del Ramaiana, 2 : Ayodhya kanda ( Valmiki ).

.
*

els protagonistes del Ramaiana: Lákshman (germà de Rāma), el rei-déu Rāma, sa esposa Sita, y el mono Hanuman als seus peus. ( imatge de Vikipèdia ).

.llibre primer: Bala kanda.

Llibre segon: Ayodhya kanda.

Rama, desheredat.

En ben poc temps el rei Dasarata va pensar que ja era el moment d’associar al seu fill com a regent al govern del regne, tal era la devoció dels kosalas pel seu jove príncep. Va convocar els ministres, els brahmans eminents i els principals de pobles i ciutats, i els va mostrar el seu decrèpit cos.

“ És el meu desig, va dir, assistir quant avans millor a la consagració del meu primogènit. El meu cos està cansat, i desitjo veure’ l governar essent en vida.”

Tothom coincidí aprovant amb goig el projecte, i Desarata va manar que s’ iniciessin sense dilació els preparatius per a la coronació del príncep Rama, els dels lluents raigs.

Va anar a trobar a Kaikey, la preferida entre les seves esposes, però no hi era al gineceu, i el seu llit era buit. No podía ser completa la seva felicitat sense la seva reina més jove, la bella Kailey, amb qui havia tingut al príncep Bharata. Núa de joies i garlandes, amb la seva opulenta cabellera recollida en una trena de trista pidolaire, amb la roba aparracada i enfosquida per violenta cólera, la reina semblava un cel sense estrelles.

Llançava encesos i llargs sospirs en un mont funerari proper, i el rei hi va fer cap. Davant del trist espectacle, Dasarata va evocar els dies feliços d’ amor i de passió al seu costat, i el seu cor esva entendrir.

“Per què aquest dolor, bonica meva? Alça’ t i explica’ m les teves penes. Jo les disiparé com ho fa el sol amb la rosada.”

Kaikey s’ animà, però malgrat tot va seguir torturant al rei:

“Potser és la teva voluntat que posi fí a la meva vida amb les meves pròpies mans?”

“Mai!”- respongué Dasarata.

“I digues, és sagrada la paraula d’ un rei?”

“I és clar, la seva paraula és sagrada.”

“Doncs et juro que em mataré si no compleixes la teva. Recorda, rei meu, el que va passar a la guerra dels asuras. Atacat a traició, de nit i per sorpresa, un enemic va derribar-te i et deixà gairebé sense alè de vida.

Jo et vaig recollir inconscient, i ferit per les sagetes, i et vaig dur lluny del camp de la batalla. Els meus esforços et salvaren la vida. En agraïment, em vas concedir llavors el poder de demanar-te dos favors, que ara et reclamo en justa demanda.

El primer és que el príncep Rama, fill de la teva primera esposa, no sigui proclamat regent, perquè aquesta proclamació ha de ser per al príncep Bharata, el nostre fill. I el segon, per assegurar la pau interna de l’ imperi, és que el prudent Rama s’ exilii a la selva per catorze anys, a partir d’ avui.”

Davant aquestes paraules, el rei va caure en una profunda i dolorosa estupefacció. I el seu ánim es va ensombrir, plè de disgust, doncs savia que mai faltaría a la paraula donada.

“Oh, dona malvada, que només mires pels teus roïns interessos! Oh tú, a qui per a la meva desgràcia vaig introduir al palau! Es fará com desitges...”

I al moment va fer cridar davant la seva presència al noble Rama, el seu fill estimat. El princep acudí a la sala del tron, i es va inclinar amb respecte davant Dasarata i la reina Kaikei.

“Oh, Rama!”,

digué el rei amb els ulls entelats de llàgrimes, sense poder en la seva aficció mirar-lo ni dir res més.

El noble príncep, confús, va pensar que havía succeit alguna terrible desgràcia, o que potser ell havía ofès al seu pare sense saver-ho. Finalment, la reina Kaikei va prendre la paraula:

“Et plagui o no l’ ordre del rei, jo te la diré, si promets executar-la.”

“No cal que em parlis així, reina, respongué el noble Rama, doncs al foc em llançaria si així m’ ho manés el meu pare.”

Quan el príncep va saver la voluntat de Dasarata, es va omplir d’ aflicció, però amb serenitat va prometre acomplir fidelment el desig del rei.

La infausta notícia ja s’ havia estés pel palau i la ciutat d’ Ayodia, i arreu es deixava sentir un clam de plors i lamentacions.

Rama va anar a aconsolar i a acomiadar-se de la seva mare, la reina Kausalya, qui entre llàgrimes el va beneir i abraçar amb tendresa un cop i un altre. Després es va anar a acomiadar del seu germà Lakshman, que li va dir:

“Una sóla paraula teva, i la meva espasa et coronará rei avui mateix,doncs sense la teva companyia la vida s’ em farà massa amarga.”

“Això no ho faràs, digué Rama, doncs estic decidit a obeir el rei. Però si ho desitges, pots honrar-me amb la teva companyia a l’ exili.”

Finalment, Rama es presentà davant la plorosa Sita, a qui va voler aconsolar amb paraules prudents. La noble Sita, però, va dir:

“Del meu pare vaig aprendre quina és l’ obligació d’ una esposa fidel, i sé quin és el meu deure. T’ acompanyaré a la selva avui mateix, i ningú, estimat espòs, em podra impedir fer allò que he decidit. Viuré amb tú, el dels ulls grans, plena de felicitat i alegria, per què només tú omples el meu cor i els meus pensaments.”

Així va parlar la virtuosa Sita, i Rama, conmogut, va accedir a dur-la amb ell a un exili de catorze anys, perquè lluny de Sita, la bella, fins i tot el cel li resultaria un lloc desolat.

I Rama, Sita i Lakshman es van preparar per a un comiat dolorós i una llarga partença.

La partença dels exiliats.

Va ser un dia funest, i els kosalas de tota condició no van ocultar el seu plany per la partida a l’ exili de Rama i Sita. Un ai! universal s’ escampava per Ayodia. I la gent es deia:

“Marxem tots! Imitem Lakshman, i amb les nostres famílies seguim a Rama. Que quedin les nostres llars buides, abandonades pels déus, sense foc, sense escombrar, i habitades per rates. Convertim la selva en la nostra ciutat, acompanyant l’ excels Rama.”

I efectivament, la ciutat anava a quedar-se buida, de tanta gent que els anava a acompanyar amb les seves lamentacions, per tres dies i tres nits, fins a la frontera del riu Masala.

Rama va volguer acomiadar-se del seu pare, qui plè de dolor, li va implorar el seu perdó.

“Eixuga les teves llàgrimes, oh rei!, exclamà Rama. Posa fí a la teva pena, pare de paraula impecable, sense retrets, doncs passats catorze anys em veuràs retornar. Jo només desitjo obeir el teu desig, doncs així és com un fill cal que acati els designis de la divinitat, i vull rebre la teva benedicció de pare.”

El rei, abrumat per l’ infortuni, el va beneir.

Rama va partir, i només sortir de palau, Dasarata va caure al terra sense sentit.

Al tercer dia de marxa, la multitud va acampar a les vores del riu Masala.

Ningú no es va adonar que de nit, quan tothom dormia, tres figures furtives pujaven a una barca, creuaven el riu i es perdien dins les sonores ombres de la selva, més enllà de les fronteres del regne. Eren Rama, Sita i Lakshman, que indicàven d’ aquesta manera als seus seguidors que era arribat el moment de que tothom tornés a les seves llars a Ayodia. Només a ells tres els calía afrontar els riscos de la selva i emprendre un exili de catorze anys.

Rama accepta l’ hospitalitat d’ un fantasma.

Al cap de pocs dies, els viatgers arribàren a la vora del sagrat riu Ganges, fill de l’ Himalaia, i a les seves sorres practicàren meditació, fins que els seus esperits es reconfortàren i els seus cossos es van enfortir.

Després, travessàren les aigües del riu sagrat i s’ endinsàren en les pregones selves que emmarquen, com un do excessiu, la confluència del Ganges amb el Juma. Allà van ser sorpresos a la nit per una gran tempesta.

Fins i tot la sort de les bestioles era millor que no la seva, doncs no van conèixer mai l’ esplendor dels palaus i trobàven el seu refugi natural als seus caus secrets, mentre que Rama, Sita i Lakshman veien els seus cossos exposats a la fúria dels elements.

Arribàren a la cabana d’ un ermitá. El lloc, desert, es trobava en perfecte ordre, net i polit, amb un acollidor foc que semblava esperar-los, i sencills però apetitosos aliments.

“Entrem i mengem, proposà Rakshman. Sens dubte, el bon asceta que ha trobat refugi en aquesta solitud no trigarà en tornar, i veurà amb bons ulls la nostra iniciativa, doncs no hi ha cap eremita que mai li hagi negat hospitalitat als caminants.”

“No – digué Sita -, perquè aquesta cabana no és habitada per homes, sino per fantasmes.”

Llavors es va sentir com un sospir dolgut.

“Oh, esperit dolorós!, va dir l’ excels Rama. Potser ens vols causar algún mal? Digues, qui ets?”

Una veu de dona, d’ invisible cos, el respongué:

“No temeu res, viatgers de divina hermosura i posat. Entre i reconforteu-vos. Encare que no em pogueu veure, de genolls us prego que accepteu la meva hospitalitat. Heu de saver que durant mil anys he alimentat aquest foc i pastat cada dia el pa, per a acollir als viatgers perduts. Sapigueu que ben pocs han arribat a la porta de la meva humil cabana, però ningú, ai làs!, ha volgut acceptar l’ hospitalitat d’ un ésser invisible. ¿Potser també vosaltres fugireu, atemorits?”

“No, digué Rama, l’ inexpugnable. Nosaltres acceptem la teva benèfica hospitalitat.”

Així doncs, entràren i es reconfortaren. I mentre eren asseguts al caliu de la llar, van veure meravellats com es materialitzava el cos d’ una bella sacerdotesa amb els ulls curulls de llàgrimes.

“Tú ets el noble Rama, el tigre de les cases reials - exclamà mentre es postrava als seus peus, i besava amb reverència les seves sandàlies – perquè tan sols el virtuós Rama, en acceptar la meva hospitalitat, em podia retornar a la meva forma carnal, posant així fi a un càstig que ha durat mil anys.”

I llavors, amb veu emocionada, els va narrar la seguent història.

Història d’ Ajalya.

El meu nom és Ajalya, esposa de l’ asceta Gautama, de qui la fama de llur saviesa es mantindrà viva per a sempre entre els mortals.

Aquí, a aquesta cabana, vam viure tots dos innombrables anys, practicant l’ ascetisme, vestits amb escorces d’ arbre, preservant la joventut dels nostres cossos i la serenor dels nostres esperits. Tant i tant era el poder de Gautama, i tanta la meva bellesa, que despertàrem, ai, l’ atenció d’ Indra, el déu dels mil ulls, el rei de déus.

Un dissortat matí, el meu noble espòs va anar a fer les seves ablucions rituals a les gèlides aigües d’ un rierol proper. Al cap de ben poc, però, ja era de tornada...

Però, en un sobtat cop de clarividència ho vaig comprendre: no estava davant la presència d’ un sant, sinó que era el poderós Indra, que havia adoptat la forma carnal de l’ asceta Gautama.

I em va dir, el déu dels mil ulls:

“Benéfica dona, has de saver que quan els homes senten desvetllat el seu desig, no esperen per a satisfer-lo a la primavera, ans ho consumen d’ immediat. I tú, Ajalya, la de la fina cintura, has despertat el meu.”

I jo que, ben boja, i capaç per a suportar les tentacions de tots els dimonis, vaig caure a la seducció d’ Indra, que parlava amb la veu i amb el cos de Gautama, i vaig decidir lliurar-li el meu cos i el meu cor.

Després, quan el rei dels déus va haver satisfet el seu desig, li vaig dir:

“Orgullòs senyor, ara que ja sou satisfet en el vostre desig, marxeu de pressa, i protegiu-me de l’ ira del meu espòs, el virtuòs Gautama.”

Indra va riure.

“Ajalya, dels bonics malucs, res no has de témer. El meu desig és satisfet, i m’ en torno al lloc d’ on procedeixo”.

Però en aquell moment, Indra veié al gran asceta, enlluernador com una flamarada, i es va omplir de neguit. Gautama tornava encare xop d’ aigua del seu bany sagrat, i era plè a vessar del poder del seu ascetisme.

I quan el sant veié al déu Indra, disfressat amb el seu cos i la seva roba, va entrendre a l’ instant el que havia succeït, i es va omplir d’ ira.

“Déu de ment maligna! exclamà, en asumir la meva forma humana has fet allò que mai s’ hagués hagut de fer. A partir d’ ara i en el futur seràs impotent”.

I un cop dites aquestes paraules, els testicles del déu van caure a terra.

Indra, esfereït de paor, va fugir al cel, i va convocar la resta dels déus.

I els va dir:

“En provocar l’ ira de l’ excels Gautama, mentre feia les seves pràctiques ascètiques, he actuat en benefici de tots els déus. Perquè, amb el seu rampell ha perdut tot el poder que havia acumulat al llarg d’ una vida de treball i meditació. Ara és tan feble com qualsevol dels mortals. Però jo he estat castigat amb la meva impotència. Ajudeu-me vosaltres, doncs he actuat en el vostre interès, oh déus suprems!, i torneu-me la meva virilitat.

I els déus vàren respondre:

“Heus ací aquest cabró de grossos testicles. Prenem-los-hi, i donem-los a Indra, el deu dels mil ulls i els cent sacrificis, per a que així recuperi la seva virilitat. I en l’ esdevenidor, els homes caparàn els cabrons, per a que el nostre rei no torni a patir d’ impotència mai més.”

Mentre tant, a la terra, Gautama castigava la meva infidelitat.

“Ajalya exclamà, romandràs en aquest lloc, dormiràs sobre les cendres, i el teu aliment serà tan sols el vent. Seràs invisible per a totes les criatures. I tan sols quan l’ inexpugnable Rama penetri dins aquesta selva perillosa i hagi acceptat la teva hospitalitat, quedaràs purificada.

Serà llavors quan quedaràs lliure de la teva invisibilitat i retornaràs a la teva forma mortal. Tan sols llavors podràs tornar a ser amb mí.”

Dit això, Gautama va sortir cap a l’ Himalaia, on romàn a un dels seus cims des de llavors, portant una vida ascètica i recuperant dia a dia tot el seu poder perdut.

I ara, mercès a tú, oh virtuós Rama, jo podrè tornar a gaudir de la companyia del meu dolç senyor.

I dit això, Ajalya alliberada va sortir volant cap a l’ Himalaia, tot deixant els viatgers abstrets dins d’ un silenci meravellat i reverent.

A les muntanyes de Xitrakuta.

A l’ endemà, els exiliats seguiren el seu camí cap a les muntanyes de Xitrakuta, on el virtuòs Valmiki, qui això us explica, els va oferir hospitalitat a la seva ermita.

Era un lloc meravellòs. Els cims propers lluïen com les pedres precioses, i ls seus vessants eren atapeïts d’ arbres amb flors i amb fruits, i beneficiats per les seves obagues ombres. Al terra, per parelles, dançàven animalons de tota mena amb docilitat. Tant de dia com de nit, la selva al seu voltant era un clam divers i harmoniòs. El ressó del cant de les aus es repetia rebotint pels cingles, dels paons, la crida de les dolces daines, i els brams mil vegades portentosos dels elefants, ebris d’ amor.

Valmiki va trenar garlandes amb boniques flors de lotus per a donar la benvinguda als seus visitants, i els proposà que restessin uns dies d’ assossec, tot compartint la seva companyia.

“Heu de saver, prínceps, que viure a la selva va ser proclamat pels meus avantpassats com l’ elixir que et proporciona una digna i autèntica existència.”

Aixì és com la fidel i dolça Sita, l’ inexpugnable Rama i el seu germà Lakshman passaren vàries setmanes a les paradisíaques muntanyes de Xitrakuta, tot fent ablucions a les afortunades aigües dels saltants, menjant fruites sucoses i perfumades, curulls d’ alegria, sense cap rastre del dolor pel desterrament de la seva estimada Ayodia. I enfortíen els seus cossos i les seves ments per al llarg viatge que, com a consell de l’ ermità ancià, haurien de emprendre cap al sud.

Un matí, la selva es va desvetllar de bon matí com estremida per un gran terratrèmol, i el seu creixent rebombori foratgitava en totes direccions els espantats animals.

Un núvol de polç es veia avançar des de l’ horitzó. Era el poderòs exèrcit del regent Bharata, que feia temps que travessava les selves tot cercant els tres desterrats.

El príncep viatjava amb tot el seu esplendor, acompanyat per deu mil elefants, setanta mil carros i cent mil genets.

I, quan els escamots avançats del terrible exèrcit divisàren la cabana on s’ havien arrecerat els exiliats, s’ afanyaren en anar a donar-li la notícia a Bharata. Aquest es va avançar, i en reconèixer al seu germà Rama, vestit humilment amb unes pells i escorces d’ arbre, i al costat de Sita i Lakshman, es va precipitar contra ell, ofuscat pel dolor, i va exclamar amb la veu entretallada pels gemecs:

“Per culpa meva, Rama, avans sempre feliç, ha caigut en l’ infortuni.

Maleïda sía la meva funesta existència, per tothom reprobada!

Rama, acompadit, el va besar el front, i el va estrènyer entre els seus braços.

“Què t’ ha dut fins aquí, noble germà? Per què has vingut? I com està el rei?”

Bharata, més dolgut encare, respongué vinclant-se amb les mans devotament juntes:

“El nostre pare ha sucumbit pel disgust de perdre el seu primogènit.

El seu noble esperit no ha pogut resistir la teva absència. Dins la seva agonía, implorava el perdó d’ un monjo, el fill seu l’ havia mort per error ja fa molts anys anant de cacera, i l’ anomenava germà seu en el dolor.

I finalment va morir, el gran Dasarata, omplint de dol els nostres cors.

I ara em trobo als teus peus, germà meu, per a que en la teva calitat de primogènit acceptis el tron que Kaikey et va prendre, i accedeixis als desitjos dels teus familiars i amics. Accepta allò que et correspòn de dret, i posa fi al plany de la terra tota.”

Rama va tornar a abraçar-lo, i va dir:

“Davant els meus ulls no ets culpable de res, oh tigre dels prínceps kosalas, ni has de culpar de maldat a la teva mare.

Però un home com jo, fidel als seus compromisos, potser per un tron traïria la seva paraula?

I ara que el pare ha emprès el camí fatal, com podria jo canviar la seva voluntat respecte a la corona?

El que Dasarata ha manat, cal que sigui per a tots dos la llei.”

I llàgrimes de dol queien per les seves galtes en recordant el seu pare, el magnànim guia dels seus anys feliços de joventut a la seva estimada Ayodia.

Les sandàlies de Rama.

Exclamacions i lamentacions de la comitiva acompanyan s’ alçaren en reacció als mots del príncep Rama. Es van descòrrer les cortines d’ un suntuós carruatge, i d’ ell va aparèixer la reina Kausalya, i al davant la qual es va entendrir d’ amor. Però la reina, en havent abraçat el seu fill, va anar a llançar-se als peus de la dolça Sita.

“Com és que tú, nora de Dasarata i dona de Rama, pots acceptar de viure dins la floresta? Què potser no ho entens, que viure com ara sense els honors de reina et fa ser com un lotus marcit, com l’ or entre la sorra, com la lluna amagada per negres nuvolades? , exclamà.

“Acompadeix-te del meu dolor, i fes que Rama acabi el seu exili, doncs fins i tot allò impossible ho pot aconseguir l’ amor d’ una jove esposa.”

La dolça Sita la va abraçar, sense poder contenir les llàgrimes.

“Besaré els teus peus, excelsa entre les dones, però has de saver que la meva voluntat ja no em pertany. Només quan el meu dolç senyor ho decideixi, podré retornar amb ell del dolorós exili.

Quan els presents entengueren que res no torçaria la paraula donada pel príncep Rama, es desferen de cop en plors.

Llavors Bharata va dir:

“Jo no em veig amb prou força per a dirigir l’extens imperi tot sol.

Llevat les sandàlies, oh noble entre els nobles, i elles presidiràn el tron buït del regne. I recordaràn a tot elpoble kosala que el seu es troba ausent, però tornarà per a dur la corona un cop acabat el plaç de temps. I de mentres jo seré el teu virrei i ton fidel esclau.”

I des d’ aquell dia, les sandàlies de Rama van ser reverenciades a la sala del tron, guarnides amb or i amb tots els honors d’ un rei.

Atri acomiada als exiliats.

Va arribar finalment l’ hora en que els exiliats decidiren marxar cap a les selves de Panxavi, regades pel riu Godavari, cap al sud llunyà.

A les vespres del seu complert exili, van rebre la visita del venerable asceta Atri i la seva santa esposa, que de molt lluny i només per a reverenciar-los havien vingut. La virtuosa Anasuya, esposa d’ Atri, va banyar i ungir amb olis preciosos el cos perfecte de Sita, i va vesar perfum sobre el seu cap. I el va cobrir de guarniments i collars de fins metalls i de flors multicolors.

“Veure’ t així empolainada amb joies divines, nina meva, talment com la filla d’ un déu, m’ omple de reverent goig.”

Sita acotà el cap fins als peus d’ Anasuya, esposa d’ Atri, i llavors, coronada amb flors, va anar a desplegar els seus seductors dons davant Rama, per a fer-lo feliç la nit avans del seu complert exili.

A l’ alba següent, van rebre la benedicció d’ Atri, i el lluminós Rama i la seva esposa i Lakshman es vàren endinsar dins la floresta, talment com un sol que s’ esmorteís emmig de la foscor dels núvols...