Umiko, la filla del mar ( llegenda japonesa ).
.

UMIKO, LA FILLA DEL MAR
*
Ja fa molt i molt de temps, al fons del mar de Japó hi vivia una sirena anomenada Amara, que era l'esposa del geni del mar. Solía pujar a la superfície de les aigües i jaure a sobre d'alguna roca des de la qual pogués contemplar la ciutat, cap al lluny. I li agradava fer-ho especialment de nit, quan les llums dels homes gairebé eclipsaven els estels del cel.

Tenia enveja dels habitants de la ciutat, doncs gaudien sempre d'aquella llum que no es trobava al fons del mar, i que a més podien sentir a la cara el vent, el sol, la neu... coses que a ella li havien estat vetades.
Així doncs, va decidir que si un cop tenia una filla, no la privaria d'aquestes sensacions que ella s'havia perdut.
Poc temps després, aquest pensament es va fer realitat, i la sirena Amara va ser la mare d'una petita i hermosa criatura. I amb un gran dolor al seu cor, però sentint-se a l'hora satisfeta per donar-li aquesta oportunitat a la seva filla, la va dur fins a una muntanya que hi havia vora la ciutat, on hi havia un temple. I allà la va deixar, a les escales del temple, tot besant-la amb un d'aquells petons que només poden fer les sirenes i els éssers màgics, i que creen un aura de protecció.

Avall, al poble, hi vivia un matrimoni que dedicava la vida a l'elaboració d'espelmes, i que els pelegrins duien després al temple. I com que el seu negoci anava prou bé, aquell dia van decidir agraïr al seu déu tots els bens rebuts. Agafant dues espelmes, s'encaminaren al temple per a fer la seva ofrena.
En tornar, tot baixant les escales, van sentir un feble plor. Sorpresos buscaren l'origen del só, i troben de seguida la petita nadona. Moguts per la compassió i l responsabilitat la reculliren, i en treure-li les flassades que l'embolicaven descobriren estorats que no era com les altres nenes; la meitat inferior del seu cos era com la cua d'un peix, coberta d'escates lluents: era una sirena.
Així doncs li van posar el nom d'Umiko, que vol dir "la filla del mar".
Va passar el temps, la nena va crèixer i es va fer una dona d'una bellesa extraordinària. Tenia una pell suau com el prèssec, tersa, i els seus ulls fulguraven amb un llum com el de les maragdes. Els seus llargs cabells semblaven ser amics del vent, sempre enjogassats, i Umiko despertava passions en tothom qui se la mirava.
Ella, humil, se sentia incòmoda per l'efecte que causava en els altres, i va demanar als seus pares adoptius de ser ella qui fes les espelmes que venien, doncs així no tindria més contacte amb els altres que l'estrictament necessari. I així va ser ella qui es va encarregar de fer la feina, tot afegint a les espelmes fetes bonics dibuixos amb ocells, flors i, sobre tot, paisatges marins que se li acudien.
El nombre de compradors augmentava més i més, i a més es va estendre el rumor que aquelles espelmes eren amulets eficaços si hom volia fer un viatge en vaixell.
Un dia aparegué a la botiga un comerciant que va demanar per veure la creadora de les espelmes que comprava. En veure a Umiko, va pensar que seria un gran negoci exposar-la en públic, i va voler comprar-la al matrimoni. De bon començament ells es van indignar, però l'insistència seva va ser tanta que finalment li van vendre per una quantitat prou important de diners.
En asabentar-se Umiko els va suplicar que s'en desdissin, però el tracte ja era fet, i de res li van servir els seus laments. De nit va sentir una veu que la cridava, com si el mar repetís el seu nom, però res no va veure.
Aquella nit la va passar pintant la seva última espelma. Al matí següent hi havia un carro amb reixes preparat per dur-la fins el port, on un vaixell els havia de dur al continent.
Marxaren, i el matrimoni quedà intranquil a casa, amb el presentiment d'haver actuat malament i de que un perill inminent els amenaçava.
Trucaren a la porta, i en obrir va apareixer una dona vestida de blanc ( al Japó el blanc és el color del dol ) que volia comprar una espelma. Donant-li a triar, va escollir precissament l'espelma última pintada per Umiko la nit abans. Amb una darrera llambregada no se sap si de ràbia o de despreci els hi va pagar, i marxà al temple, deixant l'espelma encesa a la seva escala d'entrada. L'espelma va brillar amb un llum inusualment fort, inusualment viu.
I de seguit una paorosa tempesta es va desfermar sobre la costa. El vaixell on viatjaven Umiko i el comerciant va intentar endebades de tornar a port, i llavors una onada gegantina el va enfonsar fins el fons del mar. Mentre el vaixell s'enfonsava, la darrera imatge que va veure el comerciant, que creia delirar per la proximitat de la mort, va ser la d'una dona tota de blanc, amb cúa de peix, que s'enduia Umiko agafada de la mà.
Era Amara, rescatant la seva filla. Després de la tempesta, el poble va quedar esborrat del mapa, i tan sols va quedar el temple amb la seva escala.
I encara no fa molt temps que a alguns pobles japonesos es venien unes espelmes pintades que recordaven les que va pintar Umiko, la filla del mar, i que els mariners seguien encenent cada cop que havien d'emprendre una navegació...
*

*

*
LAS VELAS DE UMIKO, HIJA DEL MAR
Hace mucho, mucho tiempo, vivía en el fondo del mar del Japón una sirena llamada Amara, la esposa del genio del mar. Amara solía subir a la superficie de las aguas y allí tenderse en alguna roca desde la que pudiera contemplar la ciudad, a lo lejos. Le gustaba especialmente hacer esto de noche, cuando las luces de la ciudad casi eclipsaban a las estrellas del cielo. Envidiaba a los habitantes de la ciudad que tenían siempre esa luz que no se encontraba en el fondo del mar, y que además podían sentir en sus rostros el viento, el sol, la nieve... cosas que a ella le estaban vetadas. Así, decidió que si ella tenía una hija, no le privaría de esas sensaciones que ella se había perdido.

Poco tiempo después, este pensamiento se hizo realidad, y la sirena Amara fue madre de una pequeña y hermosa criatura. Y con gran dolor de su corazón, pero sintiéndose a la vez satisfecha por brindarle esa oportunidad a su hija, la trasladó a una montaña que había cerca de la ciudad, en la que se alzaba un templo. Y allí la dejó, en las escalinatas del templo, besándola con uno de esos besos que sólo dan las sirenas y los seres mágicos, que crean un aura de protección.
Abajo, en el pueblo, vivía un matrimonio que dedicaba su vida a la elaboración de velas que luego los peregrinos llevarían al templo. Como fuera que su pequeño negocio iba muy bien, decidieron ir ellos mismos al templo ese día a agradecerle a su dios los bienes que les había dado. Así, cogieron dos velas y se dirigieron hacia el templo, donde hicieron su ofrenda.
A la vuelta, cuál no sería su sorpresa cuando bajando por las escaleras, creyeron oír un llanto débil. Buscando el origen del sonido, no tardaron en encontrar a la pequeña recién nacida, y movidos por la compasión y la responsabilidad, la recogieron. Cuando le quitaron las mantillas que la envolvían, descubrieron asombrados que no era como las otras niñas: la mitad inferior de su cuerpo era como la cola de un pez, recubierto de escamas brillantes; era una sirena. Así pues, la llamaron Umiko, que quiere decir "la hija del mar".
Pasó el tiempo, al niña creció y llegó a hacerse una mujer de extraordinaria belleza. Su piel era suave como el melocotón, tersa, y sus ojos despedían un fulgor único que recordaba al de las esmeraldas. Su cabello largo parecía ser amigo del viento, pues ambos jugueteaban constantemente, y en fin, Umiko despertaba pasiones entre todo el que la observaba. Ella, humilde, se sentía incómoda por el efecto que causaba en los otros, con lo que les pidió a sus padres adoptivos ser quien fabricara las velas que ellos venderían, porque así no tendría más contacto con los demás que el estrictamente necesario. Y así pasó ella a encargarse de esta tarea, añadiendo además a las velas que hacía hermosos dibujos de pájaros y flores y sobre todo, paisajes marinos que de algún modo le venían a la mente. El número de compradores aumentaba sin cesar y además se extendió el rumor de que esas velas eran eficaces talismanes si uno quería emprender un viaje en barco.
Un día apareció en la tienda un mercader que pidió ver a la creadora de las velas que compraba. Al ver a Umiko, pensó que sería un gran negocio exponerla al público y quiso comprársela al matrimonio. Al principio ellos se indignaron, pero tal fue la insistencia del mercader que al final se la vendieron por una fuerte suma de dinero. Cuando Umiko se enteró les suplicó que cambiasen de idea, pero de nada sirvieron sus lamentos; el trato estaba cerrado.
Por la noche le pareció oír una voz que la llamaba, como si el mar repitiera su nombre, pero nada vio. Pasó la noche pintando su última vela. A la mañana siguiente había un carro preparado con barrotes para llevársela hasta el puerto, donde tomarían un barco que les llevaría al continente. Partieron, y en la casa quedó el matrimonio intranquilo, presintiendo que habían actuado mal y que ahora un peligro se cernía sobre ellos.
Llamaron a la puerta, abrieron y apareció una mujer vestida de blanco que quería comprar una vela. Dándole a elegir, ella escogió precisamente esa última vela que Umiko había pintado la noche anterior. Echándoles una última mirada, no sabría decir si rabiosa o despreciativa, pagó y se fue al templo, en cuya escalinata dejó la vela encendida.
La vela brilló con una luz inusualmente fuerte, inusualmente viva. Enseguida, una horrible tempestad empezó a azotar la costa. El barco en el que viajaban Umiko y el mercader intentó en vano volver al puerto, pero una enorme ola lo precipitó al fondo del mar. Mientras el barco se hundía, la última imagen que vio el mercader, que creyó estar delirando por la cercanía de la muerte, fue la de una mujer de blanco, con cola de pez, que se llevaba a Umiko de la mano. Era Amara rescatando a su hija.
Tras la tempestad, el pueblo quedó borrado del mapa, resistiendo sólo el templo y su escalinata. Y no hace mucho aún se vendían en algunos pueblos japoneses unas velas pintadas que recordaban mucho a las que pintara Umiko, la hija del mar, y que los marineros seguían encendiendo antes de emprender cada travesía...

imatges de http://leyendas-paganas.blogspot.com/.
text de http://embrujando.iespana.es/index.htm?/hadas/ninfa.htm
*
.
















