La màgia d’un simple clic ( Joan-Lluís Lluís ).
.
*
L’última cançó que va cantar Myriam Makeba abans de morir, rere l’escenari de Castel Volturno, el 9 de novembre de 2008, va ser el seu gran èxit, Pata Pata. Per culpa de les percussions que acompanyen la cantant no és gaire fàcil de sentir com aquesta cançó interpretada en xhosa inclou una de les mostres més fascinants de la diversitat lingüística humana, la que porta el nom de clic. El clic, diu el diccionari, és un so ”que s’articula amb una oclusió principal, que pot ésser palatal, labial o dental, i per una altra oclusió secundària, sempre velar”. Per dir-ho menys científicament, per fer un clic cal fer petar la llengua. Aquests clics, utilitzats com a consonants, existeixen només en algunes llengües del sud i de l’est de l’Àfrica, essencialment en les llengües khoisànides, parlades per les poblacions anomenades boiximans i hotentots pels europeus.
Boiximan ( bushmen en anglès ) ha estat substituït per san, una paraula que tampoc no sembla que convingui del tot ja que ha estat creada pels veïns d’aquest poble, els hotentots, el qual nom, que significa quec en afrikaans, és altament pejoratiu i cau en desús al benefici de khoikhoi. Per contaminació, els clics han estat adoptats per algunes llengües veïnes de la família bantu, en particular el xhosa ( la llengua materna de Nelson Mandela ), el zulu i el swati.
Naturalment, aquests sons tan particulars van intrigar els primers antropòlegs que van entrar en contacte amb aquestes poblacions. En aquells temps de prepotència europea i d’extensió colonial promoguda per la certesa de la superioritat intrínseca de l’home blanc, els clics eren un argument més per rebaixar els africans. Així, el 1892, un famós metge i criminòleg italià, Cesare Lambroso, va publicar un assaig titulat L’uomo bianco e l’huomo di colore: letture su l’origine e la varietà delle razze umane. Aquestes lectures eren de fet una mena de síntesi de la literatura pseudocientífica més banalment racista dels dos segles precedents: “L’home hotentot té un llenguatge que li és ben propi i que porta, com el seu esquelet, l’empremta de la inferioritat d’aquesta raça (...). No pronuncia la s, la f, la c, la t i, al contrari, té alguna estranya consonant, que cloqueja, impossible a la laringe europea (!!) i que Bleek compara al crit del simi hylobate veí, entreveient una nova prova d’un parentiu comú.”
La repugnància que provoquen avui aquestes afirmacions no ha de fer oblidar que, fa un segle, la superioritat genètica dels europeus sobre la resta de la humanitat era una dada considerada com a científicament demostrada i compartida per la gran majoria d’aquests europeus, fins i tot per humanistes i progressistes. Aquesta convicció no va estalviar els catalans que, com a europeus, s’han rabejat si fa no fa en totes les més fosques ideologies. El 1938, l’editorial Dalmau Carles & Pla, de Girona, va publicar una Enciclopèdia escolar catalana, redactada per Josep Dalmau Carles i adreçada als alumnes de grau elemental i mitjà, en la qual es pot llegir, en un apartat dedicat a les “races humanes” que “la raça blanca, a la qual pertanyem nosaltres, és la més civilitzada, i sobresurt entre totes per la seva més desperta intel·ligència”... Repugnància, altre cop, però una repugnància nostrada, que provoca una nàusea, no?...
Per sort , sempre ens quedarà en Xi, l’humil i tossut Xi que va fer descobrir el clic a una bona part del món occidental quan, al film Els déus deuen estar bojos, de Jamie Uys, intentava tornar als déus l’ampolla de coca-cola que havien deixat caure...
*
Joan-Lluís Lluís.
.
publicat a Presència, nº 1962, Girona, 02.10.009, p. 21.
