.

*

Quan era petita la diada de Sant Jordi no era només la del lliurament de la rosa per a les dones i nenes, i del llibre per als nens i els homes, també era una jornada en la que a l’escola se’ns recordava què deia la llegenda de Sant Jordi. Ja ens és conegut que la història d’aquest cavaller explica com un drac malèvol sotmet a un regne a pagar un impost: dones verges per a alimentar-se. Una d’aquestes donacions és la de la filla del rei d’aquelles contrades. És només en aquest moment que el rei decideix fer arribar als cavallers d’arreu la situació i ofereix la mà de la princesa a qui l’alliberi i acabi amb la vida del drac dins la seva cova. Sant Jordi, amb cavall blanc i platejada armadura respon al repte i mata el drac, alliberant a la princesa. De la sang del drac en brollen roses vermelles com la seva sang. N’ofereix una a la princesa i el rei li concedeix la seva mà.

Una primera mirada a aquesta llegenda ens fa posar l’atenció en el punt del valor de la vida aristòcrata. És només quan la princesa està en perill que el drac mereix la mort, és a dir, el rei només fa un pas per a salvar la situació quan a la seva filla, que és també un membre de la seva classe o estament, està en perill de mort. Quantes dones pageses i camperoles deuen haver mort fins que el rei intenta trobar un cavaller que mati el drac? És una pregunta interessant. La majoria de llegendes i de mites, tant de fundació de ciutats, com d’explicació de guerres, com de caire nacional, tenen una condició: són sovint les dones les que “desencadenen” els fets ( recordem el rapte d'Helena ) i, les dones raptades o violades que desencadenen els fets i les gestes són de classe alta o convertides per obra del cavaller a aquesta condició, doncs segurament, no hauria tingut la mateixa gràcia que, per exemple, Paris hagués raptat a una dona pagesa o Sant Jordi hagués hagut de salvar una dona serva, de la gleva. Podríem dir que no tindria el mateix glamour.

Aquesta idea de la classe aristòcrata ens ha de remetre a l’erotització del poder que conté la idea que un home poderós és també un home que posseeix les dones de més rang, que són les que tenen més valor, per tant les que són suscpetibles de patir estupres i violacions i de ser salvades pel mascle. El poder també representa la capacitat de cloure les dones al seu voltant i, a més, de poder pensar en com accedir a dones prohibides, com demostren la gran majoria de mites grecoromans. El valor de les dones de posició benestant és major que el que tenen les dones de classe baixa per dues raons: les dones ben posicionades representen una possibilitat econòmica o política més, i, aquestes mateixes dones, representen valors més purs i nobles que no pas les que formen part de les classes més humils.

Després d’aquesta observació resumida, però no per això menys interessant, cal fer-ne una altra: tant en el cas de Sant Jordi com en altres llegendes les dones apareixen com a blanc fàcil, violables i raptables, són personatges estàtics que necessiten l’ajuda del cavaller, i també del pare, per a defensar-se i que, a més, encara que no coneguin de res el cavaller, estan entusiasmades amb la idea de casar-se amb ell només perquè les ha salvat de les urpes del monstre. Es dóna per fet que les dones són raptables i violables, per tant, són objectes preats o menyspreats. També cal dir que elles esdevenen un mirall d’ampliació del mascle, és a dir, en elles el mascle s’engrandeix i a través d’elles ell es reafirma com a raptor o com a salvador. Però no sembla que les dones es defensin o tinguin gaires coses a dir, simplement segueixen la veta. D’aquesta idea de les dones com a cossos, de manera inevitable i quasi naturalitzada, vulnerables, se’n desprèn una altra: les dones han d’anar amb compte amb tot el que es mou al seu voltant i no han de provocar situacions que les poden conduir al rapte o la violació. En tot cas, els assumptes de violació i rapte en les llegendes acaba essent sempre un assumpte d’homes, doncs són aquests els que fan i desfan, ja sigui violentant les dones, ja sigui portant ells a terme la llegenda perquè, cal dir-ho, la qüestió dels honors hi juga un paper molt important. Per això la mà de la princesa es concedeix al cavaller, no per una qüestió amorosa ni emocional, si no perquè la concessió d’honors després de les gestes i proeses era quelcom habitual. I les esposalles amb la filla d’un rei o noble eren un contracte, un premi a l’actuació del cavaller en benefici del rei. ( És que tenir un drac famolenc dins les contrades reials no devia donar gaire bona publicitat ).

Com molts dels herois grecoromans, Sant Jordi és un heroi civilitzador perquè acaba amb un monstre i amb el malestar social que aquest provoca. Per tant, no és un heroi que se surti gaire del model clàssic, si no és per la seva cristianització. Ho dic així perquè el personatge del cavaller matant el monstre amb una llança és un personatge ja present en altres civilitzacions, és un mite antic i que comparteixen diverses cultures. Ja sigui matant un bou, com una serp, com un drac, apareix un cavaller que rescata una princesa o una dona de rang. En el cas dels sumeris ( i altres cultures de l’antiga Mesopotàmia com els hitites, els babilonis o els assiris ) existeix el rapte de la deessa Ereshkigal per part del dragó Kur i la lluita d’aquest amb el déu Enki, que pretenia alliberar-la. També es pot considerar un equivalent a Sant Jordi el déu Mitra persa. Així mateix, existeix una representació del déu Horus, dalt d’un cavall i amb armadura romana, clavant una espasa al cocodril que representa Seth, el déu-deessa de les tenebres. A ciutats egípcies, etíops, libaneses o palestines ja s’hi podien trobar als inicis del segle V esglésies jordianes. Els croats varen assimilar, al seu pas per Lydda, ciutat central de la veneració del sant, certs aspectes del mite gràcies al contacte amb la cultura musulmana. Entre els musulmans el sant era conegut amb el nom de Khidr ( això devia suposar una gran contradicció per als croats ja que descobriren que els infidels veneraven el sant que ells mateixos havien escollit per a fer de patró de les croades! ) i s’enfrontava amb un drac per a salvar una princesa. En la majoria dels casos, doncs, un cavaller o déu s’enfronta a un monstre per a salvar la princesa o deessa.

Quines implicacions té que un home de rang guerrer acabi amb la vida d’aquest tipus de monstres?

Ja que parlem de símbols seria interessant donar un cop d’ull al significat del drac. El drac ( com el bou i altres animals ), que molts cops s’assimila a una serp, fou en cultures ginecocèntriques un símbol associat a les dones, a la seva sexualitat, a la seva fertilitat i als coneixements curatius i corporals de les dones. Existeixen moltes representacions, com les del Palau de Cnossos, de dones portant serps i acompanyades de dracs, animals en sentit positiu associats a les dones, no com la serp del Paradís. A mesura que podem veure l’avenç de les estructures patriarcals podem percebre la desaparició d’aquestes representacions associant dones i serps o dragons. Aquestes escultures o pintures, representacions, acaben, o bé desapareixent, o bé essent deesses negatives, antigues i paganes de les religions grecoromanes, o bé els déus masculins, com Esculapi, s’apropien dels símbols que abans tenien les deesses. Aquest procés de substitució i d’apropiació dels símbols també va acompanyat per un assassinat d’aquests i per la seva denigració: moltes són les cultures en les que la serp i el drac representen el mal i el vici i en què en algun moment són morts, com també són moltes cultures les que transformen el significat del bou ( fertilitat i úter femenins ) per a simbolitzar la docilitat i la domesticació. No ens és desconegut el paper de la serp del Paradís i “l’associació il·lícita” que s’estableix entre aquest animal i Eva. També cal recordar que en la mitologia grecoromana existeixen una sèrie de personatges mítics, de caire secundari, femenins, com les Fúries o Erínies, que parteixen d’una simbologia anterior i que, amb el pas del temps, acaben essent arraconades i negativitzades, són personatges dolorosos, venjatius i vampírics que porten serps cargolades al cap o als braços, com la famosa Medussa. Aquesta correlació i evolució de significats simbòlics ens pot semblar distant, però hem de recordar que quan una societat basa els seus cicles anuals i vitals i les seves formes d’organització en símbols d’aquests tipus, el canvi d’un símbol a un altre, els canvis de significat, són importants i marquen un punt de referència. No ens ha de sonar estrany, doncs, que en jaciments arqueològics catalans s’hi hagin trobat vestigis prehistòrics que ens indiquen aquestes anteriors deesses mares i que varen anar desapareixent per a ser un únic déu, paradoxalment creador-paridor masculí, el que dominés les nostres estructures socials.

Matar la serp, matar el drac, domesticar el bou, apropiar-se del significat d’aquests animals... La imatge de Sant Jordi matant el drac amb la llança o l’espasa és una imatge del triomf simbòlic del patriarcat. En el llibre d’Esther Borrell, Les tres mares, apareix la relació de la serp i el drac amb els mites patriarcals. Ens indica que el déu Seth, abans esmentat, està unit amb una “serp de les tenebres” i que podria tenir relació amb Na Zet, deessa serp neolítica que s’enfrontava diàriament al déu de la llum Re, “pare original de la llum i senyor de la llum en el mite del drac que la religió ària presenta”. Ens destaca que tant en l’Egipte antic com en l’àrab modern la paraula set vol dir dona, per tant, s’estableix una relació entre les dones i la deessa Seth, una dea masculinitzada i convertida en dimoni:

“ Seth no només representa la Gran Deessa masculinitzada i demonitzada sinó que també representa la dona egípcia. El fet que en el mite apareix l’aspecte masculinitzat de la deessa, en la figura de Seth com en el nom complet de I-Seth o Isis és una estratègia coneguda dels productors de mites. Seguint el principi de dividir i dominar, els capellans varen fragmentar les diverses manifestacions de la mateixa deessa en bona i dolenta, les feren rivals una de l’altra que es barallaren o perderen la seva unitat i per tant el seu poder absolut. Gerda Weiler afirma que mitjançant la fragmentació de la deessa trinitària la deessa verge va poder ser violada, la sexualitat de la deessa com a dona madura va poder ser sotmesa i la deessa de la mort va poder ser demonitzada.”

( el subratllat és de l’autora )

Segons Wolf en tots els mites de conquesta patriarcals apareix la matança del drac, el drac acumula totes les característiques infernals i acostuma a ser o bé la mare del món o l’animal que l’acompanya ( el matricidi i l’assassinat de la mare és un pas fonamental per a l’establiment de les normes patriarcals ). Encara podem dir més, molts dels monstres amb els que els herois han de lluitar o bé són femenins o bé tenen referències femenines, ja sigui pel seu passat, ja sigui per les pròpies característiques. De fet, un altre exemple de drac assassinat és la llegenda del drac de Sant Celoni, que xuclava les persones que passaven a prop seu, i que és mort per un cavaller.

Què més ens ensenya, o ens amaga, l’espasa ferint de mort l’animal, el gentil cavaller de conte? El triomf i la lloança al guerrer. La lluita a mort i la batalla se’ns presenta com una necessitat civilitzadora. El guerrer se’ns imposa, per molt que la cuirassa sigui platejada i llustrosa un cavaller no deixa de ser un guerrer, com el veritable personatge actiu de la història, constructor de pobles i civilitzacions i imprescindible figura que vetlla per la seguretat de la societat i, sobretot, de les dones de rang elevat. El mateix cavaller és revestit d’una malla ideològica en la que el prototip perfecte és el guerrer. L’envolta una aurèola, encara que sigui més pagana que cristiana ( pagana des del punt de vista del cristianisme ), ideal. L’heroicisme, la majoria de les vegades protagonitzat pel gènere masculí, es basa en l’actitud i la cultura del guerrer, és més, l’heroicisme dels guerrers és el que realment civilitza. Per tant, la imatge del sant salvant la princesa ( i de retruc el regne o poble ) i matant el monstre és un cant al guerrer. Si és un cant a aquesta cultura, el paper de la dona és ben pobre i haurà de constituir en un futur un model a seguir per aquestes. No resulta rar, doncs, que es festegés durant la baixa edat mitjana aquesta diada de Sant Jordi, regalant roses a les dames ( dames, que no vol dir totes les dones ).

Seguint aquesta línia, i per resumir, a la llegenda de Sant Jordi hi apareix la dona estàtica, debilitzada i sense ús de la paraula, a imatge de la deessa romana Tàcita Muta, i hi trobem el drac com a símbol de les dones antigues ( paganes ), denigrat i destruït per l’espasa del guerrer. Aquesta relació em fa pensar, inevitablement, en la construcció que fa Jacint Verdaguer: quan les fades, personatges femenins i sospitosos, pagans i antics, són expulsades del seu panteó, el Canigó, comença de veritat la nació catalana sota l’influx i l’ombra de la creu i de les vides i gestes dels comtes.

Fragment extret del llibre Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans. D’Esther Borrell, Pagès Editors, col·lecció d’assaig Argent Viu, Lleida 2006.

.

.

post manllevat a la tia rabosa.   publicat el Diumenge, 25 de gener de 2009 | 17:41h

.