La Pallejana ( Apel·les Mestres ).
.
*
Cánoves és un municipi del Vallès Oriental, situat en aquest vessant del Montseny.
Moltes de les masies i indrets que apareixen en aquesta llegenda poden localitzar-se amb precisió: Can Julià és una casa situada al sud de Cànoves, prop del cementiri, sota el turó del Morralt; can Ribes es troba a l'est de Cànoves, en el veïnat de Canyes; la Castanya és un mas ubicat molt a prop de Sant Andreu de la Castanya, al sud-oest del Matagalls; Collformic és un veïnat que es troba una mica més a l'est de Sant Andreu, i l'Isern és a sota de Sant Andreu de la Castanya.
La Pallejana va ser una bruixa molt coneguda en aquestes contrades a la qual s'atribueixen tota mena de maleficis i enganys.
.
Carme Rubio i M. Carme Bernal.
.
I.
Així va parlar l'avi de can Julià, de Cànoves.
A la Castanya hi havia una minyona que li deien la Teta, que estava a la Cortada, i era aplegadora del Remei.
( Aplegadora és la que passa de casa en casa a fer la capta els diumenges i demés festes, els dies de festa major, així com pels enterros, funerals i bateigs. Nota de l'autor ).
La vella de cal Fort - la Pallejana, que li deien - li va pastar ( parar ) la taula ben guarnida de nous, ametlles i avellanes, pregant-li que en mengés. Com que era tinguda per bruixa, la Teta no volgué tastar-ne; marxà, i quan era arribada a les feixes de davant de casa, la Pallejana li va córrer al darrere pregant-li que almenys mengés una de les pomes que duia per a la set, i ella hi va caure pla bé. Eren embruixades.
Arribant a ca seva, a l'anar-se a senyar per dir el rosari, trobà que la mà dreta no li podia tocar al front per més que fes; rentava els plats, i després de donar quatre fregades havia de donar tres passes endavant i tres de recules; així, per fer un quart de camí hi estava dues hores. I per tot hi veia l'ombra de la Pallejana.
A l'hora d'anar a dormir dos homes havien de ficar-la al llit agafant-la per sota les aixelles, i se'ls aixecava enlaire el mateix que un aucell que anés a prendre el vol.
Sabent que a França hi havia un curandero molt entès per aqueixos mals, son pare va vendre's un parell de bous i va dur-hi la Teta, que va tornar curada.
I tot això que li conto no és d'en Pau, en Pere o en Berenguera, sinó que jo ho som assolert ( aconseguit ).
*
II.
Un dia la Pallejana va anar a una casa i tocà l'espatlla de l'avi de can Ribes, dient-li: - "Hola, Cebrià!". I ell, de cor, només que de cor, va dir: "Jesús, Maria, Josep!".
- - No ho digueu pas això que acabeu de dir ara - va dir-li la Pallejana.
- - El què?
- - Això de Jesús, Maria, Josep; no ho digueu pas, que és pecat.
- - És que no ho som pas dit.
- - Oi que sí que ho heu dit amb el cor; que jo ho som sentit.
I com que era veritat, en això va conèixer que era bruixa.
*
III.
Un altre dia, el mateix avi de can Ribes, tornant de passar la vetlla a la Cortada, va sentir dins d'unes bardisses de prop del camí: barrip-barrap, barrip-barrap... Ell que hi apunta el fusell, però la remor va parar en sec; i no va sentir res més.
L'endemà la Pallejana li va dir:
- - Per què m'encaraves el fusell, ahir?
- - Oi que no!
- - Oi que sí; allà a la bardissa, de prop del camí!
I era que ella venia de la Cortada, de fer patir la Teta, aquella bona xicota, l'aplegadora del Remei.
*
IV.
Un altre dia, la Pallejana va veure venir "un negre cap de núvol" per damunt de Sant Andreu de la Castanya, i diu que patia perquè feia tard; tenia por de no ser-hi a temps.
Allò era senyal que havia de reunir-se amb altres bruixes, al pla de la Fageda de la Cortada - Que allà es deien "els seus versos" - i havien de decidir on tombarien la pedregada.
Se la va veure fugir cuita-corrents; i en arribant a Collformic, aquell núvol va esclatar en una pedregada tan forta com mai se n'havia vista cap de semblant. Va capolar totes les collites a la terra i, miri, encara avui s'hi veuen roures secs de resultes d'aquella tempestat.
Les bruixes d'aqueixos encontorns tenien les reunions a les carboneres del bosc de la Cortada, i molts cops algú les havia vistes ballant totes nues com si tinguessin una "noble cobla de músics".
També a Llançà de la Castanya hi havia carboneres - n'hi havia de set o vuit places - i allà també les hi havia vistes "qualque nit" ballant i fent gatzara amb "gran noblesa de músics".
En aqueixa terra "estranya i espadada" les bruixes hi tenien una carretera molt fressada ( trepitjada ) que anava de Llançà al Pla de la Calma.
*
V.
Una vegada, per aqueixa carretera de les bruixes, després d'un temporal que l'havia deixada lliscosa com si fos de vidre, van fer-hi passar un ramat d'ovelles i un d'eugues - totes amb les seves esquelles - , i no la van pas poder pujar! Les eugues van començar a anar "a tomballons i a rodolons", i tot el ramat, a capgirells, va anar en orris al fons de la clotada.
*
VI.
A can Llançà hi havia el capitost de les bruixes.
Elles li lligaven a l'esquena els sacs de carbó de rabasses - que és el que gasten els ferrers - i havia de dur-los ara a Balenyà, ara a Seva; i els sacs els hi deixaven tan ben "cordats i lligats", que fins que arribava a lloc no se'ls podia descarregar per més que bregués.
Un dia se li van encendre pel camí i, no podent desempallegar-se'n, va morir "carbonat" vora el riu Boix.
*
VII.
Al Boscàs tenien dos porcs grassos i sans. Un dia que anaven a beure a la bassa de la font, va dir la Pallejana tot passant-los la mà per l'esquena a pèl i a repèl:
- Ai quins porcs tan grassos i tan bonics!...
Al cap de dues hores ja eren morts tots dos.
*
VIII.
Un dia la Pallejana va fer broma amb un fadrí, convidant-lo a ballades. Ell va seguir-la de lluny, i en sent a les carboneres, la veu que es despulla, i que un cop nua es rabeja per damunt del fagell ( la carbonissa ) i que es torna guilla i apreta a córrer. Ell que sí? Li amaga la roba.
Quan la Pallejana tornà, tota esverada de veure's nua i no trobant la roba, començà a maleir i més maleir. Surt el fadrí i li diu:
- - Si no em declares on has anat a fer mal, no et tornaré la roba.
- - Som anat a l'Isern del Montseny a clavar una agulla al clatell de les dues criatures que hi ha al bressol. Arriba-t'hi, treu-les-hi, les dues agulles, i seran curades.
Ell que ho fa; arriba a la casa, demana per les dues criatures, i les hi presenten mortes dintre el bressol. Els hi arrenca les dues agulles i van tornar vives i sanes.
* * *
Així parlà l'avi Joan de can Julià de Cànoves.
.
Apel·les Mestres.
.
dins: Llegendes del Montseny.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.
.
