Llegendes de boira baixa ( Jordi Pasqual ).
.
*
.
La tradició diu que el dolmen de la Pedra Arca, situat entre Llinars del Vallès i Vilalba Sasserra, té un origen diabòlic: el mateix diable, el qual havia pactat acabar el pont de Martorell – que porta el seu nom – abans de l’alba, estava carregant l’última pedra quan va fer-se de dia. Ple d’ira, va llençar-la amb força, quedant la pedra clavada en aquest indret.
La Pedra Gentil, que presideix un dels turons dels boscos de Vallgorguina, està també carregada de simbolisme. Tal i com expliquen els vilatans Josep Clavell, Antoni Palomer, Ramon Gras i Esteve Palomer, la pedra va ser una manifestació de “poder i força d’un poble vingut de les terres del nord, anomenats gentils”. Una gran quantitat d’històries, protagonitzades per personatges malèvols, s’associen a la Pedra Gentil, com la que explica que el diable i tres bruixes s’hi enfilaven per provocar tempestes que fessin naufragar les naus. Una d’aquestes bruixes vivia sota el dolmen i cada disabte feia l’aquelarre cuinant un brou maligne fet amb el braç d’una criatura, en companyia d’altres bruixes.
El camí ral també és font de llegendes. L’autor de Llegendes de ponts i menhirs a Catalunya. Itineraris, Albert Fàbrega, parla d’un relat mític que explica que al camí ral de Cardedeu hi havia misteriosos hostals, essent el dolmen de Pins Rosés i les Pedres del Diable exemples de l’existència d’un d’ells: segons el relat, són les restes d’un hostal on els propietaris mataven els hostes per robar-los les riqueses. La història afegeix que a les nits apareixien els esperits de les víctimes.
Castells llegendaris.
Alguns castells vallesans són font de rondalles i relats màgics, tal i com recull Pere Català i Roca en el llibre Llegendes de castells catalans. Entre aquestes, es conta la referida al castell de la Roca del Vallès, segons la qual hi ha set princeses que obeeixen l’ordre del seu pare de no abandonar l’edifici. Ell va morir combatent en terres llunyanes i les seves filles romanen encara encantades esperant la seva tornada.
On diuen també que hi ha una donzella atrapada és al gorg del castell de Montbui, a Caldes. Es tracta de la filla del senyor de Caldes, que hi roman empresonada per imperatiu del seu pare, i no en podrà sortir fins que hagi teixit les dotze camises que li van proporcionar les seves germanes per fer una corda i escapar-se del castell. Segons Pere Solà i Grané, que des de fa molt temps viu a la zona i és coneixedor d’aquesta i d’altres llegendes, el relat diu que si algú tira fil al gorg es pot sentir una veu que diu:
“...tireu-ne més, tireu-ne més!...” És la veu de la donzella, en un intent per trencar l’encanteri.
El secret de les dones d’aigua.
Les fades també són personatges destacats a les narracions mítiques. Ens han arribat llegendes que parlen d’una tipologia de fades, anomenades dones d’aigua, les quals solien viure a les fonts i a les rieres, llocs que sovint s’han cregut màgics per efecte dels poders de les dones d’aigua.
A la font de Goges, a Figaró-Montmany, se li atribueixen moltes virtuts ja que, segons la creença popular, és habitada per dones d’aigua.
Però la llegenda més famosa en relació a aquestes fades se situa al gorg Negre de la riera de Gualba, d’on va sortir una dona d’aigua per casar-se amb un hereu de l’indret, el de can Prat. Un dels requeriments per a la unió va ser el compromís d’ell a no anomenar-la mai dona d’aigua, perquè si ho feia, ella l’abandonaria per sempre.
Però un dia l’home va arribar irritat i va cridar-li: “Fes-te enllà, dona d’aigua!”
En sentir això, ella va girar-se i se’n va tornar al gorg Negre. Aquell dia la ruïna i la desgràcia van arribar a casa seva.
La fada anava cada dia a cuidar els seus fills però el marit mai més no va poder tornar-la a veure. Quan la filla va fer-se gran i estava a punt de casar-se, cada matí li apareixien als cabells les llàgrimes de la mare en forma de perles. I per causa d’aquest fet, la casa va tornar a ser pròspera.
A banda de la dona d’aigua, el gorg Negre de la riera de Gualba també ha inspirat la creença en bruixes i bruixots, personatges que, segons la tradició, es feien presents els dies de tempesta, quan les aigües del gorg rebullien i d’elles s’alçava una boira que formava els núvols de pluja, mentre se sentien rialles d’alegria per tota la zona.
Bruixes i bruixots van ser condemnats pel rector de Gualba a viure al fons del gorg, el qual va plantar una creu als voltants per lliurar-se de les grans tempestes.
Sota el bosc de Sauva Negra hi ha un pou anomenat El Cavaller.
La gent de la contrada explica que, segons la llegenda, durant les nits sense lluna se sent trotar el cavall d’un cavaller que sorgeix de les profunditats del pou. Encara hi ha persones grans que quan se’ls pregunta pel pou responen: “Ves que si vas per allí, no et surti el cavaller!” Aquest és un exemple de com a un indret concret se li dona el nom de la llegenda que amaga.
El Salt de la Núvia representa un altre cas d’aquest costum. El relat amb què se l’associa el protagonitza una donzella, la qual es dirigia a cavall fins al cim de Puiggraciós per casar-se - per decisió del seu pare i en contra de la seva voluntat – amb un comte de terres llunyanes. Abans d’arribar al santuari, el cavall de la dama va començar a cavalcar desbocat, cap al cim d’un torrent. Quan hi va arribar, el cavall va fer un salt i ambdós van desaparèixer. Unes marques en una roca torrentera, simbols de les petjades del cavall, són testimoni viu del relat.
Jordi Pasqual
.
*
bibliografia consultada no citada:
1876 Maspons, Francesc. Tradicions del Vallès, ed. Barcino, biblioteca folklòrica. Barcelona.
1927 Carreras, T. Folklore vallesà, diari La Gralla, nº 336. Granollers.
1990 López Puigbó, Jaume. Les bruixes de Vallgorguina i el dolmen de la Pedra Gentil. Associació Cultural de Vallgorguina. Vallgorguina.
.
publicat a la revista la pipa,
nº 5, pp. 18-19. Granollers, 2001.´
