Arbres i mites ( Monika Zgustová ).
.
*
*
.
*
A un dels més bells mites grecs, Zeus, el deu suprem, vol agrair a una parella d’ ancians pobres la generosa hospitalitat amb la que l’ acolliren sense haver-lo reconegut.
Els demana què és el que volen com a recompensa. El vell Filemó li contesta:
“ Desitjo que Baucis, la meva esposa, sigui sempre al meu costat, fins i tot més enllà de la mort.”
Baucis expressa el mateig desig, i llavors Zeus els converteix en dos arbres que s’ acaronen cada cop que la brisa fa dançar les seves gràcils branques.
Hi ha molts mites de la Grècia clàssica on els éssers humans esdevenen plantes, flors ó arbres. És dins la nostra desanimada època d’ algorritmes i de biorritmes, de gigues i de gens que els mites van caient en l’ oblit.
Els homes antics percebíen als infinits i foscos boscos la omnipresència de misteriosos éssers dels regnes vegetal i animal. Per això allà on nosaltres només hi veiem utilitat ( llenya, bolets, arbres de Nadal, o encare pitjor, terreny per a especular ) els homes antics trobaven a temibles déus del bosc, a belles nimfes i dones d’ aigua i a savis genis selvàtics.
Tot això em va venir al cap ara fa un any, quan algú em recomanà, a la mort del pare, que plantés un arbre a la seva memòria. Un arbre per un mort ?
Poc després em vaig assabentar que es tractava d’ un antic costum que databa de la Grècia mítica, i que es va estendre després per tota la Mediterrània. On les petjades d’ aquest ritus es perceben amb més claritat és a Itàlia, amb les seves avingudes de xiprers que duen fins els cementiris.
Aixì que al devant de casa, a tocar de la Mediterrània, vaig plantar una petita pomera, i entre les seves arrels vaig colgar les cendres del pare.
Aquesta primavera, quan l’ arbre va florir, em semblava veure desenes de somriures del pare al mig de les seves flors blanques i rosades.
I vaig entendre que el seu cos fet cendra s’ amagalmaria amb l’ aigua que se l’ enduu al mar i en evaporar-se de les seves onades tornaría per a regar la pomera. Vaig entendre que el pare seguiría creixent en l’ arbre i que a través seu arribaria a formar part a l’ hora de la terra i del mar i de tot l’ univers.
I el dia que la mare ens deixi, plantaré un altre arbre a la vora la pomera, per a que les branques d’ ambdós arbres s’ acaronin... com les ànimes de Filemó i de Baucis.
*
Monika Zgustová.
.
*
font: revista verdeesvida nº 56, Barcelona, tardor 2008
*
