la Dona d'Aigua ( Joan Asbert ).
Ermessenda de Carcassona, imatge de homenatge nacional
.
*
.
*
Llegenda
.
En el clos de la fronda, amb perfil de petxina,
Ermessenda pren bany d'aigua dolça i de lluna,
la rodegen les merles que van d'una a una
a portar-li amb el bec lluïssors i perfum.
La blancor de la pell de nacre mareperla
es confia a la nit com la pell de l'alberge
des que va condemnar la seva ànima verge
a no veure per sempre del dia la llum.
És al bell Ridecós, la riera d'Arbúcies,
on la fina poncella el seu cos aigualir,
ha vist fondre's com fon la rosada el matí.
El seu cos no era cos, era sucre pel gust
d'un xuclet de tendresa de llavi morè,
de la boca d'un home de pell de safrà
mitja lluna en el pit i cofat musulmà
que el destí va fendir de l'espasa d'un just.
Com una àliga al cim, poderós Montsoriu
bategava les ales al fregar del dardell
quan la llança del moro assetjava el castell
mantenint gloriós l'estendard de la creu.
Ja fa dies i nits que a la roca hi ha setge,
tot el clos de muralla és el cau del comtat,
tots els braços a fora aferrats al combat.
La defensa de Crist ha de ser llur trofeu.
La gentil Ermessenda és la filla del Comte,
una espiga de maig que fa prou si rosseja
amb un cor que glateix per uns ulls d'atzabeja
que enmarcaven les celles d'un valent sarraí.
Es van veure una nit en una hora de treva,
una hora tan sols, però al cor de la nina
aquells ulls li clavaren una daga tan fina
que cap altre llambrec la podria guarir.
Mes els ulls ara brillen al fogar de la guerra
i aquest cop a la boca refulgeix un punyal,
va grimpant per l'escala i d'un salt és a dalt
amb mil cares ferotges al darrere grunyint.
El bruel d'un vassall ha enfuriat el Comte
i amb estoc a la mà, que de lluir abrasa,
s'encara al capitost i li enfonsa l'espasa
fins que l'acer li surt per l'altre cap del cint.
Aquells ulls ara oberts bat a bat del valent
llur esguard ressaguer van llançar a l'estimada,
i ella al moll del dolor va desar la mirada
amb un crit com el pany quan el tanquen de cop.
La mirada era el llamp i ella el pol que l'atreia.
Va quedar de l'esclat una almosta de cendra,
com abrusa el llampec la viola més tendra,
i amb el plor del seu pare es fongué com l'arrop.
Quan l'horror la liquà es trobava Ermessenda
rodejada pel mim de la cort de donzelles,
i l'esglai i l'estima transmutà totes elles
en gruada de merles al toll del rierol.
Entre faigs i frescal davallà l'escorrim.
Ara jeu en el gorg amb seguici de fades
i a la nit pren el bany quan la lluna fa ullades
i les merles puntegen la dansa del dol.
Entre les aigües del gorg Negre
renta el seu sofre lo diable,
fa una fortor abominable
la seva isarda barba negra
de porc espí de llord estable.
Només a goges infernals
els plau la seva companyia
fent son aplec, quan mor el dia,
per conjurar trenes de mals
dançant el sàbat de follia.
Un caminant encuriosit
intuïdor que un malefici
cantava salms de sacrifici
al gorg que deien maleït,
venuda l'ànima d'un vici
acorda vots amb Satanàs,
i aquest li narra la llegenda
i la bellesa d'Ermessenda,
mentre que riu per sota nas
una riota que fa horrenda.
Guanyat el cos per la luxúria
amb un deler de cascavells
deixa la gorga de Riells
trescant pel si de la boscúria
menat d'un zel que fa esparpells.
Gira la vista cap a Arbúcies.
Pare Claret de Viladrau
volgueu ungir la vostra pau
al seu entreteixit d'astúcies
que du a mal pas la seva nau.
Montseny esquerp, brau de penyals
afaiçonat per les glaceres,
faigs, alzinars, marfull, senderes,
lloms de solà i conques frescals
d'avellaners i de falgueres.
Al tombant de la nit l'astor torba la presa.
La nimfa pren el bany, i en el mirall fluctua
el traç de castedat damunt de la pell nua.
Quan el mirar lasciu li roba el seu encant
la bella profanada per castigar l'afront
esquitxa l'insolent amb la rama d'un arbre
i al punt quedà mudat en estàtua de marbre.
Al bosc ressonà el riure sarcàstic de Satan.
.
Joan Asbert.
.
Poema finalista al 8è Premi Montseny
Amics del Montseny, Viladrau, 1990
.
