de la xana Carissia.
*
LA LLEGENDA DE CARISSIA
Hom diu que en els llacs de les terres asturianes, a vegades hi ha qui ha vist a unes dones molt belles que pentinen els seus llargs cabells a la vora del llac. Aquesta llegenda tracta sobre la Xana, habitant d'un d'aquests llacs...
Cap allà el segle I aC, els romans no havíen encara acabat llur conquesta de la península. Titus Carisius era un dels encarregats de sotmetre a celtíbers i asturs a l'época on es desenvolupa la història.
Les tropes romanes, que avançaven amb difícultat (segons sembla, els asturs foren rivals costosos de vèncer), havien arribat a la vora del riu Narcea.
Era una campanya dura, en una regió que no coneixien tant com voldrien, amb atapaïts boscos de faigs, cims escarpats, torrents... un clima al que no eren avesats i per si això fos poc, animals salvatges -óssos, llops...- que calia vigilar.
Acamparen aprop d'aquests boscos, des d'on intentarien dirigir-se a l'est, vers el riu Nalón, als voltants del lloc on s'havien reunit els asturs. La campanya començava a convertir-se en una petita tortura, amb pluja incessant i els magres resultats.
En aquesta situació i amb el campament muntat, Carisius passejava pels voltants del bosc, meditant sobre el proper enfrontament... en una d'aquestes passejades li semblà entrellucar una figura femenina entre els arbres; en seguir-la descobrí una bella donzella pentinant el seu llag cabell amb una pinta d'or. Vestia una túnica blanca de lli, i els seus ulls eren del mateix verd intens que el bosc que l'envoltava. Un rierol deixava sentir la música de l'agua, mentre la dama cantava suaument...
Carisius no es pogué estar d'acostar-s'hi, però en veure'l, la jove s'endinsà en el bosc. Ell la va perseguir, ja quasi sense esma, sense importar-li ferir-se a voltes amb les branques, fora del camí i cada cop més allunyat dels seus homes. Qui sap si ni tan sols va tenir temps de demanar-se com era possible que aquella dona corrés tan de pressa i sense fer gairebé soroll... com si no fos del tot material.
Sols seguia l'estela lluminosa de la seva túnica entre els arbres, o el reflexe daurat d'estel dels seus cabells al vent quan es deixava veure un instant...
Ell la cridava i només trobava la remor de les seves rialles com a resposta... i això el feia perseguir-la encara amb més fervor.
Finalment arribaren a un clar del bosc on hi havia un llac. Carisius va veure a la noia a ran d'aigua, enjogassada tot ballant, rient i cantant ( o era potser només la mateixa rialla cantarina? ). Aquest cop va estar a punt d'arribar a abraçar-la, però ella s'endinsà un xic més dins el llac, fugint d'ell. Carisius la va seguir, sense adonar-se que l'aigua l'anava cobrint cada cop més.
La dona seguia endins, mentre el romà amb prou feina avançava... i no va trigar a enfonsar-se en les profunditats del llac, encara amb els braços estesos vers l'imatge que l'havia dut cap a la mort.
I l'aigua va inundar els seus pulmons tanmateix com els riures de la Xana inundaven el paisatge...
Des de llavors a la Xana d'aquesta terra se l'anomena la Xana Carissia, amb el mateix nom de qui va morir intentant atrapar-la. I d'ella se segueixen explicant històries, i hom la considera com una de les més perilloses d'Asturies. Així que si el lector s'aventura en els boscos d'aquesta terra i troba una bella dona respallant-se el cabell vora el llac... que recordi que les xanes són dolces i encantadores, però els seus enamorats no solen viure gaire.
*
*
*
LA LEYENDA DE CARISSIA
Se dice que en los lagos de las tierras asturianas, a veces se ve a mujeres hermosas que peinan sus largos cabellos a la orilla del lago. Esta leyenda es sobre la Xana habitante de uno de estos lagos...
Allá por el siglo I a. C., los romanos aún no habían completado su conquista de la península. Tito Carisio era uno de los encargados de someter a celtíberos y astures en los años en que se desarrolla la historia.
Las tropas romanas, en su difícil avance (parece ser que los astures fueron rivales costosos de vencer), habían llegado a las orillas del río Narcea. Era una campaña dura, en una región que no conocían todo lo que hubieran querido, con tupidos bosques de hayas, cumbres escarpadas, torrentes... un clima al que no estaban acostumbrados y por si fuera poco, animales salvajes -osos, lobos...- que había que vigilar. Acamparon cerca de estos bosques, desde donde intentarían dirigirse al este, hacia el río Nalón, en cuyas cercanías se habían reunido los astures. La campaña empezaba a convertirse en una pequeña tortura, con la lluvia incesante y los pocos resultados.
Así las cosas y con el campamento montado, Carisio empezó a deambular por los alrededores del bosque, meditando sobre el próximo enfrentamiento... en uno de estos paseos, le pareció vislumbrar una imagen femenina entre los árboles, y al seguirla, descubrió a una bella muchacha acicalando su larga melena con un peine de oro. Vestía una túnica blanca de lino, y sus ojos eran del mismo verde intenso que el bosque que la rodeaba. Un arroyo dejaba oír la música del agua, mientras la dama canturreaba suavemente...
Carisio no pudo por menos que acercarse a ella, pero al verle, la joven se internó en el bosque. Nuestro general romano la persiguió, ya casi sin sentido, sin importarle herirse a veces con ramas, sin importarle el camino o estar alejándose cada vez más de sus hombres. Tal vez ni siquiera tuvo tiempo para preguntarse cómo era posible que esa mujer corriera tan rápido y sin hacer apenas ruido... como si no fuera totalmente material.
Solo seguía el fulgor luminoso de su túnica entre unos árboles, o la estrella dorada que era su cabello al viento cuando se dejaba ver... Él la llamaba y solo obtenía el rumor de sus risas a modo de respuesta... y esto le hacía perseguirla con más fervor aún.
Finalmente llegaron a un claro del bosque en el que había un lago. Carisio vio a su muchacha en la orilla, chapoteando y bailando en las aguas, riendo y cantando (o era solo la misma risa cantarina?). Esta vez a punto estuvo de alcanzarla y abrazarla, pero ella se adentró un poco más en el lago, escapando de él. Carisio siguió tras ella, sin darse cuenta de que el agua le cubría cada vez más. La mujer seguía chapoteando, el romano avanzaba... y no tardó en perder pie, y en hundirse en las profundidades del lago, aún extendiendo sus brazos hacia la imagen que le había llevado a la muerte. Y el agua inundó sus pulmones del mismo modo que la risa de la Xana inundaba el paisaje...
Desde entonces a la Xana de estas tierras se le llama la Xana Carissia, con el mismo nombre de quien murió intentando darle alcance. Y de ella se siguen contando historias, y se la toma por una de las más peligrosas de Asturias. Así que si el lector se aventura en los bosques de esta tierra y encuentra a una hermosa mujer cepillándose el pelo junto al lago... que recuerde que las xanas son dulces y encantadoras, pero sus enamorados no suelen vivir demasiado.
.
imatges i text de
http://embrujando.iespana.es/index.htm?/hadas/ninfa.htm
*
