del Ramaiana, 3 : Aranya kanda ( Valmiki ).

Llibre tercer: Aranya kanda.

L’ amor d’ una princesa raksasi.

Després de molts de dies, els nostres viatgers arribaren a les secretes ribes del riu Godavari, mai abans habitades per cap humà mortal.

En aquest lloc van fer una senzilla cabana, al mig d’ un indret que no tenia res a envejar a la bellesa de les sonores muntanyes de Xitracuta.

La terra els oferia els seus fruits més deliciosos, que Sita collia amb una cançó d’ agraïment als seus llavis.

Rama i Lakshman, que no erraven mai el blanc amb les sagetes, anàven per torn a caçar dins de la selva, per a no deixar mai sola i desprotegida a la dolça princesa. Allà foren feliços.

I allà haguessin pogut ser completament i plena feliços, fins el dia en que el plaç de catorze anys fos vençut, de no haver estat pels disortats i tristos aconteixements que varen succeir, i que cal que siguin narrats.

Resulta que les selves de Panxavi eren el domini d’ una princesa raksasi, lletja com un pecat i fastigosa com només un raksa ( fem.: raksasi, pl.: raksas ó raksasas : dimoni, ó humà súbdit de Ravana i ciutadà de Lanka. )

ho pugui ser. Hom deia que la seva sang s’ havia barrejat amb la dels poderosos dimonis de la nit...

Era la princesa raksasi Nurpa-Narka, que podia canviar la seva forma segons el seu desig i voluntat, i sempre amb un posat esfereïdor.

Disoluta, vella, mancada de cap elegància al seu cos, i de cor agre i repelent.

Un capvespre es va trobar casualment amb Rama, Sita i Lakshman, quan tornàven de fer les seves ablucions a la vora del riu. Va contemplar la princesa raksasi a l’ esplendent Rama, i li va semblar un déu.

En aquell mateix instant va prendre la decisió de convertir-lo en el seu espòs, i se li adreçà amb aquestes paraules:

“Què pretens tú, que dins el meu bosc, amb hàbit d’ asceta i armat amb un arc i sagetes et refugies? Qui ets, en realitat? T’ ordeno que parlis.”

El lluminós Rama va respondre a les preguntes amb veu harmoniosa, amabilitat i bon ànim, mentre la raksasi li llançava aturmentades mirades d’ amor enfollit.

“Jo sóc Nurpa-Narka i la meva voluntat és totpoderosa. va dir.

El meu germà és el celebre Ravana, temut pels déus i pels mortals.

I haig de confessar-te què en veure’ t de seguida m’ he sentit enamorada del primer d’ entre els homes, i és per tant el meu desig convertir-te en el meu espòs. Què potser mereixes el matrimoni amb una fràgil dona?

Per la seva deformitat i manca de gràcia, Sita no és digna de tú.

Mira’ m a mí, en canvi. Mai no vaig enfeblir els meus llavis amb cançons, ni vaig embrutar les meves mans amb feines d’ esclau. Sóc valenta i agosarada. Si t’ uneixes a mí, podràs reseguir al meu costat els cims de les muntanyes, i les selves sense fi, i podràs omplir de temor a tots els éssers.”

Rama, amb un somrís als llavis i una veu lleugerament burleta, respongué:

“Ho trobo un projecte imprudent, noble princesa, perquè la vida em resultaria insoportable davant la rivalitat entre dues esposes tan semblants. El meu germà, però, és solter i de caràcter benigne, però plè de valentia. Pel seu agradable posat faria un bon espòs per a tú.”

Nurpa-Narka, ofuscada pel desig, es va apropar a Laksman.

“Serè una digna esposa teva, noi – va dir -. Observa la meva bellesa,i anem feliços a recòrrer els meus dominis a les selves de Panxavi.”

Davant aquestes paraules, Lakshman, amagant una rialla li respon:

“Com pots pretendre per espòs a un esclau com jo, què depenc del meu noble germà? Tú, agradable i immaculada, exemple de perfecció, cal que siguis l’ esposa d’ un gran heroi, com ho és el meu germà Rama. Ell, per tú, dona de rostre meravellós i gràcils malucs, abandonarà de seguida aquesta dona seva, dolenta, lletja, aspre, de cos deforme i de cor innoble.

Qui no renunciaria a la vulgaritat per a enamorar-se de la teva bellesa?”

I llavors Nurpa-Narka, plena d’ odi i d’ arrogància, exclamà:

“I per aquesta dona lletja i desagradable, oh bellíssim Rama,em fas tan poc cas? Doncs ara contemplaràs els meus poders, perquè ara mateix i al teu davant penso devorar-la!”

I amb les pupiles enceses com brases es va abraonar sobre Sita, la del dolç mirar, com un meteorit gegantí. Rama però, d’ un salt, va refrenar el seu impuls, esdevenint un escut protector del cos de Sita, a l’ hora que Lakshman, no menys veloç que la malvada raksasi, l’ atacava amb l’ espasa, i amb tres cops precisos li tallava el nas i les orelles.

La sorpresa va immovilitzar a la paorosa raksasi, per què mai s’ havia enfrontat a un guerrer amb tanta traça i decissió. Llavors, en sentir-se sense orelles i sense nas, va fer un udol de dolor que es va escampar per la selva, i es va perdre deixant un sangonós rastre al seu darrera. Era con un gran núvol de tempesta quan arriba l’ estació de les pluges, i tota la selva s’ estremía.

La venjança de Nurpa-Narka.

De seguida Nurpa-Narka va organitzar les seves hosts d’ esclaus, i els va llançar contra el campament dels exiliats. Eren catorze mil rakses al devant de dos ascetes armats amb espasa i arc, i tot i això l’ enfrontament seria desigual, doncs les sagetes del diví Rama, enlluernadores com els llamps, i la veloç espasa del valeròs Lakshman devastaven les files dels rakses com un incendi que consumís en un instant el bosc resec.

Però els guerrers rakses, enfurismats, atacaren amb renovat furor.

Rama, llavors, llançà un crit terrible, i envià contra els raksases la sageta del déus celests. I de l’ arc sortíren milers de sagetes que van enfosquir la llum del sol. I els raksases, ferits, travessats, aplastats, esparracats, immòbils, jeien al terra a munts, i cobrien la terra.

Quan Nurpa-Narka, incrèdula, va conèixer la gran matança, comprengué que aquell home-lleó, l’ invicte Rama, mai no podria ser derrotat per un exèrcit de mortals, i va volar pels aires fins al regne de Lanka, per sol·licitar l’ ajut del seu germà Ravana, el temible dimoni de vint braços, ferotge i implacable, que es complau en fer patir els éssers i matador de brahmans. Així era Ravana, objecte de l’ espant universal.

Va mostrar-li a Ravana la princesa el seu rostre mutilat, i el seu rostre es va omplir de còlera, parlant-li amb llenguatge ferotge.

“Sumit als teus plaers – exclamà – ignores que ha sorgit un perill terrible.

T’ envolten ministres incapaços, que no t’ han informat de la destrucció que han patit els teus. Segueix així, per a que Rama pugui arrasar el teu regne i llançar-te al femer com roba vella o com una garlanda de flors marcides.”

“I és aquest Rama qui ha derrotat al teu feroç exèrcit?” – bramà al seu tron el destructor Ravana, el dels deu colls i vint braços.

“És ell, encantadora Nurpa-Narka, qui t’ ha desfigurat?”

“Sí – respongué la raksasi - . Rama, que és fill del rei Dasarata, viu al Panxavi amb la seva tendra esposa, de grans ulls i de gest magestuós.

Jo em vaug atansar a Rama cortesment, per a sol·licitar la mà de la seva bella esposa per al gran Ravana, doncs vaig pensar que cap altra dona et podria oferir carícies més dolces i omplir-te de felicitat més gran.

Rama, però, en comptes de mostrar-se honrat i agraït, permeté que el seu germà em desfigurés amb la seva espasa. Segueix el meu consell, oh valent rei dels rakses, i venja els teus súbdits privant Rama de la seva felicitat. Apodera’ t de Sita, la del cos sense màcula, i fes d’ ella la teva esposa. A què esperes, germà? Si poguessis contemplar-la, no en dubtaries ni un instant.”

Llavors Ravana, amb els cabells eriçats de plaer, va acomiadar els seus ministres, i es va lliurar a les seves maquinacions...

El plà de Ravana i Marika.

El dimoni Ravana manà preparar el seu carro reial i s’ en va anar a visitar l’ il·lustre raksa Marika, que vivia solitari dins la selva.

“Tan sols tú, il·lustre Marika, pots ajudar-me amb el meu pla, doncs hi tens la mà trencada en les màgies superiors. Presta’ m el teu ajut, amic meu, per a venjar la mort de catorze mil rakses. Tú, que pots fer-ho, transforma’ t en daurada daina de dolcíssim mirar i fes que Sita, l’ esposa del nostre enemic, el príncep Rama, et vegi. Sens dubte ordenarà a Rama i son germà que et capturin, doncs quedarà extasiada de la teva bellesa, i quan s’ allunyin per a satisfer el seu desig, la raptaré sense dificultat.

Rama morirà de tristor, i la meva ànima restarà satisfeta.”

En sentir aquest discurs, el rostre de Marika es va omplir de por, i amb l’ ànim alterat va narrar a Ravana com el príncep Rama ja l’ havia derrotat un cop amb l’ ajut de les seves sagetes celests.

“No convé pas que Sita sigui la causa d’ una gran desgràcia – afegí –

Molt em temo que la meva segona trobada amb l’ heroi Rama em sigui fatal, mentre tú, esclau del teu desig, et pots perdre amb el teu poble i el teu imperi.”

Ravana, en sentir aquestes prudents paraules, s’ abrandà d’ ira, i va omplir d’ insults i d’ amenaces a l’ infortunat Marika. I aquest, aterrorit, s’ avingué als plans del nocturn sobirà raksa.

“Obeiré el meu rei. Sortim tot seguit.”

I sense perdre temps sortiren en el carro volador del dimoni Ravana.

En arribar a la vora del refugi de Rama, Marika va esdevenir una meravellosa daina, dolça, elegant, de fines potes, peus de maragda i gropa lluent amb tots els colors de l’ arc de sant Martí. El seu musell semblava un lotus vermell ara, blau després. L’ extrem de les seves banyes era guarnit amb pedres precioses, i el seu pelatge il·luminava la floresta amb reflexes argentats... Així, la daina anava i venia, juganera, feia cabrioles o s’ ajeia al terra, i s’ allunyava a tota pressa per tornar a l’ instant.

Quan la bella Sita la va veure, mentre collia flors, va restar enlluernada per la visió d’ aquella daina d’ or i argent, i meravellada va llançar sospirs d’ entusiasme.

“Quina, bellesa, esplendor i harmonia! Si la poguessis caçar viva, espós meu, la duriem amb nosaltres a palau a la tornada; i si així no fos possible, i no tens més remei que matar-la, la seva valuosa pell serà el més preuat record dels dies del nostre exili.”

Rama, igualment meravellat, va acceptar anar a caçar-la per a la dolça Sita, però tement alguna trampa, ordenà a Lakshman que no es separi d’ ella ni un sol instant.

“A cap lloc del món hi ha una daina com aquesta, lluminosa com la Via Làctia. Molt em temo que sigui una disfressa del mag Marika. Estigues doncs previngut en tot moment, Lakshman, mentre jo la persegueixo.”

La mort de Marika.

Marika, pèrfidament, va obligar Rama a allunyar-se més i més del seu refugi. Semblava que anava a deixar-se agafar, però al darrer moment es feia invisible, omplint Rama de frustració i de cólera. Quan aquest per fi va entendre que estava perseguint un encanteri, va parar el seu arc, disposat a acabar amb la vida del raksa Marika. Va llençar la seva sageta com un llamp diví, i la daina va caure ferida de mort. I a l’ instant l’ enlluernadora daina, lluenta com l’ albada, va revelar la seva autèntica forma, el repugnant cos del mag Marika, qui en la seva agonia va saver tramar els seus plans per servir al seu senyor i rei.

Llavors, amb el cos plè de sang, va imitar la veu de Rama, i va llançar crits desesperats d’ auxili.

Entenent les seves intencions, a Rama se li van posar de punxa tots els pels de l’ ensurt.

“Què farà Lakshman en sentir aquests crits d’ auxili?, es demanava.

I sense esperar a tenir per certa la mort del seu enemic, arrencà a córrer cap a la seva cabana.

Mentre, Sita deia a Lakshman:

“Corre, afanya’ t a salvar el teu germà! Què potser no has conegut la seva veu?”

Lakshman però, fidel a les ordres rebudes de Rama, es negà a deixar sola a la dolguda Sita, que tremolava com un cèrvol.

“No pateixis, Sita, que el teu espòs és invulnerable, i aviat tornarà a ser aquí.”

“Ah, malvat! – replicà la princesa, transtornada pel dolor – Què és el que vols? I què pretens? Què potser desitges la mort del teu germà per a fer de mi la teva esposa? Doncs sàpigues, infidel Lakshman, que avans em llançaré per un estimberi que no tocar a un altre home que no sigui Rama.”

I els seus ulls es desfeien en encesos plors.

El cor de Lakshman, dolgut per una tan injusta acusació, i per demostrar-li la seva falsetat, va decidir sotmetre’s al desig de Sita.

“Que totes les divinitats de la selva et protegeixin! – diguè – Així et trobi sana i salva quan torni amb Rama!”

I tot i que dubtós, girant-se sovint a mirar a Sita, marxà a trobar Rama, deixant-la a ella a l’ abast de Ravana.

Ravana rapta a Sita.

Llavors Ravana, disfressat de benigne brahman, s’ acostà a la perla de les dones, que amb la seva negra cabellera, les seves joies i les seves llàgrimes lluía com un sol dolgut. I ella, enganyada per la seva apariència de santetat, va confiar entre plors la causa de la seva pena a Ravana.

“I tú, noble brahman, qui ets?”

Davant aquestes paraules, el totpoderós Ravana respongué amb orgull:

“Jo sóc aquell al davant de qui tremolen de temor els mons. Sóc Ravana, rei dels rakses, i el meu regne, Lanka, està envoltat tot ell pels mars. No enyoris més aquesta humil cabana, oh Sita, i sigues la meva reina. Cinc mil servents t’ obeiràn quan siguis la meva esposa.”

“Què potser delires, desgraciat? – exclamà Sita, indignada – La meva fidelitat a Rama és tan inquebrantable com la dura roca, i com l’ oceà, immutable.”

I havent dit això, tremolava tota ella de còlera.

Ravana volgué llavors aterroritzar a Sita mostrant-li la seva veritable natura i forma, i va aparèixer amb la seva gegantina talla, tots els seus rostres, els seus vint braços, els ulls flamejants de ferotgia i veus paoroses.

“Ja veig que no has sentit parlar de mi. Puc assolir el sol amb els meus aguts raigs i perforar la terra. Puc canviar de forma i viatjar pels aires.

Jo sóc el gloriòs marit que et convé.”

I dient això, cridà el seu carro alat, i agafant a Sita pels cabells, la va aixecar enlaire com si fos una ploma.

Veient-se raptada pels aires pel rei dels rakses, Sita, enfollida pel dolor, començà afer grans veus tot dient:

“Oh tú, riu Godavari! A tú t’ imploro que li diguis prest a Rama: Sita ha estat presa per força per Ravana! Aviseu el meu espós que la seva tendra dona li ha estat presa! No li amagueu res!”

I plorava el seu immens dolor.

Lamentacions de Rama.

Mentre tant, en veure Rama tornar sol i trist el seu germà Lakshman, li va fer retrets amargs. I amb Sita la dels ulls de lotus al pensament, es precipitàren cap a la cabana, i en trobar-la deserta varen sentir-se enfollir.

“Torna a la cabana, estimada meva! – clamava Rama. – No t’ amaguis més enmig dels arbres! Oh noble, dolça, bella esposa meva! On has anat? Miserable de mi, sense Sita no seguiré vivint! On és la de les belles formes?

Llavors van veure les petjades gegants dels peus de Ravana, i es van omplir de dol.

“La meva esposa, atacada per un guerrer raksa! La meva esposa, devorada per un maligne raksa! Ah, la meva venjança no tindrà mai fi!

L’ Univers sencer, desquiciat, coneixerà la meva còlera i serà destruït! - cridà Rama amb els lavis tremolosos de ràbia. – Si no trobo a Sita, aniquilaré homes, serps i muntanyes!”

Lakshman, abrumat també per l’ aflicció, va saver però aconsolar i reconfortar a Rama.

“De què et serviria aniquilar l’ Univers, oh tigre dels homes? Més val que busquem el teu pèrfid enemic i el destruim.”

“I on anirem, Lakshman? – responguè Rama, que recuperava a poc a poc la seva energia. Qui és, el nostre enemic? Quines selves inaccessibles ens caldrà explorar? I com podrem trobar a Sita?

Trobada amb Jatayus.

Iniciada la recerca, Rama i Lakshman trobaren no gaire lluny del lloc el cos sangonós del gran ocell Jatayus, el noble i ancià rei dels voltors, que agonitzava lentament a terra.

“Tú deus ser el desgraciat Rama – digué Jatayus amb els ulls velats per la mort. – Has de saver que quan era descansant a la selva panxavi, he vist una dona divina, raptada per l’ omnipotent Ravana. La floresta sencera es compadia dels seus clams. Els lleons, els tigres, els cèrvols corrien impotents rera l’ombra de Sita. El sol s’ entristia, empa·lidint el seu disc.

I jo, en veure tant dolor, vaig alçar el vol i osar atacar el carro de Ravana.

Vaig matar d’ una aletada al seu escuder, vaig destrossar l’ arc de combat del temible raksa, però no vaig poder, ai, lliurar a la perfecta Sita.

Ravana em va tallar les ales i vaig caure al terra, on ja només espero la mort. Però tú, tigre dels homes, si es que vols recuperar la teva esposa, ves cap al sud, al llunyà regne de Lanka, mar enllà. I escolta’ m bé, oh infortunat Rama: has descendit els graons de l’ amarga escala, fins a l’ ultim graó del pou del teu dolor, i tan sols serà aliat teu qui es trobi com tú a la mateixa escala dolorosa. Amb el seu ajut recuperaràs a Sita, qui per a tú és més estimada que la teva vida.

“Qui és, aquest aliat nostre? Parla’ m més!” – suplicà Rama.

Però l’ alè vital del rei dels voltors, deixant el seu il·lustre cos, es va perdre en l’ espai.

Rama i Lakshman honràren la despulla de Jayatus amb el mateix dolor que si fos per a ells un pare. Desprès, l’ incineraren en una pira funerària, i seguint els seus consells, es van llançar cap al sud.