Ursus arctos: etimologia i toponímia ( Etienne, P. - Lauzet, J. ).

Pirineus, vall d'Aspe. La nostra recerca de l'Ós ens mena un cop més a aquest lloc sagrat, on els cims festegen amb el cel, tot just quan la boira comença a esvair-se a poc a poc d'aquests racons que romanen encara secrets. Cada sortida i cada excursió es fonamenten en l'esperança, dia a dia renovada. Avui, encara sense sort... o gairebé.

Sobre el terra humit, al bell mig del corriol, per fí hi ha un indici!

Una magnífica empremta de la pota del davant ( esquerra al dibuix ), ampla i curta, perfectament neta, mostra el palmell, les cinc "pilotes" digitals i els cinc forats de les urpes. És l'Ós, és ell!

Aquí hom l'anomena "Pedascaou", i el renom li escau de meravella. Doncs no és ell, verament, el va-nu-pieds de les muntanyes, el cercamón dels Pirineus?

L'ós bru és una de les rares espècies animals que el seu nom científic és l'aposició d'una arrel llatina ( el nom de gènere ) i d'una arrel grega ( el nom d'espècie ) estrictament amb el mateix significat. Efectivament, Ursus arctos vol dir literalment "Ós ós". Impossible, doncs, equivocar-se; el nostre animal és ben bé un úrsid per banda i banda.

L'etimologia llatina ens revela d'altra banda que Ursa significa óssa ( o sia, la femella ), però també és igualment un nom de dona romana, tanmateix com Ursus és usat com a nom pels romans. Bastides sobre aquestes arrels, trobem les denominacions properes Ursulus i Ursanianus per als homes, i Ursula per a les dones.

Les denominacions gregues Arctos i Arctis fan referència a les constel·lacions de l'Óssa major i l'Óssa menor, tanmateix com Arcturus és el nom d'un estel ( el quart estel més lluminós del cel, anomenat també Alfa bovis, amb una lluminositat equivalent a 115 sols ).

Sense cap mena de dubte retrobem el mateix orígen al mot vasc Hartz, que vol dir "ós", a l' Art de la llengua irlandesa, al galès Arth, i també a l'Arz bretó.

Aquest orígen comú ha donat lloc per altra banda als noms Arthur, d'orígen celta, i Artemis, que es poden enorgullir de tenir ascendència ursina al seu patronimic.

Guarnit amb aquests mots antics, el nostre ós bru no deixa de tenir els més diversos renoms, com Bamse ó Nalle, Peus d'or, el Vell, el Vell negre ó l'Avi a Escandinàvia; Mijail Ivanovitx, el Mestre, el Senyor, l'Amo, el Pare, i l'Abric de pell a Russia; Frate Nicolae a Romania, i Efraim i Petz a Alemania. Aquest darrer nom familiar donarà tot seguit batz, el nom de l'antiga moneda suissa.

A la novela de Renart és anomenat Bru ( Brun ) tot fent referència al seu pelatge, mentre que els pobles muntanyencs, bé per respecte bé per temor, no l'anomenaven, al·ludint-lo amb els malnoms de Courailhat ( cercamón, ó pòtol, en la llengua de Bearn ), Lou Moussu ( el senyor, id.), el Monsieur ( tant als Pirineus com als Alps ), l'Altre, le Tipe, o simplement, Lui ( ell ).

Pel que fa al nom de Martin, que sovint hom li atribueix, cal que tornem a l'Arieja, temps era temps, on hi havia un bisbe que tenia un ase que es deia Martin. I vetaquí que un dia el seu company de camins i de dies va ser devorat per l'ós. El bisbe, enrabiat, va córrer al seu darrera, el va encalçar, i per a castigar-lo, li va posar un barret d'ase i el va condemnar asubstituïr a perpetuitat a l'ase que s'havia menjat. No cal que us digui que el nom que li posà fou també Martin.

És emocionant i curiós constatar com els antics cretencs en deien "osset", o petit ós a l'eriçó comú ( Erinaceus erinaceus ), el mateix que trobem als nostres boscos i jardins.

I més a la vora de casa, el mot alemany bär que es fa servir per a l'ós ha estat manllevat de llarg per a donar nom a viles d'Alemania, de Suissa i també de França, a la banda de l'Alsàcia.

Començant per Berna (...), i seguint per Berlin, Bernburg, Baerenbronn, Baerendorf, Berenzweiler, Baerenbach, Berstheim, Bernardvillé, Bernardswiller...

Tot seguint la mateixa idea, algunes families s'inspiren del seu nom per a compondre el seu patronímic, quan cap a les darreries del s. XVI esdevé obligatori el registre de l'estat civil. Així trobem els Behr, De Berhr, Deber,Debert, Behrer, Bernegger, Baerenfels... així com Bernard pel que fa al nom ( de Bär = ós, i hard = dur, fort ), ben semblant al nom suec BjOrn, que senzillament vol dir ós.

La toponímia ens recorda tristament que no fa gaire temps l'ós recorria les muntanyes suisses, i donava el seu nom a diferents llocs, com a exemples,Val del Orso, Bagn del Uors, Orsières, Norcières, Urseren, Ursins i Vallorcine.

A l' Alsàcia i en general a la regió renana, l'ós era considerat com una divinitat. Així es venerava a Artio, la deesa-óssa ( noteu, de passada, la semblança amb l'Arctos = ós bru, dels grecs ). A més, aquest culte pagà sembla haver estat suprimit després de l'edificació de monuments religiosos cristians gairebé arreu on l'animal era idolatrat. Tanmateix, el canvi va ser fet progressivament, i de vegades amb una subtil transició, com ens fa pensar...

la llegenda d'Andlau, al nord de Colmar ( Alsàcia )

(...) Els fets esdevenen l'any 887.

Richarde d'Andlau és una emperatriu molt bella, i encara verge, malgrat el seu casament amb Carles III el calb, emperador d'Occident.

Frustrat i gelós, aquest aprofita uns rumors roïns de safareig i denuncia per adúltera a la seva dona, per a repudiar-la i així poder-se desposar amb una enlluernadora i rica duquesa, amb la papal benedicció de Joan VIII de Roma.

Davant aquest evident frau, la sobirana fa una crida a senyors i bisbes per a que la defensin, sense obtenir cap resposta amb l'excepció del jove cavaller d'Andelo, familiar seu.

Ella clama la seva inocència, i demana de ser sotmesa al Judici de Déu mitjançant la prova del foc. Llavors, vestida amb una túnica coberta de cera, camina a peus nus sobre un llit de carbons encesos i escampats al pati del castell pels botxins. I per a sorpresa de tothom, passa indemne la prova i diposita amb un somrís als llavis gens disimulat la seva corona als peus del sobirà, tot fent-li saber que des d'aleshores es consagra només a Déu.

Tot fent camí cap a Kirchheim acompanyada de la seva escorta, se li apareix un ángel, i li diu que faci camí cap a una vall propera, i que basteixi un monestir allà on vegi una óssa negra gratant el terra. I dins un bosc espès, i tal i com li havia estat revelat, va trobar l'óssa, que feia uns gemecs i uns plors esgarrifosos. S'hi va atansar a poc a poc.

L'óssa, amb el seu mussell bressolava suaument el cos inert i fred del seu petit, verament mort.

Conmoguda, Ricarda prem l'osset contra el seu pit, i gairebé a l'instant aquest comença a bellugar, en una pietosa ressurrecció per compassió. L'óssa ja no abandonarà mai a la sobirana, que feu bastir a l'indret una esglèsia i un monestir.

Andlau : détail du piédroit du portail de l'abbatiale

foto de B & S Enciclopèdie

Château du Spesbourg (Andlau)
© PBB

Château de Spesbourg, foto François Schnell, Estrasbourg ( de Vikipèdia )

No gaire lluny, a Spesbourg, el cavaller d'Andelo va construir un castell per a protegir l'Abadia d'Andlau. Durant la consagració de l'esglèsia, sempre segons la llegenda, tots els óssos que habitàven els boscos dels Vosgues van fer-hi aplec, envoltant i saludant el nou santuari abans de tornar-se'n cap a les muntanyes.

Château d Andlau
© PBB

foto Torsade de Pointes

Força anys més tard, a la seva mort, Ricarda és enterrada al mateix indret, acomplint els seus desitjos. Aquell mateix vespre, l'óssa desenterra esgarrapant la terra flonja i lleva el cos exànim de la seva mestresa, intentant inútilment d'escalfar-la, de ressucitar-la, talment com ella havia havia fet retornant a la vida al seu petit. Sense reeixir-ne, però.

L'endemà, de tristor, l'óssa també era morta.

Ricarda va ser canonitzada el1049. Sembla lògic, amb una llegenda tan creíble!

Si als nostres temps, a Andlau, la toponímia no rememora gaire sovint aquests esdeveniments del s. IX, els fets s'adveren amb indicis trobats pels carrers, ó a l'interior de l'Abadia.

Així, dins la cripta de l'esglèsia, una estàtua de l'óssa, d'estil romà, vetlla al damunt de la cavitat excavada ja fa temps per l'animal, mentre que a la plaça de l'actual mairie ( ajuntament ), una columna es dreça sobre la font, representant santa Ricarda amb el braç estès per sobre l'óssa, arrupida als seus peus *.

( * les seves mirades es creuen, i qui mira amb més intensitat és sens dubte el cadell,a punt de fer el que ella li està dient amb el gest de la mà presta per a acollir-lo :-Au, va, vinga, puja i abraça'm! )

Trobem una altra estàtua en pedra de la sobirana i l'animal a les proximitats d'un pou. D'altra banda, a la columna de la font, dos óssos sostenen els escuts d'armes de la ciutat.

Encara més sorprenent, des del s. IX i com a mínim fins el s. XVI, un ó varis óssos eren mantinguts captius a un fossar de l'abadia, en record de l'óssa negra.

Als registres dels drets de l'abadia renovats el 1348 ( i vigents encara al s. XVI ) hi ha constància de que els flequers ( boulangers ) que posin parada al mercat d'Andlau tenen l'obligació de fornir un pa a la setmana per a l'alimentació de l'Ós.

El captiveri d'aquests óssos va acabar quan un dia un d'ells va esquinçar d'una urpada a un infant massa curiós. Al llarg de segles, els exhibidors d'óssos que es presentaven a Andlau tenien dret a un àpat, un pa i tres gulden ( moneda antiga ), a compte de l'abadessa.

D'altra banda, dins el món de les flors és on veiem immiscir al nostre "ós mal polit" ( Ours mal léché ), expressió francesa que il·lustra els propòsits d'Aristòtil i Plini, segons els quals la mamà-òssa "polia" els seus petits en néixer per a donar-los la seva forma definitiva.

Així, la boixerola ( Arctostaphylos uva-ursi, fr. Busserole, raicin d'ours ), arrel d'ós, que és el nom vernacular donat a aquesta planta amb unes baies vermelles considerades com un regal pel nostre animal a la tardor.

Segueix una altre al·lusió a l'aliment, amb Viburnum lantana ( fr. Viorne mancienne ), els seus fruits s'anomenen pa d'ós, i també amb el Allium ursinum, fr. Ail des ours = all dels óssos.

I finalment, hom aprofita una semblança morfològica per atribuir el seu nom a un vegetal; és el cas de l'orella d'ós, la primavera muntanyenca Primula auriculata

( la designació auricula ursi ( orella d'ós ) és comuna a molts idiomes: alemany, Bärenöhrchen; anglès, bear's ear; francès, oreille d'ours; italià, orecchio d'orso; neerlandès, Beerenoor, portuguès, orelho-de-urso...

a Catalunya es coneix amb aquest nom la Ramonda miconi, present de manera vestigial al massís del Montseny, i força abundant a muntanyes calcàries, com el Montsec,o Montserrat. ( N.del tt.).

i també el salsufragi ( Heracleum sphondylium, fr. patte d'Ours ). Sincerament, la semblança no és gaire frapant, i potser satisfà només al botànic. Aquesta similitud era més exacta a l'edat mitjana, quan al calçat dels homes amb punteres allargassades era anomenat "de potes d'ós", i també "de musell de vaca".

Pel que fa a la toponímia, ja despuntada més amunt, és a les zones de muntanya on trobem els millors exemples, tant com l'animal ha marcat l'esperit de les gents del país.

Misteriosa, fosca, gairebé fantasmal, la bèstia hi és, però no és gens fàcil de trobar. I quan hom s'obstina a buscar-la per matar-la a una valleta, sobre una aresta ó a un pla, l'indret queda immediatament impregnat del nom. Així, això que es fa palès al país basc al nom Hartzapasia ( pas de l'ós ) torna a aparèixer aquí i allà als Pirineus, i també als Alps. I és en aquest darrer massís on ens aturarem per mostrar com després d'una desaparició de més d'un centenar d'anys d'una regió, l'ós encara deixa la seva empremta toponímica.

J.-J. Richard-Pomet cartografia els llocs on s'han descobert ossamentes d'óssos bruns, així com la toponímia local dins el sector de la Reserva Natural de Sixt-Fer-à-Cheval, a l'Alta Savoia.

Retrobem el tradicional Pas de l'Ós que denota el camí de pas habitual, generalment a nivell d'un coll, d'una feixa ó qualsevol altre indret exigu.

Molts cops els mots "Combe" i "Tanne" designen un forat ó cavitat, i el segon és un xic més explícit en designar un cau ó cova.

El Cim de l'Ós fa referència a un animal enfilat al cim d'un arbre, com trobem de vegades als Alps, bé sigui que hagi estat sorprés sobre un arbre fruiter per a alimentar-se, bé que s' hagi enfilat per trobar refugi dins una conífera per fugir dels homes que el perseguien.

Al Bany de l'Ós no li cal comentari, mentre que la Pedra de l'Ós correspon a un indret on l'ós es va estavellar, en estimbar-se daltabaix d'un cingle perseguit per l'home. A d'altres regions, la Pedra de l'Ós pot fer igualment al·lussió a una pedra a sobre de la qual l'animal tenia el costum de netejar-se, com ho afirmen nombrosos pastors pirenencs. Aquesta història, nascuda qui sap on, potser impregna el nostre inconscient col·lectiu.

La constel·lació de l'Óssa major.

Hi ha diverses versions que intenten explicar l'origen de la célebre constel·lació. Fins i tot els natius americans en tenen, però ara anirem a ca'ls grecs antics, a la llegenda d'Arcas.

Arcas era fill de Zeus i de Cal·listo, la nimfa caçadora, companya d'Artemis.

Quan Cal·listo, estimada per Zeus, mor, ó segons la versió més extesa, fou transformada en óssa, Zeus comfià l'infant a Maia, mare de Hermes, qui el va criar.

Arcas, per via materna, era net de Licaon, rei d'Arcàdia.

Un dia, Licaó, amb l'intenció de posar a prova la clarividència de Zeus, li va servir els membres del petit Arcas, cuits i llestos per a ser menjats. Zeus no cau al parany, i posa la taula potes enlaire llançant-la contra Licaó juntament amb una maledicció, tot transformant-lo en llop.

Zeus, llavors, torna a unir els membres d'Arcas, retornant-lo a la vida.

Quan Arcas va ser gran, un dia tot caçant, retroba a la seva mare, que se li presenta sota la forma d'óssa. Ell la persegueix, i l'animal es refugia dins el temple de Zeus, on també entra Arcas. Com hi havia una llei que punia amb la mort a tot aquell que entrés al sagrat recinte, Zeus s'acompadeix d'ells i per a evitar que siguin morts, els transformà en constel·lacions: l'Óssa major, i Arthur ( Arcturus ), el seu etern guardià.

Pascal Etienne, Jean Lauzet

dins

L'Ours brun d'Europe, biologie et histoire, des Pyrénées à l'Oural.

Partie 2, Chap. 1, Étymologie et toponymie, pp. 220 - 225.

Biotope, Mèze ( Collection Parthénope )

Publications scientifiques du

Muséum national d'Histoire naturelle,

Paris, 2009, 400 pp.

traducció, miquel del turó.

***********************