Fa quinze anys, l'ONU va instituir el 9 d'agost com el Dia Internacional dels Pobles Indígenes.

Avui es calcula que 370 milions de persones en més de 70 estats pertanyen a nacions o pobles indígenes –segurament són molts més, tenint en compte l'obstruccionisme dels estats que volen negar-ne els drets– i són expressió d'una diversitat i riquesa lingüística i cultural de valor incalculable per a la humanitat.

Són pobles que encara han de lluitar per participar en l'ús, administració i conservació del seu territori, on desenvolupen la seva activitat econòmica, cultural, social i política enfront d'unes lleis que només obliguen a consultar-los i indemnitzar-los «sempre que sigui possible» davant els interessos que generen les extraccions mineres i d'hidrocarburs. I és que els pobles indígenes segueixen sent un dels grups de població més marginats que pateixen desproporcionadament una situació de pobresa i d'accés insuficient a l'ensenyament i a la salut.

Molts s'enfronten quotidianament i des de fa segles a la discriminació i al racisme. Són homes i dones que lluiten per aconseguir mecanismes jurídics que facin efectiva la protecció dels seus drets. Drets com el de l'existència com a col·lectiu, el del reconeixement de la llei consuetudinària com a dret públic, el de la propietat de la terra, el de l'oficialitat de les llengües pròpies, de l'educació en aquestes llengües i, el més elemental de tots, el dret a decidir per determinar lliurement la seva condició política, gaudir d'autogovern i establir les seves pròpies estratègies de desenvolupament.

Per això, ara que a Amèrica del Sud se celebren els bicentenaris de la independència, recordem que a l'anomenada Amèrica Llatina hi viuen més de 55 milions de persones de 400 pobles indígenes diferents. Són pobles molt anteriors als estats actuals, que han resistit més de 500 anys des de la invasió espanyola. I les repúbliques criolles nascudes fa 200 anys no han fet més que agreujar la seva situació, en imposar un model de desenvolupament que els ha deixat de banda.

Davant aquesta realitat, la cooperació catalana fa temps que treballa per enfortir i generar lideratges democràtics amb capacitat de transformació social entre les persones indígenes. Perquè han de ser elles les que decideixin el seu futur i el seu model de desenvolupament.