La inclinació de les pluges ( Mario Satz ).
*
Cal haver viatjat molt i conèixer diferents altutuds, paisatges, orografies, deserts i mars profundes per poder apreciar les diferents inclinacions de les pluges, ó posem per cas, el seu gruix i la seva música. A l’América del Sud, entre Brasil i Argentina, potser per influència amazónica, les gotes són gruixudes, rabioses. Tamborinegen, repiquen i barbotegen a l’hora. Són producte del que anomenariem una pluja gruixuda, bàrbara, a l’estiu tan anàrquica que, situats en l’horitzó de la pampa, podem veure-la dançar en remolins sobre sectors específics, vessant el seu xilòfon de presències sobre els sostres dels galpones ó humitejant la pajabrava dels ranchos humils per a despertar, a l’estiu, la tendre dolçor dels nius de l’alosa.
A ciutats com Londres, París ó Barcelona, les pluges solen ser porugues i quan no, són ferotges, filles de la sinistra Gota Freda, meteorològica bruixa de les incipients tardors. Per aquestes terres les gotes són fines, tímides, com si en la seva caiguda sobre les megalòpolis i les extensions urbanes que desprenen tanta escalfor, les seves ufanes gotes s’aprimessin i es tornessin tímides.
A Europa la pluja és més comunitària que a Amèrica, però també força més imprevisible. La proximitat dels tròpics fa esdevenir les pluges amigues ó enemigues asídues. A poblacions com Cali, a Colombia, o en les petites ciutats tan verdes i precàries del sud-est asiàtic, esplèndides en papallones i d’altres insectes, la pluja arriba al migdia per a incitar les migdiades, la contemplació i l’amor.
He viscut pluges, al desert del Sinaí i al d’Atacama, tot sentint l’ávida deglució del terra en sordina, i veient, en començar, una població de bombolles de polç ressuccitada i en poc temps riuades de por cercant les seves antigues lleres.
La pluja és un d’aquests meteors què hom voldria – i no només tots els faedors de pluja del món – poder controlar a voluntat. Per exemple, fer ploure de nit a l’estiu i de dia a l’hivern ( això últim, els nens en edat escolar ). En un projecte collectiu finançat ja fa anys per la NASA, i que té per nom Projecte Prometeu, es descriuen futures ciutats de l’espai on plou, per exemple, de dues a tres, o durant la primera hora passada la mitjanit. Realment sembla possible fer quelcom així de la mateixa manera que els petards andorrans “criden” la pluja quan aquesta fa l’orni i triga en arribar. La pluja, a diferència del vent que ningú no pot agafar - excepció feta dels molins - es deixa atrapar per les nostres galledes i es deixa amansir, destilada, en antics dipòsits. Però allò que fa mil·lenis que li ha conferit el seu significatiu prestigi sagrat és el seu caràcter erràtic i a l’hora imprescindible.
El famós text xinés I-Ching deriva la pluja del principi actiu K’ien, patró del cel, i per a la tradició judeo-cristiana i després musulmana, la pluja és equiparable al semen.
A Isaíes 45 : 8 es llegeix: “Que els cels ragin des de les altures, i els núvols destilin justícia! Que s’obri la terra i germini la salvació per a que l’equitat broti a l’hora!”
La paraula que la nomena a la Biblia és gueshem, què els cabalistes llegeixen com gam shem, “també el seu Nom”, el del creador, i és per això que s’entenen les benediccions de Moisés, capaces d’equiparar la pluja a l’ensenyament, que en aquest cas particular ( Deuteronomi 32 : 2 ) és en relació amb la Llei ó les lleis. Obviament calía que fos així, perquè la mateixa propietat és en relació directa amb les fonts, els pous d’aigua i les desembocadures dels rius, que molts cops són casa de frontera entre pobles i races.
A l’África, on la pluja és escassa, el calendari de les diferents tribus nómades s’adapta a les seves aparicions i segueix els seus aleatoris capricis geogràfics. L’home segueix la pluja si la pluja no asisteix l’home.
Els beduïns del Néguev ó el mateix Sinaí planten les seves tendes a la banda de la muntanya oposada a la pluja, i segons el previsible ritme de les próximes riuades ó el nivell dels manantials.
Els místics de l’Islam sostenen que Allah envia amb cada gota de pluja un àngel encarregat de guiar-la cap al millor destí. Sobrevalorada, en les zones desèrtiques la pluja és gairebé angèlica, però als tròpics que l’han de suportar gairebé cada dia és una vella ploranera, obsessionada amb la neteja i el llustrat de les fulles, joiera de les orquídies, i directora de música dels gripaus i les granotes.
El mestre xinés Huei-nêng escrigué: “La sabiduria suprema immanent a la natura pròpia de cadascú es pot comparar amb la pluja”.
L’ideograma yu ( 禹 ) procedeix d’un pictograma original que sol dibuixar-se invertit, però on de seguida es veu el seu valor de recipient.
“El camperol vol pluja, el caminant un bon sol”, diu un vell adagi oriental.
Possiblement no existeixi en tota l’història de la pintura una tradició més sensible a la boira i la pluja que la xinesa, i més concretament, la taoísta.
La pluja crida al recolliment interior, al cant i la música. El “cadascú” del mestre xinés també té a veure amb aquesta mena de principi individual que la pluja estableix en la seva caiguda.
En el relleu simbólic que sobre les aigües va establir Bachelard, va deixar de banda la pluja, què és aigua superior, supraconscient, a diferència de l’aigua dels llacs ó rius. Tot i què després de tot es tracti de la mateixa substància, a les aigües inferiors ens sometem; a les superiors les veiem a vindre, elles tenen més futur, major inminència que les de baix.
En d’altres tradicions, com les dels pobles indígenes de les dues Amériques, la pluja és la filla del Déu de les tempestes. En concret, la pluja és llur semen, la seva fèrtil llavor. Raphael Girard trobà que la paraula maia-quitxé “quic” feia al·lusió a l’hora a la sang, a la saba, la reïna i per extensió a tota emanació líquida, humana ó animal, què al seu torn és assimilable a la pluja.
Al Rig Veda els homes demanen als déus: “...la pluja, el do la immortalitat. Oh, Sobirans! Regueu-nos amb la llet del cel!”
Però és normalment la qualitat de la pluja, l’aspecte de la seva inclinació, allò què evadeix tots els barems de milímetres quadrats i freqüències horàries, allò què crida l’atenció dels filòsofs i els artistes.
“Des del punt de vista pràctic - escriu Suzuki ( Zen and the Japanese Culture, Princeton, 1959 ) – la pluja és una cosa inconvenient. Però per als poetes xinesos i japonesos, i especialment quan es tracta d’aquella pluja gentil què solen tenir al Japó, aquesta sembla tancar tots els secrets de la realitat més pregona. Sentiu, doncs, el què escrigué el savi i poeta Saigyô:
.
Atrapat totalment per la pluja de primavera,
Estic sol a l’aïllada cabana,
Ignorat per la Humanitat.
.
...Desconegut per la Humanitat però ben rebut per la Natura”, afegeix l’estudiós japonès. Cosa que destaca el caràcter intimista i individual de la pluja.
.
bulbul ( de Vikipedia ).
*
Una llegenda islàmica relativa al degoteig d’aigua de pluja posterior a les tempestes atribueix al bulbul ( Pygnotus cafer ) la propietat de memoritzar llurs trànsits, l’esfericitat del temps i el vidre de les seves aigües. Els sufís discuteixen sobre l’agudesa d’aquests ocells i la fidelitat què es tributen mascle i famella, doncs a tot arreu sempre són junts, com les gotes d’aigua a la pluja.
Un d’ells, Yoram Al-Kalam, va escriure aquests versos a una Jerusalem de roselles enceses, al segle passat:
Una parella de bulbuls
Parlen de l’aigua què hi havia,
Tot recordant la pluja.
De llurs becs encara degota l’ahir.
Els antics cal·lígrafs perses diluíen les diferents classes d’anyil amb aigües de diferents pluges, arribant a classificar dotze ó tretze tonalitats de zelest, blau ó índig segons fos l’hora de recollida i el temps de sedimentació de l’aigua ploguda. Molts aquarel·listes sostenen que barrejar els colors amb aigua de pluja és ben diferent que fer-ho amb aigua “de baix”, per dir-ho així. Succeeix que, com l’aigua destil·lada, en vessar-se ó tocar un paper ó una tela l’aigua de pluja també s’evapora més ràpid. Té, en certa manera, més calor que l’aigua normal.
L’ídor ó to ídatos dels grecs anuncía tant la pluja com la clepsidra ó el rellotge d’aigua, d’on suposem que aquella és un dels primitius mesuradors ó separadors del temps. Així, les Plèiades, els estels que en el món mediterrani anuncien la bona època per a la navegació, assenyalen també la fi de les fortes pluges en la zona on ens trobem. Concretament ietós ó vetós, que duu la pluja, evoca als mitògrafs la famosa pluja daurada amb la què Zeus fecundà a Dánae, qui era tancada pel seu pare per a protegir la seva bellesa. La fecunditat apareix com quelcom encara més irresistible que la bellesa, doncs suscita i determina la seva forma.
Fins i tot n’hi ha prou amb pensar el què representa per a les granotes la pluja primaveral, que cau sobre les basses i sota llur influència es lliuren als seus amors (en)cantats i després al maduixot opalescent dels seus ous què ens meravellaven quan erem infants per la seva perfecció en suspens: així entendrem la metàfora que asimila l’aigua procedent dels núvols a l’ejaculació dels éssers vius a la terra. Ignorem encara, dirien els botànics, quants matrimonis es celebren sota la pluja, quantes espores es desprenen, quantes estructures aèries ( vilanos ) s’obren sobre el terra humit, i quants crocus responen amb els seus filaments ataronjats a la crida dels cels, a la caiguda de les pluges al mes d’abril.
Un gran poeta francés, Saint-John Perse, va escriure tot un llibre dedicat a les pluges dels diferents indrets del món on va viure, des de Xina al Gobi, des d’Amèrica del Nord a la Costa Blava. Com sempre, la seva poesía investiga tot cantant a tots els treballadors de la pluja. Als seus anunciants i agorers, als seus constructors de canals i de pous, als qui la salmòdien per a atraure-la i als qui, com els tupí-guaranís, la copien amb menudes llavors i polç de cargols de mar, tancant el seu murmuri dins gruixudes canyes de bambú per a exercir després la simpàtica màgia de les correspondències. Perse va escriure:
“Plourà avans que es faci de dia. La nit estripa llurs benes. I sobre la sorra pigallada ningú no desxifrarà allò escrit. La pedra del portal es cobreix de pàl·lides arborescències, de presagis”
( Anábasis y otros poemas. Barcelona, 1983 ).
Inseparables de les pluges són les molses, els seus suaus envellutats, llur seca inmortalitat, què en el sobtament de les aigües desperta milers de branquetes liliputenques. I també l’aroma de les terres regades, de les roques molles, dels arbres xops.
Podem dir que la pluja és la primera perfumista coneguda. Per a Perse les pluges són també les primeres escriptores que en la seva caiguda graven sobre les sorres ó sobre les terres seques l’etern discurs dels cels, els seus rampells, fugides i retorns. Perquè les pluges saben que en la rugositat dels planetes el foc és també pluja per a allò que és convexe i allò que és cóncau.
Com els raigs de llum a través de les persianes, la pluja ens arriba inclinada, gairebé mai recta. Verificar llurs angles, époques de caiguda i quantitats és tasca per als pluviòmetres. Admirar els seus matisos i deixar-se tocar silenciosament per les seves insinuacions, un plaer per als contemplatius, i una delícia per als ancians. Banyar-se nus a les tardes ó les nits d’estiu, una devoció dels més agosarats amants, que s’embolcallen amb les seves gotes i recuperen la gràcia de les èpoques fecundes.
.
Mario Satz.
.
Publicat a la revista Integral, nº 148, pp. 78 - 81. Barcelona, abril 1992.
*
post relacionat: els instants del temps.
*
