1802. Sol, solet ...! ( Josep M. Solà i Sala ).
.
*
.
*
.
.
*
En temps de mocions, manifestacions, greuges i recursos d' alçada és com un sedant beatífic immergir-se en temps passats quan l' home, tal volta més incontaminat, tenia ulls per a mirar, un temps, el cel i la terra.
La primavera del 1802 el regidor de l' Ajuntament de Vic, don Josep Francesc Alberch, acudia al Ple Municipal amb una moció sota el braç. No demanava cap dimissió, ni cap obra, ni reivindicava cap programa polític. Mireu com raonava don Josep Francesc Aliberch, regidor de l' Ajuntament de Vic. Ell deia que, en anys de secada, solia acudir al consistori la Molt Il·lustre Junta de Procuradors de Sant Isidre en súplica que l' Ajuntament proclamés temps de rogatives per a la pluja.
En aquestes èpoques de terres àrides, fonts eixutes i prats esmorteïts sortia un ban municipal, es feia una processó amb el Sant Crist de l' Hospital fins la catedral i, si convenia es portaven les relíquies dels Sants Màrtirs a la Gleva, en austeríssima processó pel camí de pregàries que ara és la N-152.
Mentre duraven les rogatives quedaven prohibides les diversions públiques, les funcions de teatre, els circs, orquestes i balls. Tota la ciutat vivia les pregàries "ad petendam pluviam" amb tanta intensitat, que fins i tot es detecta certa frustració popular quan la processó s' havia de suspendre... per la pluja!
Però el regidor plantejava en el Ple un problema novíssim. Argumentava que els procuradors només acudien a l' Ajuntament quan no plovia. En canvi, no ho feien quan plovia massa, com aquesta primavera del 1802.
I deia el bon conseller -regidor que l' excés de pluja també fa mal. Diu ell que les viandes perden consistència, es fan "fluixes" i insípides; que podreixen les collites i que castiga els reumàtics. I que per això no es fan rogatives perquè faci sol.
És gloriós dir parenostres i treure relíquies quan els arbres es moren de set; però sembla que no ho és tant quan els reumàtics gemeguen de dolor. I la humitat excessiva, diu el conseller, és un càstig de Déu igual que la sequera... Des de l' any 1774 que plou massa, ningú no fa cabal!, clama en Josep Francesc Alberch. En conseqüència, la proposició és senzilla: Cal fer pregàries pel germà Sol, igual com les fem per la germana Pluja. S' ha d' anar a veure el bisbe consistorialment per a la proclamació d' una oració "ad petendam solem", que faci granar els blats, embrunir els rostres i guarir els reumàtics. I suspendre balls i comèdies mentre les bromes segueixin amb el seu xim-xim obstinat. I, si convé, treure el Sant Crist de l' Hospital i les relíquies dels Sants Màrtirs en el bo de la pluja, perquè ells notin quin pa hi donen...
En Ramon Pou, degà, escoltà atentament la moció. No calgué una votació. Els nostres rebesavis tenien clar l' enteniment i neta la seva lògica municipal. La moció fou aprovada.
L' any 1803, per la tardor, es proclamava una altra tanda de rogatives. Havia deixat de ploure d' una manera tan radical que s' havien eixugat totes les fonts públiques. Ara, "ad petandam pluviam".
Meteorologia i Providència. Qui pot més?
.
*
Josep Mª Solà i Sala
.
publicat al setmanari Ausona, Vic, l' 1 de març de 1991.
