de la flor del vent, Pulsatilla alpina ( Paula Kohlhaupt ).

Pulsatilla vulgaris

Photographer: Mg-k. Source: M. Klüber Fotografie

Nom: Pulsatilla vulgaris Familia: Ranunculaceae

Original de llibre:

Prof. Dr. Otto Wilhelm Thomé Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz 1885, Gera, Germany

( imatges de viquipèdia )

Fonts:

www.biolib.de

http://ca.wikipedia.org/wiki/Anemone_pulsatilla

foto Xavier Burcet, Avet Blau. ( Ulldeter, Ripollès ).

L’anemone alpina, coneguda a Catalunya com flor del vent, i a d’altres indrets com “flor del viento”, és una de les flors més primerenques , ja que comença a florir quan encara queda neu per les muntanyes.

L’aspecte del fruit és encara força més curiós que el de la flor. Un cop acabada la floració, els nombrosos ovaris esdevenen petits fruits amb uns estils plomallosos que arriben a fer 5 cm. de llargària, i que en conjunt ofereixen una semblança com de perruca. És aquest aspecte el que ha donat lloc a molts dels noms populars amb que es coneix aquesta planta, i que al·ludeixen a homenets, animals barbuts, escombretes, etc. D’ells en citarem el de Wildes Männle (homenet salvatge ) i el de Gemsbart ( barba de daina ), que ha rebut a diversos llocs dels Alps.

Hi ha diverses espècies de pulsatil·la, tot i que ofereixen poques diferències en el seu aspecte.

Eren utilitzades com a guarniment per als barrets, i han tingut el seu paper en la medicina popular com a remei per a les mossegades, i per a les malalties urinàries del bestiar.

Les anemone, gènere al qual pertanyen, van cridar l’atenció dels antics d’una manera extraordinària, essent molt nombroses les llegendes que fan referència al seu origen.

Segons una d’elles, les anemone naixeren al caure a la Terra les llàgrimes d’Afrodita, que plorava la mort del seu amant Adonis.

Segons una altra versió, la flor nasqué de la sang del mateix Adonis; i així ho podem llegir a una narració d’Ovidi, on ens descriu la pena de la deessa de l’amor:

“...I malgrat tot, no pertany al vostre poder. Cal que quedi, oh Adonis!, un record etern del meu dol, que any rere any repetirà la imatge de la teva mort, renovant el meu plany.

I la teva sang esdevindrà per a mi una flor. Si tu aconseguires transformar a la Nimfa en la aromàtica menta, qui podrà impedir-me eternitzar al valent fill de Cinira?”

Així parlà la deessa, mentre vessava un aromàtic nèctar damunt la sang.

I aquesta tot seguit es va escumejar, formant bombolles com les del fang groguenc,

i tot just havia passat una hora quan de la sang va néixer una flor del seu mateix color.

I el seu fruit és com el del magraner, que amaga les seves llavors al dessota de la dura pell.

Poc temps, però, gaudireu de la seva presència, doncs el vent, de qui ha rebut el nom, ben aviat dispersa les flors d’aquesta planta efímera i delicada...”

En aquesta descripció, Ovidi relaciona el nom de la planta amb el vent ( anemos, en grec ).

Aquest parer, actualment acceptat en l’etimologia popular, i compartit per Plini el Vell, qui ens informa en els seus escrits sobre el poder medicinal de l’anemone, tot i que concretament fa referència a l’ Anemone coronaria i d’altres espècies anàlogues:

“...és convenient tallar la primera flor que apareix a la primavera, i tot dient a l’hora que es farà servir contra les febres terciana i quartana, o sia la malària. Llavors cal embolicar la flor amb un drap vermell, i guardar-la en un lloc ombrívol, per poder-la aplicar a un malalt, en cas de necessitat...”

A grans trets, Pulsatilla alpina creix a les muntanyes del sud d’Europa, des del Pirineu i Còrsega, fins als monts Dinàrics, i al centre d’Europa, fins el Harz i els Carpats, però només a les zones alpines i subalpines compreses entre els 1100 i els 2800 m. d’altitud.

D’altres espècies anàlogues es troben a les serralades asiàtiques, des del Caucas fins el Japó, i encara una altre més diferenciada a la part occidental de Nord-amèrica.

La Pulsatilla sulphurea, considerada sovint com una varietat o subespècie de la P. alpina, es diferencia d’ella pel color de les seves flors, i per la seva àrea de distribució.

Els noms populars que ha rebut al llarg dels temps fan al·lusió al color groc de la flor i a la procedència de la planta, o es refereixen altres vegades a la forma del seu fruit.

Tot sovint les pulsatil·les són considerades com un gènere de les anemone. No obstant, és fàcil diferenciar-les, doncs els seus estils esdevenen unes llargues plomes vegetals, i les seves flors son grans i solitàries.

Entre les seves nombroses espècies, més de trenta, hi ha tres que es fan a la zona alpina: una amb flors de color violaci, una altra amb flors grogues i/o blanques, i una amb les flors blanques o rosades.

P. A. Mattioli, metge de cambra de l’Emperador Ferran I i del seu successor Maximilià II, va recollir l’any 1563 les diverses aplicacions de la planta:

“...la seva arrel és molt recomanable contra la pesta, i també és un remei eficaç contra les picades i les mossegades verinoses dels animals.

Beure la infusió de les seves fulles afavoreix el trànsit intestinal i expulsa la humitat perjudicial amb la suor, per la qual cosa cal prendre-la al principi de les febres quartanes per suar.

Presa ensems amb una bona valeriana és molt eficaç contra la pesta.

Les seves fulles s’apliquen contra la ciàtica, i contra les secrecions dels ulls malalts.

També fan desaparèixer les rugositats de les ungles, i les berrugues, pigues i taques, i netegen les ferides infectades, bé que l’alcohol mitiga més i és més còmode i raonable per a netejar les ferides.

També és recomanable fer fregues amb aquesta planta als membres entumits per la pluja, la neu i el fred, doncs penetra i dona molta escalfor.”

Degut a que la Pulsatilla sulphurea no creix als terrenys calcaris i ho fa preferentment sobre roques primitives, la seva àrea de distribució és molt més restringida que la de la P. alpina: Pirineu, Alps ( ben poques vegades als Alps septentrionals ), i limitada a la regió d’ Allgäu, a Baviera.

Existeixen també espècies anàlogues a Còrsega i al Caucas.

Totes les pulsatil·les són flors de primavera, però la primera en florir és la

Pulsatilla vernalis , l’efímera flor que surt tot just quan desapareix la neu, comença a cantar el cucut i les xurres busquen parella.

Sovint floreix per segona vegada, cap a finals de tardor. Com totes les altres, és molt pilosa, i la forma peculiar del seu fruit ha servit d’inspiració a la fantasia popular.

Com a flor primaveral tòxica, se li atribueixen diversos efectes perniciosos. Així, si hom se l’emporta a casa mentre les oques estan covant, els pollets queden asfixiats dins els ous. Quelcom de semblant es creu a França, però d’una altra flor que apareix a l’hora que la pulsàtil·la.

Una rondalla de Brandemburg explica l’origen del nom amb que se l’anomena en algunes regions alemanyes: Hexenbart, barba de bruixa. Es diu que la flor va néixer al lloc on va caure morta una bruixa, per la mà d’un caçador incaut.

En un altre conte eslau es considera que, degut a la seva toxicitat, aquesta planta va ser maleïda per la mare de Déu.

Millor consideració en tenen a Suèvia, doncs la fan servir per a facilitar els parts.

La Pulsatilla vernalis necessita poca escalfor pel seu desenvolupament, i el seu origen es remunta al retrocés del gel a les darreres glaciacions. Tanmateix com la Pulsatilla sulphurea, amb la que tot sovint apareix associada, evita els terrenys calcaris, i té una àrea de distribució molt més amplia, que s’estén des de les terres baixes d’Escandinàvia fins els Alps, i des del Pirineu fins els Carpats.

Floreix a zones compreses entre els 900 i els 3600 m. sobre sols humífers lleugerament àcids, sobre prats no pasturats ni adobats, i als boscos de pi amb matollar de bruc..

Les anemone pròpiament dites, sense incloure les pulsatil·les ni les hepàtiques, comprenen més de 70 espècies, sis de les quals les trobem a les regions dels Alps. Algunes d’elles amb flors solitàries, i d’altres amb inflorescències complexes.

L’ Anemone narcissiflora es troba de preferència a terrenys calcaris i ocupa grans extensions dels prats de muntanya de l’hemisferi nord. Als Alps, creix generalment a alçades compreses entre els 1500 i els 2500 m., i descendeix ben poques vegades fins els 500 m. Al Caucas, en canvi, arriba fins els 3800 m., però és gairebé desconeguda a moltes regions, com les serralades del nord d’Europa, i els Alps centrals.

Els seus terrenys predilectes són els matollars, landes, prats i pastures, els herbassars, i fins i tot les esquerdes de determinades roques.

Recentment els botànics han dividit el gènere Ranunculus , amb més de 500 espècies, en varis subgèneres.

Als Alps en trobem 25, unes amb flors blanques i d’altres amb flors grogues.

Ranunculus alpestris i R. Glacialis són les úniques espècies de flor blanca que referenciarem.

Ranunculus alpestris és molt fàcil d’identificar per la seva tija generalment inferior a 10 cm., la seva única flor, i per tenir les fulles de la roseta ribetejades, i d’un verd molt intens. Tot i això, la majoria dels noms populars que se li han assignat són comuns amb d’altres plantes. Entre ells citarem els de Gamskresse ( créixens * de daina ) i Alpenkresse ( créixens dels Alps ) que se’ls hi dona a algunes regions alpines, pel fort gust que té.

( * créixens: Nasturtium officinale, cast.: berro, mastuerzo. fr.: cresson, eusq.: zarra, erreka belarr )

Segons una tradició popular, que també trobem present als Alps, aquesta planta lliura del mareig de les alçades.

La seva àrea de distribució abasta les muntanyes calcàries situades al sud i centre d’Europa, des del Pirineu fins els Carpats i el Caucas. Generalment creix als terrenys al·luvials, valls cobertes per la neu i matollars alpins i subalpins. Excepcionalment, i sobretot a les gorges i els barrancs dolomítics, descendeix fins a trobar els límits superiors de la fageda. En canvi, als Alps calcaris es fa fins i tot en alçades superiors al límit dels prats alpins ( 2500 – 3000 m. ).

Al sud-est dels Alps calcaris existeixen d’altres espècies anàlogues.

El Ranunculus glacialis viu als Alps i a Escandinàvia, en alçades superiors a les de tota la resta de plantes fanerògames. Les seves sucoses tiges, que viuen d’un a tres mesos, tot i no disposar de pilositats que les protegeixin, tenen una migrada necessitat calòrica, i una gran resistència a les baixes temperatures, degut a la saba cel·lular molt concentrada.

Des de temps molt remots, els habitants d’Escandinàvia i del Tirol coneixen les virtuts del ranuncle glacial com a remei per a la curació de refredats.

Al segle XVI, Félix Plater ( metge i professor de Medicina pràctica a Basilea, fill de l’ humanista Thomas Plater ) els hi va donar la raó tot reconeixent el valor medicinal de la planta, i que va ser novament confirmat per J. J. Scheuchzer.

Paula Kohlhaupt

Dins: Flora alpina

Chr. Belser Verlag, Stuttgart, 1963.

Edicions Daimon, Barcelona, 1963.

( traducció al castellà, Maria Rosa Feliu ).

Traducció al català, miquel del turó.
*

de la mateixa autora:

de la vera primavera ( Primula veris ).

Nigritella nigra.

Lliri de neu ( Galanthus nivalis )

foto de L. Javier Gutiérrez Palacio.

i aquí us deixo una llegenda i un poema, a veure si al senyor hivern així li plau de marxar ben lluny d' una vegada, i s' en va a l' altra banda del món...