1988. Boira ( Josep Mª Solà i Sala ).
.
foto de http://www.extremeinstability.com
.
.
*
.
*
En dies de boira hi ha sempre algú que, en comprar el diari, a l' hora d' esmorzar o en trobada circumstancial al passeig, t' anuncia que ell ve de Taradell i que a Taradell feia sol. I t' ho diu amb una solemnitat i un triomfalisme com si davallés del Paradís, com si anunciés el retorn de la Terra Promesa. Et mira amb ulls de compassió, igual que Dant a Virgili pels camins de l' infern, com un banquer deu mirar un pidolaire...
- A casa feia un sol que enlluernava!
Ben mirat, la cosa es podria relatar exactament a l' inrevés. També seria vàlid i triomfal pujar a Sant Bartomeu del Grau sota un sol tardoral i proclamar, tot mirant aquell matalàs esponjós i blanc de la Plana:
- Mireu que aquest sol... a baix feia una boira poètica i vaporosa que enamorava!
La boira, igual que les cortines d' una finestra, igual que una teranyina entre les plantes del jardí, igual que la gassa d' un cristall translúcid, té quelcom que enamora, que encisa. Posa un to de llunyania, esborra els perfils massa durs.
Té quelcom de misteri, de màscara al rostre de la dama bella i inconeguda. La boira exigeix un exercici de la fantasia i de la imaginació, no t' ho dóna tot pescut i amanit.
L' enuig contra la boira té sempre uns raonaments materials i terrestres: que si les ratlles de la carretera, que si el reuma... la poesia i la fantasia no necessiten ratlles ni pateixen de reuma. I, en descàrrec de la boira, cal dir, a més, que no està científicament comprovada ni demostrada l' acció de la boira sobre el reuma. Au!
Ens manca una capacitat de veure els angles bons de les coses neutres.
Saviesa no vé de saber, sinó de sabor, de trobar el gust a tot: al sol, a la boira, a la pluja mansa, al llamp que esquinça el cel. La boira és una cortina que posa la providència a la finestra de la Plana, que serva l' humitat, que endolceix els naps, infla el buffè de la Plana i cura la llonganissa. Momentàniament ens allunya les visions agradables, però també les desagradables. Jo estimo la boira perquè forma part de la meva circumstància...
A més, de la boira n' hem fet un tòpic massa fàcil. Parlem de la boira com d' un mal endèmic, clàssic i exclusiu de la Plana. I no n' hi ha per tant!
Recordo un viatge professional a Lleida en l' agredolç de la tardor; una boira espessa, densa, ens va rebre ja a l' entrada de l' Urgell i no ens va deixar. Era una boira blanquinosa, humida, que convertia en fantasmes els arbres de la carretera.
Ja a Lleida, la boira s' havia fet esponja, absolutament collada a la humitat del Segre, flairós de préssec i poma. Tan espessa era que el conductor del nostre automòbil es guanyà una multa de trànsit per estacionar-lo sota mateix d' un disc d' estacionament prohibit, totalment eclipsat i invisible per la boira. Ens digueren que aquella era una boira persistent i tenaç, que feia dies que durava. Prop de la Catedral nova hi ha un convent de dominiques, aprofitàrem l' avinentesa per a saludar una monja vigatana temps ha resident a Lleida. Una monja de rostre blanc com el seu hàbit, aspecte bondadós i cos arraulit...
Parlàvem de moltes coses...
- "Hermana"...Vostè hauria de tornar a Vic! Són tantes coses...
- No, a Vic, no! Amb aquella boira...
Al defora, no hi havia perfils, tot era una broma baixa flairosa de poma i prèssec...
.
*
Josep Mª Solà i Sala.
.
publicat a Ausona,
Vic, el 04.11.1987
.
