La mitologia dels Països Catalans ( Bernat Ferrer i Frigola ).

NOU!! els grinyols del montseny, un llibre de contes de Rosalia Vila.

Companys... ací us deixe un document boníssim i excepcional, és de la revista EL TEMPS, extret de diversos números publicats durant l'estiu de 2006, l'autor és en Bernat Ferrer i Frigola. Espere que us agrade... ^^ (falten les il·lustracions, però les puc escanetjar, tinc els exemplars del Temps en el meu poder... wuahaha)

Karma 4.

MITOLOGIA.

La mitologia dels Països Catalans ( I )

Què farem? Què direm

quan ningú ja no ens recordi?

Minairons, dones d'aigua, donyets, diables boiets, llufes, nyitus, gambosins...

Els éssers que fa uns anys atemorien els nostres avantpassats sembla que hagin deixat de regnar. EL TEMPS publica durant l'agost una serie d'articles en que ens descriuran esquemàticament alguns d'aquests éssers fantàstics que, vés a saber, encara us faran rics. Bona lectura!

No estem sols. Cada nit, quan ens n'anem a dormir, centenars de petits éssers, gegants, esperits, genis i animalons campen a pler, fent i desfent i influint d'una manera o d'una altra en les nostres vides.

Aquesta era, almenys, la resposta que tenien els nostres avantpassats per als interrogants difícils de respondre. Per què hi ha famílies que progressen de manera fulgurant? Els minairons els deuen ajudar, bramant als quatre vents "què farem? Què direm?". O potser és que han robat una peça de roba d'alguna dona d'aigua despistada. O potser han pactat amb el pare llop perquè els respecti els ramats... Per què neva? Perquè els criats del pare de la neu estan plomant oques per preparar un gran festí. Per què se senten sorolls, de nit, a casa? Perquè, sens dubte, els follets fan de les seves per les estances.

Els Països Catalans, de cap a cap, són un territori curull d'éssers mitològics que donen resposta a les mil i una situacions en que es troben els humans dia a dia. Malgrat la presència constant de gnoms, fades, hobbits, trasgos, meigas, druides, orcos, elfs, silfs... -tots de procedència forana- que transmeten els mitjans de comunicació actuals, el país disposa de tot un imaginari mitològic propi d'allò més ric i divers.

En la darrera Nit de Santa Llúcia, celebrada a la Seu d'Urgell, Omnium Cultural va retre un petit homenatge als minairons que poblen els Països Catalans. Durant tota la vetllada, els imaginaris minairons -representats per Comediants- es van passejar entre taula i taula fent de les seves. Els minairons dels Pirineus, però, no són els únics éssers fantastics que ens acompanyen cada dia. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer, el país va ple de criatures màgiques.

I per què poblen el país tants éssers imaginaris?

L'antropòleg Josep M. Fericgla apunta una hipòtesi: els Països Catalans -o el País Basc, o els països nòrdics- són tan rics en éssers mitològics perquè als seus boscos hi neix l'Amanita muscaria, el reig bord, el bolet de capell roig i tacat de restes de volva blanca, un potent al·lucinògen. Després de la ingestió del reig bord, les al·lucinacions que se'n deriven porten a imaginar-se petites llumenetes parladores rondant al voltant de l'intoxicat.

Els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus, tot i considerar versemblant la hipòtesi de Fericgla, n'apunten una altra. No és tant la presència del reig bord com la presència de la falguera la que va determinar que als Països Catalans s'hi desenvolupés un nodrit imaginari col·lectiu.

Sigui com sigui, actualment ja són ben pocs els qui creuen en aquests éssers, o bé que ni tan sols es recorden de la seva existència. El pas del camp a la ciutat va ser letal per a aquest imaginari fantàstic, eminentment boscà. L'antropòleg Alfons Llorenç apunta un altre motiu que pot explicar la desaparició del subconscient col·lectiu: la secularització de la societal actual. Tots aquests éssers són "les restes d'un naufragi de les religions precristianes". En arribar el cristianisme, aquestes criatures van quedar relegades, però sense arribar a desaparéixer del tot. Acabaven sorgint, d'una manera o altra, com a antagonistes a la religió cristiana, que s'havia imposat sobre les heretgies anteriors. Ara bé, "si actualment ja no celebrem les festes amb profunditat religiosa, també perdem allò que hi va adherit. Quan se secularitzen tots els ordres de la vida, el món màgic hi va darrere... Si és ridícul encendre una espelma a Sant Joan, més ridícul és anar a veure si a les dotze de la nit la falguera ha florit o si hi ha una bruixa quc es banya", destaca Llorenç.

A aquesta situació s'hi afegeix un agreujant notable: els mitjans de comunicació. Si la secularització hagués comportat la mort dels éssers mitològics catalans, també hauria sentenciat la resta de mitologies. Però això no ha passat a tot arreu, perquè els mitjans de comunicació s'han fet seves les mitologies nòrdiques i les han projectat internacionalment: "Si ja ho teníem totalment marginat i invisibilitzat, ara es produeix la substitució. Això del Senyor dels anells ens ve com una forma globalitzadora que ens destrueix el subconscient col·lectiu. Ningú no ens diu que el que valen són els elfs i que els donyets no serveixen, però tothom pinta els elfs com una cosa fabulosa que, a la pràctica, desplaça el nostre món magic."

Casanova i Creus reblen l'afirmació: "No només l'obra de Tolkien, sinó moltes altres elaboracions literàries i figuratives dels petits éssers fantàstics, en efecte, han 'colonitzat' o distorsionat el que, per altra banda, estava igualment condemnat a la desaparició pel mateix avenç de l'anomenat progrés social i tecnològic. A un nivell més popular tenim el profund efecte en l'imaginari modern dels nans de Walt Disney o els barrufets televisius." El folklorista Joan Grau, fins i tot, apunta que aquest agreujant ja arrenca de temps enrere: "Quan la literatura era l'opi, no ho vam escriure. Ara que l'opi és la televisió, tampoc tenim els guions."

Així, des dels recopilatoris dels germans Grimm fins a David, el Gnom, passant pel Tolkien escrit i televisat, un imaginari forà ha calat molt endins: "Si reivindicàrem el dret a tenir els nostres éssers mitològics, ens ridiculitzarien. Els nostres follets no poden entrar en la formació de la canalla, però unes coses més o menys paregudes, però diferents, sí que hi entren", apunta Alfons Llorenç.

Però... és que tan diferent és una fada celta d'una dona d'aigua de Sant Miquel del Fai?

Sí i no: "En el fons, tots aquests éssers són similars, però és en els gestos que es distingeixen i es fan singulars. El vi del Penedes i el de Califòrnia pot ser el mateix, però el que és particular és el gest", exemplifica Llorenç. I si per apreciar una bona denominació d'origen Binissalem, Ribesaltes o Priorat és important coneixer-ne les característiques, també és bàsic conéixer el món màgic dels Països Catalans per valorar-lo en tota la seva complexitat.

Descobrim, doncs, per què perdem la memòria, per què si caiem dins un gorg no en tornem a sortir i per què si esmentem el nom de "goja" perdrem totes les riqueses acumulades. Les quatre setmanes vinents donaran veu als mil i un éssers que, tradicionalment, han donat resposta a aquestes i d'altres qüestions.

Una mitologia “tocada del bolet”

Cada un dels indrets dels Països Catalans és ocupat per un ésser de remenuda estatura, cada cova és protegida per un drac, a cada gorg viu una dona d'aigua... L'imaginari fantàstic catala és d'allò més viu, enfonsant les arrels milers d'anys enrere i que ens ha arribat fins a l'actualitat d'una manera més o menys desdibuixada.

Totes les bestioles imaginàries que fan de les seves de Salses a Guardamar pertanyen a "una visió de la natura viva, pròpia de les cultures antigues, amb éssers que es mouen als voltant dels quatre elements. Són l'expressió d'una energia que esta al fons de la realitat. Un arbre no és només un arbre, sinó que és un esperit que es manifesta a través d'aquest arbre", segons l'expert en cultura popular Joan Soler i Amigó. Uns éssers que transmetien regles de comportament i donaven resposta als petits maldecaps de cada dia. Gairebé hi havia un ésser per a cada tipologia de situació estranya.

L'esquema, però, no sembla que es reproduís arreu del món per igual. És a dir, l'imaginari fantàstic popular català -o el del País Basc, o el de Sibèria- tenia explicacions per a mil i una situacions, una afirmació difícil d'extrapolar, per exemple, a Castella, Alemanya o Grècia. L'antropòleg Josep M. Fericgla apunta una hipòtesi: la presència de l'Amanita muscaria, el reig bord, als boscos dels Països Catalans. Per la mateixa regla de tres, a les zones on no hi neix aquest bolet al·lucinògen, l'imaginari col·lectiu és molt més limitat.

D'altres folkloristes, com Jan Grau o Joan Soler i Amigó, tot i no descartar aquestes hipòtesis etnobotàniques, les consideren insuficients per explicar la riquesa de la mitologia catalana i la desconeixença existent entorn de mitologies com, per exemple, la castellana: "No es coneix una mitologia castellana perquè, segurament, no hi ha gent que l'hagi treballat, com aquí sí que ho va fer Joan Amades", apunta Joan Soler. L'antropòleg Alfons Llorenç, però, en discrepa obertament: "Si Castella hagués tingut un imaginari propi, prèviament ja ens hauria envaït, i la prova és que no ho ha fet".

Sigui com sigui, els diversos indrets dels Països Catalans compten amb una mitologia rica, genuïna i d'allò més entremaliada. Gairebé a cada racó geogràfic s'hi pot comptar un ésser màgic, tal com s'exposa en la següent relació.

Donyet. Localitzats arreu del País Valencià, similars als follets, però vestits amb faixa i jupetí i un mocador lligat al cap, amb un picarol a la punta. Habiten a les cases de la gent senzilla. Són molt entremaliats i, a les nits, sempre van d'un cantó a l’altre de la casa, canviant-ho tot de lloc

Minairó, minairons. D'extrema petitesa i d'allò més treballadors, habiten a la part occidental dels Pirineus, des del massís del Boumort fins a Andorra. Per aconseguir- los, s'ha de collir la llavor d'una planta "minaironera" al punt de mitjanit de Sant Joan, que és quan floreix i grana. Les llavors d'aquesta planta es guarden a l'interior d'un canut d'agulles, que d'immediat es converteixen en minairons. Quan el seu posseïdor el destapa, els minairons pregunten: "Què farem?, què direm?" Si no se'ls mana una feína o se'ls dóna conversa, o se'ls mana que tornin al canut abans que hagin repetit la frase tres vegades, maten l'amo. Per molt dura que sigui la tasca, l'enllesteixen en un abrir i tancar d'ulls.

Follet. De caràcter domèstic, localitzat a la majoria de comarques del Principat de Catalunya. De figura antropomòrfica, de no més de 30 centímetres, du vestits de colors ben vius. Té un forat al palmell de la ma. És un geni entremaliat i bellugadís, fidel a la família que l'acull. Si se'l tracta amb afecte, es comporta beneficiosament: té cura de l'ordre de la casa i dels animals, realitza les feines domèstiques... Si no se l'estima, provoca molèsties durant la nit: remou mobles i objectes, maltracta els animals... Tot i això, de bon matí sempre procura tornar-ho tot a lloc. Per desfer- se'n, s'ha d'escampar gra de mill en diversos recipients perquè, mentre de nit faci malifetes, els tombi. Ell s'apressa a tornar- ho a posar a lloc, però, com que té la mà foradada, li és impossible i fuig avergonyit.

Diables boiets. Propis de Mallorca i Menorca, molt inquiets i amoïnadors, causen entremaliadures i malifetes ingènues. Apareixen quan hom aplega els grans d'una falguera durant la nit de Sant Joan i els fica dins un canut de plata. Quan en surten, demanen ocupació: "Feina, feina!". Tot i això, a diferència del minairons, mai no acaben el que se'ls encomana, amb la qual cosa provoquen més pèrdues que guanys. Si no se'ls mana res, realitzen entremaliadures. Per evitar la seva molestosa presència, la saviesa popular aconsella manar-los que resin un parenostre al revés o que netegin una pell de xai negre, donant-los a entendre que està bruta i l'han de tornar blanca. Com que no se'n surten, fugen.

Fameliar. Petits éssers eivissencs que tenen per missió enriquir llurs amos. S'aconsegueixen d'una herba molt petita que neix sota el pont vell del riu de Santa Eulària, collida per la nit de Sant Joan o de Cap d'Any i ficada dins una ampolla negra. Per fer-lo sortir, n'hi ha prou en dir una oració que només coneixen els homes, moment en que apareix el Fameliar, un nan horrorós de cap pelat, boca i veu espantoses, amb uns braços llargs i prims, que gairebé li arriben al terra, amb una força descomunal. Demana insistentment: "feina o menjar!". Se li ha de donar una o altra cosa en abundància. Si no, causa moltes molèsties. Si se'l vol fer tornar a l'ampolleta, s'ha de tornar a pronunciar la fórmula màgica. Per tenir-lo entretingut, se li pot demanar que es tiri un pet, que l'agafi i que el pinti, o bé donar-li un pel de pubis i ordenar-li que l'allisi i el faci blanc.

Nyitus i falugues. Terribles, d'allò més menuts, com un gra de pols, se'n tenen referències a Osona, la Terra Alta, el Maestrat i el Millars. Els nyitus, mentre la persona dorm, li entren per l'orella, el nas o la boca fins arribar-li al cervell i se li beuen la memòria, que és com una mena de suc de gust dolç.

Les falugues, per la seva banda, viuen al mar, a les coves que porten el seu nom. Quan entren dins l'individu, es dediquen a mortificar-lo, menjant-se-li el cuc de l'oïda i deixant-lo sord per tota la vida.

Pesanta. Emparentada amb el follet, però de característiques més malèfiques. Localitzada a la Garrotxa, té per costum col·locar-se damunt del pit de les persones que dormen per tal d'ofegar-les.

Cerdet. Localitzat a la Marina Baixa i al nord d'Alacant, parent dels donyets. Apareix de nit, moment en que li agrada muntar a cavall i espantar els genets. Emet grunys a l'estil dels porcs.

La mitologia dels Països Catalans ( II ).

El drac, salvat pel llibre

La mitologia catalana -com tantes expressions de la cultura popular- ha sobreviscut perquè la gent hi ha cregut fins fa quatre dies o perquè uns folkloristes, fa uns segles, ho van estampar negre sobre blanc? La majoria d'experts en cultura popular remarquen la importància d'Amades al Principat i de Moll a les Illes.

Els treballs d'eminències com Joan Amades i de Francesc de Borja Moll van ser decisius per configurar el folklore que actualment considerem tradicional. "Els principis d'aquesta feina en el folklore europeu van començar el segle XVIII, i aquí tenim un XVIII passat per aigua", comenta l'expert en cultura popular Joan Grau. És per això que els folkloristes que van visitar el medi rural a final del XIX i començament del XX i ho van posar per escrit, van ser els que van assegurar la pervivència d'unes creences i costums populars que, potser,ja s'haurien perdut: un cop plasmaven les tradicions per escrit, quan la gent de cada zona ho llegia, s'ho tornava a fer seu i ho perpetuava. "Hi ha un moment en que es perd la divulgació verbal al voltant del foc. El fet que estigui recollit sempre pot fer que hi haja qui ho retorne una altra vegada a la societat. Si no s'ha recollit, tota aquesta riquesa desapareix", explica l'antropòleg Alfons Llorenç, que prossegueix: "Si en el moment previ d'arribar els mitjans de comunicació hi haguera hagut més treball de recollida i divulgació, avui tindríem una base més solida."

Seguint aquesta mateixa regla de tres, que destaca el paper cabdal que van desenvolupar els folkloristes per mantenir l'imaginari que ha arribat fins als nostres dies, els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus apunten: "No sembla del tot clar que la regió pirinenca fos sempre la més rica en llegendes d'aquest tipus, potser tan sols ha coincidit que ha estat la més investigada. És cert que el mateix aïllament geogràfic i cultural d'algunes valls pirinenques ha preservat millor aquestes creences, però alhora aquest aïllament les ha fet a priori més atractives d'estudiar per a uns primers etnògrafs impregnats d'idees romantiques."

Avui dia continuen vius aquests éssers en la mentalitat del poble que els va engendrar? Casanova i Creus corroboren l' existència de gent gran dels Pirineus que, poc o molt, encara té presents alguns d'aquests éssers en el seu quefer diari: "Fa la impressió que la majoria d'aquesta gent gran avui s'esforça a demostrar que no hi creu, en aquestes històries. Però quan furgues hàbilment, intueixes que en el passat potser no hi deixaven de creure del tot. És a dir, tenim la sensació que tenen ànsia perquè no se'ls catalogui d'ignorants o incivilitzats", dissimulant així les seves creences en aquest imaginari català. La cançoneta de sempre... què modern que queda parlar de meigues, hobbits i trasgus!

Drac. Bèstia per excel·lència en la majoria de mitologies, que engloba en si mateix els quatre elements: surt de la terra o de l'aigua, vola per l'aire i treu foc pels queixals. Als Països Catalans, generalment se'l descriu amb cos de rèptil, de color negre, roig o verd, recobert d'escates com de cocodril, urpes d'àliga, ales i aletes membranoses, espinada serrada, cua acabada en dard, mandíbules descomunals, boca d'alè fogós i pudent, amb ullals devoradors, llengua llarga i bífida, saliva metzinosa, narius esbufegadors, amb un, tres, set o nou caps. Es conta l'existència de dracs a Montblanc ( Conca de Barberà ) , Sant Llorenç del Munt ( Vallès Occidental ), Muro ( Comtat ), Alcoi, Benidorm ( Marina Baixa ), Crevillent ( Baix Vinalopó )...

Víbria. La femella del drac, amb cua de serp i immenses mamelles de dona. A l'estany de Banyoles n'hi vivia una de descomunal, amb ales de rat-penat i una cresta amb pues que anava des de l'espinada fins a la punta de la cua. Tenia una fam monstruosa: es cruspia ramats sencers i malmetia totes les collites. El mateix Carlemany en persona va provar de matar-la, pero no va poder. Va ser l'ermità sant Mer qui es va atansar al seu cau amb un gaiato i una estola. Li va llençar l'estola al damunt i la víbria es va amansir. Des de llavors seguía el sant allà on anés.

Nonell. Xicot ben plantat a qui no se li resistia cap noia. Donava paraula de casament i després se n'oblidava, i les noies es morien de pena, una situació que va deixar que es produís fins a set cops. Un dia es va trobar amb una xicota bellíssima que li va dir que si es volia casar amb ella, hauria de ser capaç de seguir-la corrent mentre ella anava a cavall. Quan feia molta estona que corrien sobre la neu, li va cantar: "En matares una, en matares set i l'octava no la mataràs, que per ella moriràs “. En un rampell de bogeria, Nonell es va maleir ell mateix, moment en que es va tornar un gossot gran i blanc per poder córrer més i encalçar la noia. El Gos Nonell apareix amb la primera nevada, perquè és ell mateix qui porta la neu d'un lloc a l'altre.

Simiots. Mig besties, mig persones, banyuts i d'afilades dents, viuen pels volts del Canigó i al castell de Rocabertí ( Alt Empordà ). Són individus molt peluts, fins al punt que no mostren res més que els ulls i les dents esmolades. Tenen un rei que és set vegades més pelut que tots i va guamit amb brins d'herba. Antigament n'hi havia hagut moltíssims, i els pocs que ara hi queden, surten la nit de Cap d' Any.

Carmençó. Geni que ronda pels prats de muntanya, negre com el sutge i llanut de cap a peus. S'instal·la a les cabanes dels pastors quan no les fan servir, principalment a l'hivern, evitant que s'esfondrin. És temut pels pastors empordanesos, perquè veure'l comporta molts anys de desgràcia. És per això que, quan pugen de terra baixa, llancen set pedrades amb la fona per foragitar-lo de la cabana.

Molsosa. Especie de bèstia de quatre potes amb el cos cobert de molsa. Vetlla per la integritat del bosc, procurant fer mal als qui el fan malbé. Té por dels cops de pedra i, sobretot, del foc. Era per aquest motiu que els carboners, per vigilar les seves barraques, hi ballaven al voltant amb branques enceses i picaven una paella amb una destral per espantar-la.
El que més li agrada són els infants, tant que, quan se'n perd algun dins els seus dominis, se l'emporta i l'adopta com a fill. Hi ha hagut carboners i llenyataires que s'hi ha arribat a casar i han tingut infants preciosos.

Gambosins. Criatures petites d'un color negre intens, propies de la ribera de l’Ebre, des de Vinaròs a Tortosa. Volen en estol les nits intensament fosques i és especialment recomanable evitar-los la nit de Sant Joan, perquè és quan són més perillosos.

El món màgic dels Països Catalans ( III ).

Un fabulari que resorgeix a cada revolt

El futur d'aquesta mitologia d'arrel catalana es preveu difícil. Però si el cristianisme no va poder-la esborrar, l'arribada de la societat industrial i postindustrial tampoc no ha acabat d'anorrear-la. L'ha feta una mica més invisible, però continua fent la viu-viu als llocs més insospitats del país.

Vaig amb cotxe. Poso la radio. Hi sona el trio de nova polifonia tradicional catalana DeCalaix. "Aires", un tema que em parla de les proeses dels minairons. Em dirigeixo a Sant Joan les Fonts ( Garrotxa ), en què cada nit de sant Joan hi reviuen la tradició de les dones d'aigua. De tornada, passo per Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), on em topo amb la Vara d'en Rotllà.

Arribo a casa, poso el CD d'Al Tall Som de la Pelitrúmpeli, on, a "Cant de sereno" recorden els donyets. Em connecto a Internet, a <http://members.fortunecity.es/mitcat>, el portal de la mitologia catalana. Ara, canta la història dels minairons en el tema de La Carrau "L'amo del tros"...

Sense saber com, l'imaginari fantàstic català perviu. Una manifestació aquí, una allà, una altra més enllà. Periòdicament, les bèsties i genis dels Països Catalans reapareixen d'una manera o altra, ja sigui en un acte cultural de primera magnitud com és la Festa de les Lletres Catalanes 2006 d'Omnium Cultural o en una classe a l'escola rural de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat). Els genis de la terra, doncs, es resisteixen a cedir el seu lloc als genis forans.

Jordi Querol, l'autor de la pàgina web MitCat i professor de l'escola rural de Castellví de Rosanes, volia explicar als seus alumnes les diferents creences de la humanitat i es va adonar que, per bé que hi havia molta informació a Internet sobre mitologies de tot el món, la catalana no disposava de cap web que la difongués. Va buidar diversos llibres, "anava fent fitxes i organitzant mal que bé el Panteó Català -que bé que sona!-. El meu fill va decidir fer-me els dibuixos i així estem". Els alumnes van quedar d'allò més satisfets amb les classes i, ara, qualsevol navegant que busqui en un cercador informació sobre mitologia catalana es veurà dirigit cap a la pàgina web en qüestió.

El mateix poble, doncs, des d'un professor a un cantant o l'integrant d'una comissió de festes, és qui encara manté viu l'esperit ancestral de la mitologia catalana.

Rotllà. Un dels gegants més prolífics del país, famós per les seves gestes com a heroi iniciador de la reconquesta. Duia una espasa de virtut, Durendal, que pesava un grapat de quintars i una vara, també de ferro, de més de dues canes de llargària. Quan tocava el seu corn, Olifant, el so s'estenia des de Tolosa fins a Saragossa. El seu cavall gegantí tenia un sol ull al mig del front; burxant la roca amb el morro va fer-hi un clot, on recollia aigua per abeurar-s'hi: l'Abeuador del Cavall de Rotllà, a Arles ( Vallespir ).
Es va enamorar de la gentil Angèlica, però aquesta va fugir amb un cabdill sarraí. Rotllà va perseguir la parella costa avall. A la Marina Baixa, per apaivagar la seva fúria, d'una espasada va tallar el Puig Campana i hi va deixar un pronunciat esquinç, anomenat actualment Coltellada d'en Rotllà. Aquell bocí de muntanya va anar a caure al mar, formant l'illot que es troba davant les costes de Benidorm. Al llarg de tota la geografia catalana hi ha constància del seu pas: Esterri d'Àneu ( Pallars Jussà ), Sureda ( Vallespir ), o Maçanet de Cabrenys ( Alt Empordà ).

Moro Ferragut. Gegant gairebé invulnerable, antagonista d'en Rotllà. Ambdós, per evitar una batalla i els morts que això sempre comporta, van decidir disputar un combat singular: lluitar durant set dies, només reposant de nit, al circ d'Ull de Ter ( Ripollès ).
Després de guerrejar tant, es van acabar fent amics. Al sisè dia, Ferragut va explicar a Rotllà que només tenia un punt feble, el baix ventre, però que sempre el duia protegit per una pedra plana que s'aguantava entre les calces. Quan el sol despuntava, Rotllà li va robar la pedra la hi llençà muntanya avall, va anar a caure dreta, clavada a terra, prop de Sant Celoni ( Vallès Oriental ), el que actualment s'anomena Pedra Llarga. Quan el Moro Ferragut es va llevar, Rotllà el va vèncer d'un cop al ventre amb la seva espasa Durendal. Rotllà li va fer un taüt amb unes enormes pedres i l'hi va enterrar: és la Fossa del Gegant, un dolmen immens, a Núria.

Joan de l’ós. Fill d'un ós i d'una dona, pelut i de grans dimensions, més o menys com un ós, però amb aspecte humà. S'explica que un ós va segrestar una pastora i se la va emportar a un cova indeterminada dels Pirineus, d'on no la deixava sortir per res del món. Amb el pas dels anys, de l'ós i la pastora en va néixer un infant. Quan es va fer gran, va tenir tanta força com el seu pare. S'hi va enfrontar, el va vèncer i, ell i la mare, van poder fugir de la cova. Un cop lliure, se'n va a córrer món realitzant mil i una proeses, enfrontant-se tot sovint amb el diable.

Puigmal. Amo i senyor de les muntanyes de la vall de Ribes. Va vestit de neu i és el protector dels arbres i els animals, que procura defensar de la fúria de l'home.
Un dia va munyir una daina i, refregant la llet amb les mans contra el seu vestit de neu, la va convertir en formatge. La va donar a un mortal, tot dient-li que, mentre no se l'acabés tot, el formatge tornaria a créixer i els de la seva especie es podrien alimentar tota la vida.

Aneto. Gegant de neu que va ensenyar els pastors a fer formatge. Es va convertir en una muntanya perquè no va voler ajudar Jesús quan aquest, cansat i afamat, li va demanar una mica d'hospitalitat. La seva penitència és, les nits de forta tempesta, recobrar la consciència i la veu. La gent de Benasc ( Ribagorça ) diu que, les nits de molt de vent, se senten els clams d'Aneto, que es lamenta del que va fer.

Petarrà. Geganta de Menorca que, en les estones que es dedicava a filar, se servia del monòlit que s'anomena actualment, en el seu record, Fus de la Geganta. També freqüentava la Taula de Torrauba. Allí servia cinc gegants que hi feien uns bons tiberis, asseguts a les cinc grans pedres que envolten el megàlit.

Tombatossals. Heroi mític de Castelló de la Plana. Gràcies a ell i a la seva colla d'amics, el rei Barbut va baixar de les muntanyes i va fundar la ciutat. Pel desig de la filla del rei d'ampliar el regne, en Tombatossals va conquerir l'arxipèlag dels Columbrets als filisteus, que les ocupaven.

El món màgic dels Països Catalans ( IV ).

De Salses a Guardamar, uns éssers ben populars.

Els follets, al Principat. Els donyets, al País Valencià. Els fameliars, a Eivissa. Iguals, però diferents. Les goges d'un estany no encanten de la mateixa manera que les d'un altre. Els Països Catalans tenen un imaginari fantàstic molt ric, sense voler dir que els éssers propis d'una zona també ho siguin d'una altra.

Després de quatre setmanes descrivint la mitologia de cada llogarret, toca preguntar-se si el país compta amb un imaginari fantàstic comú. El folklorista Jan Grau apunta una primera idea: "Tenim moltes Catalunyes. No pot ser igual la mitologia del bosc de les Garrigues que la del Pallars, perquè el territori no és igual." En aquesta línia opina també el pedagog i estudiós de la cultura popular Joan Soler i Amigó: "Els diables boiets són de Mallorca... al Principat no n'hem tingut mai, i ara resulta que sí que n'hem de tenir, o que tothom ha de ballar sardanes a les terres de l'Ebre, quan ells ballen jotes. Ara resulta que tenim minairons per tot Catalunya i que fora no n'hi ha, com si tot anés per autonomies... Aquesta uniformització no sé si és positiva o negativa, pero no respon a la realitat. Cadascú té els seus ritus, les seves accions."

Així, doncs, no hi ha cap enllaç que uneixi aquests elements de la cultura popular de cada punt geogràfic del país? Respectant les particularitats de cada llogarret, i tenint en compte les dissorts polítiques de cada territori, sí que es podria traçar una continuïtat entre la mitologia de les terres de parla catalana. Els antropòlegs Joan Creus i Joan Casanova expliquen, a tall d'exemple: "El que sí que sembla clar és que potser la majoria dels petits éssers fantàstics de les Illes Balears van ser duts pels repobladors catalans després de reconquerir aquests territoris als àrabs. De fet, el barruguet podria correspondre al follet, i els diables boiets als minairons, tot i que amb peculiaritats pròpies fruit tant de l' aïllament del territori com de la possible influència d'altres éssers ja existents abans a les Illes." És a dir, sense poder afirmar amb rotunditat l'existència d'una mitologia nacional compartida a Ceret, Benavarri, Manacor i Xàtiva, sí que es poden inferir uns lligams històrics que, unint les diferents cosmovisions locals, conformarien un imaginari fantàstic similar arreu dels territoris de parla catalana.

Ginebreda . A Fumanya ( Berguedà ) existeix una donota que dóna nom a la cova de la Ginebreda. El seu cos és de fusta i molsa, com els arbres, amb uns braços que semblen branques. Té un geni terrible, s'irrita fàcilment i descarrega el seu furor picant amb les mans de fusta, plenes de punxes i arestes. Els seus cops produeixen una coïssor que dura set setmanes.

Dones d’aigua, goges i aloges. Esperit femení de les aigües dolces, fonts, torrents, salts d'aigua, gorgs... La seva bellesa és irresistible: qui les veu és captiu d'un entusiasme fora mida. Afortunat qui els pugui prendre una peça de roba, perquè tindrà sort la resta de la seva vida. Prenen forma de formoses donzelles que surten de nit a pentinar les seves cabelleres amb màgiques pintes d'or i escarpidors de plata.
Es conta l'existència de nombrosos casaments entre mortals i dones d'aigua, que generalment acaben de mal borràs. La dona d'aigua accepta el casament, però amb una condició: que el mortal no li retregui mai la seva naturalesa aquàtica, o bé que no l'esmenti pel seu nom. El marit gairebé sempre acaba transgredint la norma i, d'immediat, la dona d'aigua desapareix de la seva vida, enduent-se amb ella l'alegria i la felicitat. Tot i això, si el matrimoni ha tingut fills, la dona d'aigua torna cada nit a casa, d'amagat del mortal, per acaronar els seus infants. A la serra de l'Albera ( Vallespir ) s'hi apleguen la nit de Sant Joan, ballant al voltant de les ruïnes de Sant Salvador, damunt de Sant Pere de Rodes.

Llufes. Deïtats de l'aire, etèries, de figura femenina i bellíssimes. Són molt sentides, agraïdes a qui els fa bé, però esquerpes a qui els fa mal. Es diu que són elles qui provoquen els ecos enganyosos de les muntanyes. A Pals ( Baix Empordà) n'hi ha una bona colla.

Pare de la neu. Pels volts del mes de febrer organitza una gran festassa al cel -amb banquets, danses i xerinola- a la qual hi són convidats una gran multitud d'éssers fantàstics d'una i altra banda dels Pirineus. Mesos abans, els seus servidors hauran anat plomant grans quantitats d'oques, que són el principal àpat dels tiberis. Aquestes plomes cauen a la Garrotxa i així és com queda tot nevat.

Pare llop. Es diu que habita a la cova dels Orriols, a la Pobla de Lillet ( Berguedà ). Ha adquirit poder sobre els llops, que governa com vol i que mana atacar els ramats dels pastors que no li tenen cap respecte. En dies de grans freds o tempestes, baixa als poblats a demanar una mica de menjar. No convé negar-li res, perquè pot fer que els llops ataquin els ramats. Un ric pagès de la Terra Ferma no va tornar a prosperar fins que va fer les paus amb el Pare Llop. En una masia de la Pobla de Lillet, quan el van reconèixer, es van abraonar sobre ell i el van deixar ben baldat. Aquella nit, una llopada va matar totes les ovelles de la masia.

Pericó. El geni del metall, l'ànima del ferro, del Ripollès i la Cerdanya. Molt menut i gairebé invisible, s'enfada quan hi ha foc, salta d'entre les flames i creix fins que es converteix en un gegant enorme de ferro massís, que esmicola tot per allà on passa. Els ferrers, abans de començar la feina, donen tres cops de mall sobre l'enclusa pensant en el Pericó, perquè no pugui sortir de dins el ferro.

Mangarrao. Ésser petitó i misteriós, propi de l'Alguer, que es dedica a espantar les criatures

Erulet. Era Val d'Aran és l'àmbit natural de l'Erulet, un ésser que, en el moment de la creació del món, no va voler escollir entre el bé i el mal, motiu pel qual no va ser acceptat ni al cel ni a l'infern, i va quedar confinat a la vall d'Haut Garona, entre Bossost i Lés. Per protegir-se de les seves malifetes, la nit de Sant Joan, els habitants de Lés passegen les halles pels voltants del poble i cremen eth haro.

Bogiot. A Mallorca, es Bogiot es considera que és el geni del blat, que protegeix el cereal, impulsa el seu creixement i garanteix el pa de cada dia als mortals. Aquest geni s'amaga a les darreres espigues del camp segat.