència de dos móns diferents: el visible i l’invisible. Ambdós móns ocupen el mateix espai físic, tot i que els esperits del segon rara vegada poden ésser contemplats pels habitants del primer.

Els Mishtapeuat ( esperits bons ) resideixen al Tshishtashkamuk o món espiritual, semblant al món dels inuit, on hi ha llacs, muntanyes i vegetació. Segons les creences tradicionals dels inuit, el seu poble va viure una vegada en aquest món dels esperits, però es va inundar i ara viuen al món que coneixem, i que és una illa connectada al món dels esperits per un pont de terra. La frontera entre ambdós no sol ser gaire permeable, tot i que als moments de trànsit com el neixement, la mort ó la pubertat, esdevé una mica més transparent. En aquestes ocasions és essencial l’harmonia o tunghat que hom assolia amb els rituals adients. Segons l’espiritualitat inuit, tots els objectes animats o inanimats tenen el seu esperit, o yuas, amb forma humana. En el passat tots els animals tenien la qualitat de transmutar-se a voluntat.

Pel que fa a l’estructura del Cosmos, per a aquests pobles l’Univers és compost per moltes capes diferents que mantenen un fràgil equilibri. Les accions imprudents de la gent podien ofendre els esperits i trencar aquest equilibri. El resultat podia ser la malaltia, la manca de cacera o les tempestes. Per tant, una part fonamental de l’entrenament consistia en aprendre a tenir un comportament correcte. Per altra banda, cal tenir present que per als inuit, no tant sols els humans tenen consciència, sinó també tots i cadascún dels elements de la natura.

Viuen en un món conscient, i allà on vagin es troben entre els esperits dels seus avantpassats, així com els dels animals, plantes, muntanyes, vents, llacs, rius... Així, el seu sentit del sagrat se centra en una natura pràctica, i no en l’idealització de deïtats i la racionalització teològica. El pragmatisme és la base dels seus plantejaments sagrats. Tenint en compte aquesta concepció, podem entendre que per als inuit una de llurs preocupacions principals és el manteniment de l’armonia en llur ambient propi, i això ens recorda l’espiritualitat plantejada pels aborígens australians.

Els inuit tenen molts tabús, rituals i cerimonies a respectar i a practicar, que signifiquen el manteniment i el respecte vers una orientacíó ecològica harmoniosa.

El respecte és, per tant, un element clau per a l’espiritualitat inuit; és un pilar per al manteniment de les bones relacions amb el món dels esperits i amb els elements naturals ( animals, aigua, ...), així com amb els elements físics.

Els caçadors poden obtenir la cooperació dels animals que són llur presa mitjançant el respecte mostrat cap a les restes com els óssos i d’altres elements, fent ofrenes o duent la roba pintada amb símbols especials. Si els animals no són ben atesos i no se senten respectats, poden arribar a ofendre’s i no col·laborar amb els caçadors.

Així, matar sense causa justificada és considerat un crim atroç, i el càstig sovint ès el desterrament.

Com succeeix amb els aborígens australians, la gent inuit va estar advertida que mai no fes cap mal ni abusés dels animals. Segons les seves creences, quan hom desprecia la vida de qualsevol animal i se’l mata sense sentit, aquest ja no pot tornar a la Terra, doncs la manca de respecte mostrada faria que els esperits no tornessin a nèixer i a renovar llur vida altra vegada. Així és com la cultura inuit explica que determinades plantes i animals s’hagin extingit en la Terra, i tants d’altres siguin en camí de fer-ho.

Per altra banda, també escolpeixen petites figueres amb fusta de la platja, os o marfil de morsa, figures que represenren animals i que pretenen obtenir les qualitats de l’ésser representat.

Aquests materials també es fan servir per a confeccionar màscares cerimonials, de vegades tan petites que les duen als dits les dones durant les dances rituals.

A tall de resum, podem establir alguns punts principals de l’espiritualitat inuit, que possiblement ens recordin altres pobles d’altres continents com els indis nord-americans, els aborígens australians o fins i tot els indígenes africans.

Primer, els aborígens han construït aquestes tradicions sobre un sistema de creences animista prehistòric, que com ja hem dit, es basa en la consideració de que el Món de la Natura és poblat per nombrosos éssers espirituals, associats principalment amb els animals i les forces naturals.

Per altra banda, posseeixen una base xamànica segons la qual la influència en aquest món natural dels esperits pot aconseguir-se amb l’ajut d’experts en rituals, és a dir, dels xamans, que eren homes o dones, que tenien l’habilitat d’establir contacte directe amb entitats sobrenaturals.

També podem apuntar com a tret principal en el seu sistema de creences la integració de l’espiritualitat dins de llurs activitats diàries com la caça, i dins la seva vida en contacte directe amb l’ambient natural.

En aquest sentit, per a l’inuit l’ésser humà és integrat dins la Natura, i no un element que n’estigui al marge. Això suposa l’asumció de que la humanitat, la terra i els animals són units no sols físicament sinó èticament i espiritual, doncs tots formen part del mateix univers moral.

Un darrer tret de l’espiritualitat inuit podria ser el manteniment de les tradicions espirituals del passat com a font d’inspiració en la formació d’expressions culturals identitàries, en el context de la moderna societat multicultural de l’Àrtic.

Convé però deixar clar que aquestes creences tradicionals dels pobles inuit es mantenen actualment en major o menor grau, sovint en funció de llur dependència o vinculació amb la caça i d’altres activitats de supervivència. El respecte i la creença varien en cada comunitat, cada familia i d’un a altre individu, i encara es practiquen algunes cerimònies. Tanmateix, els inuit tenen llurs especialistes en el coneixement espiritual i les tradicions, perquè no tots els membres de la comunitat posseeixen el mateix grau de coneixement dels principis de l’espiritualitat.

La figura del Xamàn

Com ja hem dit, per a la gent inuit la cultura, la sabiduria i la vida s’interrelacionen fins al punt que l’espiritualitat impregna qualsevol aspecte de llurs vivències. Per a poder sobreviure a un mitjà tan hostil els ha calgut de desenvolupar tot un seguit d’estratègies de supervivència i de normes de convivència, entre les quals el manteniment de l’equilibri i el respecte vers el món natural i espiritual. Si no fos aixì, possiblement no podrien sobreviure.

Per a ajudar-se a trobar aquest equilibri aquests pobles han desenvolupat una visió metafísica de la natura, on l’harmonia amb l’espai és un element fonamental per a sobreviure.

Llur sistema espiritual és descrit com xamanístic, degut al paper fonamental desenvolupat pels angakut ( xamans ) de comunicar amb les forces espirituals per a l’èxit de la caça, o per a recuperar l’harmonia amb el món natural espiritual.

Els angakut són especialistes en aquesta religió animista, segons la qual el món és habitat per molts éssers espirituals. Són els homes que van més enllà del coneixement humà, i com a tals, són capaços de comunicar-se amb la natura i el món sobrenatural, aconseguint amb el seu ajut un major equilibri.

Els xamans tenien el do de percebre les veus de la natura i desxifrar intuitivament els missatges transmesos pels mites, els tabús, els rituals i cerimònies i d’altres formes d’esdeveniments extraordinaris. Aquests individus savis i especials podien accedir lliurement al món “no visible” o sobrenatural, i sovint tornaven amb noves cançons, tabús, rituals o cerimonies i les mostraven a tothom.

Els amulets eren sovint usats pels xamans; molts de cops consistien en parts d’animal o fragments de creacions terrenals. Sovint, els xamans duien l’amulet o la bossa de la medicina penjat al coll, o cosit com a butxaca a l’interior de la parka.

Aquests savis xamans tenien experiències amb esperits als qui només ells podien veure i, de vegades, aquests esperits bons que viuen a un altre món i que són anomenats mishtapeuat ajudaven els xamans a comunicar-se amb el món sobrenatural.

El xamàn solia ser un guaridor que tractava els símptomes físics, psicològics i espirituals dels seus pacients, ja que per les seves especials qualitats podia endevinar la causa de la manca de salut, o de la poca sort a la caça.

Quan les ofenses a les persones desequilibraven l’Univers, ell podia volar al Món dels Esperits i servir de mitjancer amb ells, amb la fi de restablir l’harmonia.

Els xamans i els ancians eren els encarregats del cicle cerimonial. Annualment celebraven quatre festes: Petugtaq ( la festa de les Preguntes ), Meff’aq ( la de Difunts ), Nakaduq ( la de la Cufeta ) i Kelek-lka’af ( la del Convit ).

Pel que fa a l’obtenció de l’informació sobre el món dels esperits i dels animals, l’endivinació és una de les vies utilitzades pels xamans per a realitzar llurs averiguacions. En qualsevol cas, el ritual seguit tradicionalment es devia realitzar en secret, i participant-ne només els membres de la comunitat.

Un altre mètode era l’inducció d’un estat de trànsit mitjançant el qual els caçadors podien aconseguir alguna informació. Per altra banda, pels inuit els somnis eren i son una font vital d’informació més o menys certa sobre el seu futur.

Les comunicacions del món espiritual també arriben, tot i que d’una manera un pel matussera, d’una figura anomenada Matshishkapeu, que intenta comunicar-se amb els inuit, tot i no parlar gaire la seva llengua.

Si bé és cert que gairebé tots els caçadors tenen algun poder espiritual, són els xamans qui el tenen de veritat, doncs ells accedeixen directament al món sobrenatural.

Podem cloure senyalant que la importància de la figura del xamàn rau principalment en el seu paper d’intermediari entre el món físic ordinari i el món dels esperits, i que mitjançant llurs cerimònies rituals i llurs cants son capaços de convocar els esperits i de parlar-los en llur llengua.

Alguns dels mites inuit relacionats amb l’origen i l’ordenació del Món.

En la tradició oral dels pobles inuit trobem un incontable nombre d’històries sobre la creació i sobre herois mitològics de tota mena, que dominen l’espiritualitat inuit, o que la dominaven abans de l’arribada dels missioners cristians. Aquestes històries i llegendes poden dividir-se en dues categories diferents: d’una banda, les anomenades tipatshimuna, que són relats d’aconteixements, d’experiències reals, i per altra banda, els atanukana, que serien els mites llegendaris i que integren les històries de creació ( cosmogonies ) i els esdeveniments sagrats. L’antiga preocupació dels aborigens per tot el que els envolta, viu o mort, pels viatges, per la relació del seu poble amb els estrangers i amb altres pobles, queda reflexada en un conjunt de relats que revelen aconteixements testimoniats o experimentats pels inuit.

Talment com succeeix en d’altres cultures passades o presents, els mites dels inuit expliquen la creació i l’ordenació del món tal i com el coneixem, proporcionant el model de l’ordre còsmic, així com la justificació de determinades normes per al comportament humà. Els atanukana recorden la creació del món i els aconteixements esdevinguts en aquell periode de temps durant el qual la gent i els animals encara no s’havien diferenciat. També hem d’aclarir que alguns d’aquests mites s’esdevenen a Tshishtashkamuku, la terra dels Mishtapeuat, als qui tornarem a fer referència, mentre que d’altres tenen lloc a la mateixa Terra, poblada com és pels inuit, els animals i els esperits.

Per altra banda, cal tenir present que la mitologia és un instrument pedagògic inestimable que supera el temps. Així, els relats mítics dels narradors estimulen l’imaginació dels oïdors inuit. Passat i present s’uneixen en la narració. La història i les paraules contenen un cert sentit epistemològic; mitjançant les paraules, i l’entonació i l’émfasi del narrador el missatge té un significat especial per a qui l’escolta, i mitjançant aquesta comunicació recíproca els participants són transportats dins del relat. Per al foraster que intenta comprendre el significat de l’experiència pot semblar-li només una història, però per a la persona introduïda en aquestes pràctiques aquesta experiència l’acondueix a una orientació espiritual harmònica amb la natura. Aquest és el coneixement qualitatiu, amb la finalitat de la felicitat i d’una vida llarga.

Els mites inuit presenten problemes culturals importants com ara l’incest, el canibalisme, la necessitat de compartir, i l’excès d’orgull ( arrogància ). Alguns d’ells no semblen tenir cap significat aparent funcional, ni cap utilitat. Malgrat tot, un bon nombre d’antropòlegs han notat que en general els mites reflexen el que sembla ser una necessitat humana ben bàsica i senzilla: la necessitat o el desig d’entendre el món, incloent-hi la natura i la societat humana. ( ... )

El Temps Distant i el Món dels Esperits

Molts dels atanukana succeeixen en un temps mitològic, anomenat el Temps Distant, i un lloc mitològic, Tshishtashkamuku, que és el món dels Mishtapeuat i del que tornarem a parlar.

Al Temps Distant, els éssers ancestrals van patir transformacions i evolucionaren vers a formes humanes o animals. En aquest temps mític, quan l’escorça de la Terra era prima, era fàcil tant per als humans com per als animals la comunicació entre ells, o el transformar-se els uns en els altres.

Algunes llegendes ens parlen d’ocells i d’altres animals que duien parkes especials amb caputxes, i que quan necessitaven comunicar-se amb els éssers humans només havien d’aixecar-se la caputxa, com si fos una màscara. D’alguna forma, assota hi hauria una cara humana capaç de comunicar-se en la llengua dels humans.

Aquest temps mitològic constituïa, mercès a aquesta facilitat de comunicació, un marc ideal per a estudiar i conèixer els animals. Hi ha però un element que des dels temps ancestrals ha diferenciat els éssers humans dels animals, i és la consciència de la mort; mentre que els animals no tenen aquesta consciència , l’home posseeix aquest coneixement fatal. Tot i això, per a la gent inuit la mort no és el final, sinó més aviat el termini d’un cicle al qual li segueix un altre... De fet, la majoria d’ells no temen la mort.

Al Món dels Esperits hi són també els esperits mestres dels animals, i un bon nombre d’altres éssers sobrenaturals, entre els quals destaquen els seguents:

*Mishtapeuat* ( plural de *Mishtapeu )*	Una mena de gegants, benèvols, als qui hom anomena respectuosament «avi» o «àvia». Normalment, aquests gegants amables resideixen en un altre món anomenat *Tshishtashkamuku*, i només visiten el món dels inuit en moments de necessitat
*Matshishkapeu*	Esperit poderòs per als inuit i la font de gran entreteniment en les ocasions freqüents en que es comunica amb els inuit
*Tshiuetinush*	Esperit meteorològic. És l’esperit del vent del nord
*Meminiteuat*	Monstres caníbals de dimensions humanes que apareixen amb frequència en el registre mitològic i que normalment resideixen a Tshishtashkamuku, on emprenen una guerra constant amb els Mishtapeuat
*Atshen*	Gegants que un cop van ser humans, però que van ser transformats en caníbals sense llavis i sense pèl després de que consumissin la carn humana
*Katshimetsheshuat*	Esperits als qui hom veu o escolta dins de la foscor o de la boira, i que llencen pedres a les tendes i roben les pertinences dels poblats, i en d’altres temps, robaven també les dones
*Tshishikunapeu*	L’ observador meteorològic
*Memekueshuat*	Esperits que habiten a les coves
*Utshakanue*	Mestre de la cua dels caribús

Molts d’aquests esperits són encara presents en la vida diària de la majoria dels inuit. Així, hom creu que un Katshimetsheshu és responsable dels sorolls en la foscor, que llensa pedres a les tendes i roba els utensilis dels poblats. Sovint els infants són advertits que no s’allunyin gaire del campament o del poblat per la por d’aquests esperits.

Tshiuetinush, l’esperit del vent del nord, també té una existència contemporània. D’altre esperits, com Atshen i Memekueshu, no semblen tenir aquesta existència contemporània amb la dels inuit, sinó que apareixen als mites i als relats llegendaris. Però són els Mishtapeuat els qui juguen un paper veritablement important en la seva vida espiritual, com tot seguit veurem.

Els Mishtapeuat i Tshishtashkamuku

Com ja indicavem en parlar del llegendari Temps Distant, la comunicació entre els éssers humans i els animals i amb els esperits era llavors fàcil, però al temps present i el moment actual les relacions dels humans amb el Món dels Esperits és mantingut mitjançant el compliment de tabús, cerimònies espirituals ( com la incineració d’ossos ), totes les formes d’endevinació, o l’anomenat mukaushan, àpat de moll d’ossos.

D’entre les pràctiques conservades en les creences inuit per a contactar amb el regne cosmològic també es troben els somnis, el ritual del Kakushapatak o “moviment de la tenda”. L’importància dels Mishtapeuat rau en el fet de que aquesta comunicació amb el món sobrenatural s’aconsegueix amb la seva presència i el seu ajut, doncs serveix de mitjancer entre qui oficia el ritual i el món sobrenatural. Un Mishtapeu estableix la relació amb els esperits quan és reclamat per a facilitar aquesta comunicació entre ells i l’angakut.

Els Mishtapeuat són un conjunt d’éssers gegantins, que no són ben bé humans, ni ben bé animals, que no mengen el mateix que les persones i que no defequen ni pixen. Aquests éssers posseeixen poders especials per a predir el futur, guarir els malalts, i aconduir-los en la mort. N’hi ha de dues menes; uns que sòn de caràcter benèvol, i uns d’altres de caràcter malèvol, que són en lluita permanent entre ells i amb els altres esperits. El seu cap és Utshimau-mishtapeu, benefactor que protegeix els inuit dels esperits malèvols.

El món on habiten, Tshishtashkamuku, és força semblant al nostre; tamé hi ha llacs, badies, muntanyes, i la mateixa vegetació. Però està poblat per una fauna gegantina i d’altres éssers inhumans, i és considerat un món perillós on els humans no hi poden viure. Alguns relats inuit narren expliquen que els humans van habitar un temps a Tshishtashkamuku, però van ser exterminats per éssers hostils. Ës en aquest món on tenen lloc els esdeveniments narrats als atanukana.

El contacte amb aquest món s’ha mantingut principalment mercès als Mishtapeuat, qui juguen un paper essencial en alguns rituals inuit servint de mitjancers amb el món sobrenatural i fent el paper d’interprets. L’angakut o l’inuit s’han de refiar del seu Mishtapeu per a comunicar-se amb el món espiritual.

Així, hi ha dos responsables de la comunicació entre els dos móns: el angakut, que interpreta per als humans, i el Mishtapeu, que interpreta per als esperits.

El Mishtapeu fora dels rituals es comunica amb l’inuit principalment per la via dels somnis. Tot i això, l’iniciativa per a establir el contacte la pren el Mishtapeu, qui per exemple pot indicar en un somni a un caçador com fer una determinada cerimònia.