El Santa Fe del Montseny antic ( Joan Pla ).
.
Per parlar de la bellíssima muntanya del Montseny i de Santa Fe, cal remuntar-nos a segles enrera. Abans els mitjans de comunicació eren molt reduïts entre les boscúries ubèrrimes i isolades, era el mitjà de vida i subsistència tan necessari per a poder repoblar una mica aquest Montseny tan escaient i encisador.
És probable, però mai comprobat, que els primers pobladors fossin en temps de la Reconquesta els monjos que procedents de França aixequessin el seu monestir als terrenys que els senyors de les Agudes els cediren, edificant primerament Sant Marçal.
Els monjos de Sant Benet aplegaren la gent escampada per les terres de bosc i de conreu per tal de mantenir la fe i auxiliar-los en el que fós per a mantenir l’esperança de repoblament d’aquesta muntanya.
Els monjos aixecaven monestirs i capelles amb una facilitat que avui encara sorprèn. Els ajudarien naturalment tots aquells que els seguien i rebien ajut i protecció. Sant Marçal, Santa Fe, Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons, Sant Andreu de la Castanya. Era un seguit d’ermites i monestirs, com el de Sant Salvador de Breda, que anaven poblant-se en aquest Montseny alterós i guia.
Ornava l’ermita de Sant Miquel dels Barretons un seguit de barrets miraculosos. Era molt concorreguda, tot i el seu cim escabrós s’hi anava per compliment de les prometences fetes. Entraven a l’ermita on calia posar-se un barret i mai més no es sofría de mal de cap. Era el miracle de Sant Miquel.
L’orígen del lloc on fou aixecada l’ermita o capella per a albergar, venerar i acollir la imatge miraculosa de Santa Fe que uns pastors varen trobar al pla de l’Espinal, fa pensar d’on podien haver tingut coneixement d’aquesta Santa Fe. Els monjos se’n farien càrrec i per compte d’ells establien la primera capella on avui està assentada l’ermita de Santa Fe. Podriem dir que va ésser edificada sense cap mena de pretensions d’acord amb l’arquitectura muntanyenca. Es creu que anteriorment n’hi va haver una altra de més senzilla. Però definitivament és la que actualment existeix encara que s’observen alguns vestigis o restes aprofitades per al sosteniment o apuntalament de les reformes i transformacions realitzades al llarg dels segles. Aquesta ermita ostenta a la llinda, o sia, la pedra clau del portal una data, 1201. Però sabem de cert que aquesta data és falsa, per l’estil de la grafia i el traçat de les xifres es descobreix la seva falsetat.
Darrerament fou adherida i lligada amb el magnífic hotel amb que avui compta Santa Fe. L’hotel el féu construir un prohom distinguit, en Ramon de Montaner, comte de la Vall de Canet de Mar. Comanà a l’arquitecte de Barcelona, senyor Pere Domènech i Pou, home i artista famós, li construís l’hotel, i encara actualment qui vol un lloc de placidesa i repòs pot constatar-ho amb un sojorn i una estada.
L’arquitecte va lliurar l’edifici completament acabat l’any 1916. És un casal magnífic, amb mires de castell gótic i de palau famós.
L’inconvenient que hi havia aleshores era l’accés per l’antiga carretera que hi anava, doncs no hi havia l’obertura del túnel i és clar, havia de remuntar per damunt fins a sortir a la vall preciosa de Santa Fe.
La primera carretera anava per Sant Celoni, Mosqueroles, la Costa, Roca Negra, fins el collet de Santa Helena, baixant al collet de Corbera, el sot del Poal, la Barraca, can Ramis i Santa Fe.
La segona que sortia de Sant Celoni anava a Campins, can Perepoch, Ridaura, Carbonell, i collet de Santa Helena, on s’ajuntava amb l’anterior.
És clar que aleshores s’hi anava amb matxos des de Sant Celoni, i ostentaven el títol de guies en Ricard Besa, en Pusa, el Moro i en Jaume Bullic. Els matxos es llogaven a set pessetes per dia a l’any 1900.
Avui el Montseny disposa d’una bona xarxa de carreteres, i per la vall de Santa Fe una magnífica carretera condueix al peu de l’hotel on l’acolliment és amable i hospitalari, on els hostes hi troben les comoditats que són agradables junt amb la placidesa del paisatge que des d’allí s’obira.
.
Joan Pla.
.
publicat a la revista Germinal, nº 61, p. 23.
Sant Celoni, desembre 1985.
.
