Mite de la fecunditat ( Eugeni Casanova ).

Al Pirineu és comú unir l'ós al mite de la fecunditat, que ja apunta la rondalla de Joan de l'Ós. A la vall de Barèges hi ha la llegenda de Maria de Pascau que hi entronca plenament. Aquesta era una dona que no podia tenir infants i va decidir, després d'escoltar els consells dels vells del poble, anar a veure un gran ós que vivia a la muntanya d'Arbiden, al qual se li atribuïen poders sobrenaturals.

Per arribar fins on vivia l'ós havia de travessar, però, el temut bosc Det Gallet, on vivien les bruixes de Peirahicade, que tenien el costum de matar els passavolants.

Tot i això, Maria va aconseguir arribar fins on era l'ós, al qual va oferir mel i dolços.

L' animal va aconsellar-li de submergir-se amb ell set vegades al llac d'Arbiden.

Un cop acomplert el ritual, la dona es trobava tant pesant que gairebé no es podia moure, però, com va poder, va emprendre el camí de tornada.

Maria de Pascau va tenir un infant bru i amb els ulls negres que era l'orgull de tota la contrada. La dona va tornar unes altres sis vegades a veure l'ós, després de cadascuna de les quals va tenir un fill. El plantígrad li demanava que el tingués informat sobre la seva progènie, però un cop infantat el seu setè nadó, Maria va decidir no tenir més descendència i va deixar d' anar a veure l'ós. L'animal trobava a faltar la seva amant i un dia va baixar al poble i se la va endur. Des d'aleshores Maria de Pascau viu a Arbiden, i les nits de lluna plena se la pot contemplar, segons conten, passejant-se a la vora del llac convertida en dama d'aigua, un altre ésser abundant a la mitologia pirinenca.

A Iparralde és on el mite ha perviscut fins a temps més recents.

A Sainte-Engrâce circula la llegenda d'una rica pubilla mossegada i fecundada per un ós i en altres indrets és viu el conte d' una noia que engendra, fruit de les seves relacions amb un ós, Haxko, un infant robust fins a l' exageració i tan pelut que no li calen vestits.

L' etnògraf Txomin Peillen va recollir encara el testimoni de Petiri Prébende, de casa Salaberri de Sainte-Engrâce - mort el 1987 als 89 anys -, el qual assegurava que els vells vascos deien que l' home descendeix de l' ós, i ell mateix encara ho creia, segons conta avui el seu fill. Prébende opinava que entre l'ós i l'humà va haver "l'home salvatge", una espècie de baula en la peculiar escala evolutiva de la mitologia pirinenca. En aquest sentit, el mite de Joan de l'Ós no seria més que una explicació de com es va fer el salt d'una espècie a l'altra.

Aquesta creença que Salaberri atribuïa als bascos devia estar en uns altres temps més escampada, segons demostra el testimoni d'un viatger musulmà de Madurai, a l'Índia, Kamar Al Din. Vers el 1348 aquest va visitar la vall bearnesa d'Ossau i els locals li van assegurar que eren descendents d'un ós i una princesa. Lògicament, aquest supòsit anava acompanyat d'una llegenda que el viatger va recollir i que demostra que la història de Joan de l'Ós és profundament pirinenca:

"Gent digna de ser creguda m´ha contat que en un altre temps regnava a la regió un rei que era el pare d'una filla més bella que una rosa i més fresca que la rosada. Un matí que es banyava en un riu va ser sorpresa per un ós extraordinari que se la va endur a la cova, on mai ningú la va poder trobar. Del seu comerç amb l'animal va néixer un monstre mig home mig ós que sembrava la por i la desolació al reialme, que degollava les ovelles i els pastors i es nodria de sang."

( Joan-Loís Baradat,

Las Pirineas exoticas d'un viatjador indian",

revista Reclams, Pau, març-juny 1986 ).

Lògicament, el monstre acaba mort per un príncep que allibera una donzella bellíssima, germana del difunt, que era encadenada a la cova.

Aquest mite és compartit per finlandesos, siberians i indis canadencs.

La tradició de l'ós raptor de donzelles ha perviscut en moltes celebracions carnavalesques: a la diada de l'ós a Sant Llorenç de Cerdans, fins a 1972 la bestiassa segrestava una noia i se l'enduia al bosc; a Arles, Martí no para d'empaitar la Roseta, una càndida fadrina, i a Prats de Molló els óssos ataquen ferotgement totes les noies.

Per contra, al sud de la Sierra de Guara, a l'Aragó, circula la llegenda d'un gegant dit l'Ome Grandizo ( l'home grandàs ) que protegeix les donzelles.

Al poblet de Lobera de Onsello diuen que l'Ome Grandizo viu a la ribera pròxima de Val de Onsera ( vall ursina ) amb la seva companya Heba i una caterva d'óssos. El gegant porta sempre una destral de pedra i la seva missió és protegir la virginitat de les fadrines.

Al Pirineu encara se sent a dir que l'óssa i l'ós copulen ventre contra ventre, com els humans, en una altra mitificació del comportament de l'animal ja exposada per Plini el Vell. Gastó Febus, va recollir aquesta creença en el seu Llibre de la caça:

"Quan l'ós fa l'acte amb l'óssa, es condueixen a la manera d'un home i una dona, estirats i l'un sobre l'altre."

Sens dubte l'ós va provocar temences d'índole sexual en el passat, com il·lustra una altra llegenda que es desenvolupa al Coserans, la de l'ós castrat.

Un pastor vol desempallegar-se d'un ós i ordeix una estratagema per aconseguir-ho.

L'home va a visitar el plantígrad i li explica que els bous adquireixen força per estirar grans pesos sols després de ser castrats, i proposa a l'animal que tots dos ho facin l'endemà. El pastor, però, fa anar a la cita a la seva muller vestida amb roba d'home.

La dona li diu a l'ós que ell ja s'ha fet l'operació i s'abaixa els pantalons perquè ho comprovi. L'animal, convençut, demana aleshores que li faci a ell també. Quan la dona secciona amb un ganivet, l'ós llença un crit terrible i emprèn una fugida que serà definitiva.

A diferents indrets del Pirineu hi ha la llegenda del pet de l'ós.

A Occitània, quan surt del cau l'ós menja una planta purgant a fi d'evacuar el que ha retingut a dins durant l'hivern, i per aconseguir-ho ha de fer un gran pet, amb el qual allibera també les ànimes de les criatures nascudes durant aquell any.

Aquest romanço es basa en el fet real que l'ós ha d'evacuar quan torna a l'activitat el coàgul alimentici que se li ha format als budells mentre ha estat hivernant.

Segons la llegenda, l'ós porta a dins les ànimes traspassades des del món subterrani en el qual ha passat l'hivern. Amb l'evangelització, va ser sant Blai qui va assumir la funció redemptora d'ànimes, justament el sant que té la festivitat el dia 3 de febrer, l'endemà de la Candelera, una de les dues dates en què la creença popular assegura que l'ós desperta.

A l'Aragó, el pet de l'ós té una altra interpretació. El plantígrad surt de la cova per la Candelera, i si veu lluna nova fa un gran pet que allibera les ànimes de les persones que s'havia cruspit. Si no veu la lluna nova, torna a la cova i dorm quaranta dies més.

Al Pallars es conserva la dita que l'ós es desperta per la Mare de Deu de Març, el dia 25.

Una llegenda d'Euskadi assegura que l'ós va xuclar-li l'ànima al primer caçador que el va intentar caçar. Petiri Prébende deia que matar l'ós no reportava cap benefici i sí, en canvi, malastrugança.

Aquest vell basc recordava que quan els homes sortien a la caça de l'ós als anys cinquanta deien una oració el text de la qual avui ningú recorda. El mateix passa amb un respons antirapinyaires que Antoni Lafont, de Bibils, a l'Alta Ribagorça, va sentir resar a un vell pastor el 1948.

Contràriament al que era costum a Occitània, el fill de Prébende va declarar que no va poder menjar la carn d'ós, que la va tastar i va vomitar "perquè feia pudor i em van venir moltes històries al cap." Segons va assegurar, l'ós li recordava massa la figura humana, "de fet és un humà", deia el seu pare.

Al país basc perdura encara el record que les potes dels animals portaven benaurança; no és rar, doncs, que Prébende en conservi una d'ós a casa i que a principi de segle en aquell país pengessin encara al coll dels infants potes de teixons per prevenir-los de fets malastrucs i males mirades.

La pretensió de cridar la bona sort pot molt bé ser en l'origen del costum general a tot el Pirineu de penjar les urpes de l'ós darrere la porta.

El sobrenom que el plantígrad rep a tots els Pirineus occitans, Martin, té també una explicació llegendària.

Sant Martí, que va ser bisbe de Tours al segle IV, va anar a visitar el bisbe del Coserans i quan es trobava a la vall del Salat, un ós va matar l'ase que li portava les alforges. El bisbe va obligar llavors el plantígrad a fer la feina del ruc.

Quan l'home i l'ós van arribar a Ustou - un dels pobles on van néixer els domadors d'óssos -, els habitants es van espantar, però el bisbe els va tranquilitzar fent ballar l'ós.

Aquell mateix dia els vilatans van tenir la idea de capturar óssos per guanyar-se la vida.

Un tal Martin d'Ustou, capità del rei que va viure al segle XV al castell de Castilhon, va poder donar també el sobrenom al plantígrad, perquè tenia fama d'home terrible i violent. És simptomàtic, però, que la paraula Martin contingui el fonema amb què el basc i les llengües cèltiques designen l'ós: artz i art, respectivament.

Eugeni Casanova

dins "L' ós del Pirineu, crònica d' un extermini" Pagès editors, Lleida, 1997.