El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú...somni de Nadal (Antoni Ribera).
nil del turó.
*
Sí, la poesia té una manera insidiosa de fer. Ens visita quan no l'esperàvem, ens prèn quan ens li confiàvem, ens menteix esplèndidament quan la crèiem veraç i ordinària a l'ordre mateix de la nostra vida. Hi recorrem per a no deixar fer el temps, i ens torna, de sobte, al temps incomputable del mite, herois si molt convé sobrehumans d'una comèdia o d'una tragèdia humana, en la qual ens veiem forçats a reconèixer-nos i a exercir-nos. És útil, benvolgut amic, a qui com a tu atén una vocació de poeta, sense per això caure en el mal consell d'organitzar la seva vida segons els versos futurs - és útil, dic, d'anticipar-se resoltament als paranys de la poesia construint un mateix d'un cop els seus mites. Tan ingènuament com es vulgui; traient, si cal, llur matèria dels llibres, que no són mai tan tristos com la carn. S'ha dit que l'amor és la mentida heroica de la solitud: sempre una forma del do de si. No gosaria afirmar tant del somni, i menys del somni arbitrari, com són els d'aquest recull teu; però s'acosta a l'amor, com si discretament l'imités. Per joc pur o per una virtut ni que sigui vergonyant: l'amor és salvador fins quan és vist pel mirall. Comparsa humil o protagonista emplomallat, per una estona alliberadora domines un mite, n'ets un sobirà que creant-lo es crea, que almenys joiosament s'hi assaja. Sàviament clous el cicle dels teus somnis amb l'etern de Nausica: dónes tot un bell món destruït per a retrobar-te, nàufrag sol i nu, davant la noia que t'ha somiat en poesia. Quan te n'has despertat, has sentit que la vida recomençava:
en un instant de la teva vida real, tu saps quin, només tu has de saber quin. Pots recuperar el món perdut, tanmateix.
Ets madur per a la teva poesia...
.
Carles Riba.
d'una carta a l'autor. febrer del 1953.
*
*
NIT PRIMERA. EL PACTE.
.
Oh pacte mut, fermança indestructible,
vella de segles!
De quin caçador antic seguiu les regles,
mantenidors del llaç que no és visible?
*
Evidentment, havia perdut el rastre. Feia molta estona que empaitava el cérvol ferit a través de bardisses i de boscos, de torrents i de clarianes, d’obacs i de clotades, però ara semblava que l’havia perdut ben bé de petja.
Vaig restar dret davant d’unes gatoses, amb l’arc a la mà esquerra i les sagetes de punta de sílex a la mà dreta, sense saber què fer.
Ah! M’oblidava de dir que jo era un caçador neolític, que vivia a una cova d’un turó prop del mar, i que m’era absolutament necessari caçar aquell cérvol, perquè feia cinc dies que no aconseguia dur res a casa. I la meva muller i els meus fills començaven a passar gana.
Mentre rumiava què podia fer, aparegué ell. De primer em vaig pensar que era el cérvol que tornava, i va anar de poc que no li engego una sageta. De seguida vaig veure, però, que era El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Era ell, sí, i jo prou sabia que la seva carn no m’aprofitaria gens. Però... I vaig alçar a poc a poc l’arc amb la sageta a punt. Mes, què feia, ell?
Amb el cap alçat i les orelles dretes, ensumava ansiosament l’aire. Tot d’una, un calfred el travessà i restà immòbil, palplantat, només amb un lleu tremolor a la cua dreta i rígida.
Això durà poc, perquè, sense donar-me temps a disparar, féu un bot rapidíssim cap endavant i desaparegué entre els matolls del bosc. Jo el vaig seguir, amb l’arc a punt, però mai no se’m posava a tret. Ell semblava seguir un rastre, per la manera com flairava la terra i per l’excitació que demostrava, i per fi es deturà a l’altra banda d’unes bardisses, on el vaig sentir grinyolar i escarbotar. Jo vaig rodejar ràpidament les bardisses, i me’l vaig trobar dret i radiant al costat del cérvol que jo havia estat empaitant, que jeia mort a terra.
Ah! Allò fou molt gran i molt important! Tot d’una se’m va ocórrer que si El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú volia posar-se al meu servei, podriem fer una gran feina plegats i jo em convertiria en el primer caçador de la contrada. Ell m’alçaria la caça i jo la mataria. Ell m’ajudaria a seguir els rastres i em descobriria peces que anessin a morir embardissades, com aquella. I em vaig ajupir, i li vaig passar la mà per l’espinada, tot dient-li mots afalagadors. Ell - cosa estranya - no fugí, sinó que mogué la cua alegrement i bordà al cérvol mort.
I aleshores jo em vaig treure el coltell de sílex que duia al cinyell i, clavant-lo a la pitrera del cérvol, el vaig obrir i li vaig arrencar el cor, que vaig llençar a El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ell l’agafà al vol i se’l menjà sense deixar de remenar la cua.
Vaig escorxar i esquarterar el cérvol a l’indret mateix i vaig fer un farcell amb la pell i totes les parts aprofitables de la bèstia. Mentre durà l’operació vaig anar llençant llepolies al meu company, qui les entomava al vol i se les empassava amb golafreria, gairebé sense mastegar-les. En acabat, em vaig carregar el farcell a l’esquena i, abans d’emprendre el camí de retorn, vaig mirar-lo a ell. El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú em mirà també, i en els seus ulls vaig llegir per primer cop, “amistat”.
Tornant cap a casa, em vaig adonar que ell em seguia, com si en tota la seva vida no hagués fet una altra cosa.
Deixant el bosc, vaig agafar el camí de la carena, lliure i desembarassat.
A la meva dreta s’estenia la gran plana de les maresmes, al fons de la qual i abans d’arribar al mar s’alçava el gran Mont Solitari, on jo vivia. Davant meu continuava la serralada amb alts i baixos, i a la meva esquerra s’albirava la gran estesa de boscos i muntanyes del País Interior, al bell mig del qual s’alçava amb mil cims la Muntanya Sagrada de Pedra.
Després de seguir un tros la carena, vaig agafar el camí de davallada a les maresmes. Sense girar-me, sentia al meu darrera el clic-clic regular de les ungles d’ell, en topar amb el pedruscall de la drecera. Jo m’afanyava perquè pensava en la meva muller i en els meus dos fills. El clic-clic havia esdevingut ara un xipolleig breu, car travessàvem la regió dels aiguamolls.
Junt amb el xipolleig sentia el seu alenar ràpid, i un cop, girant-me, vaig veure que tenia la boca oberta i que la llengua roja li penjava a un costat. Això em féu molta gràcia i, agafant el farcell i l’arc amb una sola mà, amb l’altra vaig fer intent d’estirar-li. Ell m’esquivà i fent un salt de costat, em llepà tota una galta amb la seva llengua càlida i humida. Després deixà anar un lladruc breu i enjogassat, i es quedà quiet, mirant-me i alenant amb la boca oberta.
Jo estava encisat. Què dirien els altres caçadors que vivien al Mont Solitari quan sabessin el pacte que havíem fet ell i jo? Prou que es veia que ell passava gana, i que havia comprès que amb l’ajut d’un caçador resoldria considerablement la situació. I jo, amb la seva ajuda, em convertiria en el millor caçador de la contrada. Es moririen d’enveja!
A l’hora foscant arribava a la meva cova. La muller molia les darreres llavors que ens quedaven en un morter de pedra. Els infants jugaven al seu costat amb palets de riera. Jo la vaig cridar i ella em mirà, des de la porta de la cova, davant del planell on feiem tota la nostra vida.
- Mira què us porto! -,
i vaig alçar la pell del cèrvol, inflada amb totes les coses bones que contenia. Ella, però, no semblava mirar la pell. Mirava al meu darrera, amb expressió seriosa.
- Qui és aquest? -
i assenyalà El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú.
- És El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ara li haurem de canviar el nom, perquè hem fet un pacte, ell i jo.
Però, què passava? Ell m’havia passat al davant i se n’anava cap als nens. La muller s’alçà d’una revolada i agafà una pedra de morter. Jo vaig llençar el farcell i les armes a terra i vaig córrer cap a ella.
- No li facis res – li vaig cridar -. És amic nostre!
Però ell ja era a la vora dels nens, i els ensumava de cap a peus. Els infants se’l miraven sense mica de temença, i tot d’una la nena es posà a estirar-li desvergonyidament una orella. La muller féu un xiscle i volgué abraonar-se-li al damunt. Jo amb prou feines la podia contenir, ja que ella li volia esclafar el cap amb la pedra de morter. Però aleshores ell es posà a remenar la cua i, treient novament la roja llengua, llepà amplament el rostre dels infants, que reien i picaven de mans.
Aleshores la muller s’apaivagà, i vaig aconseguir que deixés la pedra.
- És el nostre amic, veus? M’ajudarà a caçar, des d’ara. Cal que li preparem un bon jaç, a dins.
Però heus ací que s’esdevingué el que jo no esperava. Encara que el vaig cridar de la porta de la cova estant, ell no vingué sinó que, alçant les orelles, es posà a mirar de cua d’ull cap al lloc d’on haviem vingut, sense fer cap esment de mi. Tot d’una, es tombà ràpidament i se n’anà.
- Em pensava que éreu d’allò més amics – em digué la muller amb sorna.
- Ja tornarà – vaig respondre.
- No ho creguis pas – feu ella -. No tornarà.
Passaren dos dies i, efectivament, ell no tornava. Jo anava a caçar tot sol com abans i, per més que el cercava i el cridava, no el veia en lloc.
Al vespre del tercer dia, en tornar a la cova, vaig veure la muller que, dreta a l’entrada, em cridava excitadament.
- Vine! Cuita! – Jo hi vaig córrer adalerat. Què podia haver-se esdevingut?
Davant l’entrada de la cova, i mirant-me amistosament i movent la cua, era ell. Però no era pas a ell que la muller assenyalava, sinó a l’interior de la cova.
- Mira! Entra-hi tu mateix – em digué. Ho vaig fer.
Dintre, damunt d’un jaç d’herba, jeia estesa de costat ella.
Era molt semblant a El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú, però més fina. En veure’m, alçà el cap i començà a moure la cua, produint un fresseig d’herbes seques. Vaig saber que era ella perquè, en la penombra de la cova, vaig albirar quatre boletes peludes, rodones i grassones, que es movien fent tentines entre les seves potes, quasi damunt del seu ventre, grinyolant i empenyent-se les unes a les altres per haver alguna de les metes que tenien en renglera al davant d’elles.
- Com ha vingut? – vaig preguntar a la muller.
- De primer ha vingut ell – em responguè – duent-ne un a la boca. L’ha deixat prop dels nens, i se n’ha anat. Després ha tornat duent-ne un altre, i per últim han vingut tots dos, ell i ella, cada un amb un més a la boca. Em sembla que tenies raó.
I des d’aquell dia començà per a tots nosaltres una vida meravellosa. Jo sortia a caçar amb ell, que ja no es deia El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú, sino El-Que-Ajuda-A-Caçar, i aviat vaig esdevenir el caçador més famós de tota la contrada, i tothom m’envejava i envejava el nostre pacte.
Mentrestant els cadells anaren creixent, i no trigà gaire que fórem sis els que saltàvem alegrement marges i torrenteres, empaitant cérvols, conills i daines. Fins que un dia ella – que es deia La-Que-Vigila-La-Llar, tingué una lluita a mort amb una serp que anava a saltar damunt del nostre menut, i moriren tots dos, ella i la serp. La muller plorà bella estona abraçada al seu cadàver, perquè ja se’ls estimava.
Ara ell ja és vell, i ja no surt a caçar amb mi. S’ha tornat mandrós i només li agrada jeure al sol, a la porta de la cova, i deixar que els fills dels meus fills juguin amb ell i li estirin les orelles. Ell els deixa fer, car es deu recordar del dia que uns infants atrevits les hi estiraren per primer cop, davant d’una mare espantada que el volia matar... Aquell dia fou molt important per a ell, perquè entrà per primer cop a la llar de l’Home.
Però em sembla que tot el seu parentiu ha seguit l’exemple i ara ja no sóc el primer caçador de la contrada...
I... ha estat realment un somni?
*
Antoni Ribera.
*
.
de llibre dels set somnis.
Albertí Editor. Barcelona, 1953. 2ª ed., 1955.
*
postres del mateix autor:
.
