La llegenda del Pare Llop i la cova dels Orriols.

Com a mínim d’ençà de les darreries de l’edat mitjana, i fins ben entrat el segle XX, se sitúa a la Cova dels Orriols un estrany personatge conegut com a Pare Llop.

Aquest individu, innegablement humà però amb determinades faccions pròpies d’un animal salvatge, presentava un aspecte embrutit i ferotge, i tenia un gran domini sobre els llops.

El seu poder i les seves arts eren tan extraordinàries que hom l’havia arribat a considerar com un autèntic bruixot, motiu pel qual també se’l coneixia amb el sobrenom de l’Encantador dels Llops, ja que aquests animals el seguien allà on anés i l’obeïen cegament, sense pensar-s’ho dues vegades.

Mentre feia bonança, el Pare Llop preferia passar les nits al ras, sempre en zones muntanyenques, a l’interior de boscos abruptes i feréstecs, i esperava que el fred comencés a fer-se present per tal de refugiar-se a la seva cova. Un hivern molt fred, però, com pocs en recordaven els més vells d’aquell temps, ni tan sols el Pare Llop no va poder resistir el fred i la humitat de la Cova els Orriols i va anar a demanar aixopluc a una gran pagesia de la Pobla.

L’inhòspit aspecte de l’inesperat hoste causà mala impressió i una gran repugnància en els amos de la casa, que aleshores era la més rica i pròspera de la vall de Lillet, motiu el qual li negaren alberg i el tractaren de males maneres.

Resultà que en aquella casa hi havia un ramat de xais enormes, format per centenars de caps de bestiar, i també disposaven del millor ramat d’eugues de tota la contrada. Just a partir d’aquesta negativa, els estols de llops més nombrosos i ferotges vistos mai per la zona es tiraven constantment sobre els xais i les eugues de la masia. Tan durs i continus van ser aquests atacs que, tot i els esforços de l’amo de la casa per tal d’anar refent els dos ramats, finalment els llops aconseguiren destruir-los.

Quan el pagès ja es veia arruïnat, es varen organitzar diverses batudes amb els caçadors més destres de la contrada, però mai no aconseguiren ferir ni un sol llop, encara que aquests, encapçalats pel Pare Llop, anaven provocant passejant-se al davant dels nassos dels caçadors.

Veient clar l’origen de la seva desgràcia, el pagès va entendre que només podia resoldre la situació reconciliant-se amb el Pare Llop. És per això que, ja ben entrada la primavera, un bon dia el va anar a trobar, li va demanar disculpes i li va oferir aixopluc sempre que ho necessites. D’ençà d’aquell moment, ni un sol llop va atacar cap més xai ni euga de la casa.

Durant dècades, en senyal de gratitud, els amos de la casa i els seus descendents pagaren un tant anual al Pare Llop, amb la qual cosa garantien que no els tornés a passar cap desgràcia semblant. A més, li oferien menjar i casa sempre que ho necessitava. Les altres masies del voltant ben aviat s’afegiren a aquest costum per tal de protegir-se. La presència del Pare Llop i els seus seguidors va ser tant reiterada i constant que fins i tot es popularitzà entre els pagesos i la gent de muntanya de la zona una oració anomenada "Parenostre del Llop", oració destinada a protegir els ramats i les persones dels seus atacs. Segons la tradició, però, per tal que fes efecte només podia ser dita per bruixes, bruixots i gent que hagués tingut tractes directes amb el diable.

L’estranya figura del Pare Llop i l’oració que els protegía varen anar desapareixent de manera gradual durant el primer terç del segle XX, coincidint justament amb les grans batudes que acabaren per extingir aquests animals salvatges d’aquestes contrades.

• llegendes
• mitología

La leyenda del Padre Lobo y la Cueva dels Orriols

Cuanto menos desde finales de la Edad Media, y hasta avanzado siglo XX, se sitúa en la Cueva dels Orriols un extraño personaje conocido como Padre Lobo. Este individuo innegablemente humano, pero con determinadas facciones própias de un animal salvaje, presentaba un aspecto embrutecido y feroz, y tenía un gran dominio sobre los lobos. Su poder y sus artes eran tan extraordinarios que se le llegaba a considerar un auténtico brujo, motivo por el que también se le conocía con el nombre de "El Encantador de Lobos", ya que estos animales lo seguían allá donde fuera, obedeciéndolo ciegamente y sin dudar.

En tiempos de bonanza, el Padre Lobo prefería pasar las noches al raso, siempre en zonas montañosas, en el interior de bosques abuptos y silvestres, y esperaba que empezara el frío para refugiarse en su cueva.

Un invierno muy crudo, como sólo recordaban los más viejos de aquella época, ni siquiera el Padre Lobo pudo resistir el frio y la humedad de la Cueva dels Orriols y fue a pedir refugio a la Pobla.    El inhóspito aspecto del inesperado huésped cuasó mala impresión y una gran repugnáncia en los amos de la casa, que entonces era la más rica y próspera del valle de Lillet, motivo por el que le negaron albergue y lo trataron de malas maneras.

Resultó que en aquella casa tenían un enorme rebaño de corderos, formado por centenares de cabezas, así como disponían del mejor rebaño de yeguas de toda la zona.     Justo a partir de la negativa, las manadas de lobos más grandes y feroces vistos jamás por el lugar se lanzaban constantemente sobre los corderos y las yeguas de la masia. Tan duros y contínuos fueron estos ataques que, a pesar de los esfuerzos del amo de la casa para ir recuperando los dos rebaños, finalmente los lobos consiguieron destruirlos. Cuando el campesino ya se veía arruinado, se organizaron diversas batidas con los cazadores más diestros de la zona, pero nunca consiguieron herir a un solo lobo, aunque estos, liderados por el Padre Lobo, iban provocando paseándose ante las mismas narices de los cazadores.

Viendo claro el origen de su desgracia, el campesino entendió que sólo podía resolver la situación reconcilíandose con el Padre Lobo. Por eso, ya avanzada la primavera, fue a buscarlo un día, le pidió disculpas y le ofreció asilo siempre que lo necesitara. Desde aquel momento ni un solo lobo atacó los corderos o yeguas de la casa.

Durante décadas, en señal de agradecimiento, los dueños de la casa y sus descendientes pagaron una cantidad anual al Padre Lobo, con lo que garantizaban que no les volviera a suceder ninguna desgrácia similar. Además, le ofrecían comida y casa siempre que los necesitara. El resto de masias del entorno pronto se sumaron a esta costumbre, con el fin de lograr protección. La presencia del Padre Lobo y sus seguidores fue tan reiterada y constante que incluso se popularizó entre los campesinos y la gente de montaña una oración llamada "Padrenuestro del Lobo", destinada a proteger el ganado y las personas de los ataques del lobo. Según la tradición, sin embargo, para que hiciera efecto sólo podía ser pronunciada por brujas, brujos y gente que hubiera tenido tratos directos con el diablo. La extraña figura del Padre Lobo y la oración protectora fueron desapareciendo de manera gradual durante el primer tercio del siglo XX, coincidiendo precisamente con las grandes batidas que terminaron por extinguir a estos animales salvajes del territorio.

.