de sant Simeó l'estilita ( William Dalrymple ).

imatge de

http://www.aspasiatravel.com/ca/node/150

BUYUK ANTAKYA OTELI

ANTIOQUIA ( SIRIA ), 11 d’agost.

Em vaig ficar ben rentat al llit, tot jurant-me que mai més no tornaria a agafar un autobús nocturn ni a tocar aigua de colònia en ma vida, i em vaig adormir bressolat per algunes de les històries miraculoses més soporíferes de Joan Mosco: relats de ferrenys eremites bizantins que refusen les insinuacions de seductores malignes i de descarats “nois etíops”.

Amb l’excepció dels mosaics del museu i alguns fragments de les muralles restaurades, sembla que no queda ni tan sols una pedra de la que en altres temps va ser la tercera gran urbs de l’imperi bizantí i la seva capital durant el breu regnat de Julià l’Apóstata. Res no queda dels famosos edificis de la ciutat ( l’octógon daurat de Constantí, la cambra del consell on declamaba Libani, el gran hipòdrom amb capacitat per a vuitanta mil persones ). L’Antioquia bizantina és avui una ciutat del record, ja oblidada si no és per les conjectures dels erudits, tanmateix com la seva rival tradicional Alexandria.

Hi ha un motiu: la ciutat va ser construida al centre d’una zona sísmica, i els terratrèmols l’han destruït una i altra vegada, com a mínim una cada doscents anys. Avui dia és un lloc provincià i aletargat, arquitectónicament mediocre llevat d’unes poques mansions d’estil otomà- tardà amb balaustres de fusta tallada i plantes enfiladisses a les finestres tancades. Amb l’excepció d’algun arqueòleg, en realitat ja ningú no es molesta en venir a Antioquia: ni els polítics turcs, ni els periodistes, ni els turistes; ni tan sols el PKK.

Resulta estrany pensar que tota Europa, més de la mitat de l’Orient Pròxim i tota la costa nord-africana es gobernaven temps era temps des d’aquesta petita població comercial, avui un pàram oblidat fins i tot pels turcs. Potser, algun dia, Los Àngeles o Sant Francisco siguin iguals.

Quan Joan Mosco arribà a Antioquia a la dècada de 590, ja eren evidents força indicis clars de decadència. L’escola d’Antioquia, que havia estat l’escola de teologia més avançada, ja havia perdut el seu esplendor. Els dies de Joan Crisòstom i de Teodor de Mopsuestia ja havien passat feia molt de temps, tot i que probablement fos llavors quan arribà a la ciutat Teodor de Tars per a instruir-se en la tradició antíoquena de l’exègesis bíblica, i dur després l’ensenyament a l’Anglaterra anglosaxona, on va ser nomenat setè arquebisbe de Canterbury. El port d’Antioquia, Seleucia ad Piera, anava colmatant-se de sediments, i el gran comerç de la Mediterrània ja començava a passar-hi de llarg. Als basars només hi havía mercaderies agrícoles locals, i els refugiats havien començat a alçar barraques on en temps de les grans caravanes de mercaders comerciaven amb sedes i espècies de Pèrsia, India i Orient.

A més, la corrupció havia arrelat, i la ciutat tenia una pèssima fama. Quan l’Emperador acusà a un bisbe problemàtic de confraternitzar amb una prostituta, ningú no va dubtar de que fos culpable.

El teatre d’Antioquia era famós pels seus grandiosos espectacles aquàtics, on segons una font, actuàven “gran nombre de joves nues de les classes baixes”, i els divuit banys públics de la ciutat tenien tan péssima reputació com qualsevol altre de l’imperi.

Sant Joan Crisòstom, que fou més tard l’assot de Constantinopla, va iniciar la seva carrera com a guardià moral a Antioquia, on combaté la institució de l’ “associació espiritual” entre monjos i monges, i arribà a acusar a les dones de la classe alta de la ciutat “d’exhibir al davant els seus servents les seves carns ben nutrides tan sols cobertes amb grans joies”.

Però el vici major de la ciutat era la fetilleria. En una època en la que es creia que els dimonis pululaven com les mosques en un mercat turc

( Gregori el Gran sempre recomanava fer el senyal de la creu avans de menjar enciam, per si un cas hom s’empassava un dimoni que s’hagués aturat a reposar a les seves fulles ), a Antioquia les coses havien arribat a l’extrem de que les activitats dimoniaques eren desenvolupades fins i tot entre el clero, segons es murmurava.

L’hipòdrom d’Antioquia era un famós centre de bruixeria: no tan sols s’hi practicaven totes les classes de màgia contra els cavalls i els aurigues, sino que les seves galeries eren plenes d’estàtues clàsiques nues que es creia que eren el cau predilecte dels dimonis especialitzats en excitar les passions carnals. De fet, la versió bizantina de la història de Faust tracta d’un nigromant jueu que porta a un presbíter a l’hipòdrom al bell mig de la nit. El presbíter havia estat cessat del seu càrrec d’oikonomos o tresorer pel nou bisbe. El nigromant aconsegueix conjurar Satanàs, qui promet al presbíter ajudar-lo a aconseguir recuperar el seu lloc si accedeix abans a esdevenir servent de la Foscor i li besa la peülla com senyal de submissió. El presbíter fa el que li demana, venent la seva ànima al dimoni.

Envoltats d’històries similars, els preocupats antioquenys no acudien tot cercant orientació al seu clero, ni al governador bisantí, ni al magister militum. Acudien a sant Simeó Estilita el Jove, un eremita famós que havia fixat la seva columna a pocs kilòmetres de la ciutat. D’allà llançava un seguit d’amenaces i d’advertències terribles als fidels, demanant-los que se’n penedissin i esmenessin.

Tenia uns poders extraordinaris. Segons el seu anònim hagiògraf, la polç de la seva roba era més eficaç que el cocodril a la brasa, l’excrement de camell i el formatge bisantí barrejat amb cera ( segons sembla, el contingut habitual de la farmaciola d’un metge ). Aquesta polç podia curar el restrenyiment, causar la llepra a un incrèdul, ressuccitar un ase i adobar el vi avinagrat. I sense cap dubte era el més eficaç a l’hora d’embarcar, per si un cas hi havia tempesta.

Aquest va estar el cas d’en Doroteu, clergue del monestir de Simeó que va embarcar al pic de l’hivern, la pitjor època de l’any, tot confiant en la protecció del seu mestre estilita. Un cop a mar oberta, una furiosa tempesta va sorprendre el vaixell, fuetejant-lo amb unes onades tan altes que feien la volta sobre la coberta prou abans d’arribar. El capità estava desesperat, i Doroteu treu d’un flascó una mica del polsim beneít per sant Simeó i l’escampa, i al punt “una dolça fragància va impregnar l’aire, la mar embravida es va calmar, i un vent favorable omplí les veles i va dur el vaixell al seu destí sa i estalvi”.

Simeó no era pas un home amb qui es pogués jugar. Un rajolaire antioquià que en privat havia manifestat la seva opinió de que els miracles de l’estilita potser eren més obra del diable que de Déu, va descobrir sobtadament que la mà se li estava podrint, “...i que fins a vessar moltes llàgrimes de penediment no va ser perdonat i recuperat de salut”.

També podia produir efectes igualment espectaculars a d’altres parts del cos. Mosco ens relata la història d’un monjo renegat que va penjar l’hàbit, se’n va anar del monestir d’Egipte i es va instal·lar a Antioquia. Un dia, quan tornava a la ciutat d’un viatge a la costa, l’ex-monjo decidí visitar la columna de Simeó. Bon punt va posar el peu al recinte, l’estilita el senyalà al mig de la multitud de pelegrins que l’envoltaven..

- “Porteu unes tisores!” – cridà Simeó, endivinant miraculosament el passat monàstic del seu visitant – “Tonsureu aquest home!”

Simeó l’envià de tornada al seu monestir d’Egipte, tot prometent-li un senyal de que el perdó diví li havia estat concedit. El senyal va arribar al seu moment: un diumenge, de nou al claustre, quan el monjo celebrava l’eucaristía, “...un ull li va saltar sobtadament”. Per estrany que sembli, això era considerat com quelcom bó, o així ho creien els admiradors més fervents de Simeó.

“...amb aquest senyal – comenta sorprès Mosco – el germà va saver que Déu li havia perdonat el seu pecat, tal com Simeó havia encertadament pronosticat.”

Després d’esmorzar em vaig sentir com nou, i em vaig dedicar a buscar un conductor disposat a dur-me fins el que queda de la columna de l’estilita a la Muntanya Prodigiosa, a pocs quilòmetres al sud de la moderna Antioquia.

Al basar principal – una galeria amb volta que encare segueix la línia de l’antic corso bisantí – vaig trobar un conductor pietós i de barba tupida, anomenat Ismail. Tenia una vella camioneta Dodge, repintada un cop i un altre, actualment de color groc llimona. Vem regatejar prou temps com per a que tots dos creiessim que l’altre ens estava ensarronant, i un cop l’Ismail va fer els seus precs de migdia vem sortir de la ciutat traquetejant en direcció sud.

Es veien oliveres arreu: llargues filades endreçades tot formant perfectes escacs sobre el cendrós terreny dels turonets. Llevat d’algun alminar alçant-se enllà dels horts i dels grups de camperols amb pantalons amples que traginaven llenya amb carretons, hom diria que podriem trobar-nos a l’Umbria. A la vall que hi havia a la nostra esquerra, els pastors menaven amb els seus gossos escandalosos les cabres de llargues orelles i les ovelles d’esquellincs dringants entre moreres i àloes. En pocs minuts, la piràmide del Mons Mirabilis va apareixer al mig de les bromes matinals.

Ens desviem de la carretera principal saltironejant i botant i pujem per un uadi sec emmig un núvol de pols. Passem a la vora d’una parella d’ancians que cavaven una feixa erma amb càvecs. La pista discorria en espiral vessant amunt; un grandiós panorama s’anava desplegant al nostre voltant. Al davant nostre, lluny, s’estenia el lluent reflexe metàl·lic de la Mediterrània; al sud, el mont Casio i les oliveres de Siria; al nord, les tòrrides i llises planures de Cilicia. Directament a sota nostre, s’entreveia al mig de la calitja el sinuós curs de l’Orontes, i a les seves vores, files de xiprers de color verd fosc.

Quan Joan Mosco visità aquest lloc, tots els pics que es veien eren coronats per estilites, entre els quals hi havia una certa rivalitat: si un llamp en matava a un d’ells – fet que esdevenia tot sovint – els rivals de l’eremita fulminat s’ho prenien com a senyal del disgust diví, indicant sense lloc a dubtes que l’estilita difunt havia estat en secret un heretge.

A jutjar pel que ens explica Mosco a El prat espiritual, les visites a aquests sants estilites constituien excursions vespertines molt populars entre les dames pietoses de les zones més elegants d’Antioquia.

I l’estilita més interessant era Simeó, la columna del qual era assolible amb una curta i còmoda passejada en palanquí des de les cascades de Dafne, el centre vacacional on Marc Antoni va dur a Cleopatra de lluna de mel.

Em sembla que ja ningú no vé al santuari de Simeó. A Antioquia queden ben pocs cristians, i tenen altres preocupacions més importants que les restes d’un ermità oblidat. La columna trencada està ara envoltada per les runes de les esglèsies, monestirs, albergs i oratoris de pelegrins que es van anar construint al seu voltant; un panorama d’edificis enrunats, de murs caiguts i de voltes esfondrades. Els únics intrusos són els pastors que busquen un recer per al bestiar quan hi ha tempestes.

Ni tan sols el camí arriba ja a la columna. Deixo a l’Ismail absort fent cops de cap a sobre la seva estora de precs al final del camí, i segueixo sol en direcció al cim.

En arribar al capdamunt d’una escarpada cresta distingeixo les línies de mamposteria de color mel que marcaven la muralla exterior del recinte de l’estilita. Però fins que no vaig ser molt més a la vora de les runes no vaig començar a entendre la veritable magnitud i l’esplendor de l’edifici: al cim d’un turó pelat, batut per vents huracanats, s’alçava una immensa catedral, construïda amb una traça extraordinària, feta de prismes de pedra curosament tallada.

Erigida amb una extravagància i ostentació deliberades; els capitells de sòl·lid marbre de Proconès en forma de cistell eren generosament tallats amb delicadesa, les pilastres i arquitraus s’havien esculpit amb prodigalitat règia.

Era quelcom ben estrany: un ermità esparracat i ignorant mimat per l’aristocràcia grecorromana opulenta i culta; però encare ho era més l’idea d’un ermità célebre per la seva senzillesa ascètica castigant-se a l’escenari més preciós que es pogués comprar amb diners. Com aquell que fes una vaga de fam al Ritz.

M’enfilo fins la basílica tot passant sobre una pila de columnes caigudes i capitells escampats, i mentre ho feia veig una serp negra que llisca des d’una imposta de marbre, creua una clapa de roselles i desapareixia cap a la foscor protectora d’una cisterna sota el terra. Em vaig seure on havia sigut ella i vaig obrir El prat espiritual per a llegir la descripció que fa Joan Mosco de la immensa multitud que omplia aquest lloc per a contemplar a Simeó, per a escoltar les seves declaracions i probablement també per a guarir-se. El camí entre Antioquia i la costa era atestat de fidels i de pelegrins arribats de tots els racons del món mediterrani. Ara només hi erem la serp i jo.

El complexe es basava en el del primer sant Simeó Estilita, sant Simeó Estilita el Vell, que va pujar al seu pilar a la vora d’Alepo un segle abans per a escapar dels pelegrins que l’envoltaven. El seu pilar va estar en principi un refugi dels seus seguidors, i després i per atzar es convertí en un mètode de penitència voluntària i en un símbol en ell mateix.

L’edifici entorn del pilar original del sant es va construir per ordre de l’emperador després de mort l’estilita, amb la qual cosa la seva columna va esdevenir una relíquia, i l’esglèsia que l’envoltava un immens relicari.

Però aquí, al Mons Mirabilis, hi havia una diferència essencial: l’esglèsia s’havia construït al voltant d’un sant vivent.

En una de les manifestacions de devoció cristiana més insòlites de la història, l’objecte principal de reverència de l’esglèsia era un home viu, i que ni tan sols no era sacerdot, sinó laic.

El pilar truncat encare s’alça a sobre d’un pedestal al centre d’un octògon, envoltat de fileres d’escons de pedra. A una esglèsia episcopal bizantina normal aquests escons de pedra reservats per al clero superior de l’esglèsia anomenats síntrono es disposaven al voltant de l’absis, mirant cap a l’altar.

Però en aquesta esglèsia el culte convencional havia estat relegat a les capelles laterals; aquí la nau principal no mirava cap a l’altar ( és a dir, cap a Déu ) sinó cap al sant.

L’estilita havia esdevingut una versió cristiana de l’oracle de Delfos: alçat al seu pilar al cim de la muntanya més alta, expressió literal de la seva proximitat al cel, pronunciava mots que tothom suposava eren les paraules de Déu.

Els bizantins vivien obsesionats per l’espectre de l’heretgia, i tot i això sembla que ningú a Antioquia mai no va insinuar que la conducta dels estilites i els seus seguidors fos en absolut anticanònica. Fins i tot quan els monjos egipcis intentaren excomulgar a Simeó, la resta de l’esglèsia bizantina suposà ( potser encertadament ) que només els movia l’enveja; al cap i a la fi, els estilites havien près la primacia als pares del desert.

El sol havia anat baixant pel cel, fins a pondre´s cap a la Mediterrània. Els seus raigs trencaven l’horitzó a la llunyania, a l’orient. Aviat seria fosc, però em vaig entretenir en les runes, tot passejant pel recinte en penombres, i pensant en l’estrany món on havia viscut Joan Mosco: un món tan avançat com per a haver construït una basílica clàssica tan impressionant, i a l’hora tan innocent com per a creure que aquells homes vestits amb parracs i estranys que cridaven enfilats al capdamunt dels seus pilars podien decantar el gruixut teló de la carn i contemplar a Déu cara a cara. Creien que eren fars de transcendència drets als seus pilars, visibles de ben lluny. Realment se sap que alguns fidels asseguraven que no podien suportar el resplandor del rostre del sant, de tan brillant com havia esdevingut amb la llum de la divinitat.

Els bizantins consideraven a aquests estilites intermediaris o missatgers, que podie transmetre les seves aspiracions i temences més recóndites a la llunyana cort celestial; homes comuns què mercès al seu ascetisme heroic s’havien guanyat a pols l’atenció de Crist. És per aquesta raó que els estilites i els sants bizantins van esdevenir el focus dels més pregons anhels de la mitat de la cristiandat. Hom creia que eren homes que havien traspasat el llindar de la realitat, i que tenien accès lliure a la divinitat.

És fàcil menystenir les excentricitats dels eremites bizantins tot considerant-les poc més que actes de circ estrambòtics, però això seria obviar el fet de que les esperances i conviccions més profundes de l’ésser humà solen ser inexplicables des de la limitada perspectiva de la lògica o de la raó.

Al peu de la columna d’un estilita ens enfrontem a l’empipadora realitat de què avui només podem entreveure vagament a voltes amb els ulls de la fe allò que va conmoure a les antigues generacions, mentre que segueix sent inexplicable i absurd quan s’observa per l’estricte microscopi distorsionador de l’escèptic racionalisme occidental.

(...) ALEPO, 4 DE SETEMBRE.

Anit vaig llegir el llibre que em va deixar el metropolità, la Història dels monjos de Síria, escrita per Teodoret, bisbe de Ciro. Teodoret és gairebé contemporani de Joan Mosco, i a jutjar per aquest llibre, els seus gests són encare més excèntrics.

Si hem de creure a Teodoret, les máximes celebritats del seu temps no eren cantants o ballarins, ni tan sols aurigues, sinó eren sants i ascetes.

Sant Simeó Estilita el Vell, el pilar del qual era a pocs kilometres a l’est d’Alepo, n’era un exemple destacable.

“Com la seva fama s’estengué arreu - escrigué Teodoret – tothom feia per veure’l, arribant de tots els racons i per tots els camins com un un riu, pel que podem imaginar un mar d’homes aplegats al lloc. No tan sols hi acudien habitants de la nostra regió del món, sinó tambè ismaelites, perses, armenis i encare d’altres països més remots: habitants del llunyà Occident, d’hispània i de britània, i els gals que hi vivien al mig... I no parlem d’Itàlia. Diuen que va arribar a ser tant célebre a la gran ciutat de Roma que a l’entrada de tots els tallers els homes havien posat petites imatges seves, per a obtenir així per a ells protecció i seguretat.”

Teodoret va ser el principal biògraf dels famosos del seu temps, com a principal cronista dels grans ascetes bisantins, i les seves obres es llegien a llocs tan allunyats com el Canterbury anglosaxó. Però els seus biografiats ( penjats a dins de gàbies, emparedats dins d’ermites, enterrats en cisternes ) plantejaven tot un seguit de problemes ben diferents dels de les figures amb pecadets i apetències minuciosament examinats pels biògrafs de fireta d’avui dia. Doncs si bé Simeó va ser el més famós dels personatges de Teodoret, no era de bon tros el més excèntric.

I doncs, per exemple escrigué sobre Baradat, a qui felicita per haver maginat “noves proves de fortalesa”. A sobre un sortint rocós que hi havia al damunt la seva ermita va construir “...una petita arca de fusta que ni tan sols corresponia al seu cos i es va allotjar a dins, obligat a romandre sempre encongit. I ni tan sols era fet amb taulons, sinó que era obert com una gelosia, i l’asceta no quedaba a recer de la pluja ni lliure de les flames del sol, i havia de suportar-les.”

El bisbe va convèncer finalment a Baradat d’abandonar el seu taüt de gelosia, però lluny d’entrar en retir ascètic, l’ermità va idear una forma encare més insòlita de seguir la seva vocació. Decidí que el seu nou sistema sería romandre sempre dret. Però com aquesta era una forma d’ascetisme força habitual per a l’época ( Joan Crisòstom havia seguit aquest métode de penitència al llarg de dos anys ), sembla ser què Baradat va arribar a la conclusió que no n’hi hauria prou amb estar-se dret en solitari la resta de la seva vida. Així què decidí posar-se les coses més difícils. Es va cobrir complertament “...amb una túnica de pells, amb una petita obertura a l’alçada del seu nas i la boca per a respirar”, o sia que a més d’haver d’ester-se dret tot el dia, es couria en viu amb la sufocant calor de l’estiu sirià: quelcom semblant a un monjo bisantí sancochado.

Això però no era res comparat amb Taleleu, un altre dels herois de Teodoret, que es va fer una mena de gàbia que va penjar a l’aire; i així, “...penjat o més aviat suspès a dins, ha passat deu anys. I com és un home força corpulent, ni tan sols assegut pot tenir el cap dret, i ha de romandre totalment doblegat, amb el front premut sobre els genolls.”

Quan Teodoret va anar a visitar aquest estrany personatge, el va trobar “...collint els fruïts dels evangelis divins, beneficiant-se d’ells amb suma concentració.” Sembla ser que només llavors se li acudí a Teodoret que aital comportament potser fos un xic estrany. “Li vaig exposar el meu desig de conèixer la raó de la seva original forma de vida”, escriu el bisbe.

Taleleu tenia llesta la resposta: la vida, va dir, calia viure-la el més incòmodament possible com a mitjà segur contra majors incomoditats de la vida futura: “...carregat de pecats i creient en els càstics per ells, he ideat aquesta forma de vida que proporciona al cos càstics moderats per a reduir el volum dels que m’esperen. Doncs aquests són més dolorosos no sols per la quantitat sinó ensems per la qualitat, i així mitjançant aquestes lleugeres afliccions alleujo les esperades, gran benefici n’obtindré.”

A quasi totes les societats s’observaria amb un cert recel un asceta com aquest, però sembla que a Bizanci tots els poble necessitaven que visqués entre ells un ermità penitent que els donés sort, els liurés de malalties i de dimonis i intercedís per ells al palau secular de Constantinopla i al més llunyà tribunal del Cel.

(...continuarà...)