Al Montseny que jo he conegut ( Joan Pla i Reverter ).

l'agost ens ha deixat la fageda acolorida com si fossim a la tardor,

i les altes temperatures i la sequera obliguen als arbres a despullar-se abans d'hora.

Avui has canviat de fesomia, no sento pas aquell regust d’abans quan pujava les serralades i aspirava les teves sentors de muntanya verge, quan no existien aquestes varietats de carreteres i de profanacions en els teus cims. Hi havia una quietud encoratjadora de dolcesa que feia estimar aquesta muntanya i els seus habitants.

Com per exemple, l’ascensió al turó de l’Home, on hi havia conegut el meu bon amic i admirat Josep Gil i la seva muller, primers observadors d’aquella caseta de fusta, fermada amb els seus vents per a aguantar les tempestes i ventades. Es necessitava esperit de sacrifici i d’amor muntanyenc per a suportar les inclemències meteorològiques i altres inconvenients que comportava la vida allà dalt del cim.

Es va haver d’arranjar ell mateix el camí que va de la font de Briançò fins a l’observatori del turó, i el conservava perquè els excursionistes que anàven al cim, tinguéssin les dreces.

Amb ell hi trobàvem la cordialitat i l’hospitalitat que moltes vegades és necessària per poder orientar-se de nou.

Excel·lent esquiador, durant l’hivern amb les seves intenses nevades li era necessari desplaçar-se fins a la vall de Santa Fe per a provisions.

Allí, teniem sempre el seu acolliment per a aixoplugar-nos, si alguna tempesta ens aplegava a mig camí.

Del turó de l’Home va desplaçar-se a Ordino ( Andorra ) on regentava un hotel i al mateix temps donava lliçons d’esquí, conservant així el regust d’alta muntanya.

Et pujàvem molt sovint, Montseny meravellós, i ens eren indiferentes les èpoques estacionals; dies en què el sol cremava i ens colrava la pell, i d’altres amb un fred intens, que calia guarir-se a vegades en una pagesia del cims, on a voltes hi sojornàvem bona part del dia.

Recordo molt bé que quan anàvem per la font del Bon Profit, era parada imprescindible visitar aquella bona gent de can Pinyoca. Aquella estada era inacabable.

L’avi ens explicava les seves anècdotes muntanyenques: sortia de bon matí a la pastura de les vaques en ramada per aquells turons, coll del Vent, Montllubà, turó Gros... I les abeurava a la font Fosca, en el cim dels avets; era alegroi quan sentiem els esquellers del ramat, i moltes vegades, quan la boira baixa s’aplanava i era difícil l’orientació, ens guiavem per les esquelles del ramat.

Avui l’èxode dels cims és un fet. Segons dades del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, en el Montseny hi pujaven ramades d’ovelles de quinze o setze mil a l’estiu, per a pasturar en els herbeis tan nutritius.

Les tanques les tenien en els corrals d’en Deumal i a pla de Barraques, on s’arreceraven de les tempestes que feien estremir amb els seus espetecs de llamps i de trons amb el seu retruny aparatós i esfereidor. Volades de corbs a l’espai, a la recerca d’alguna carronya d’ovella morta. Avui, no hi ha corbs, no hi ha ramades. Han hagut d’emigrar a altres llocs i recriar a les establies.

Les masies d’aquests cims com a can Pinyoca, can Penyacans, can Carbonell i altres, han hagut de baixar cap a la plana, carena avall: és l’èxode inexorable de la pagesia muntanyenca, és la buidor de l’hospitalitat d’aquells cims, on ens havien acollit tantes vegades a la vorera del foc, on hi sojornàvem amb agradable tertúlia al costat de l’avi Pinyoca que ens comentava el passat de la seva joventut i les seves inquietuds.

No es treia mai la pipa de la seva boca, ferreny, d’una mirada viva, magnètica, era un pur pastor de ramada d’alta muntanya.

Coneixia el temps per endavant i poques vegades es deixava sorprendre per la tempesta, i quan aquesta esclatava tenia el bestiar aixoplugat. Cuidava les ovelles amb la tendresa de cosa pròpia, perquè sabia que era el sosteniment de la seva família.

Un altre amb qui nosaltres haviem intimat força era en Fèlix Casals, avui encara ple de vida, guarda forestal de la Diputació.

Tenia la responsabilitat de tenir sempre ben netes les fonts de la vall de Santa Fe. Feia goig aleshores quan els centres excursionistes col·laboraven perquè no es fés cap perjudici a la natura, es respectaven les fagedes i els avetars dels cims, el grèvol...

Sabiem que hi havia un bon guarda forestal, sabiem que teníem un acolliment a casa seva, on hi podíem dinar i prendre un cafè a un preu baratíssim, sabiem que la seva esposa, Rosa, era una cuinera excel·lent i sentiem l’apreci d’aquell acolliment. Allò era un tros de casa nostra.

Jo, personalment, havia pujat al cim de turó de l’Home en la seva companyia, calçat ell amb els esclops i amunt per aquells cimals.

Per caminar era un home incansable. Havia pres part alguns anys en la travessa que organitzava el C.E.C., de Seva a Gualba de Dalt, amb els controls de coll Formic, les Agudes, i el turó de l’Home. Havia guanyat moltes vegades el guardó, en pugna sovint amb el gran excursionista Josep Costa.

Recordo molt bé un hivern teu molt cru.

Dos excursionistes moriren en el torrent de Sant Segimon, aplegats per una intensa nevada. Els equips de socors de diferents Centres col·laboraren en la seva recerca.

En Fèlix Casals hi va tenir un treball intens. Més tard el vaig trobar a la font de Briançò. L’observatori havia estat evacuat per la intensa nevada, i acompanyava els observadors del turó de l’Home a fer-se càrrec una altra vegada de la seva feina.

Més tard, hem rememorat totes aquestes sortides que haviem fet junts.

Era un puntal per a la muntanya del Montseny, de la que se sabia totes les seves dreceres. Incansable en el caminar i en el treball, conreava també els horts d’aprop de casa seva, on hi recollia la minestra sobrant per a tots els seus.

La vall de Santa Fe té un magnífic hotel construït pel distinguit i respectable en Ramon Montaner, comte de la Vall de Canet i senyor del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar, i és obra de l’arquitecte de Barcelona Pere Domènech i Pou qui va lliurar l’edifici completament acabat l’any 1914.

La seva arquitectura és de castell gòtic, fet de pedra del granet local, amb una distinció fora del corrent. Fou regentat per la senyoreta Amèlia i el seu germà en Jaume Riera, i avui pels seus nebots i la senyora Maria.

A la capella de Santa Fe s’hi celebra missa tots els diumenges i festes de guardar. La llinda de la pedra del portal d’aquesta capella ostenta i té una data, 1201, que jo personalment la crec falsejada. El Montseny en aquells temps no tenia l’habitatge d’ara. Primerament, el temps hivernal feia bastant difícil sojornar-hi, i calia la minestra per a la supervivència. Avui és més fàcil, hi ha unes comunicacions que en aquella data encara no podien existir.

De Santa Fe, anàvem a la vall de Sant Marçal, passant pel pla de l’Espinal, on agafàvem el camí-drecera que tenia un paisatge meravellós, fins a Rocacambra, vorejant sempre aquells sotals ombrívols i plens d’encís. Aleshores encara no existia la carretera que enllaça Santa Fe amb Sant Marçal passant pel sot del Mal Pas, avui dia amb un pont excel·lent.

L’ermita de Sant Marçal era l’antic monestir dels pares Benets, on hi vivia l’avi Nasi. El vell Nasi era molt conegut per la seva bonhomia.

Allí trobàvem també l’acolliment i el sojorn i la bona hospitalitat. A voltes, a la vetllada de Nadal hi anàvem molts excursionistes per a celebrar-hi la Missa del Gall. Tothom sabia que a Sant Marçal hi podia tenir sopar i hospedatge, i escoltar les facècies del vell Nasi, sobre tot quan explicava que un llamp centella li havia mort dintre la quadra, una vaca sí i l’altra no, amb la seva ziga-zaga.

El paisatge de Sant Marçal és meravellós. Les Agudes i els Castellets amb els seus espadats perillosos pel seu rocam. Aquí, moltes vegades, havíem hagut de donar socors a algun excursionista que s’havia extraviat per aquells cims, atrapat per la boira. Encara avui, hi ha alguna víctima d’accident.

Sant Marçal, naixement del riu Tordera ( la Tordera! ) i de tantes fonts que rajaven en aquell temps.

Vianant que fas camí

asseu i reposa una estona

que aquí has de gaudir

de l’aigua de la font Bona.

Lloc magnífic per al repòs i la quietud, i començament del camí del turó de Matagalls, on haviem quedat meravellats pel seu paisatge ferèstec, però joliu i ple de llum a la vegada. Avui, cada any s’hi celebra un aplec que és molt concorregut.

Parlar de la muntanya del Montseny ompliria moltes pàgines per enaltir i exaltar aquestes meravelles que abriga, i per a molts encara desconegudes.

Té també les seves llegendes i les seves històries, llegendes, com la de la

Cova de la Penitenta:

Diuen que durant la nit de Sant Joan, una noia jove i bonica anava buscant l’ànima del seu amant, mort anant de cacera. Va jurar que viuria sempre en aquell lloc on tan feliços havien estat. Víctor Balaguer, famós historiador, cita aquesta llegenda en el seu llibre Al pie de la encina.

Josep Gil, primer observador del turó de l’Home, l’avi Pinyoca vell pastor, Fèlix Casals guarda forestal, la senyora Amèlia i en Jaume Riera, i l’avi Nasi de l’ermita de Sant Marçal, eren en aquella època anterior a la guerra civil els qui coneixien millor aquest Montseny admirat. Avui és ben diferent, i aquests homes sentirien com jo sento l’enyorament del Montseny que hem conegut.

Joan Pla i Reverter.

publicat a la revista Germinal, nº 48, pp. 22-23, octubre 1984.

Butlletí del Patronat Municipal de Cultura, Sant Celoni.