les Agudes, canals de glaç ( Benvinguts al Paradís! ).
. *
.
*
posts manllevats del bloc Benvinguts al paradís!, de Josep i Laura..
*** Ice Barcers, (nom inventat), 65º/H55/M4, 150m, Les Agudes, Montseny
dijous, 29 de gener del 2009
.
.
.
.
Després de molt temps sense fer cap escalada plegats, tornem a quedar amb l'amic Pako, aquell que ens va obrir els ulls a la muntanya íntima en serralades oblidades. Com corren els temps... ha passat de proposar-nos anar plegats a un vuit mil a fer una alpinada mediterrània, sí sí... la proposta és temptadora, escalar sobre neu o gel amb el Mediterrani com a teló de fons. I com no! l'escenari no podia ser cap altre que una serralada com el Montseny que en els darrers temps tantes i grates alegries ens ha donat.
A més, ens avisa que vinguem ben preparats per les sorpreses! I cap allà que anem, motivats com mai en busca de les majors glories i del reconeixement per fi de la comunitat alpinística mundial, sabem que avui o mai, és el dia! en les nostres mans esta aconseguir el piolet de plàstic 2009! A peu de cotxe ens equipem fins les dents i no fem ni quatre passes que ja ens trobem la primera dificultat, un vertical mur amb generosa presa i que intuïm que serà en un futur no gaire llunyà l'escalada hivernal que ens espera per aquestes latituds.
Un cop superat en fred aquest dur pas, que fem sense corda per poder evitar el bivac, progressem per neu molt dura a través d'una mantinguda pendent de 30/35º que ens fa posar en practica tota les tècniques de punta de grampons i on seguim prioritzant l'horari per sobre de la nostre seguretat. El bosc de faigs està preciós i encara no ens deixa visualitzar la línia escollida, però a poc a poc, a mesura que guanyem alçada, el que sí que surt al nostre pas per llevant és el nostre estimat Mediterrani.
Les bones condicions de la neu ens fa progressar a gran velocitat i en menys del pensat ja estem a peu de les dificultats. Tenim disparitats de criteri: si anar a fer el major recorregut a través d'arbres o, pel contrari, progressar el màxim a través d'herba i endreçar el recorregut, al final ens decantem per aquesta darrera opció. La neu endurida està col·locada just en aquells llocs més necessaris, o sigui en el fons de la canal. Arribem a peu de via i ara els nervis són a flor de pell, aquí el primer llarg s'intueix el més complexe de tots, proposo fer a sorts qui començara, però les mirades es claven en mi i no tinc més remei que menjar-me els meus dubtes i pors i anar amunt sense més dilacions. L'entrada és potser el pas clau... cal saltar la rimaia, pujar per roca amb les afilades eines, rascar amb els grampons la llisa roca mentre els piolets punxen a la desesperada un petit tros de herba glaçada d'una dificultat que cotem com a H55 (=Herba-55º), ens hem vist obligats a inventar una nova taula de cotació per aquestes noves i desconegudes dificultats que ens anirem trobant en aquesta inhumana via.
Tot això mentre en precari equilibri vaig pitonant per protegir el pas, alehopp! un pas amb la meva característica agilitat i habilitat, un altre mig janiro amb doble tirabuixó enrere inclòs i ja estic a dalt amb el cor a mil... en moments com aquest és quan es veuen reflexats els milers d'hores de boulder i dominades amb un braç! Ara toca anar enllaçant plaques gelades sobre l'herba que aflora per tot arreu, a vegades al traccionar no guanyo ni un centímetre, més aviat la planxa glaçada ve cap a mi... i cal anar escollint les planxes que encara restin prou ben enganxades a la vegetació, els darrers metres son preciosos, una curta planxa de neu molt dura i prou mantinguda fins la reunió.
Avui es el meu dia de sort, em puc estalviar en aquesta roca tan compacta haver d'espitar, un arbre oportú ha vingut a la meva ajuda! Mentre asseguro als companys i escolto els seus gemecs (o eren riures?) me n'adono de les dificultats que hem deixat enrere. En el següent llarg amb la fàcil excusa de: com que tu ja estas lligat... em torna a tocar amunt, aquí la neu i el glaç són més minsos encara i el tram clau està pocs metres sobre la reunió, un estret pas on cal fer contorsionisme per passar entre dos arbres i una tupida vegetació, aquí la meva espectacular musculatura d'esquenes em fa una mala passada, però aconsegueixo amb una simple mirada que els arbres que obstaculitzen el meu pas s'obrin al meu davant com si de les aigües del Mar Roig es tractessin. Ara ja puc picar sense por en la neu a mig cohesionar que vaig trobant, aquí he volgut demostrar la meva "gallardia" i en tot el llarg no he posat ni una sola assegurança, tot i que interiorment tenia el convenciment que entre arbres, arbrets i arbustos, alguna cosa pararia una hipotètica caiguda. La corda està gairebé al seu final i cal esprémer la imaginació per poder muntar la reunió, dos pitons a mig entrar i un petit alien ben triangulats i per fi puc alliberar tensió. Els companys pugen amb una sang freda increïble, tot i estar jo fent fotos i oblidar-me per complert de les seves cordes! en Pako que és un tiu fi on els hi hagi, com era d'imaginar, no li cal dedicar cap mirada libidinosa per superar el pas clau.
Laura i Pako van con motos i passen al meu davant a tota velocitat, aquí posem en practica la nostra nova i revolucionaria tècnica d'escalar alhora dos primers i un sol segon, segurament té el seu perill, però és la millor manera de fer bones fotos al cap de corda, oi? Al seu davant s'obren dues evidents línies, després d'una llarga i acalorada discussió (5 segons) es decanten per la de la dreta, un suggerent diedre de neu endurida. Ells treballen en equip, es passen l'un a l'altre els aliens que no tenen, un posa el tasco i l'altre la cinta,un explica acudits i l'altre riu..., som un equip completament cohesionat i això es nota i ens dona la major de les confiances en una via d'aquesta entitat i compromís.
Per fi escoltem el crit que esperàvem escoltar des que vam començar la ruta ja fa molta estona (quaranta min +/-), reunió i final! Estem esgotats, hem sortit en el dia gracies a la nostra amplíssima experiència alpina i al cim el tema de conversa estrella és el color de les corbates que ens comprarem. Està clar... no podem anar a recollir els Alpinistic Words Awards 2009 amb aquestes pintes! Ens vam iniciar al Pirineisme, més tard a l'Alpinisme, li va seguir l'Andinisme i avui dia històric ha nascut el Montsenyisme!
***
Etiquetes de comentaris: Alpinisme
*
*
*
*
** Agudes Direct (nom inventat), 60º/H70º, 100m, Les Agudes, Montseny
Dijous, 29 de gener del 2009
.
.
.
.
Des de l'aresta propera a les Agudes, el paisatge que ens envolta a vista d'ocell és increïble: al nostre darrera l'allargassada barrera blanca dels Pirineus, a la nostra dreta la Plana de Vic amb la seva particular boira que mai vol abandonar l'hivern, i a l'esquerra el litoral català, on intuím el Mediterrani mig difuminat a través de núvols baixos.
Avui, aquí dalt, on som ara l'aire, els colors i les sensacions són ben diferents de l'estiu, fins i tot la retallada cresta dels Castellets és hores d'ara una suau i aèria caminada sobre neu endurida.
Per moments ens estem posant poètics, però mirem el rellotge i ens adonem que tan sols és mig mati, al nostre davant tenim la compacta paret NE del cim de Les Agudes i gairebé sense voler comencem, mig en broma, mig seriosament a dibuixar imaginaries línies mentals a sobre seu mentre anem perdent alçada i ens apropem a la seva base:
i per què no? potser mai més veiem això format! és la frase que ens fa treure de nou la corda i els estris d'escalada de dins la motxilla. En no res torno a enfilar amunt, aquest cop cal escalar uns quants metres per herba força verticals fins poder punxar la neu dura que ens espera més amunt.
La sensació de clavar sobre molsa i terra glaçada és, si més no, curiosa, sembla que en qualsevol moment sortiré volant amb les arrels enganxades a la punta del piolet, però no! metre a metre es va avançant i t'acabes de convèncer que la molsa-tracció és també un tema de fe.
Més amunt trobo un pas de roca que desploma i em fa bufar de valent, imagino que no vaig encertar bé el pas, ja que els companys més tard van passar per aquí sense despentinar-se. Apuro la corda al màxim per una mantinguda pendent de neu endurida i arribo al costat mateix de la penúltima reunió de l'Airun, des d'on asseguro la pujada dels companys. Un cop aquí els tres recollim cordes i pugem fins al mateix cim de Les Agudes per gaudir, per segon cop en aquest mati, de les privilegiades vistes que tenim des d'aquí dalt: el veí turó de l'Home és ben blanc, així com tot el seu vessant nord. Si algun dia em pregunten que dimonis és la felicitat, l'única resposta que puc donar és que s'assemblaria molt al que aquí dalt estem gaudint en aquests moments.
Tornem a desfer la cresta dels Castellets de nou i tornem a desgrimpar un altre cop la canal de baixada. A banda i banda veiem petites goulottes i la majoria d'elles trepitjades, qui ho anava a dir! aquest increïble hivern fins i tot el Montseny s'ha posat de moda per l'alpinisme.
Per primer cop en la nostra vida alpina arribem a una hora civilitzada a Campins perquè ens donin de menjar i a sobre amb dues singulars rutes a la butxaca!
texte: Josep
ressenyes: Pako Crestas
fotos dels expedicionaris montsenyistes: Pako, Josep i Laura.
Etiquetes de comentaris: Alpinisme
*
*
Una altra ascensió del dia 25 de gener ( Centre Excursionista Farners )
.
.
*
