el Cavall Bernat ( llegenda montserratina ).

.

*

.

És molt possible que voltant per Montserrat, tot contemplant les seves belleses naturals us hagueu fixat en el punt més alt de les roques que tenen la gràcia de presentar aquestes formes tan curioses. Aïllada de totes les altres crestes se n’alça una com si fos un gran dit que assenyalés el cel: és el Cavall Bernat. És molt fàcil que em pregunteu perquè aquesta roca s’en diu cavall quan en realitat no en té pas la forma.

Jo us donaré la resposta si us preneu la molestia de llegir-me.

Ja fa moltíssim temps que en un poblet de la contrada de Montserrat, vivia un home que es guanyava les garrofes – perdoneu l’expressió – collint llenya per la muntanya i anant a vendre-la pels pobles de la vall. Podeu imaginar el feixuc del seu humil treball doncs no solament li era necessari pujar les fortes costes muntanya amunt, sinó que després li calia estellar els troncs, fer els feixos de llenya, lligar-los, baixar-los i aleshores tot anant de poble en poble treure-se’ls de sobre, com es diu vulgarment.

El pobre home es passava la vida planyent-se de la seva dissort i sospirant de poder tenir un cavall que li servís per al transport de la llenya, i que d’aquesta manera no solament podria fer la feina amb més tranquil·litat, fins i tot fóra fàcil fer més viatges; però... com podria comprar-lo si amb el que guanyava amb prou feines en tenia per menjar?

Vet-aquí que trobant-se un dia a la muntanya feinejant entre llenya i brots seguint amb les cabòries que mai el deixaven, vet-aquí – torno a dir – que en mig de l’espessor del bosc va veure aparèixer a un cavaller vestit de vermell, anant damunt un formós cavall. El pobre llenyataire en veure-ho no pogué estar-se de llençar una exclamació de sorpresa.

– Què, bon home! – li digué el genet vestit de vermell – Per ventura us plauria ésser l’amo d’aquest cavall?

– Amo, jo? – feu el pobre llenyataire perdent com aquell qui diu l’alè en sentir aquesta pregunta – Amo jo d’un cavall així – proseguí dient – que almenys val tot el que guanyo jo en deu anys?

– No us preocupeu per aixó – respongué l’altre – puix us el puc deixar amb molt de gust per tot el temps que heu dit. Però és clar que amb una condició: la de donar-me un altre cavall tan gran com aquest quan s’acompleixin els deu anys. Aquest us el podeu quedar en propietat, però si al termini dels temps que he fixat no m’haveu pogut aconseguir l’altre cavall, aleshores no tindreu altre remei que venir a viure en la meva companyia per la resta de la vostra vida. Heu de saber que sóc un senyor molt principal.

Al bon boscater li va semblar que podia acceptar l’oferiment que li feia tan gentilment aquell senyor principal. Pensava que en deu anys tindria temps de sobre per a estalviar i comprar un nou cavall i així donar per complert el seu compromís, i en el pitjor dels casos no li treuria pas la son l’haver d’anar a viure amb aquell cavaller. Ben segur que l’habitació que li destinarien al castell, per dolenta que fós, sempre fóra millor que la seva miserable barraca.

Acceptà doncs el tracte i d’ençà aquell dia va poder constatar la gran utilitat que li era per ell el tenir aquell cavall tan magnífic i lleuger que feia els viatjes entre la serra i la vall en menys temps que es triga a resar una Avemaria. I és que el pobre home no sabia que aquell cavall era un cavall encantat i que el cavaller vestit de vermell, era el mateix Satanàs.

I passaren els dies, i passaren els mesos, i passaren els anys. El llenyataire, entusiasmat amb el seu cavall, gairebé va oblidar-se del tracte que havia fet, i quan li venia a la memòria sempre ho deixava per l’endemà. Ja el compraria un altre dia aquell segón cavall! I d’aquesta manera, anant d’oblit en oblit, va passar el temps fixat, fins que va arribar el dia que el diable se li va presentar per endur-se’n el cavall exigit o bé quedar-se amb en Ton, que aquest era el nom del llenyataire.

En adonar-se de com s’havia escolat el temps i que havia finit la data per a poder comprar el cavall, el pobre Ton va sentir una fonda pena interior, però el seu dolor encara fou més viu quan va saber que el seu creditor era el mateix diable en persona i que l’infern era la casa que l’esperava. Prou el malaurat llenyataire va provar d’entendrir el cor del dimoni; però aquest es va mostrar inflexible i tossut:

– O em dones l’altre cavall o tu vens amb mi; el tracte és el tracte.

Comprengué el boscater que del geni del mal no podia pas esperar-ne cap mostra de compassió, i posant el seu pensament en la Mare de Déu de Montserrat, es senyà tot implorant al mateix temps la protecció divina perquè pogués sortir-se’n del tràngol en que havia caigut. Tot just se li esqueia tenir aquests pensaments s’oí un fort terrabastall que retrunyí per tota la muntanya, com si s’hagués de partir pel mig. Sentir-se el fort terrabastall i fugir el cavall cuitacorrents, de dret muntanya amunt, fou cosa de segons, malgrat els crits que feia el diable per aturar la seva cursa enfollida.

En arribar al cim de la serralada, el cavall feu unes quantes cabrioles i després de llençar un esgarrifós renill que va glaçar la sang de tots els que el varen oïr, s’anà convertint en una pedra sense forma.

I com que aleshores en Ton va fer veure al dimoni que aquest mancava a un dels termes del contracte – doncs el cavall que li havia deixat s’havia convertit en una pedra – podia considerar-se pagat amb qualsevulla de les altres pedres que hi havia per aquells voltants.

D’aquesta manera va quedar burlat el dimoni, però en mig de la seva ràbia i abans d’anar-se’n a l’infern, encara va tenir temps de maleïr a la pedra perquè ningú pogués pujar al seu cim, i si mai algú ho feia, si era varó es convertís en femella, i si femella en varó. Per això durant molt de temps ningú s’atreví a pujar-hi, i hom diu que els que ho han fet sempre han procurat posteriorment repetir l’ascensió. Serà doncs veritat el que diu la maledicció del diable?

.

Santiago Antúnez i Emilio López.

Traducció, Manuel Bardina.

dins:

Llegendes de Montserrat.

Central Gráfica M. Torres.

Badalona, 1960.

.

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo