del castell de Montsoriu ( Josep Muntasell ).
.
*
.
*
No hi ha castell que no tingui les seves llegendes; fades, bruixes, meravellosos tresors amagats, guardats per fabulosos monstres, tot això forma part de la història. No d’una història escrita, sinó aquella que es transmet de pares a fills, que forma part de la saviesa popular, que és com riquesa dels pobles.
Montsoriu també hi té les seves, i crec que val la pena recordar-les.
Es diu que al castell de Montsoriu hi havia viscut una reina anomenada na Guilleuma, que cada nit sortia seguida d’una cort de serventes, totes elles vestides de blanc, que voltaven les runes del castell en una llarga processó, sembrant natura de mals averanys que feien perdre les collites dels camps veïns.
Un dia el senyor rector de Breda les va ruixar amb els aspergues, i varen fugir totes. Anaren d’un bot al cim de Morou, i d’un altre al fons del gorg Negre de Gualba, on encara hi són fent-ne de les seves.
Tampoc no hi podia mancar al nostre castell el famós tresor, amagat en forma de gra ( blat i segó ).
Cada any, la nit de sant Joan, quan el campanar de Breda toca la primera catellada de mitjanit, s’obre una porta del castell que es comunica amb una cambra plena de blat i segó. Qui vol fer-se’n amo ha d’anar-hi aquesta nit, caminant a reculons i amb les mans ocupades, una per un ciri encès i l’altra per una calavera. Ha de prendre el gra amb les dents i ficar-lo dins un sac, i fer-ne via perquè quan s’acaba el toc de la dotzena campanada la porta es torna a tancar. Si ho aconsegueix no pot mirar el sac fins haver passat la riera d’Arbúcies. Si ho fa així el gra s’haurà convertit en monedes d’or. Si en canvi la curiositat l’ha fet tafaner només tindrà que sorra. Si per mala sort no ha pogut sortir, haurà d’esperar l’any vinent, quan torni a tocar la primera catellada de la nit de sant Joan.
*
Una altra fa esment de l’abús que els senyors feudals feien amb els seus servents, abús conegut per “dret de cuixa”, pel qual, el senyor gaudia de la companyia de la muller del seu servent la primera nit de ser casats.
Aquesta llegenda vol ser també una mena de vindicació i d’actuació del poble enfront del senyor, quan es sentia ultratjat.
Diu així:
Un bon dia, un vasall del senyor del castell de Montsoriu, que ja era vell i no s’havia casat per témer el ja esmentat abús per part del seu senyor, va prendre muller després que el senyor li assegurés que no passaria la primera nit amb la seva esposa.
Però a l’hora de la veritat, el senyor no va complir la seva promesa i s’emportà la nuvia novella a la seva cambra.
Així passaren tres nits, i el quart dia el senyor li retornà l’esposa i a més s’en burlà. De tanta ràbia acumulada a dins, el servent va treure una daga i el va matar. Aquest fet va produir una gran confusió i feu reaccionar al poble, que des de llavors s’alçà contra els senyors feudals en la guerra coneguda per la guerra dels Remences.
Una vegada un rei moro assetjà el castell, pensant que el seu senyor i servents es rendirien davant la seva presència.
I així passaren un dia, dos, quinze, un mes... fins que un dia el senyor de Montsoriu va convidar a menjar alrei moro. I l’àpat va ser d’un peix fresquíssim, que els assetjats treien de la propera riera, i el portàven al castell per un passadís subterrani. El rei moro, en veure tal meravella, desistí del seu intent i se’n tornà al seu país del sud.
*
.
publicat a la revista Germinal, nº 48, pp. 18, octubre 1984.
Butlletí del Patronat Municipal de Cultura, Sant Celoni.
.
