el Jardí de la Deessa ( Assumpta Bonet Julià ).
.
Tanit ( de Vikipèdia )
.. *
el Jardí de la Deessa
la Religió de la Gran Mare
*
L'implantació del patriarcat va representar l'expulsió de l'antic Jardí de la Deessa.
Aquest paradís ancestral va tenir les seves arrels a les antigues civilitzacions on es desenvoluparen cultures matriarcals. A partir del quart mil·leni començaren les devastadores invasions de pobles patriarcals, imposant les llegendes que hem heretat.
.
L'adveniment del patriarcat no es va produir en tot el món al mateix temps.
A la mitología europea, molts dels relats més antics parlen de formes de govern matrifocals, però la major part de la mitología femenina té els seus orígens en una època on encare no s'havia desenvolupat plenament una cultura escrita.
És a través dels descobriments arqueològics més recents que coneixem la història anterior a la "història oficial". Les llegendes patriarcals parlen de la represió del principi femení, releguen a la Deesa de llur funció de Gran Mare i li atorguen un paper secundari o inexistent, com al cas de la religió cristiana.
A través d'elles podem també descobrir l'importància de la Deesa a tot el món antic.
Quan s'escriu el Génesis oficial es descriu a l'antiga Deesa com el caos i la foscor, i hom la condemna a viure en les profunditats com una bèstia terrible. Aquest monstre, combatut en totes les noves societats patriarcals per l'heroi solar, representa l'antiga cultura matriarcal.
Les llegendes patriarcals.
Totes les històries i els mites clàssics que parlen de dracs morts per l'heroi són el fruït de l'establiment del nou ordre. El drac, la serp, el monstre marí... totes elles són formes del cos femení de la Gran Mare.
Els faraons solars d'Egipte mataren al drac Apofis, Apol·lo a la Pitó de Gaia, Perseu a l'amazònica medussa de tres caps ( la Triple Deesa ), sant Jordi al drac a Anglaterra, sant Patrici a la serp a Irlanda...
També sant Miquel fou un heroi que matava dracs; moltes de les primitives esglèsies cristianes de Bretanya edificades en homenatge seu es construïren en antigues muntanyes-santuari de la Gran Deesa.
Tot el món patriarcal s'aguanta mercès a la mort del drac o de la serp.
Però tothom sap que la serp no és morta, sinó només reprimida, perquè és l'energia subterrània què manté tota la vida.
L'obsessió patriarcal per la llei i l'ordre és el mecanisme necessari d'aquesta repressió.
La lluita contra el caos.
El patriarcat va construir les seves ciutats santes sobre el cos conquerit de la Mare Serp: el temple de Jerusalem ( la seva boca sagrada conté la Boca de Tehom ), Babilònia sobre la Porta d'Apsu, la Meca al voltant de la Kaaba, la pedra negra amb el yoni d'Afrodita...
Segons Jung, la lluita home-drac és l'expressió simbòlica del procés de desenvolupament en el que l'home s'allibera de les energíes psíquiques de llur relació amb la mare, amb la finalitat de guanyar una relació més adulta amb les dones. Però aquesta explicació junguiana només intenta justificar el nou ordre des del punt de vista masculí. I quin és el de les dones?
Segons Graves, les fàbules de princeses salvades per herois que han de matar al monstre, només poden ser fruït d'un error iconotròpic. Perquè la princesa no és la futura víctima de la serp ó de la fera, sinó que ha sigut encadenada per Bel, Marduk, Perseu ó Hércules després d'haver aquests vençut al monstre que era una emanació d'elles.
Els Déus i els Herois grecs.
*
També assenyala Graves que el tema principal dels mites grecs ha estat la gradual reducció històrica de les dones de éssers sagrats a esclaves.
El Déu indo-europeu del cel, Zeus, va ser introduït en la mitología grego-micènica per pastors nómades invasors provinents del nord, els aris. Se l'identificá al principi amb un Déu-serp i es va explicar el seu naixement a una cova de Creta.
Primer va ser consort de la Gran Deessa, però el racionalisme grec el va dur a l’Olimp i inicià la divisió entre ell i la Gran Deessa, i entre ell i el seu fill Dionisos, per a qui es continuaven celebrant festivals a Creta per a defensar el seu esperit lúdic de l’avanç del nou patriarcat imposat pels invassors.
Els grecs partiren la Gran Mare original en diverses deesses parcialitzades:
Atenea, Afrodita, Démeter, Persèfone, Àrtemis, Hècate... que fins i tot lluitaven entre elles i competien les unes amb les altres.
Perquè amb l’adveniment del patriarcat, les deesses començaren a perdre la seva concepció de verges, és a dir, d´absolutes posseïdores de llur cos, i es convertiren en consorts dels Déus, començant a representar l’ideal de la dona casada i depenent del marit.
Hera, l’esposa de Zeus, és un clar exemple de la transformació de la Gran Mare original. Quan ella accepta el matrimoni, Hércules mata a la serp Ladó, la guardiana del seu arbre sagrat. El patriarca fa així el gran pas per a consolidar el seu poder.
Zeus és el pare del pabelló grec, és el Déu totpoderós que reparteix justícia entre els déus i entre els homes, però el model de déu grec que encarna la perfecció és Apol·lo.
Apol·lo és un déu que es manifesta sempre en forma humana. Ha perdut les formes animals dels antics déus i llur capacitat màgica per a variar d’una a altra forma energètica. Com Déu és un concepte purament intelectual, Apol·lo l’Organitzador, el Déu de la Ciència, usurpà el poder a la seva mare, la Deessa de la Veritat inspirada, i fa per lligar als seus devots amb lleis. La màgia inspirada desapareix, i llavors tot el que resta és pura idea, i un món que esdevé en un mecanisme dels rituals eclesiàstics sense sentit.
Apol·lo, l’ideal de perfecció, es transforma en llum permanent, estàtica i immutable, i s’allibera de tot vincle amb les dones, fins i tot del vincle amb la mare.
A l’Orestiada d’Esquil afirma que el paper de la mare és només el de vehicle per al naixement, però qui realment dóna vida és el pare. El paper de la mare no té cap importància.
Aquest serà un valor defensat per la nova religió i la nova societat.
I la pròpia Atenea, la Deessa de l’estat patriarcal grec, neix del cap de Zeus. Ella no té mare i es declara lliure de tot desitg material i també dels dolors del part. Tampoc no reconeix a cap dona. Els valors de la nostra societat actual es fonamenten sobre aquesta tradició.
L’intelecte constitueix el major poder espiritual i hi ha la creença de què tot es pot resoldre per algún sistema racional. Les capacitats del principi masculí, les capacitats del Déu sol per a triomfar, formular, discriminar i generalitzar són venerades com a absolutes.
Hércules, l’heroi solar, mata els dotze dracs de l’ignorància i la mandra, adquirint així la consciència, un valor espiritual de diferent orde.
.
.
Museu d'Èfeso.
imatge de vikipèdia.
*
Les Amazones.
Els nous déus de l’Olimp perteneixien a la nova èlit governant que no feia cap treball a la comunitat, sinò que era servida per esclaus. Hi va haver dones, però, que lluitaren contra el patriarcat del nou imperi grec: les tribus de amazones de Síria, Tràcia, Macedònia i Àfrica. Com també hi havia homes què lluitàven al costat de les dones per a conservar les societats matriarcals, conscients que les seves pràctiques eren essencials per a conservar la salut i l’equilibri psíquic.
Diana-Artemis, la Deessa de les Bruixes, era la Gran Deessa de les llegendàries amazones, dones sàbies i guerreres.
Un grup d’amazones vivía al què avui és el Marroc. La seva deessa era la Deessa Lluna caçadora Anatha, relacionada amb la deessa egípcia Neith i amb l’Atenea grega. Les tribus d’amazones d’aquesta àrea eren conegudes com les Górgones, i Medussa era una de les seves reines.
Anatha vestía el vellocí de cabra original i duia una máscara de górgona i una bossa de pell amb una serp.
Medussa era la més terrible de totes les Górgones. La seva cabellera de serps representava el seu poder de clarividència. El cap de górgona era una màscara d’aspecte ferotge que les sacerdotesses usaven a llurs cerimònies per a espantar i allunyar als transgressors.
*
Llegendes gregues.
En les llegendes dels herois grecs veiem com es representen les batalles reals que els grecs var conduir contra les amazones d’aquesta àrea, tanmateix com lluitaren contra les de Macedònia.
Perseu va matar a la Medussa solament per a demostrar la seva virilitat.
També Hércules matà a Hipòlita, reina d’una tribu d’amazones de la Mar Negra, per a robar-li el seu cinturó d’or.
I Jasó mata la serp què guardava el vellocí d’or de la Deessa per a prendre-li i lliurar-lo a Zeus.
Teseu mata el Minotaure a Creta, Perseu combat a les arpíes i Belerofontes a la Quimera.
Tots aquests animals estranys ens són mostrats als mites grecs com a repulsius, i curiosament són simbòlics de l’antic món:
El toro, divinitat llunar, representa el Déu masculí i orgiàstic fill i amant de la Deessa. És Dionissos a Creta, Indra a Índia, Baal a Canaan...
La Quimera és una cabra amb el cap de lleó i cua de serp; les arpíes tenen cos i ales d’ocell i el cap de dona.
L’Esfinx, una altra bèstia terrible de les llegendes gregues, i què és derrotada per Edip sense vessament de sang, representava a la Deessa Ura o Urània, què dominava els aires i la terra. Tenia cos de lleó, ales d’áliga i cap de dona.
Un altre animal mitològic nocciu és l’Hidra de nou caps, que als vasos grecs sol ser representada com un calamar gegant amb un cap a cada extrem del tentacle: les noves sacerdoteses de la Deesa.
Segons diu la llegenda, Hércules lluità contra l’Hidra tallant-li els seus caps, però cada cop que l’hi tallava un tornava a creixer-li, fins que va fer servir foc per a cauteritzar les fèrtils ferides.
Aquesta representació mitològica explica els fets reals de que els atacs aqueus als santuaris de la Deessa van estar ineficaços fins que vàren incendiar els boscos sagrats.
Com a culminació de tanta destrucció, arribem a la figura d’Alexandre el Gran. Aquest no matava dracs, ni monstres, ni serps; senzillament, tallà amb la seva espasa el nus gordià. El nus era a la Frígia oriental i, segons la tradició local, qui desfès el nus de cuiro cru sería l’amo d’Àfrica.
El nus simbolitzava a la Deessa com a gran teixidora de la vida; desfer-lo era un repte, i a l’hora un símbol de coneixement. Però Alexandre no posseía l’instrucció, la paciència i el giny necessaris per a realitzar la tasca correctament, i de manera arrogant va utilitzar l’espasa.
En fer-ho, donava fi a una antiga llei religiosa, i en quedar el seu acte impune va sentar un precedent per a valorar el poder militar per sobre de la religió i la cultura. Aquesta acció d’Alexandre marcà el triomf del patriarcat.
Roma.
Roma va dur a terme també una gran lluita per a alçar la política patriarcal.
El prestigi de la maternitat va ser desterrat de la llei de l’Estat, aniquilaren la matriarcal Cartago, talment com els grecs van fer amb Troia, i destruïren tot rastre de la gran cultura matriarcal etrusca.
Els patricis romans estaven consagrats al sol, però la Deessa Ceres era la protectora de la plebe. I a Atenes, també l’Assemblea Popular era identificada amb Démeter, Deessa de l’Agricultura, i continuaven celebrant-se els ritus pagans, del camp, com a un últim intent de l’home per nèixer d’ell mateix i separar-se de la Natura.
Segons els grecs i els romans, la glòria de la ciutat era que els separava del camp. Les persones de la ciutat ja no mantenen contacte amb les fonts naturals de la vida a travès de l’experiència del seu cos sinò a travès d’un medi artificial d’intercanvi: el diner.
Aris-tòtil postulà l’idea del que ell va anomenar el nou orde “natural”, l’orde del nou sistema: “Dins la Natura hi ha elements destinats a governar, i elements destinats a ser governats. Els esclaus estàn fets per a ser governats pels homes lliures, i les dones estan fetes per a ser governades pels homes.”
Orient Mitjà.
També en la mitologia i les llegendes de l'Orient Mitjà trobem la lluita contra el monstre femení com a símbol de l'ascens del patriarcat. Molts dels principals mites de l'Antic Testament no eren originals dels hebreus, sinó què aquests els prengueren de la llegenda i la literatura de Babilònia, on passaren molts anys de cautiveri. En l'Orient Mitjà es coneix l'imposició del nou orde pels relats que ens expliquen com l'antiga deessa és degollada, o bé sotmesa, humiliada i violada.
A les inscripcions mesopotàmiques hi abunden cites sobre una antiga Deessa, Nana ó Nammu, creadora del cel i de la terra, de dones i d'homes. A la llegenda d'Enki, una de les més antigues històries escrites trobada sobre una taula d'argila, aquest, el Gran Déu de l'Aigua sumeri, intenta arrebatar a la Gran Mare el seu paper. El seu poder és representat pel seu sèmen, però encare necessita l'ajut de la Deessa de la Terra per a parir. Aquí trobem el mateix anhel què en Iahvé ó en Zeus: convertir el masculí en l'únic poder generador.
A l’història babilònica de Marduk i Tiamat, l’heroi Marduk parteix en dos a Tiamat i la separa d’Apsu, el Déu de les aigues superiors. Aquest és un simbolisme de la divisió de la Gran Mare andrògina, que representava a l’hora els principis masculí i femení, i de la pèrdua de l’unitat original.
També en la mitologia hebrea trobem aquesta separació feta pel Déu hebreu entre les aigues masculines “superiors” i les femenines “inferiors”, que es trobaven fins llavors unides en una abraçada.
Tiamat era la Deessa Mare de Babilònia, la posterior Tehomet hebrea, i la Maat egípcia de la veritat i la justicia. Marduk la matà en la seva forma de drac-balena ó serp còsmica, i segons la llegenda, ella va lliurar-li llavors el seu cos per a construir l’univers. La Gran Mare sempre havia sacrificat el seu cos voluntàriament per a crear el món, però el patriarcat converteix aquest sacrifici en una entrega passiva que assenyali una conquesta feta pel mascle. A l’época de Gilgamesh veiem reflexat el mateix simbolisme i la mateixa ambició de domini personal que en les llegendes gregues. Gilgamesh mata el toro sagrat del cel i tot el què aquest representa: la fertilitat de la terra, el vincle amb la lluna… sols per ambició personal, per a penjar les seves banyes al seu palau com a trofeu.
*
Egipte.
representació de Nut com la volta zelest.
Museu del Louvre.
Egipte va ser un pais fortament matriarcal fins a la seva invassió pels indo-europeus, cap a l’any 3000 aC. Eren una aristocracia seguidora del Déu Horus, i van instituir l’Era Dinàstica a partir d’una dictadura militar.
Durant l’Edat del Bronze, els sacerdots masculins introduïren el culte al Déu del Sol Ra, cambiaren el calendari llunar per un de solar, i el Déu de la Lluna Osiris va ser reidentificat com a deitat solar.
Ra havia de combatre diariament a Zet ( Apophis ), la serp de la foscor, l’antiga Deessa Cobra Ua-Zit. Però mentre què les èlits dominants s’identifiquen amb el sol i fins i tot faraons com Ramsés II es declaren nascuts del Déu Sol i imposen al poble governs totalitaris i feixistes, els nadius egipcis continuaren adorant a les seves desees.
També a la mitología egipcia s’explica la divisió de l’andrògina original quan el Déu Pare egipci Shu retira a la Deessa del Cel Nut de la seva abraçada amb el Déu de la Terra Geb.
Mèxic.
A les llegendes dels azteques, la Bruixa de la Lluna és decapitada i esquarterada pel seu germà, el Déu de la Guerra. Después d’aquest sacrifici els azteques esdevenen un poble guerrer i conqueridor.
El Déu de la Pau, la Poesia i l’Aprenentatge, Quetzalcoatl, la serp emplomallada, va haver de fugir de Mèxic. I va començar llavors el govern del terror i els assessinats massius.
*
Índia.
.
L’Índia va ser envaída pels aris ó indo-europeus del Nord cap a l’any 3000 aC, posant fi a un mil·leni de pacífic desenvolupament cultural al sud de l’Índia. Els aris s’autodesignaren com el poble del cel i designaren als matriarcals i negres dràvides que habitaven el pais com el poble de la terra i de la serp.
Danu ó Diti, la Deessa dels dràvides, era la Deessa-Vaca de l’Índia, relacionada sense dubte amb la Deessa europea dels irlandesos Tuathá de Danaan. A la mitologia indú va ser assassinada pel Déu Indra, el Déu del Cel dels invassors, què la decapità. El seu fill Vrta decapità també a les dues serps creadores dels dràvides. Segons la llegenda, aquest assassinat va possibilitar l’acte de la creació, ja què elles mantenien l’aigua dins les coves de les muntanyes, és a dir, amagaven el món patriarcal.
Després de la conquesta els aris establiren els sistemas de castes i posaren restriccions severes sobre les dones, a fi de conservar llurs privilegis.
Els brahmans, la casta sacerdotal hindú, que eren com els levites, la casta sacerdotal hebrea, d’orígen ari, elaboraren com aquests lleis misògines contra les dones. Els brahmans indis són una classe elitista servida per esclaus. Dins la seva asignació jeràrquica els matriarcals dràvides són convertits en els intocables.
Els brahmans s’anomenen “nascuts dos cops”, ó “renascuts del pare”. També ells tracten d’ignorar el lligam d’unió dels infants amb la mare i amb el seu poder eròtic i místic. Els brahmans ensenyen què el cos psíquic llunar ha de ser trascendit. Aquesta actitud pot ser devastadora en les mans d’homes en posició de poder. La religió hindú fa esdevenir la dona una propietat. Cap terra ni riquesa pot passar a mans de les dones. El costum ritual de cremar les vídues al costat del seu espòs mort permet als brahmans heretar totes les propietats materials del matrimoni.
També les propietats de les bruixes cremades per l’Inquisició passaven a mans de l’esglèsia cristiana.
Però a l’Índia, al costat dels cultes oficials vinculats a la llei, el poder i l’acumulació de riqueses, també van sobreviure els antics cultes què ens parlen del holisme primitiu i de les tècniques de l’èxtasi i l’iluminació. Aquests es troben dins les pràctiques tàntriques.
La valoració de l’energia potencial de la lluna, maia, del femení, i de la comprensió i integració dels pols oposats, és considerat l’única via per la qual la conciencia individual pot alliberar-se del dualisme. El ioga és expressat com la forma d’ensenyar a la serp - kundalini - a pujar pel tronc i esdevenir ocell ó serp emplomallada, tal com s’expressava al Mèxic antic, tot obrint els xacres a la llum.
Xina.
El taoisme, filosofía mística i religiosa, s’originà en l’antic matriarcat xinès. Concedia la mateixa importància a l’energía Ying ó negativa i a l’energía Yang ó positiva. Valorava la seva complementació per a mantenir l’harmonia còsmica i el seu procès de mutua transformació i reciprocitat.
Filòsofs posteriors, com Confuci, utilizaren els principis ying i yang per a servir la política jeràrquica de la cort xinesa i l’estat patriarcal, emfatitzant el valor del dominant yang sobre el submís ying.
Confuci, a l’any 600 aC, advocà per l’estat patriarcal totalitari xinès basat en les “tres obediències” ineludibles de les dones: al pare, al marit i als fills.
Dins la lluita patriarcal pel poder i la propietat, l’equació entre el ying i el yang va esdevenir un instrument i una arma de desigualtat i de repressió econòmica i sexual. El sistema dualístic va perdre el seu carácter de complementació i autotransformació amb el pas del ruralisme matrifocal a les estructures socials urbanes. Sorgint de l’antic taoisme, que continuà profundament arrelat al poble, es desenvolupà el Zen, una via què reinsisteix en la realitat del què és real.
Com diu un conte zen,
…“quan el mestre de zen va assolir l’il·luminació, va escriure, per a celebrar-ho:
“Oh prodigi meravellòs!
Puc tallar llenya i treure aigua del pou!”
.
Assumpta Bonet Julià.
.
publicat a la revista Integral, nº 174, juny 1994, pp. 70 a 75.
*
*
*
