vorejant la riera ( Pere Calders ).
.
*
En Jordà era un noi de sisè de Bàsica, i un any va passar les vacances d' estiu a Beget, amb els seus pares.
Fou una experiència que no oblidaria mai, perquè va succeir-n' hi una de molt grossa.
Era reflexiu i aplicat. Un professor li havia encarregat que procurés herboritzar i, de passada, que observés el comportament dels insectes. Li agradava de caminar, i un dia va sortir del poble vorejant la riera de Salarsa per un sender estret.
"No et perdessis pas!", li havia dit la seva mare, més que res per complir i prou, perquè en Jordà, era molt entenimentat i la família hi confiava.
Feia un temps esplèndid i semblava que tota cosa visqués al bat d' un sol generós que no abusava de la seva força: filtrava els raigs a través de les fulles dels arbres i servia d' estímul a olors i boniors variades. Un brunziment suau amorosia l' esperit i en Jordà se sentia bé, respirava de gust i a fons, amb el convenciment que feia salut.
De cop, en tombar un recolze de la vereda, descobrí davant seu un home que seguia la mateixa via. El veia d' esquena i va cridar-li l' atenció per dos detalls curiosos: anava vestit d' una manera diferent a la dels estiuejants de Beget i a en Jordà se li va acudir que semblava un senyor d' aquells de les sèries de la televisió anglesa. Però el més notable era que l' acompanyava un gos petitíssim que, tanmateix, no era un cadell ni un exemplar de raça diminuta. Era, exactament, un dobermann en miniatura i es comportava com un gos adult i dels grossos. El senyor caminava a poc a poc i en Jordà, instintivament, va accelerar el pas per veure el fenomen de prop.
- Hola! - va dir-li el senyor quan en Jordà va atrapar-lo.
- Bon dia tingui - correspongué el noi polidament.
Van prosseguir junts, sense haver-ho acordat de paraula.
- Estiueges a Beget?, va preguntar l' amo del gos. I en Jordà va respondre-li que sí, mentre s' apartava una mica del gos, que li ensumava les cames.
- No tinguis por, no et farà res.
"Poca cosa podria fer-me", va pensar en Jordà. "Amb una puntada l' engegaria a les altures".
Com si hagués endevinat el seu pensament, el senyor afegí:
- Però no facis judicis precipitats. Has de tenir present que és un gos amb trampa.
I com si aquestes paraules tinguessin molta gràcia, el senyor va riure a rialla plena. Es va aturar i tot, perquè es veiés ben bé que reia.
Continuaren camí. Metres enllà, el noi va preguntar:
- Vosté no viu al poble, oi? No el tinc vist...
- No. Ara, quan passem el pròxim revolt, t' ensenyaré casa meva.
I passaren el revolt, que era d' aquells que tenen bona vista. El senyor es va treure la pipa de la boca i, amb el broquet, assenyalà un punt entre el boscam.
- Veus? És allà dalt.
En Jordà només va veure una barraca tronada, un casalot de pastor fet amb pedres collides de terra i teulada d' herbes. No podia ésser, perquè vist a tocar, el senyor aquell encara es veia més elegant que vist de lluny. Duia una roba bona, un bastó de preu, un barret d' estiu de molt vestir i unes sabates excel·lents.
- No la veig - confessà el noi, que buscava una construcció de més cos.
- Sí, home, sí que la veus! Però et passa com amb el gos. Fas judicis precipitats. Vine, que te l' ensenyaré.
El gos va fer allò que fan els gossos quan s' acosten a casa seva. Començà a saltar i emprengué una carrera sobtada, es va avançar i es plantà a la porta de la barraca, esbufegant i amb la llengua afora. Amb prou feines s' afigurava, mig tapat per l' herbei.
Pujaren un senderol i, en arribar a la cabana, el senyor es va treure un clauer de la butxaca ( a en Jordà va semblar-li que era d' or ), i obrí.
- Passa, no facis compliments.
I provà d' entrar, però va quedar-se palplantat a la llinda, obrint uns ulls com taronges, perquè li acabava d' ocórrer aquella cosa grossa que hem esmentat al principi. De dins, un cop travessada la porta, la barraca es convertia en un palau enorme. Així com el senyor havia evocat a en Jordà un personatge de sèrie anglesa, l' interior aquell li va fer pensar en les sumptuoses residències d' una sèrie americana, sobretot de les que s' ocupen dels rics hisendats del sud abans de la guerra de Secessió. El gos, així que es va ficar a dins, va crèixer com una exhalació i es convertí en un dobermann de mida natural. Es veu que en Jordà li havia caigut bé i va fer-li allò tan empipador que fan els gossos corpulents per expressar afecte. Es va alçar amb les potes del darrera i plantificà les del davant al pit del noi, que de no ésser que el senyor va entomar-lo s' hauria clavat una bona esquenada.
- Au, fuig d' aquí! - va manar l'amo al gos.
I, adreçant-se a en Jordà va disculpar-se per l' efusivitat de l' animal, tot afirmant que no ho havia fet de mala fe.
Després, l' amfitrió va ensenyar la finca al seu hoste. Era realment magnífica, amb terres de marbre, columnates, tapissos, llums de cristall de Bohèmia i tota la resta. En Jordà no se' n sabia venir.
- I la barraca on ha quedat? - preguntà.
- Al lloc de sempre, és la part de fora...
- Vol dir?
- I tant! Vine, que t' ho ensenyaré.
Travessaren estances, sales i salons luxosos, i van sortir per la part oposada. Sí, sí, era ben cert. La part de fora era la barraca, petita, miserable i plena de forats per tot arreu. Hi donaren tota la volta - qüestió de quatre passes - i tornaren a entrar per la part davantera, ficant-se novament al palau meravellós.
- Doncs, miri, el felicito - digué en Jordà ple d' admiració. - Jo no hi entenc, però trobo que això té molt de mèrit.
I afegí tot seguit:
- Perdoni'm la pregunta, però vostè deu ésser un bruixot, oi?
- No. Sóc un mag, que és com si diguéssim la branca bondadosa de la professió.
- Ah, vet aquí!
El senyor va agafar afectuosament en Jordà per l' espatlla i el convidà a prendre xocolata. Els va servir una governanta madura, però ben conservada.
- I viuen aquí vostès dos sols? - volgué saber el noi.
- Sí.
- I com és possible que ho tinguin tot tan net, polit i brillant amb tan poc servei?
- Home! Ja t' hauries d' haver adonat que en aquesta casa moltes coses es fan de miracle.
- Sí, és clar...
Ja hem dit que en Jordà era reflexiu de mena i li agradava d' indagar.
- I se'n poden treure conseqüències, de tot plegat? ¿Té alguna significació pràctica? - volgué saber.
El mag va meditar un instant.
- Mira, m' agafes de sorpresa. La veritat és que no ho he fet deliberadament. M' agrada l' ofici i em deixo portar per l' amor a la feina, sense cap intenció determinada. Però de conseqüències se' n poden treure sempre, de tot. Si et serveix ( i jo crec que sí que et pot servir ) procura tenir present que molt sovint les coses i les persones són més importants de dins que de fora. I ara vés-te'n, perquè els teus pares deuen passar ànsia.
Desde la porta de la barraca ( l' exterior continuava essent una barraca ), i mentre s' acomiadava, en Jordà va girar-se i digué:
- Suposo que això deu ésser un secret dels grossos i que val més que m' ho calli, oi?
- No, home, no! Ho pots explicar a tothom i amb tota confiança, perquè ningú no et creurà.
I es van fer adéu amb les mans. El dobermann, que havia sortit a fora i tornava a ésser minúscul, va fer uns lladrucs que semblaven miols.
*
Pere Calders
dins De teves a meves.
Ed. Laia, Barcelona, 1984.
